El Blog d'Agustí Pons

Estat d’alarma.

                                                                                                                                                                                                                                                         Durant les setmanes que va durar el confinament imposat per  la pandèmia del coronavirus vaig publicar, a les pàgines culturals del digital Elnacional.cat, el dietari que reprodueixo a continuació.

12 de març, dijous. – El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, surt per TV3 i anuncia el tancament de tots els centres educatius, de les llars d’infants a les universitats. Bargalló és un expert en l’ús de frases barroques i per això de vegades no resulta fàcil entendre’l. El cas és que a l’acabar a la seva intervenció no queda clar si l’ordre entrarà en vigor demà o dilluns.

13 de març, divendres.- De bon matí, l’Ariadna em confirma, per telèfon, que la Laia i l’Aina, les dues netes, avui ja han tingut festa. I que, en efecte, primer es va dir als pares que el tancament es faria efectiu dilluns però que a mitja tarda l’ordre va ser rectificada. Al migdia, Pedro Sánchez, anuncia la implantació de l’estat  d’alarma. “L’avanç imparable del virus aboca Espanya a la paràlisi” havia titulat, al matí, La Vanguardia.  Al vespre, però, res de substancial havia canviat en la vida de la majoria de ciutadans.  Les terrasses eren plenes; les botigues, també; i només la notícia del confinament d’Igualada semblava posar una nota realment alarmant a la situació. A la televisió, els programes d’humor seguien fent burla del coronavirus. L’èxit dels humoristes televisius consisteix a passar pel túrmix de la banalitat les situacions més complexes. 

14 de març, dissabte.- Per fi, a les 9 del vespre surt el president Sánchez a explicar-se. Quina poca confiança  en Espanya si l’ha de citar tantes vegades! Cap apel·lació seriosa a l’auto-responsabilització individual. El ciutadà continua essent tractat com un nen petit, amb gran satisfacció, però, d’aquest ciutadà. L’infantilisme com a estratègia de consens.  Fins ara les coses no havien anat bé perquè el govern  no se n’havia ocupat. Ara és diferent. Ara el Minotaure/Superman està disposat a actuar.  A nosaltres, els ciutadans, només ens tocar obeir i admirar. 

15 de març, diumenge.- Pretenc fer el meu recorregut habitual pel passeig marítim de Vilassar. Deixo expressament els bastons a casa i em poso la gorra a la butxaca. El pas soterrani que hi ha davant de l’ajuntament està precintat per la guàrdia urbana. Camino pel Camí Ral fins al museu Monjo on hi ha un altre pas. També està precintat però algú, o alguns, l’han trencat  i deuen estar caminant al costat del mar o estirats a la platja.  Entro a l’interior del poble fent veure que vaig a comprar alguna cosa.  Davant de Can Falguera un rètol avisa: “Respecteu la distància entre compradors” i  un altre limita l’entrada de compradors. Pel carrer, senyores i senyors amb gossos. Cap nen ni cap nena. La situació no deixa de ser curiosa: els cans més ben tractats que els infants. 

16 de març, dilluns.-  Com cada dia així que em llevo vaig a comprar el pa i el diari.  La fornera em torna el canvi en un improvisat cartró perquè jo l’agafi sense haver-nos de donar la mà.  A la quiosquera li dic que mentre duri l’actual situació no hi tornaré.  Llegiré La Vanguardia per internet. A la tarda, em poso la pel·lícula El color púrpura del Spielberg. Ambició de gran saga, escenes d’una plasticitat efectista però dificultat per singularitzar cadascun dels personatges que hi apareixen. 

17 de març, dimarts.- Pedro Sánchez ha sortit en directe per la televisió a les tres de la tarda i una hora i mitja després encara continuava xerrant. Jo, mentrestant, he dinat i he fet la migdiada.  Explicacions prolixes sense sortir del guió marcat pel seu “spin doctor”: el govern destinarà 200.000 milions d’euros a pal·liar els danys del coronavirus –però el pagament de les hipoteques només s’ajorna–; la situació canvia cada dia i per això no es podia preveure l’abast del fenomen; i només ens en sortirem si tots els espanyols anem a la una, amb Pedro Sánchez al capdavant.  Molta retòrica i poca eficàcia.

18 de març, dimecres.- Tot el dia tancat a casa. Avanço en la lectura de la biografia de Camus. L’havia començada just quan va sortir publicada, l’estiu del 1987, i l’havia deixada a les primeres cent pàgines –en té 767—per carregosa i mal traduïda. Però la lectura d’El primer home m’ha tornat a enlluernar, tal com m’havien enlluernat, de jove, La pesta, L’estrany i, més recentment, La caiguda i Cal·lígula. Si un clàssic és un autor que queda, Camus és un dels escriptors més clàssics del segle XX.  Des d’un profund coneixement de la filosofia i de la literatura,  no té por de pensar per compte propi i d’anar contracorrent. Triadú, que l’encertava més del que podria semblar, un dia m’ho va dir: Camus és, sobretot, l’estranger. Ho era a l’Alger, perquè se sentia incòmodament francès, i ho va ser a França perquè les capelletes dominants de París no van entendre la seva posició enfront del comunisme i durant la llarga guerra d’Algèria.  Potser per això el seu gran amor va ser Maria Casares, una altra exiliada, filla del president del govern republicà del 18 de juliol.

A la tarda, em poso La reina d’Àfrica amb Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. A l’acabar, la M.Carme m’ha dit que aquesta era una de les pel·lícules preferides de la meva mare. Jo no ho recordava. La meva mare era així:  ens amagava els discos de Nat King Cole per libidinosos  i, a la vegada,  se li anaven els ulls rere aquesta pel·lícula que, quasi des de la primera escena, traspua un erotisme de paraules, mirades i gestos capaç d’electritzar l’espectador més indiferent.

Al vespre, surto a llençar les escombraries.  Pel carrer, ningú. Només uns adolescents aprofiten que ja és fosc i xerrotegen a la Riera. 

19 de març, dijous.- A mesura que passen els dies creix la sensació que estem governats per ineptes. El sistema de llistes tancades ha propiciat que arribin a la presidència del govern espanyol autèntics incompetents. És el cas de  José Luís Rodríguez Zapatero i de Pedro Sánchez.  Cap dels dos no tenia cap mena d’experiència significativa de gestió. No havien estat ni alcaldes, ni presidents de Diputació  ni de governs autonòmics. El seu únic mèrit consisteix a no haver quedat descavalcats de les successives llistes electorals dels seus respectius partits  i estar en el lloc oportú en el moment oportú. A la relació  hi podríem afegir Pablo Casado,  un autèntic delinqüent intel·lectual perquè està provat que bona part del seu expedient acadèmic és fraudulent. Sense arribar a aquests nivells de gravetat, Sánchez també va copiar part de la seva tesi.  Amb quina autoritat poden predicar aquests polítics cap mena d’ètica? 

20 de març, divendres. – A la cua del forn (espaiada, tal com marca el protocol) una d’aquelles senyores que sembla saber-ho tot explica, de viva veu, però per sota la mascareta, que la situació és tan greu que als hospitals han començat a seleccionar els malalts que intentaran salvar i aquells que hauran de deixar morir per falta de recursos. Sembla que el factor més determinant serà l’edat. Els de quaranta anys tindran  força probabilitats d’estar a la llista dels que cal salvar. Per als de vuitanta, les esperances hauran de ser, forçosament, mínimes. I els de setanta dos, com jo, a quina banda quedaríem o quedarem?  Mentre parlava, la senyora ha anat repassant amb la mirada els homes i les dones de la cua, tots ells dins la franja dels salvables. De cop i volta, però només per uns instants, s’ha fixat en mi. Quina edat dec aparentar? Quan era adolescent, la meva fesomia  de nen em va fer patir molt. Ara crec fer cara de més jove. Però només ho crec. El que sí que puc dir és que el meu cos té uns quants pedaços –un estomac recosit, una placa de liti al peroné i una infecció crònica a l’orella dreta— però cap malaltia preocupant.  Menjo amb gana, camino a bon ritme per la platja i fins i tot  bec aigua cada dia. 

21 de març, dissabte. – Les xifres es disparen: 20.000 infectats a tot Espanya; i més de 1000 morts (122, a Catalunya). A La Vanguardia, Fernando Onega explica que Pedro Sánchez, se suposa que seguint els consells dels seus assessors,  ha posat l’èmfasi a intentar demostrar la seva capacitat de lideratge. Però ningú ha pensat –diu Onega–  que allò més urgent és intentar millorar la situació dels avis i de les àvies que s’han mort i s’estan morint cada dia a les residències on viuen, o vivien, i procurar que no faltin ni mascaretes ni bates ni guants esterilitzats per al seus cuidadors. ¿Per quina raó no haurien de contagiar-se els avis, entre ells, si conviuen i dormen en una habitació doble? Avui els diaris informen que el govern reconvertirà unes quants fàbriques per tal que produeixin el material que falta. Fins ara no hi havien pensat? 

22 de març, diumenge.- Diuen que els xinesos estaven a punt de fer arribar un milió de mascaretes a Espanya però que davant la possibilitat que la Guàrdia Civil les confisqués van preferir vendre-les a Alemanya. Ahir de nou Sánchez a la televisió. Fred com un robot que es col·lapsa si ha d’improvisar comportaments no programats.  Resulta relativament fàcil fer de cap de govern, o de líder de l’oposició, quan l’economia ve dictada per Brussel·les, la política exterior per l’OTAN i l’administració quotidiana la porten, des de temps immemorial, els alts funcionaris. Només t’has de saber barallar amb el cap de l’oposició, tan limitat de capacitat de lideratge com tu, i salpebrar la teva presència pública amb unes oportunes dosis de populisme ecològic, feminista o anticatalanista segons els casos i les circumstàncies. Però quan ha hagut de demostrar la seva autèntica capacitat de lideratge, Sánchez ha naufragat clamorosament. És clar que també haurien naufragat Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy però això no fa sinó subratllar el punt d’inanitat al qual ha arribat la política espanyola.  I en aquesta qüestió sí que em sento nostàlgic. Del bel·licista Churchill enfrontat, pràcticament sol,  al pacifisme suïcida de Chamberlain; del general De Gaulle cridat per posar ordre a l’Algèria francesa i a la qual acaba per donar la independència; i del mateix Felipe González capaç de donar mitja volta i preconitzar el sí  a l’OTAN quan s’adona que això de la Guerra Freda no és una broma i que Espanya s’hi  juga alguna cosa més que les garrofes.

23 de març, dilluns. Mentre miro  Camino de Santa Fe penso en el meu amic R. És una pel·lícula del 1940, dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland. Narra la història de la rebel·lió de John Brown, un líder abolicionista que va intentar organitzar un exèrcit pel seu compte pocs temps abans que esclatés la guerra civil nord-americana. A Errol Flynn li toca enfrontar-se a aquest  profeta, cruel i sanguinari, i ho fa amb totes les de llei –i no només amb les de l’exèrcit americà al qual serveix sinó  amb  els atributs que la cinematografia atorga als seus mites. Errol Flynn es mostra guapo, valent, patriota i heroi.  I, naturalment, guanya. Però si pensava en el meu amic R. és perquè, per a mi, aquest actor americà era un personatge remot –va morir l’any 1959, quan jo en tenia 12–  fins que vaig saber de les seves aventures per les platges d’Eivissa.  Com a mínim en una ocasió, l’actor nord-americà va arribar amb el seu iot a les Illes Balears. Els illencs miraven embadalits, o indignats, aquell vaixell on se suposava que hi passava de tot; o sigui sexe, drogues i rock and roll. A Flynn li agradava llegir el diari a l’hora d’esmorzar  i l’amic del meu amic, un marrec que amb prou feines devia tenir 10 anys, li portava cada dia des de l’únic quiosc d’Eivissa que disposava de premsa estrangera. Un trajecte amb bicicleta que Flynn recompensava generosament, i en dòlars! Avui l’amic del meu amic és una de les fortunes importants d’Eivissa. I disposa d’un iot tant o més gran que aquell que va conèixer, per fora, quan tenia 10 anys.

24 de març, dimarts.-  M’arriben, al mateix dia, les liquidacions dels dos darrers llibres que he publicat. De la segona edició de la biografia de la Maria Aurèlia Capmany, publicada el 2018, n’he venut 738 exemplars. De la Crònica al marge, editada l’octubre de l’any passat, 226. Tot i que les vendes d’aquest segon llibre encara poden millorar pocs dies després de la seva sortida ja  em vaig adonar que havia punxat.  La Crònica  no va aconseguir aparèixer ni una sola setmana  a la llista dels llibres més venuts malgrat que en l’apartat de no ficció en català resulta relativament fàcil fer-s’hi un forat. Dos dels crítics que jo aprecio més, i que s’hi havien compromès, van tirar-se enrere i no van escriure ni una ratlla;  un tercer, va publicar una ressenya on em perdonava la vida (i jo li vaig agrair); un quart només va gosar-me dir –potser perquè jo pagava el dinar— que amb uns quants asteriscs el text hauria quedat més llegible. Vaig provar de conformar-me quan un dels assagistes més importants del país em va dir, en to elogiós,  que jo havia escrit un llibre  “rar”.

El problema rau en l’encaix defectuós entre l’autobiografia i l’assaig que són els dos gèneres que jo barrejo expressament en el meu llibre. No era la primera vegada que provava de fer-ho. Tant a Temps indòcils (2007) com a Cartes a Clara (2010) aquesta barreja hi és present. I amb resultats excel·lents si he de fer cas del  que hi digué la crítica.  L’objectiu d’aquesta era barreja era doble. D’una banda, evitar que l’autobiografia d’un periodista es convertís en un enfilall d’anècdotes més o menys rellevants. D’una altra, la meva obsessió per la història –des de la mirada empírica d’un professional que la necessita  per poder practicar el seu ofici–  em va portar a interessar-me per la relació sovint subtil però sempre present que existeix entre la vida quotidiana dels homes i les dones i els Gran Moments de la Història. Per entendre’ns: el Mur de Berlín va caure perquè les dones de l’Alemanya de l’Est volien disposar dels mateixos materials d’higiene íntima que usaven les dones de l’Alemanya de l’Oest.  Entre aquestes necessitats bàsiques, tan personals, i l’esfondrament de la gran utopia del segle XX hi ha una relació de causa-efecte encara que moltes d’aquelles dones ho ignoressin. La Història no és una senyora asseguda dalt d’un cadafal des de temps pretèrits a la qual els ciutadans contemporanis anem a rendir homenatge sinó una massa d’esdeveniments, coneguts o anònims, als quals nosaltres ens afegim no pas per voluntat pròpia sinó enduts pel xuclador de l’existència. Si volem entendre alguna cosa de la vida que ens ha tocat viure –i entendre és allò que ens separa de la resta de mamífers— no podem prescindir del coneixement del nostre present pretèrit. Encara que sigui per rebutjar-lo o per encolomar-li tots els mals com va fer, en el seu dia, Cioran, per exemple. 

Però hi ha més. Si el periodisme consisteix a intentar entendre el món cada matí i explicar-lo des dels mitjans de comunicació de la forma més clara possible, ¿com podem explicar aquest avui, aquest present, sense saber què va passar ahir, i perquè? Per això no m’he cansat de repetir que el periodisme comença allà on acaba la història i que els grans periodistes, d’aquí o de fora tenen, com a mínim, un peu a la història.  Per a un periodista, el coneixement de la història és allò que li permet explicar els grans moviments del pensament, de l’acció, de la política, de l’economia dels quals penja, encara que no ho sembli, el fet més particular de la vida quotidiana. Per reblar el clau podria citar una frase d’Albert Camus: “El periodista és un historiador del dia a dia”. Ho va escriure el setembre del 1944 en un d’aquells articles a Combat que el convertiren en un dels periodistes més influents de França.

Tanmateix, tota aquesta explicació, més o menys coherent, en el cas de la Crònica al marge no va quedar ben travada. El meu propòsit era escriure un llibre testamentari on, lliure de les servituds de parlar dels altres, el lector hi trobés el meu pensament sobre el món i la societat que m’ha tocat viure. El meu pensament, els personatges que havia conegut –alguns dels quals, més enllà de la relació professional, m’havien ajudat a entendre la vida— i tot allò que probablement hauria volgut escriure en els centenars d’articles que no havia embastat des que m’havia retirat del periodisme actiu –dotze anys, tirant baix–.  Massa coses per ser escrites amb la claredat exigible a qualsevol text.  Tot això explica que el llibre quedés exageradament atapeït amb una barreja de veus que poden molestar, o irritar, al lector professional, que és qui m’ha mostrat la seva disconformitat. En canvi, els lectors comuns que l’han llegida no n’han sortit decebuts, d’aquesta Crònica, si he de fer cas dels seus comentaris. Perquè de teca, per dir-ho amb un vulgarisme, n’hi ha. Potser en excés i tot. En els millors moments d’optimisme, penso que, amb el temps, el llibre serà més ben comprès.  Mentrestant, aquest   fracàs m’ha afectat de ple. De fet, aquest és el primer text llarg que escric en molts mesos. 

25 de març, dimecres.-  Redacto aquestes notes des de Barcelona on, finalment, hem baixat. I dic finalment perquè la M. Carme feia dies que ho duia de cap, però jo no ho veia gaire clar. Ahir, després de dinar,  vam carregar el cotxe i vam arribar sense cap incidència a Sarrià.  Jo tenia l’esperança que la policia ens aturés a mig camí i ens obligués a tornar a Vilassar. Però no va ser així.  Eren les cinc de la tarda i no vam trobar cap control en tot el trajecte. Només n’hi havia un a la sortida de Montgat però aturava els vehicles que venien de Barcelona, no aquells que intentaven entrar-hi. I, de fet, nosaltres estàvem dins la llei. En el paper d’autoregulació que ha imprès el govern de Catalunya una de les causes permeses a l’hora de viatjar és si es tracta de retornar a casa. I la nostra casa legal és aquesta de Sarrià. Hi estem empadronats i és l’adreça que figura al nostre DNI. 

A Sarrià també hi estic bé, que consti.  L’ordinador és nou i no està tan ple d’informació com el que uso diàriament a Vilassar, i això es nota. El matalàs del llit és més flonjo, més confortable. Jo hi dormo millor. La meva taula de treball és més petita i austera que la de Vilassar. Però, en canvi, l’estructura de l’habitatge  fa que la M. Carme i jo tinguem  més sensació de llibertat individual. I ens obliga a pujar i baixar unes quantes escales, exercici molt convenient per l’edat i la situació en què ens trobem. El premi és que  disposem d’un terrat d’ús exclusiu, és a dir no comunitari, que va de banda a banda de l’edifici i que permet una vista fantàstica sobre tot Sarrià i tot Barcelona, amb el Collserola a tocar, i al fons, a l’altre extrem, Montjuic i el mar. En aquest terrat, la M. Carme hi ha plantat una olivera, una figuera i un ametller així com baladres, esparregueres, un bargalló i altres plantes fins a confegir una agradable selva domèstica. En aquests dies de confinament és molt saludable pujar-hi a prendre sol. (Però avui plou i anuncien nevades).

26 de març, dijous.-  El terme “ciutadania” s’ha acabat imposant. Aquests dies de tantes declaracions públiques els nostres polítics i científics l’usen a gratcient. A mi, em produeix urticària. En el concepte “ciutadania” la identitat individual de cada persona queda definitivament desdibuixada. La ciutadania és una massa anònima, sense rostre ni cos, emmotllable a les necessitats, o als capricis, del manaire del moment.  Ho vaig llegir un dia no sé on, i m’ho faig meu: comencem per ser individus, és a dir,  mamífers que caminem drets i amb una innegable capacitat de raciocini (que és el tret  que ens diferencia de la resta d’animals). Però així que comença el nostre procés de socialització esdevenim persones, és a dir,  individus subjectes a un conjunt de drets i deures. El procés de passar d’individus a persones el fem, sobretot, a través de l’educació familiar i escolar. En les societats avançades  pot durar uns vint anys, és a dir, una quarta part de la nostra existència, en el supòsit que arribem als vuitanta. Però els experts, i no només en temes d’educació, diuen que per anar bé hauríem de continuar aprenent fins al penúltim dia de la nostra vida.  Individus, persones i després ciutadans.  Ara ja no es tracta de persones en abstracte, que podrien arribar a viure aïllades en una masia, en un petit poble o en qualsevol indret més o menys solitari –on tanmateix moltes de les normes col·lectives no podrien ser obviades— sinó habitants d’unes aglomeracions on la coneixença entre els qui hi viuen es molt limitada. Per això, calen lleis col·lectives que emmarquin els drets de les persones, que són els drets que a la vegada delimiten els drets dels individus.  El concepte de ciutadà s’aplica, de fa temps, no només als individus/persones que viuen en una aglomeració urbana sinó, per extensió, a tots els ciutadans d’un determinat país. I d’aquí neix el concepte eteri, vague, de ciutadania.  La ciutadania pot ser objecte de tota mena d’apel·lacions perquè no té rostre.  És, sobretot, un subjecte passiu, un número estadístic. Potser per això en aquests dies de pandèmia, d’agonia solitària dels qui es moren als hospitals, i  de patiment de tantes persones infectades, malaltes o de dol,  la paraula s’ha generalitzat.  La ciutadania som tots i no som ningú. O sigui el terreny més desitjable pels sociòlegs que es dediquen a l’estadística, pels assessors d’imatge que practiquen la demoscòpia i pels polítics avesats a no prendre cap decisió pròpia sinó aquella que, presumptament, emana de la ciutadania. 

27 de març, divendres.- Quasi una hora de cua per entrar a comprar  a l’Ametller del passeig de la Bonanova. Sec en un dels bancs públics, obro el mòbil per entretenir-me i comença a agafar-me fred. El noto, sobretot, a les galtes.  Quan aconsegueixo entrar, m’hi perdo perquè no conec l’establiment i m’adono que alguns dels compradors s’aparten de mi perquè hi camino massa a prop. Finalment, una dependenta amb mascareta m’indica, amb molta amabilitat, on son els productes que em falten.  Algunes lleixes estan buides; les de l’arròs, per exemple,  tot i que sota de tot  trobo un paquet d’una marca desconeguda.

28 de març, dissabte.-  Una de les sensacions més excitants, i més aterradores, de la pesta que estem passant és que no sabem com acabarà, ni pel que fa a la societat en general ni pel que fa a cadascun de nosaltres. I aquesta és una sensació nova per a l’home i la dona contemporanis.  Fins fa una o dues generacions la sensació que la vida es podia acabar en qualsevol moment, a causa d’una malaltia, d’una guerra, d’una pesta o d’un cataclisme natural era una sensació que formava part, d’una manera més o menys conscient, de la vida quotidiana de la majoria de ciutadans. D’aquí, l’èxit de les religions. La religió cristiana garantia que allò que pogués passar, per més imprevist i definitiu que fos, acabaria per resultar beneficiós al ciutadà que ho patia sempre i quan aquest ciutadà estigués en pau amb Déu; una cosa relativament fàcil si no havia comès cap crim ni cap robatori i havia respectat els pares i la dona del proïsme, és a dir, si havia seguit, ni que fos de forma aproximada,  els Deu Manaments que són els rails pels qual ha circulat la moral dels ciutadans dels països cristianitzats.  La promesa del cel on ens esperava una vida millor impedia la desesperació o la revolta, segons els casos. 

Però ara, de fa cent anys o potser no gaire més, la situació ha canviat. La mort de Déu, que va anunciar Niestchze, és una realitat si més no a molts dels països europeus. Això no vol dir que  s’hagi perdut del tot un difús sentiment de re-ligió, o sigui d’estar relligat a unes creences i a unes tradicions que no fan cap mal a qui les practica però de les quals tampoc no se n’espera  cap bé definitiu.  Que aquestes tradicions hagin rebut el suport interessat de les grans corporacions consumistes no els treu la sinceritat de la seva pervivència: ric o pobre, auster o malgastador a la majoria de ciutadans, per no dir a tots, els agrada celebrar el naixement del nou any a través de les festes de Nadal, per exemple.

Si alguna cosa no entrava en el cap dels homes i les dones de les societats més avançades d’avui –avançades des del punt de vista econòmic, tecnològic i social— és que aparegués una pesta incontrolable. La noció de pesta era, ha estat fins a l’esclat del coronavirus, una noció llibresca o cinematogràfica: El setè segell de Bergmann o, per als més versats en la història del país, la grip espanyola del 1918.  Aquests dies, la gran sorpresa ha estat el reconeixement per part de la classe mèdica i política que no hi ha cap remei per aturar el coronavirus. Es tracta d’un fet absolutament nou; només semblant, potser, a allò que va passar en el moment de l’aparició de la Sida.  Però ni la Sida va provocar una mortaldat tan generalitzada com la del coronavirus ni va afectar de forma tan indiscriminada al conjunt de la població (tot i que això no li treu gravetat ni transcendència social).

Si ho poguéssim mirar des de fora, com si no ens concernís, l’espectacle resultaria excitant. De cop i volta, els ressorts més profunds de la persona deixen d’estar amagats i els compartim amb els veïns més propers, si és que podem comunicar-nos-hi, i amb els veïns de tot el món a través de les xarxes socials. Els grans conceptes de sempre –la mort, l’amor, la por, la generositat, l’egoisme, la compassió…—ocupen l’espai central de la vida col·lectiva.  Els ventilem a l’aire lliure i tota la ciutat s’omple de transcendència.  I al costat de l’excitació, el pànic. El pànic a la mort dels altres  –familiars,  amics o simples coneguts— i, naturalment, el pànic a la nostra pròpia mort.  Enfront de la pandèmia ens hem de protegir però la pandèmia acaba essent una loteria, el resultat d’un atzar que ens pot matar en ben pocs dies, quan menys ens ho esperem.  No hi ha cap raonament que ens pugui fer pensar que estem fora de perill. ¿Per quin motiu ha mort una infermera de 16 anys i, en canvi, una àvia de 101 acaba de sortir de l’hospital?  Els polítics recorren  a l’estadística per tranquil·litzar-nos. Però ningú em pot assegurar que  seguiré viu el dia  final de la pandèmia; i ni tan sols  el dia final del confinament forçós al qual ara estem tots sotmesos. 

Girem els ulls cap a l’Estat però l’Estat no hi és. L’Estat, si més  el nostre Estat, és capaç de recordar-nos que els avis que surten a passejar quan fa sol és recomanable que duguin el cap tapat amb un barret. Però ara que els nostres avis necessiten de debò d’una protecció radical resulta que falten llits, i mascaretes i personal que substitueixi els cuidadors que s’han posats malalts. L’Estat, aquest cop,  no té una solució a mà per al problema que li plantegem i això també constitueix una novetat absoluta perquè ens han acostumat a demanar-ho tot a canvi del nostre vot i de la nostra quietud social. Ens hem deixat infantilitzar per l’Estat a canvi d’una pretesa seguretat en els grans temes de la nostra existència. Però el coronavirus l’ha ensorrada, aquesta seguretat,  si més durant unes setmanes o uns mesos.  El caramel que ara demanem  és massa gran perquè l’Estat el pugui deglutir i ens el pugui tornar a trossets i ben embolicat per tal que nosaltres, els ciutadans, la ciutadania,  procedim a pair-lo amb les mínimes dificultats possibles.

Excitació, terror, desconcert.  Ho confesso: m’agradaria poder veure’n el final.

29 de març, diumenge.-  No soc gaire criaturer però  que aquests dies em preocupa especialment la situació dels nens; sobretot, perquè ningú no en parla. Es  dona per suposat, en l’anomenada opinió publicada, que els nens i els adolescents poden estar tancats a casa durant un mes seguit. No veig que ens hàgim d’empassar aquesta opinió com si fos un dogma de fe. Hi ha nens, i adolescents, de tota mena i a uns els resultarà relativament fàcil quedar-se entretinguts a casa però per a d’altres la reclusió pot esdevenir insuportable. Suposo que tots, o la majoria, de ciutadans estarien d’acord amb aquesta apreciació.  Però si una cosa està demostrant aquesta pandèmia és la lentitud del govern actual a l’hora de prendre decisions. 

30 de març, dilluns. –  Sensació de caos. El govern espanyol decreta el confinament total. L’ordre la publica el BOE a les dotze de la nit d’ahir, diumenge.  Minuts després arriba una rectificació: el confinament entrarà en vigor el dimarts i no avui dilluns per donar temps a les empreses a procedir a un tancament més o menys ordenat.

31 de març, dimarts.-  Avui he passat un mal dia potser perquè llegeixo massa premsa digital i veig massa televisió. Als morts me’ls imagino morint-se sols; als malalts, asfixiant-se en el passadís d’un hospital desbordat o agonitzant malgrat l’ús de la mascareta. Ho havia llegit en algun dels llibres que parlen de la vida quotidiana a Barcelona durant la guerra civil.  Mentre la violència matava milers d’innocents al front i a la rereguarda, i queien bombes de manera indiscriminada, els restaurants i els teatres eren plens.  Entre l’alegria pel fet de sobreviure dia a dia i la mort trobada en el moment més inesperat només hi havia uns centímetres de distància. Eren com dos ciutats que no es miressin l’una a l’altra i de fronteres tan difuses que només l’atzar et podria fer endevinar a quina aniries a parar qui sap si de forma definitiva.  Potser s’ha mort algú al replà de casa, o està agonitzant, i jo no ho sé o me n’assabento en veure una civera que baixa per l’escala. I sí, m’entra un calfred. Però, després, què faig? A les vuit del vespre surto al balcó i molts dels veïns del carrer ens posem a picar de mans. A favor dels qui ens estan salvant; a favor, també, dels qui, de moment, i un dia més, ens hem salvat. 

1 d’abril, dimecres. – Potser el govern espanyol no és tan maldestre com sembla a l’hora de prendre decisions. Potser tot plegat és més senzill: no hi ha ni un euro al calaix. I, per tant, totes les mesures que es puguin aprovar hauran de tenir com a comú denominador no fer despendre diners de forma immediata –liquidat, cash, com es diu ara— a cap institució de govern.  Això explicaria també que el govern aprovés retardar el pagament d’impostos però no condonar-los o suprimir-los. Fa més o menys una setmana els caps de govern de la Unió Europea no es van posar d’acord a l’hora d’aprovar una resposta comuna a l’actual pandèmia.  Els països del sud volien acordar  l’establiment d’euro-bons, o sigui, la mutualització del deute. Els països del nord, encapçalats per Alemanya, encara que sigui Holanda la qui faci de policia dolent, s’hi van oposar de totes, totes.  L’únic acord possible va ser el de tornar-se a reunir d’aquí a pocs dies.  Mentrestant, no hi ha diners per als països endeutats.  Per tant, ni Itàlia ni Espanya poden aprovar cap mesura que suposi repartir diners als autònoms, als aturats, etcètera.  Potser és una manera que els països del Sud arribin estovats a la propera reunió europea i que hagin d’acceptar, humiliats, la recepta dels del Nord. I ja sabem què va passar a Grècia i què ha passat a Espanya des de la crisi del 2008.  

2 d’abril, dijous.  Un altre dia dolent. Em llevo amb la voluntat de no deixar-me endur pel desànim, de ser capaç d’organitzar-me la jornada de la manera més ordenada possible. Esmorzar sense pa tou ni diari constitueix la primera operació fallida.  Accepto aquesta limitació amb una mena de resignació franciscana però, certament, no és la millor manera de començar el dia. Després em poso davant de l’ordinador i envio o contesto uns quants correus electrònics generalment relacionats amb la direcció de la Revista de Catalunya. Els membres del Consell de Redacció no ens hem reunit de forma presencial ni de forma telemàtica per acordar què havíem de fer en les circumstàncies actuals. Però de manera implícita ha quedat clar des del primer moment que intentaríem que la Revista no quedés afectada per la pandèmia; que no en fos, per dir-ho amb el llenguatge d’ara, una víctima colateral. 

Al migdia surto a buscar pa. Fa fred i em tapo la boca amb una bufanda lleugera, d’aquells que porten els parisencs amb un elegància que vol semblar descuidada.  (La vaig comprar en una paradeta per a turistes prop de Notre Dame, després de l’incendi).  Pel carrer hi veig més gent de la que m’esperava potser perquè és l’hora habitual d’anar a comprar o potser perquè tots plegats comencem a estar tips del confinament. Aquí, a Sarrià hi ha molta gent, o força gent, que es tapa la cara amb una mascareta. D’on l’han treta? Jo en voldria una però no sé on comprar-la. Entro a una drogueria que està a mig camí i pregunto a la propietària si li queden guants de goma. Se’m queda mirant com si fos la pregunta més estúpida del mon. I em diu, amb veu irritada: “Se’ns han acabat”.  Al taulell del forn només hi ha una clienta: una senyora gran també amb mascareta.  Demana dues barres de pa i una bossa de bunyols.  La dependenta els ha d’anar agafant d’un en un i després pesar-los. La senyora mira la bàscula i decideix que en vol uns quants més. Jo m’espero al carrer. Fa fred, plovisqueja i em surt un esternut. Un senyor em mira amb mala cara des d’uns quants metres de distància. Ara, la senyora busca dins del moneder les monedes exactes que necessita per pagar la comanda.  Finalment, surt de la botiga. Jo hi entro hi demano un pa de cervesa. La dependenta mira els que té a l’aparador i em diu que no me’ls pot tallar perquè acaben de sortir del forn i quedarien trinxats. Remugo unes paraules de desconcert i ella s’enfada. Finalment, m’enduc el pa i quatre bunyols. A l’arribar a casa torno a esternudar. 

Dino  sense vi i suposo que això també em posa  malhumorós. A la tarda decideixo veure Ludwig de Visconti.  La pel·lícula dura més de dues hores i ho deixo estar quan m’adono que es tracta d’una versió en italià que només admet subtítols en alemany. He mirat les dues primeres escenes:  la de la coronació de Lluís el Boig com a rei de Baviera; i la de l’encontre entre Lluís i la seva cosina Elisabet, l’emperadriu Sissí. 

Abans d’anar a dormir propòsit d’esmena. Res d’autocompassió.  En les actuals circumstàncies el més revolucionari és intentar fer més amable la vida de la persona que estimes i que tens al teu costat.

3 d’abril, divendres.  No em puc treure del cap aquelles dues primeres escenes de Ludwig. A la primera –la de la coronació de Lluís, el boig—  cada gest del rei, de la seva mare, i dels nobles i bisbes que hi participen està estudiat al mil·límetre. Potser sí que el comunista Visconti  deia, o deixava dir, que tant detallisme amagava una crítica. Però en aquesta primera escena costa no veure-hi, també o sobretot,  un enlluernament envers un món de cartó pedra  que Visconti aconsegueix convertir en unes imatges d’una  bellesa sumptuosa i perenne. A la segona escena, en canvi, només hi surten dues persones: Elisabet de Baviera i el seu cosí Lluís.  I, de fet, està centrada en un sol detall: la manera com l’emperadriu baixa del cavall després d’haver-li fet donar unes quantes voltes per una pista privada situada dins del palau imperial. Com descriure l’episodi? ¿Ens hem de fixar en la mirada de Romy Schneider quan descobreix, encara dalt del cavall, la presència del seu cosí? No és una mirada torbadora, perquè a l’emperadriu li han ensenyat a amagar els seus sentiments, i només un petit rictus als llavis, que s’eixamplen com si intentessin  somriure, provarien que sí, que Elisabeth ha quedat agradablement sorpresa per la inesperada visita.  ¿O potser és més significativa la manera com ella descavalca, amb una elegància amable però tanmateix dominadora del cavall i de la situació?  Com tants nens i nenes de la meva generació jo vaig quedar enamorat de la Sissí gràcies a  Romy Schneider Després, vaig provar de documentar-me sobre l’enigmàtica emperadriu Elisabeth. I un dels llibres que més em va ajudar a conèixer la seva autèntica personalitat  va ser un petit volum dels “Cuadernos marginales” de Tusquets que reproduïa  les anotacions de Constantin Christomanos, el seu professor de grec. Christomanos li donava classes cada dia durant les tres hores que durava l’operació de pentinar els cabells de l’emperadriu que, segons sembla, quan els portava dels tot estirats li arribaven als peus.  Aquestes anotacions trenquen la imatge ensucrada de la Sissí de les pel·lícules i deixen constància del seu  caràcter voluble i rebel. Elisabeth, casada als 16 anys,  obsessionada pel seu físic, anorèxica,  humiliada per la seva sogra, deprimida després del suïcidi, o assassinat, de Rodolf, l’hereu, era lectora de Heine i Schopenauer. Potser per això el llibre porta un pròleg d’un dels seus seguidors més il·lustres, l’escriptor Cioran, nascut a Romania dins dels límits de l’imperi austro-hongarès. Cioran se sentia fascinat per la figura d’aquesta emperadriu que al seu cavall li havia posat el nom de “Nihilista” i que s’interessava pels bojos i pels suïcidi.

Però el que resulta més fascinant  és el paral·lelisme entre la vida de l’emperadriu i la vida de l’actriu. Totes dues, joves, i per tan inexpertes, són guiades a assumir, obligades per les pressions familiars – de la mare, en un cas; de la sogra, mare de l’emperador, en l’altre– un rol per al qual no estan preparades. Però amb els anys totes dues son capaces de deixar enrere aquesta sobreprotecció i viure la vida només a través d’elles mateixes. Elisabet, un cop acomplert el deure de dotar l’Imperi de dos possibles successors, abandona el palau imperial i es dedica a viatjar per bona part d’Europa. Schneider és capaç de reinterpretar el seu personatge amb un tour de force només a l’alçada dels autèntics genis de la interpretació.  Si el 1955, la seva és una Sissí ensucrada i tonteta, en la versió de 1972, dirigida per Visconti, l’emperadriu apareix amb tots els sues clarobscurs, amb tota la seva malaltissa lucidesa. Totes dues moren tràgicament.  Elisabeth assassinada per un anarquista a la vora del llac de Ginebra. Romy Schneider se suïcida, a París, després d’haver assistit, impotent, a la mort del seu fill, de 14 anys, en un accident domèstic. 

4 d’abril, dissabte.- Les autoritats, espanyoles i catalanes, poden anar dient el que vulguin però els ciutadans cada dia estem més espantats. O a mi m’ho sembla perquè, òbviament, es fa difícil saber què pensa la gent. Tinc, a més, la sort que, de moment, la pandèmia no ha afectat ningú a qui jo conegui directament.  Però sé que això no té perquè durar gaires dies o gaires hores. Parlo per telèfon amb la J., una amiga una mica més jove que jo i, per tant, amb força experiència de la vida com se sol dir. Està espantada. Per la incògnita del que pot passar i per algunes de les coses que ja han passat. El marit d’una amiga seva ha mort de coronavirus. Ella, l’amiga, també s’ha contaminat i el seu fill, un adolescent de catorze anys, ha hagut de trobar refugi a casa d’uns parents.  En veure la situació de la família, les autoritats sanitaris van decidir ingressar l’avi, de vuitanta anys, i que fins aleshores havia viscut amb la filla, el gendre i el net, a un hospital. L’avi no tenia cap símptoma i la filla va demanar que abans de dur-lo a l’hospital li passessin el ja famós test per saber si estava afectat per la pandèmia. Però això no podia ser. El protocol mana que es faci a l’inrevés. De manera que van agafar l’avi i el van dur en ambulància a l’hospital. Allà el van posar en una habitació doble al costat d’un pacient que sí que estava infectat. El test va demostrar que ell estava lliure del virus. Aleshores la família va passar un altre via-crucis abans de poder-lo treure de l’hospital i tornar-lo a portar a casa.  No té sentit que les famílies que vulguin treure els seus avis de la residència i endur-se’ls a casa seva no puguin fer-ho perquè abans aquests avis han de superar el maleït test. Però resulta que aquest test, si més no fins a dia d’avui, pràcticament no s’ha passat als malalts de cap  residència i és justament aquesta una de les causes, si no la més important, de l’elevat nombre de morts que s’han produït en aquests centres.

La lectura de la premsa digital, que és una activitat a la qual dedico ben bé una hora diària, també resulta desmoralitzadora; i no només pel nombre de morts i infectats que no para de créixer.  Ara resulta que aviat serà obligatori que els ciutadans sortim al carrer amb mascaretes ni que sigui per anar a comprar a la botiga del costat. Però, ¿com ens poden obligar a posar-nos mascaretes si aquests estris no es poden comprar enlloc? Des de diversos organismes oficials se’ns adverteix, com si els ciutadans en fóssim els responsables, del perill de no fer cas de recomanació; com si fóssim els ciutadans els qui en neguéssim a posar-nos la màscara que ens ha de protegir. ¿No seria més just, en comptes d’espantar-nos, preguntar  d’on les han tret els ciutadans que les han aconseguit? ¿No és un condemnable acte d’incivisme tapar-te tu el nas i la boca mentre molts cuidadors de residències d’avis encara han de treballar amb la cara descoberta?

5 d’abril, diumenge. – He acabat les 767 pàgines de la biografia d’Albert Camus. Crec que aquest és un dels llibres que un periodista hauria d’haver llegit abans de començar a exercir la seva professió. ¿Com puc haver escrit tants articles d’opinió sense haver-me acostat,  ni que sigui sumàriament, al periodisme de Camus? Sí, és clar, al llarg dels anys he anat coneixent quin era el seu pensament i, sobretot, quina ha estat la seva aportació al diguem-ne combat ideològic del segle XX. I després d’haver vist al Teatre Nacional La caiguda –¡quina gran interpretació, la de Francesc Orella!— i d’haver-ne llegit el text el més a poc a poc possible em vaig adonar que, mèrits literaris a part, la gran aportació de Camus es haver denunciat la impostura de la Modernitat i haver contribuït, com pocs intel·lectuals de la seva generació,  a enderrocar-la. Mentre ell vivia, la controvèrsia no estava entre els moderns o els postmoderns perquè a ningú no se li acudia posar en dubte el vaporós concepte de modernitat.  L’axioma enquistat, incontestable com tots els axiomes, procedia de Hegel i venia a dir que la Història –tesi, antítesi, síntesi, etcètera— seguia un camí  de progrés previsible, entre altres raons, perquè la conducta de la persona humana era modificable. Potser sí que en nom de la Història la independència d’Algèria resultava inevitable però davant la possibilitat que la seva mare pogués ser una de les moltes víctimes que provocaven els atemptats  del FLN algerià, Camus va pronunciar aquelles paraules que van escandalitzar mig mon parisenc (amb Sartre al capdavant) però que han esdevingut profètiques: “Crec en la justícia però defensaré la meva mare abans que la justícia”. És a dir, l’ètica personal per  davant de les ideologies col·lectives.  O potser més clar: cap ideologia, per més que es trobi al costat bo de la Història, val un mort. Però aquest no era només un tema domèstic –Albert Camus, nascut i educat a Algèria, on encara vivia la seva mare, defensava una solució política que no suposés l’expulsió dels ciutadans francesos— sinó el gran tema del món.  La dictadura soviètica se sostenia sobre un terror institucionalitzat perquè Lenin estava convençut que el marxisme era una ciència exacta i que, aplicant-ne els  preceptes, l’home nou, ja modificat,  acabaria per ser una realitat.  Si per aconseguir l’objectiu, que la Història jutjava ineluctable, calia sacrificar tota una generació –o més d’una— això no era sinó un deure penós que només els homes escollits podien dur a terme com repetia Gorki a Lenin poques setmanes abans que aquest morís.  Sartre va defensar la Unió Soviètica fins a l’esclafament per part de les tropes russes de la revolta hongaresa del 1956.  Després va seguir creient en el marxisme i posant al mateix sac els dos sistemes: el soviètic i el de les llibertats democràtiques. 

Tot això arribava a Catalunya, i a Espanya, amb uns quants anys de retard.  Per a Olivier Todd, el biògraf de Camus, l’any 1958 el realisme social, com a teoria i pràctica literària,  ja havia entrat en crisi en els cenacles intel·lectuals de París.  Entre nosaltres, en canvi, la Poesia catalana del segle XX de Castellet-Molas,  que consagra la preeminència de la poesia social i del mètode marxista d’anàlisi cultural,  és del 1963.  I caldria estudiar en quin moment els nostres intel·lectuals i creadors deixen de defensar el model soviètic però no abjuren del marxisme com a motor ideològic i social. Sense deixar mai l’estel.la sartriana, alguns, en les memòries, tot i que ja les escriuen després de la caiguda del Mur, segueixen sostenint enfront de la barbàrie comunista la barbàrie del capitalisme i, en concret dels Estats Units.  Caldrà que sigui Vaclal Havel, intel·lectual i polític, el qui desautoritzi aquesta visió: “Sortir del comunisme per tornar a la història” . (Però no tal com l’entenien Sartre i els seus). 

Camus és, en bona part, una demostració de l’èxit de la millor escola pública francesa.  Fill d’una mare analfabeta i d’un pare que no va arribar a conèixer perquè va morir al front les primeres setmanes de la I Guerra Mundial, va poder cursar estudis gràcies al sistema de beques que ja tenia instituït l’Estat francès  (i gràcies a les gestions del seu mestre Louis Germain que de seguida es va adonar de les possibilitats del seu alumne). Camus no s’instal.la a França fins que ja és un home adult, en plena II Guerra Mundial i acaba per formar part activa de la Resistència, potser d’una manera no gaire intensa –la seva tuberculosi li impedia agafar les armes— però, en tot cas, el seu va ser un compromís actiu i arriscat en contraposició a la diguem-ne passivitat de la parella Sartre-Beauvoir. Després, acabada la guerra, Beauvoir va ser una de les veus més rotundes a l’hora de demanar la pena de mort per a l’escriptor col·laboracionista Robert Brasillach, finalment executat. Camus, en canvi, havia signat una petició de clemència.  

Olivier Todd reconstrueix la fascinant vida intel·lectual parisenca dels anys quaranta i cinquanta amb la precisió d’un entomòleg.  No és només la relació Sartre-Camus  tot i que Todd com a biògraf, i jo com a lector,  mantinguem un explícit “partís pris” a favor del segon. És, també, la relació jeràrquica, però no per això menys fluctuant, que existeix entre Gide, Malraux, Sartre, Simone de Beauvoir, Camus, els editors Gallimard, els membres de l’Acadèmia Goncourt més alguns adlàters com ara Martin du Gard que, allunyat voluntàriament de Paris, no deixa de ser una veu present.  La influència d’aquests escriptors sobre la societat francesa i sobre el món en general és notable. Això no vol que les propostes intel·lectuals, polítiques o socials que surten d’ells, de forma personal o col·lectiva, arribin totes a bon port. Però és el moment àlgid de la influència dels intel·lectuals en la societat del seu temps i això es trasllueix, per exemple, en el tiratge dels llibres que editen: 13.000 exemplars en les tres primeres edicions de  L’estrany, publicades en plena II Guerra Mundial; 52.000 exemplars de La pesta només entre juliol i setembre del 1947; 60.000 també en quatre mesos de la primera edició de L’home revoltat, en 1952. Quan jo recordo els 738 de la biografia de la Maria Aurèlia –això sí, segona edició— o  els 226 de la meva Crònica penso que no em puc considerar un escriptor professional;  i que la quimera que el que jo escrigui tingui una mínima incidència en la societat ve a ser com una al·lucinació quixotesca,  un engany, en el fons innocent, perquè només em menteixo  a mi mateix i no faig mal a ningú. I això no ho penso en un moment de lucidesa, o només com a conseqüència d’haver conegut les xifres de les primeres vendes de Camus, sinó perquè no m’enganyo gens sobre la situació de la difusió de la literatura catalana; i  també, perquè   conec i reconec els límits de la meva qualitat literària.

Quan publica L’home revoltat (1952), Camus es troba pràcticament sol en la denúncia sobre els crims del comunisme.  Però ja havia llegit alguns llibres que, cinquanta anys després, em van seguir obrint els ulls. Em refereixo, per exemple, al llibre de Margarita Buber-Neumann Prisionera de Hitler y Stalin o  el El cero y el infinito d’Arthur Koestler, confident i amic seu i no cal dir el Retorn de l’URSS del seu admirat André Gide.  I no va tenir por, Camus, de declarar-se anticomunista sense deixar de banda els postulats considerats d’esquerra que es van concretar, per exemple, en la seva complicitat  envers la figura de Pierre Mendes France, líder del socialisme francès i que va arribar a ser cap de govern. Però declarar-se anticomunista era un tabú en el mon intel·lectual que Camus freqüentava com ho era, des de la meitat de la dècada dels seixanta fins a la caiguda  del Mur (1989),  assumir aquesta condició a Catalunya. Amb l’afegitó que, al nostre país,  una declaració d’aquesta mena podia situar-te sense possibilitat de rèplica en el bàndol dels qui  mentre va viure apuntalaven la dictadura de Franco o en treien profit. L’anticomunisme de Camus era perfectament compatible amb el seu antifeixisme.  De ben jove ja va expressar la seva solidaritat amb la causa dels republicans espanyols tant pel fet que la seva mare era d’ascendència menorquina com des d’un punt de vista ideològic.  Mentre va viure a Algèria va fer amistat amb  alguns dels exiliats republicans que hi van anar a parar i, després, a París va seguir mantenint relació amb militants espanyols vinculats a l’anarco-sindicalisme i va denunciar la ignomínia del franquisme sempre que va tenir ocasió de fer-ho. Victor Alba en podria donar testimoni. 

Camus va practicar de forma regular el periodisme en tres etapes de la seva vida. A Algèria, com a periodista del diari Alger republicain, on comença a treballar l’estiu del 1938.  El contacte amb la realitat quotidiana li permet mostrar-se crític amb la discriminació que pateix la població àrab. Aquesta crítica la mantindrà anys després en els moments més difícils quan, francès nascut a Algèria, busca una solució que no complau ni als dirigents del FLN, que volen al preu que sigui la independència, ni a la població francesa que viu a Algèria i que no en vol ser expulsada. En els mesos finals de la II Guerra Mundial i durant els primers anys de la postguerra, Camus esdevindrà un dels periodistes més influents de França a través dels seus articles a Combat. Primer, en la clandestinitat mentre encara dura l’ocupació alemanya i després, quan l’entrada del general de Gaulle a París obra les portes a la reconstrucció nacional. I, finalment, en ple conflicte algerià, Camus accepta col·laborar a L’Express el setmanari creat per J.J. Servan Schreiber i Françoise Giroud.  D’aquests tres mitjans n’acaba sortint, en el fons, pel mateix problema, tot i que les situacions siguin molt diferents en cadascun dels casos: el seu sentit de la  llibertat d’expressió  resulta massa ample per poder quedar encabit  dins dels marges de les publicacions en les quals escriu. El que m’interessa subratllar és que Camus no planteja la seva experiència només com una qüestió personal sinó com una interpel·lació sobre les possibilitats reals dels mitjans de comunicació d’assumir una llibertat plena d’opinió incloent-hi el dret del columnista a la contradicció i a l’equivocació. El periodista no és un professor universitari que té llibertat de càtedra, és a dir, d’opinió, ja des dels temps de l’Edat Mitjana.  El periodista és un assalariat que depèn d’una empresa que té uns objectius econòmics bàsics –sobreviure—i en el millor dels casos una certa idea sobre la societat, que és la idea que vol transmetre a través del producte que ofereix al públic.  No és una visió pessimista sinó realista, que jo defenso de fa temps.  Ho he escrit en un altre lloc: les queixes pels obstacles a la llibertat d’expressió  son semblants a les d’un davanter quan un defensa li treu la pilota. L’objectiu del davanter és marcar gols però l’existència d’un defensa que ho impedeixi forma part de la naturalesa intrínseca del joc. Certament, a Camus li agradava anar a contra-corrent. Potser per això, jo el tinc al costat dels escassos tòtems que, als setanta dos anys,  encara em queden.

6 d’abril, dilluns.- Com a mínim, estarem confinats  quinze dies més. La mesura, anunciada per Pedro Sánchez, compta amb el vistiplau de l’oposició i, també, dels govern autonòmics, inclòs el de Catalunya. Nosaltres, els més grans de setanta anys, serem els darrers a sortir perquè som els de més risc, etcètera. I mentrestant les morts van sumant: quasi 12.000  a dia d’avui i quasi 130.000 diagnosticats. Sembla, però, que el pitjor ja ha passat perquè des de fa uns dies baixa el nombre de morts i d’hospitalitzats. De què em serveix però, a mi, que la corba de víctimes comenci a minvar si puc quedar contaminat l’últim dia de la pandèmia? Aquest matí he anat a la pastisseria. M’he hagut d’esperar al carrer, abans d’entrar, i m’he hagut d’esperar dins. Com que el dependent no sabia el preu exacte del producte que li he demanat ha hagut de demanar-lo a l’encarregada. En aquell moment, ella parlava per telèfon   amb  un senyor, o una senyora, que  li estava fent una detallada comanda.  Jo, mentrestant, sense mascareta, anava d’un cantó a l’altre de la botiga intentant allunyar-me el màxim possible dels altres dos clients que tenien dret a estar dins l’establiment i que a mi em semblava que no paraven de moure’s. En  una d’aquestes voltes m’he trobat de cara a la porta d’entrada i la meva sorpresa ha estat veure que el client que s’hi estava esperant duia a la mà una bicicleta plegable.  Fer la comanda per telèfon i  esperar el torn amb una bicicleta plegable.  Cada barri té la seva picaresca  però en aquest camp  a Barcelona no sembla haver-hi diferències de classe.

7 d’abril, dimarts.  Rebo un correu electrònic de l’Àlex Susanna, des de Gelida, on viu i on s’ha confinat amb la família.  S’interessa per com estem la Maria Carme i jo. Li contesto dient que li agraeixo l’interès perquè tant ella com  jo  som del tot conscients que, només que sigui per l’edat, en aquesta partida contra la pandèmia correm el perill d’haver de jugar la promoció. Acaba de guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or pel seu llibre Paisatge amb figures amb tot mereixement.  En el correu de resposta l’he felicitat i li he dit que el seu llibre li havia quedat tan rodó i olorós com un pa de pagès. És una metàfora que sagarreja però que no deixa de ser veritat.  La nostra amistat és meritòria perquè venim, en certa manera, de mons oposats. I dic en certa manera perquè tots dos ens hem interessat i, ben mirat hi hem viscut, per la literatura però, en canvi, ell ja va sortir de la universitat amb el vestit ben planxat –o sigui amb uns coneixements amplis, ordenats i jerarquitzats—i jo soc una mena d’autodidacta que ha anat descobrint les coses i els llibres corrent d’una banda a l’altra.  L’Àlex escriu un català harmònic, confortable,  on no sembla faltar ni sobrar cap paraula, com un tren que circulés sempre a la mateixa velocitat, sense sotracs malgrat les pujades i baixades del trajecte. I, a la vegada, en la prosa de l’Alex hi trobem una elevada capacitat per expressar l’emoció i la sorpresa davant del paisatge o per endinsar el lector en  la significació més recòndita dels versos que està llegint. Mai no perd el sentit de l’equilibri, de la mesura i de l’elegància; sobretot, de l’elegància. 

L’elegància no és, només, un estil d’escriptura. És, també, la condensació d’un coneixement ordenat de la tradició literària, de la primera lletra a la última, on cada llibre és un valor en ell mateix, individual, intransferible. Enfront de la poesia emocionada de Rilke, i per tant de Vinyoli;  de la poesia metafísica de Goethe, i per tant de Riba i Espriu; o de la poesia experimental de Tzara o Apollinaire, i per tant de Brossa, l’Àlex reivindica la poesia tranquil.la dels grans clàssics francesos  i per això edita, o fa editar, Marià Manent i Tomàs Garcés.  La seva és una poesia sense remordiments; una mena de poesia pagana, capaç de caçar al vol l’instant aparentment imperceptible de la felicitat. Ell el caça, aquest instant, se’l queda i el transforma en un text de bellesa visible i gaudible per a tots els lectors. Jo admiro la seva poesia, i crec que soc capaç de delectar-me’n, però, venint d’on vinc, potser m’agrada més quedar sotraguejat per paraules en conflicte, per versos que retratin l’agonia amagada que tots portem dins. 

No voldria considerar la figura de l’Àlex com un luxe insòlit  en el panorama de les nostres figures literàries. Jo voldria creure que la seva solidesa intel·lectual i la seva capacitat per crear bellesa no són una excepció sinó el mirall d’una cultura prou sòlida com per no trontollar a la primera batzegada. Tanmateix, sé que no és així. Sé que darrere nostre no tenim la història cultural d’Alemanya, de França o Itàlia sinó una mena de tobogan per on hem pujat i baixat massa vegades fins als límits de la caiguda mortal. O potser ens movem, de fa temps, dins un laberint que ens porta a caminar sempre pels mateixos espais sense acabar-ne de trobar la sortida. Però sí. Llegeixo el dietari de l’Àlex i em sembla que no estic a Catalunya sinó en un d’aquells espais culturals del Nord, que de jove Espriu ens va fer mitificar, on els escriptors eren escoltats i a les revistes literàries es debatien els grans mals del segle. I em satisfà poder-me’n considerar amic.

8 d’abril, dimecres.- Tornen els anuncis apocalíptics propis dels temps de convulsions socials.  La pandèmia del coronavirus canviarà el món i res no tornarà a ser com abans. És possible que es tracti d’una previsió encertada i que ara, enmig del túnel, ens sigui impossible imaginar com quedarà de remogut el món després de la batalla.  No menyspreo la capacitat de determinats  intel·lectuals –penso, per exemple, en Yuval Nohah Harari, l’autor de Sapiens— per plantejar els reptes d’aquest moment històric i esbossar possibles escenaris de futur. L’experiència, però,  demostra que de vegades de petits focs que semblaven  fàcilment controlables n’han acabat sortint alguns dels més grans incendis de la humanitat com va ser el cas, per exemple, de l’inici de la I Guerra Mundial.  Ningú semblava voler-la, tots esperaven que durés quinze dies i, finalment,  va provocar la catàstrofe bèl·lica més important de les conegudes fins aleshores i va canviar la història d’Europa per sempre més. I, en canvi, l’experiència del comunisme, sobre la qual tantes tones de tinta s’havien escrit, va acabar, segons Pla i Luján, com la dissolució del casino. En un moment donat, veient la decrepitud del local, els socis es van endur les cadires i les taules a casa  i el casino  va haver de tancar per falta de personal.

Poden canviar, això sí, les articulacions polítiques, les relacions socials, la tensió permanent entre l’Estat i el Ciutadà.  Però no crec en un canvi de fons de les mentalitats perquè les mentalitats tal com ara les entenem –i parlo en plural perquè no es pot parlar d’una única mentalitat mundial— son fruit d’una lenta evolució, on no han faltat trasbalsos, però on els grans conceptes estan fortament arrelats per més connexions instantànies que ara puguem establir d’una banda a l’altra de món. No podem entendre la Xina d’avui sense tenir en compte la petja que hi han deixat Mao Tse Tung, la Guerra de l’opi o  Confuci. I no podem entendre els Estats Units sense el puritans anglesos, la Bíblia i la maçoneria.  Aquestes influències no es canvien d’un dia per l’altre tot i que potser cada cop siguin menys reconeixibles dins les societats on hi han tingut una major  incidència. 

Sí, en canvi, és probable que es produeixin  canvis profunds en les relacions geopolítiques a escala mundial i en la situació d’Europa. Resulta evident, per exemple, que la Xina i Alemanya veuran reforçat el paper hegemònic que ja estaven assumint.  Mirat en perspectiva és  un pas més en la re-configuració del món després de la Guerra Freda. Avesats a la notícia diària ens és difícil, als ciutadans actuals, adonar-nos que la història segueix movent-se a poc a poc i que només de tant en tant es produeixen grans batzegades que modifiquen les relacions internacionals “abans que la Bàltica es glaci” (la metàfora l’he sentida a explicar a Jordi Pujol).  La Bàltica es va desglaçar amb la caiguda del Mur, el 1989. Des d’aleshores, Alemanya ha anat guanyant posicions dins d’Europa i a escala mundial.  La introducció de l’euro no significava altra cosa que una tènue protecció per la part de la resta d’Europa davant d’una Alemanya per fi reunificada territorialment i políticament i més forta que mai.  El resultat de les guerres balcàniques va constituir una primera victòria d’aquesta nova Alemanya per més que els avions els posessin els Estats Units. I la manera com els europeus vam haver de resoldre la crisi econòmica que va esclatar el 2008 constitueix una nova mostra de la seva hegemonia. Els criteris econòmics d’Alemanya són els que es van acabar imposant, i els que s’imposaran ara. Pel que fa a la Xina el seu creixement econòmic, juntament amb el de la Índia, ha estat, aquests darrers anys, espectacular. Milions de persones han sortit de la pobresa en la qual vivien durant la llarga hegemonia del Partit Comunista. I n’han sortit quan les autoritats xineses han copiat del sistema capitalista la llibertat d’iniciativa econòmica i alhora han establert un exhaustiu control policial sobre la vida dels ciutadans. 

De la pandèmia és molt probable que la Unió Europea en surti més desunida per baix. Vull dir que els polítics poden arribar, finalment, a un acord sobre com ajudar als països del Sud. Però sempre serà a partir d’una crèdit; mai d’una mutualització del deute.  Ara bé, els camions russos amb ajut sanitari  entrant a determinades poblacions italianes quedarà per sempre més com el fracàs europeu a l’hora de demostrar en què consisteix la solidaritat. A Itàlia, i a Espanya, els partits polítics euroescèptics pujaran de vots si se saben  treure de sobre, com ja ha fet Marie Le Pen a França, l’estigma de ser, o de ser considerats, d’extrema dreta.  M’han dit que en algunes ciutats del nord d’Itàlia ja ha desaparegut, dels edificis oficials, la bandera europea.

No crec que de la crisi, a Catalunya i a Espanya, en sortim tots iguals.  Els assalariats –funcionaris, etcètera—  tindran ganes de gastar; els jubilats que disposen d’una bona paga, també.  D’aquesta ànsia en pot sortir beneficiat el comerç i els petits restaurants, per exemple, si és que han aconseguit superar la crisi.  Per als sectors productius que veuran créixer la demanda hauria calgut una injecció de diner líquid capaç de fer-los sobreviure als mesos  que hauran estat sense ingressos. Però és aquí on s’ha demostrat la pobresa de l’Estat espanyol. No ha pogut donar diners, ni anul·lar pagaments d’impostos, simplement perquè en deu massa, de diners.  I aquesta és la diferència entre el nord i el sud d’Europa. La situació, en canvi, serà, ja és, dramàtica per als anomenats autònoms, pels que viuen del tot, o en part, de comissions i pels que treballen, també totalment o parcialment, en negre. Quan sumen, en conjunt, a Catalunya? No ho sé, potser majoria entre les persones menors de 40 anys. I després, és clar, els que s’han quedat a l’atur amb prestacions  (minses) o sense res com els treballadors del ram de l’hostaleria, etc. Però tot això només son especulacions.  Caldrà veure, primer, com se surt de la pandèmia i, després, plorar els morts i iniciar la reconstrucció del que es pugui. 

9 d’abril, dijous.-  Hem de sortir al carrer amb mascareta o sense? L’embolic, aquestes darreres hores, ha continuat.  El govern vol que tots ens la posem  però es veu incapaç de repartir-la massivament  o de fer que se’n trobin a les farmàcies. Com que cada expert hi diu la seva, la confusió i la por augmenten. Aquí, a Sarrià, barri de benestants i de tramposos, pel carrer en porta quasi tothom; també al mercat on la M. Carme i jo hem anat a comprar aquest matí. Cues a la xarcuteria, a la carnisseria i a la bacallaneria. La majoria de compradores, i de compradors, assumeix la situació amb paciència: la cua és ordenada, cada nouvingut pregunta qui és l’últim, o agafa tiquet si n’ha i, en general, ningú no parla. De vegades, la cua s’esvalota. Al mercat de Sarrià, però, les disputes no solen pujar de to. Ara mateix,  una senyora no ha agafat  tiquet perquè es pensa que n’hi ha prou a demanar tanda a l’últim de la cua.   No queda clar, però, què passarà quan arribi al mostrador. Un  senyor  acaba d’entrar i ha anat directament a agafar tiquet. Com que s’adona de la situació, insta a la senyora a fer el mateix i fins i tot està disposat a donar-li el seu tiquet per tal que ella no perdi el lloc que li pertoca. Però la senyora li contesta,  educadament, que no es pensa moure i aleshores el senyor se n’aparta i no insisteix. Conserva, això sí, el tiquet a la mà. Al cap d’una estona, la senyora abandona la cua i surt del mercat.  Devia tenir pressa per alguna raó que  els altres ignorem. Qui sap si havia deixat sola, al pis, una persona malalta o un nen petit.  No només vivim confinats a casa.

10 d’abril, divendres.–  Per a un escriptor, escriure és un ofici. Sembla una frase redundant però no ho és perquè la majoria de ciutadans, per no dir tots, escriuen al llarg de la seva vida amb més o menys freqüència però ben pocs converteixen aquesta activitat en un ofici. Un ofici no s’aprèn a cap universitat  sinó a  través de la pràctica i del coneixement de les tècniques que permeten exercir-lo correctament. Per això són tan importants els mestres.  Durant els dos anys de batxillerat de lletres que vaig cursar a l’Institut Ausiàs Marc el professor de llatí era el Sr. Vallés. A les classes no s’hi escarrassava gaire potser perquè tenia la salut gastada de tant fumar i pels records de la guerra civil a la qual havia participat activament en el bàndol nacional, és clar. Apreníem les declinacions i traduíem la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar. La combinació d’aquests dos aprenentatges em va permetre penetrar en els envitricolls de la sintaxi. Se’m dirà que la prosa de Cèsar és molt planera; excessivament planera, per a molts. Però per això mateix era fàcil acoblar-hi l’estudi teòric de les declinacions que ens havíem d’aprendre a la carrera i els casos: substantiu, vocatiu, acusatiu, datiu, genitiu i ablatiu. D’aquesta manera copsaves com rere l’aparent teranyina d’un paràgraf hi havia, en realitat, una ordenació de paraules i de frases que obeïen a una lògica que Cèsar demostrava conèixer a la perfecció.  I intentàvem escriure amb la mateixa claredat.  Després, durant el curs 1963-64 vaig ser alumne de l’Escola  de Periodisme de la Universitat de Navarra. La professora de Redacció es deia Gloria Toranzo.  Ens va ensenyar què era un tòpic –un clixé de la realitat, i per tant difícil de manejar–; la lletjor que provocava un gerundi en qualsevol frase; i la necessitat d’usar amb precisió els adjectius. Quan vaig començar a treballar al Noticiero al cap de relativament poc temps vaig haver d’escriure una columna diària, a la secció Catalunya que jo portava.  Com que no sabia com posar-m’hi vaig pensar que el millor seria imitar la prosa de Guillermo Sánchez, cap de la secció d’Esports, i un dels millors cronistes de futbol i de boxa així com un excel·lent crític de cinema. Guillermo escrivia, en aquells moments, unes cròniques atapeïdes com una croqueta, amb paràgrafs llargs i abundància de frases de relatiu.  Era una manera de dir les coses que volia dir sense que sonessin massa contundents i era també una manera d’assegurar-se que l’article tindria tot ell un mateix estil encara que hagués estat escrit en tres tongades o en difícils circumstàncies de salut –per exemple, un excés d’alcohol–. Els articles que jo vaig escriure sota aquest prisma no els he volgut rellegir mai.  Però l’aprenentatge em va servir en  la meva feina posterior com a editorialista. Les veritats més incòmodes escrites amb una frase escarida –subjecte, verb i predicat—sonen d’una manera molt coent; si hi poses, entre mig, una frase de relatiu, la coentor queda molt amorosida. Més endavant, vaig llegir una mateixa escena –un dinar a la datxa de Moscou d’Andreu Nin— explicada per Josep Pla i Eugeni Xammar. I em vaig adonar de la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança, i de com sovint per atrapar el lector en la veritat que li volem explicar ens cal aplicar la millor dosi possible de versemblança.  Una veritat explicada de forma avorrida no és literatura: és una entrada d’enciclopèdia.

Ara bé, una vegada figura que ja has après a escriure tard o d’hora t’arriba la pregunta. Escriure, per què? Per a un periodista, com jo he estat durant molts anys, la resposta és fàcil: per guanyar-se la vida. Després, però, t’adones que amb això no n’hi ha prou. No cal buscar connotacions místiques o revolucionàries per justificar la pràctica de l’ofici d’escriure.  Però és evident que escrivim per alguna cosa; per necessitat d’expulsar els nostres fantasmes, per exemple, en un exercici d’exhibicionisme que, per fortuna, una majoria de ciutadans no necessita fer. També es pot escriure pel plaer que produeix qualsevol mena de creació  ja es tracti d’un poema, d’una crònica, d’una narració, d’un assaig o d’una novel.la;   crear del no-res, o d’allò que de forma immaterial anem amassant dins del nostre cervell,  un text capaç d’interessar algun lector –potser amb un ja en tindríem prou–   També es pot escriure per deure social, per posar el nostre coneixement de l’ofici  al servei de la denúncia de la injustícia, de l’opressió, de la mentida. Però també podem escriure per no haver de decidir, per no haver de situar-nos davant d’una realitat a la qual no ens volem enfrontar per por o perquè la considerem esmunyedissa o sigui inaprehensible. Era creient o no era creient Salvador Espriu? Si ell hagués estat convençut de la certesa d’una d’aquestes dues opcions potser no hauria escrit uns versos de temàtica religiosa tan extraordinàriament profunds i bells.

Al llarg de la seva vida és probable que l’escriptor vagi canviant d’opinió sobre les autèntiques motivacions que l’indueixen a seguir practicant el seu ofici.  O que n’acabi fent una amalgama personal i intransferible. En aquesta possible evolució hi influeix tant l’itinerari diguem-ne intel·lectual i estètic de l’escriptor com les modes del moment. Sobre l’itinerari personal no hi ha gaire cosa a dir.  Cada escriptor és un món de la mateixa manera que cada fuster té una manera diferent de treballar  la taula que està construint. Per a un escriptor és important el nucli social on ha nascut, els estudis que ha pogut fer, les persones que ha conegut, els llibres que ha llegit, els llocs on ha viscut, els viatges que ha realitzat. En canvi les modes, també les literàries,  son uniformes. Afecten un determinat país o un determinat àmbit cultural. Solen néixer en aquelles ciutats on la creativitat cultural forma part del patrimoni col·lectiu i que, per la seva situació geogràfica o per la potència econòmica del país on estan ubicades, presenten una gran possibilitat d’expansió.  Cal una idea capaç d’interessar persones de fora de l’àmbit local però cal també que aquest àmbit local tingui prou potència per fer-les arribar, i potser imposar. Ho explica molt bé el filòsof Josep Ferrater Mora en un dels seus llibres. Barcelona, si més no la Barcelona de quan jo era jove, era més importadora que no pas exportadora d’idees.  Així, per exemple, jo  he vist passar davant dels meus ulls l’asfixiant doctrina del nacional-catolicisme espanyol (i català); l’angoixant nihilisme de l’existencialisme; la irrupció, fins a convertir-se en hegemònic, del marxisme; la frivolitat desconstructivista de l’estructuralisme; l’enlluernament envers els plantejaments de Mc Luhan (“el medi és el missatge”); les profecies apocalíptiques de l’ecologisme; la suficiència del textualisme,  i molts altres ismes que no cito.  Alguns d’aquests plantejaments, o doctrines, han estat purament estètics.  Però  els de més gruix han intentat contestar  la pregunta inicial: escriure, per què?  La resposta que em va fer donar més voltes és aquella que posava en qüestió la relació entre el que en diem, o en dèiem, el fons i el que en diem, o en dèiem, la forma. En un moment donat valorar la forma per sobre de tota altra qualitat es va convertir en sinònim de modernitat. I tothom, en aquells anys, volia ser modern.  La forma s’exhibia, per part de determinats intel·lectuals i editors, com l’antítesi a la carrincloneria ideològica, la sensibleria narrativa, el sentimentalisme poètic, l’expansió d’un jo sense control literari. Hi ha, naturalment, un punt de raó en aquest plantejament.  Davant de la situació política que vivia el país era molt forta la temptació de convertir la literatura en un acte de denúncia més o menys sociològica, de mirar el passat encara amb els ulls dels romàntics que s’havien inventat la Renaixença o d’enaltir les presumptes virtuts col·lectives  amb textos d’escassa exigència literària però capaços de pujar l’autoestima col·lectiva.  Res a dir-hi. Però no deixa de ser paradoxal, per exemple, que molts d’aquells que ara reclamaven la primacia de la forma fossin els mateixos que, només uns quants anys abans, de la defensa del realisme social n’havien fet el mateix estendard de modernitat.  Ara es miraven les excel·lents novel·les realistes que escrivia Teresa Pàmies per sobre de l’espatlla. Aquest comportament em recorda allò que explica José Luís de Vilallonga sobre el tarannà dels falangistes durant la guerra civil: “Lluitaven en nom de la Revolució i així que ensopegaven amb un revolucionari l’afusellaven”. 

De jove em semblava que els meus escrits patien de tots aquells defectes que els partidaris de la forma atribuïen als escriptors poc professionals, és a dir, amb poc ofici. Potser aquesta convicció venia avalada pel meu complex d’autodidacta, pel fet de no haver passat per cap universitat (però sí per una Escola de Periodisme del CICF, amb excel·lents professors on vaig aprendre molt no només del camp del periodisme sinó també d’història, economia, dret polític, etcètera).  Jo creia que tenia coses per dir fos en el camp de la poesia i de la narrativa –a més, és clar, del periodisme–. I, per a mi, abans i ara, tenir coses per dir, o sigui ganes i necessitat de comunicar-se, és la característica prèvia a qualsevol intent d’escriptura.  Més endavant vaig entendre que la història de la literatura –si més no, l’occidental— no deixa de  donar voltes a la mateixa sínia perquè els grans temes de la humanitat ja estan presents en els llibres fundacionals de la nostra civilització. I quan, proveït d’una guia Michelin, vaig viatjar a Grècia em vaig adonar que aquells llibres fundacionals allò que feien era convertir en mite determinats episodis sentimentals i històrics explicats, com si diguéssim, per primer cop.

I, a la vegada, a  poc a poc vaig anar entenent que la defensa aferrissada de la preeminència de la forma amagava una trampa: el rebuig del compromís moral de l’escriptor amb la seva pròpia consciència. Ja sé que aquesta afirmació sona molt catòlica, molt clerical, i potser no hauria gosat elaborar-la, i escriure-la, sense haver llegit Camus; no l’obra de Camus, que a grans trets ja coneixia, sinó la seva vida, les seves contradiccions, el  compromís amb la seva ètica.  No és casualitat que l’exaltació de la forma, si més no en l’àmbit literari, arribés després que el realisme social, és a dir el realisme històric, hagués passat de ser moda a ser víctima de les seves impostures. El realisme social formava part del paquet que havia d’assumir, i practicar, l’home nou que Lenin i Stalin volien construir.  Sartre va posar de moda la paraula “compromís”. Però  el seu compromís ideològic  afectava només la seva vida literària sense   cap correlació amb la seva vida quotidiana.  Podia repartir propaganda maoista pels carrers de París i viure còmodament en un apartament del Barri Llatí. 

Si ens fixem en  les creacions que han aconseguit commoure la humanitat de generació en generació veurem que en totes elles hi ha un domini magistral de la forma i, a la vegada, un explícit missatge de fons que interpel.la directament els grans temes que inquieten els humans.  Podríem remuntar-nos a aquells textos fundacionals: la Iliada, la Odissea…i  seguir fins a l’obra més contemporània. Això no ho dic jo sinó Stefan Zweig, gran entre els grans.  Però per tenir aquesta capacitat per crear una obra  on al domini de la forma s’hi encaixi una determinada visió del món cal ser molt valent.  I encara que el resultat no sempre sigui el d’una obra del tot reeixida penso, ara que ja m’he fet gran, que aquest és potser l’únic objectiu possible d’un escriptor: escriure des d’una tradició per continuar-la, modificar-la o abolir-la però escriure no com un exercici auto-compassiu o d’exhibició tècnica sinó amb una certa mirada sobre el món. És el mínim que podem fer els escriptors si de veritat ens pensem que la vida és moltes coses però  mai, en tot cas, una experiència banal.

11 d’abril, dissabte.- Per fi, la M. Carme i jo disposem de dues mascaretes cadascun, del tot homologades. Dijous vaig trucar a la farmàcia  del barri i em van dir, amb gran sorpresa meva, que sí, que en tenien i que les  passés a buscar com més aviat millor. Em van costar 9 euros cadascuna però com que son reutilitzables no vaig posar-hi cap objecció. Cada vegada que les has fet servir cal passar-hi  unes gotes d’un líquid desinfectant que em van vendre a la mateixa farmàcia. 5 euros més. Ahir me la vaig posar per primer cop per anar a comprar el pa. Al cap de poca estona de començar-la a usar l’interior de la mascareta s’omple d’una olor desagradable com de cigrons bullits passats per un desinfectant. No sé si es tracta de la meva boca, del meu nas o del xoc entre el meu alè i els productes químics que deuen impedir el pas dels virus. Però ara els veïns, quan surto al carrer o entro al mercat, ja no em miren tan malament. 

12 d’abril, diumenge.-  A les 9 del matí surto a comprar el diari –ho faig dissabtes i diumenges—i pel carrer  veig força gent. En teoria, tots anem a comprar al quiosc, a la pastisseria o a un dels tres forns de pa que, pràcticament l’un al costat de l’altre, conviuen al carrer Major de Sarrià, tocant a la plaça.  Molta gent per tants pocs establiments. Després, mentre esmorzo, sento converses de nens com si estiguessin parlant a la porta de casa –però no deu ser així—i poc després passa un cotxe de la guàrdia urbana comminant-nos a no deixar el confinament. Les dues primeres setmanes de clausura forçada les vam aguantar bé, tots plegats.  Ara que aviat portarem un mes  m’imagino que molts ciutadans comencen a sentir-se’n cansats.  Hi deu ajudar el fet que el nombre de morts i infectats comença a baixar. Però també,  la desmoralització que provoquen les constants baralles entre el govern espanyol i l’oposició i entre el govern espanyol i el govern català. La batalla entre els governs de Madrid i Barcelona per veure qui és el primer capaç d’abastir de mascaretes gratuïtes al conjunt de la població n’és un exemple. Amb la senyora Ada Colau entremig, sempre disposada a treure profit de les desgràcies dels altres.

A mig escriure aquesta nota a la part inferior de l’ordinador m’arriba un correu de l’Albert Ibáñez, l’estudiós que millor coneix l’obra de Joan Argenté,  on em comunica la mort de la seva mare per coronavirus.  Sola. A Can Ruti. Ell se n’havia hagut d’acomiadar fa una setmana. 

13 d’abril, dilluns.  L’Aina, la meva neta de 10 anys, s’ha fet una mena de tenda de campanya sota la taula del menjador i ja fa dos dies que hi dorm.  A les 5 de la tarda els Pons-Farreras ens comuniquem, per skype,  amb la família de França: la Maria Laure amb l’Olivier i la seva filla Lea; la Cécile amb el Frederic i els dos fills, en Luke i la Nikita; el Julien, sol; i per la banda catalana l’Ariadna i les dues netes, la Laia i l’Aina; i en Martí, la Minerva i Bimbo, el gos.  Ens entenem força bé i com sol passar en les trobades presencials passem del català al francès i a l’espanyol.  Els tres nebots de França viuen en cases amb força terreny al seu voltant i això fa que el confinament resulti menys pesat, sobretot per a la quitxalla.  Ells no entenen el meu independentisme i jo no entenc com encara  no s’adonen que Macron és l’únic polític europeu que ens pot salvar de la derrota (o si més no, fer-la menys traumàtica).

14 d’abril, dimarts.-  M’ha costat molts anys està en pau amb mi mateix. La paràbola dels talents, i l’ombra de la meva mare, m’han perseguit amb insistència.  De petit m’ho havien inculcat tant, que jo en tenia molts de talents, que de gran vivia obsedit per la responsabilitat d’esprémer-los adequadament. La meva mare ni quan vaig viatjar en cotxe oficial de la Generalitat va estar contenta.  La redacció de Bàrbara em va canviar la vida. Fins aleshores, sobretot en les meves biografies,  m’havia ocupat dels altres. A Bàrbara, potser sense proposar-m’ho, em vaig ocupar de mi mateix.  Em vaig adonar del delit de la meva mare per veure’m triomfar; del pes del puritanisme religiós en la meva educació;  de la visió competitiva de la vida que m’havien inculcat els boy-scouts; del catalanisme d’arrels carlines que respirava a Barcelona i a Gombrèn. Per parlar de la Bárbara de carn i ossos –de la senyora Bárbara Martín Izquierdo, minyona de casa meva fins que jo vaig fer els 10 anys— em vaig haver d’enfrontar a  aquestes qüestions. Més ben dit: em van anar sorgint al llarg de la redacció i no les vaig poder eludir.  Trencar el tabú de criticar la meva mare; acostar-me a una visió més pagana de la vida; no menystenir l’herència d’ideologies que semblaven del tot allunyades de mi –com ara el carlisme-, i acceptar el rol social i professional on he quedat, finalment, col·locat… Tot això m’ha proporcionat una tranquil·litat psicològica que em sembla recordar que no havia tingut mai.

Però, de tant en tant, torno a sentir el rau-rau de la meva insatisfacció per temes relacionats amb la professió.  No em queixo del lloc que ocupo en el diguem-ne escalafó de la professió. No. Em queixo que no hagi tingut altaveus prou potents per difondre algunes reflexions que jo crec que vaig ser dels primers a fer, al nostre país, sobre les quals el temps m’ha donat o em donarà la raó. Entre la meva generació, per exemple, vaig ser considerat una rara avis perquè  mai no em vaig creure les martingales del marxisme i del comunisme. Recordo, per exemple, un sopar a casa meva amb els companys de junta del Pen Club. Era  abans de la caiguda del Mur però jo ja havia llegit Vattimo i Juan Goytisolo. A la sobretaula, ben regada amb armanyac, els vaig parlar del declivi de les ideologies, del pas a la Modernitat a la Postmodernitat. No em vaig sentir gaire comprès.   Fins i tot, un dels companys em va advertir que tot això era una excusa per justificar que m’havia fet de dretes.

Ara em torna a passar el mateix amb dos temes d’extraordinària importància i que l’actual pandèmia ha tornat a primer pla. D’una banda, les conseqüències nefastes que tindrà per a una bona part d’Europa l’hegemonia alemanya que acabarà per ser, si més no per a l’Estat espanyol i per als països del Sud, molt pitjor que la nord-americana. Del perill de l’hegemonia alemanya  en vaig parlar  a Per entendre l’Europa del segle XX. 1914-2104) (2014) i ho he tornat a fer a  Crònica al marge (2019).  D’altra banda, fa temps que penso que la burocràcia és un dels problemes més greus als quals s’enfronta el ciutadà barceloní, català i espanyol; una burocràcia creixent, que ho inunda tot i que cada dia fa més difícil la vida quotidiana de les persones.  Ara, en ocasió de la pandèmia, aquesta burocràcia lenta, carregosa, que t’immobilitza com una teranyina gegantina, ha tornat a exhibir el seu poder.  L’homologació dels aparells respiradors construïts a corre-cuita per salvar les vides dels qui s’asfixien als hospitals o les residències d’avis s’ha endarrerit per culpa dels tràmits a seguir; molts des els treballadors afectats per un ERTO no han cobrat encara perquè les oficines públiques que han de tramitar els ajuts han quedat col·lapsades; la paperassa ministerial ha paralitzat importacions de material sanitari que era urgent que arribessin;  les requises de la guàrdia civil han dissuadit determinats fabricants estrangers de vendre productes a les administracions espanyoles; la  centralització de comandes ha acabat en un caos, etcètera. Però si aquesta burocràcia s’ha convertit en un monstre ofegador de les iniciatives renovadores que tanta falta ens fan és perquè la incompetència dels nostres polítics, a la qual ja m’he referit, ha donat el poder real als alts funcionaris; advocats de l’Estat, jutges, fiscals  i militars que es reparteixen el govern, la justícia i  les principals empreses de l’IBEX 35. És una tradició que ve de lluny, de l’entronització a Espanya dels primers borbons per no recular més.  

En un atac d’immodèstia a mi m’agradaria cridar: “Jo ja ho vaig dir”.  Però em conformaria a tenir  prou presència pública per reivindicar aquests diguem-ne encerts. 

15 d’abril, dimecres.-  A la casa del costat han reprès les obres de la façana que havien quedat interrompudes quan el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma. Jo havia entès que les obres que molestessin els veïns havien de quedar suspeses mentre durés el confinament però, com sol passar a Espanya, i a Catalunya, es devia tractar d’una ordre aproximada; és a dir, de compliment aleatori.  Potser la disposició feia referència als veins de la finca que han encarregat les obres i no als veins dels edificis del costat. En tot cas, queda clar  que els meus veïns  estan disposats a suportar tota mena de sorolls per tal que les reformes s’acabin com més aviat millor i es puguin desmuntar les bastides que tapen els balcons. 

16 d’abril, dijous.  Estic decidit a no publicar aquest dietari.  Parlo per telèfon amb un editor  i m’explica el col·lapse que estan patint: els llibres que tenien previst publicar amb motiu de Sant Jordi no podran sortir al carrer fins a la tardor; els que volien treure a la tardor passaran a l’any vinent, etcètera. Segons ell, les editorials que no comptin amb un petit racó per resistir aniran caient d’una en una. Això vol dir que seran moltes les que hauran de plegar perquè la majoria subsisteix fent la viu-viu.  D’altra banda, jo encara tinc la meva Crònica al marge a mitja promoció.  I si finalment el Dia del Llibre se celebra el 23 de juliol la meva obligació serà intentar vendre’n  tants exemplars com pugui.

17 d’abril, divendres.- Els epidemiòlegs convertits en els nous sacerdots de la religió que ens promet la fi dels patiments.  Els epidemiòlegs, com abans els capellans, sovint no l’encerten però això, en línies generals, no fa minvar el seu prestigi. Abans, el prestigi el donava la promesa d’una vida millor, l’atractiu  d’una història que predicava que tots ens havíem d’estimar, la màgia d’un eclipsi de naturalesa incomprensible per a la majoria de persones. Abans d’ahir, quan la pandèmia trucava a la porta, la majoria d’epidemiòlegs deien que vindria a ser com una grip però una mica més dura de vèncer. Avui, quan estem a punt d’arribar al milió d’afectats i als noranta mil morts, els epidemiòlegs d’aquí i d’allà continuen  pontificant –o sigui, parlant ex-cathedra tal com ho feien els pontífexs–. No hi fa res que els seus pronòstics siguin contradictoris.  Els ciutadans necessitem poder confiar en algú i avui ens sembla que només els científics ens poden dir que passarà en el futur immediat i en el futur llunyà.  Però si alguna cosa demostra aquesta pandèmia és la fragilitat intrínseca de la naturalesa humana.  Som mamífers que caminem drets i que hem après a enraonar. Però la majoria de nosaltres, en comptes de mirar enrere i admirar el camí que hem fet des que vam baixar de l’arbre, ens empenyem en pensar que som invencibles i quedem del tot desconcertats quan algun fet imprevisible ens fa  tocar, i  mai més ben dit, de peus a terra. 

18 d’abril, dissabte.- Desànim. Sembla que trigarem a sortir. I, encara, que ho farem en règim de llibertat vigilada.   Desànim també en comprovar, un cop més, la incompetència dels nostres polítics.  Som l’Estat amb una major proporció de morts per habitant. Estem a punt d’arribar als 20.000. El govern espanyol i el govern català es llencen aquests cadàvers pel cap  i el mateix fan el PSOE i el PP. La premsa més seriosa de fora –el Financial Times, el New York Times—observa, astorada, la pervivència del tradicional caïnisme espanyol.  A la superfície, estructures democràtiques.  Per dins, els vells dimonis de la història que són els que acaben per explicar les raons de fons dels comportaments dels pobles, es tracti d’Espanya o d’Alemanya. 

19 d’abril, diumenge.-  El govern espanyol acusa, en veu baixa, al govern català de deslleialtat. I té raó.  El president Torra i els consellers més directament implicats en la lluita contra la pandèmia sembla que busquin motius per posar en dificultats el govern central. És cert que aquest no ho ha fet gens bé. Fins i tot, la manera com el president Sánchez es presenta en públic –envoltat dels caps de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil— és molt d’un altre temps.  Tot i així, el govern espanyol podria esperar una certa lleialtat per part de la Generalitat tenint en compte que la meitat de consellers del govern català pertanyen a Esquerra Republicana, un dels partits que ha fet possible el mandat de Pedro Sánchez. Però el govern espanyol tampoc no hauria de mostrar-se gaire sorprès per aquestes deslleialtats si no oblida que per al conjunt del govern català, i per a una part important sinó majoritària de la societat catalana, la deslleialtat més important l’ha comés el govern central amb el tractament que ha donat al procés independentista.  Mentre hi hagi presos polítics i no cessi la repressió no és esperable que el govern català no aprofiti qualsevol circumstància per incomodar el govern central.  Des del punt de vista de molts catalans, seria difícilment comprensible que actués d’una altra manera.  Molts catalans no estem en pau amb l’Estat espanyol. I l’actual pandèmia és una bona ocasió per recordar als d’aquí, i als de l’estranger, que el conflicte segueix viu.  Malgrat el catalanisme tronat del conseller Buch. 

20 d’abril, dilluns.-  Tercer dia de pluja. No podem pujar al terrat com fèiem cada tarda, després de dinar, a prendre el sol. Els morts diaris no s’aturen però els polítics i els tècnics afirmen que anem més bé. Ara la paraula  de moda és “desconfinament”. Tothom hi diu la seva però la rigidesa en la presa de decisions continua. El cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil acaba de confessar, ingènuament, en roda de premsa, que ells s’ocupen d’interceptar  els missatges crítics respecte a l’actuació del Govern que circulen per les xarxes i s’ha organitzat un escàndol fenomenal. Els que més es queixen són els del PP i els de VOX, especialistes en “fake news” i ben poc amants de la llibertat d’expressió com ho han demostrat quan governaven, els uns;  o mentre aspiren a fer-ho, els altres. 

Jo fa dos dies que estic revisant la traducció al castellà de Bàrbara –que tenia enllestida de fa mesos— per tal de publicar-la, en règim d’auto-edició, a través de la Casa del Llibre.  Vull que els familiars de la Bàrbara puguin llegir el que dic d’ella encara que això em comporti algun disgust.  Per consultar una dada que em faltava he entrat al meu web de l’Associació d’Escriptors i he anat a parar a l’apartat “Comentaris d’obra” on es recullen fragments del que s’ha dit de cadascun dels meus llibres en els mitjans de comunicació escrits.  Hi quedo força bé tot i que els paràgrafs de les crítiques que jo mateix he anat triant per ser reproduïts no amaguen els comentaris desfavorables o poc favorables.  Aquesta repassada, que no tenia prevista,  m’ha tornat la moral. Però no la moral de la vanitat –o així ho penso—sinó la moral del reconeixement. Ja fa temps que sé que escric per 800 o 1000 persones, que son les que, habitualment, llegeixen els meus llibres. No demano, als crítics literaris i als lectors, que em diguin que sóc el millor.  No ho pretenc, entre altres coses, perquè no és veritat.   Sí, en canvi, que m’agradaria que les idees que en els meus llibres exposo  fossin més discutides. Però això no passa, per raons diverses.

 En primer lloc, és molt probable que allò que a mi em sembla que és una novetat, si més no per al públic al qual m’adreço, de seguida hagi deixat de ser interessant. M’explicaré.  Les meves crítiques a la majoria de cappares de la generació anterior a la meva, i que a mi m’han costat tant de desenteranyinar i situar en el seu punt just, probablement constitueixen una novetat per a alguns lectors.  Però un cop les han llegides, i se les han fet seves,  aquestes crítiques  els han deixat d’interessar.  No cal perdre gaire  temps en demostrar  les limitacions de les linotípies quan ja hem entrat a l’era digital. En segon lloc, i aquesta és una reflexió que ja surt a Crònica al marge, qualsevol periodista que vulgui exercir un mínima influència social ha de tenir un peu als mitjans audiovisuals. I aquest no és el meu cas. No només no surto de forma regular  a la ràdio ni a la tele, ni tinc presència les xarxes socials, sinó que de fa anys que amb prou feines escric a diaris o revistes. Tot el que vull dir ho dic a través, sobretot,  dels llibres que vaig publicant. 

I, finalment, hi ha un problema d’adscripció. Jo em defineixo com a periodista, perquè aquest ha estat el meu ofici i, en certa manera, la meva vocació.  Aquests darrers temps a la definició de periodista hi he afegit la paraula “escriptor” perquè, com ja he dit, soc un periodista que, ben bé des fa deu anys, no escriu regularment als mitjans de comunicació i, en canvi, sí que publico llibres.  En la tradició de l’ofici en la qual em reconec, entre el  periodisme i l’assaig només  hi ha una ratlla finíssima de separació que els grans mestres en els quals m’emmirallo  han traspassat tantes vegades com han volgut. ¿No feia periodisme el filòsof Eugeni d’Ors quan escrivia regularment el Glossari? ¿I no és el periodista Josep Pla un dels nostres assagistes més destacats quan parla de la vida, de la mort, dels grans problemes de sempre de la humanitat –tot i que ho faci amb lletra pretesament minúscula— o en les seves descripcions de la vida dels països i dels homes? (I no parlo expressament de dones perquè en l’obra de Josep Pla en surten ben poques).  I, d’altra banda, jo he escrit llibres difícilment classificables com ara Bàrbara publicat en forma de novel.la però on tot és real, començant pel noms dels personatges que hi circulen; i cinc llibres de poesia. Aquestes incursions cap a gèneres que no són habitualment els teus despisten els (possibles) lectors i, també,  molts dels crítics i col·legues.  Alguns companys de professió no em consideren ben bé un periodista sinó un biògraf, un assagista o un historiador. Però  la majoria d’historiadors no em consideren un d’ells perquè no tinc cap títol acadèmic que ho acrediti.   I no cal dir els poetes: la majoria de cappares del gremi m’han esborrat  de la llista. Tots ells tenen un punt de raó. En efecte, no soc llicenciat en història, però he escrit llibres d’història, o de divulgació històrica; tampoc no soc ben bé assagista, i per això em refugio en la casella del periodisme on em sento més còmode; i només puc lluir legalment de biògraf perquè aquesta és una dedicació que no exigeix cap carnet universitari. 

21 d’abril, dimarts.- Generós l’article d’en Lluís Busquets Grabulosa al Diari de Girona parlant de la meva Crònica al marge. “L’Agustí és d’aquells homes que s’han fet ells mateixos i que han arribat on són a còpia de responsabilitat i treball”.  Si em volia fer feliç en Lluís Busquets ho ha aconseguit. La primera persona que em va dir que jo era un self made man, o que arribaria a ser-ho,  –aleshores aquesta expressió estava de moda— va ser l’Amparo Moreno, que va treballar una temporada a El Noticiero fins que va ser injustament acomiadada i va trobar aixopluc a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, que aleshores s’estrenava. Això devia passar a finals dels seixanta o principis dels setanta.  I sí, tinc la impressió que ningú no m’ha regalat res i això m’enorgulleix. He enviat l’article a l’Ariadna i al Martí i tots dos, cadascú a la seva manera, m’han contestat amb uns correus intel·ligents i emotius. Quan eren petits, i joves, no m’agradava posar-los en les meves trifulgues professionals. De gran, de tant en tant els envio algun article que parla de mi i els regalo un exemplar dels llibres que publico. Ells diuen que gràcies a aquests enviaments em coneixen més bé. No tinc perquè no creure-m’ho. 

22 d’abril, dimecres.-  Sense el diguem-ne tema de Catalunya resulta més difícil entendre el nivell de feblesa en què es troba instal·lat el govern de Pedro Sánchez.  La seva debilitat no és tan fruit de la pressió de les forces independentistes catalanes com de l’errònia manera amb què tant el PP com el PSOE han enfocat el problema.  En negar, durant tant de temps, el caràcter essencialment polític de la revolta cívica catalana els qui, de part del govern central, han actuat a primera línia de la batalla han estat els jutges, els policies, la guàrdia civil i, al darrere, vigilant-t’ho tot, però sense deixar-se veure, l’Estat Major de l’Exèrcit.  Amb l’excusa que es tractava simplement de restablir una legalitat conculcada pel moviment independentista català sobre aquests funcionaris de l’Estat ha caigut la responsabilitat de retornar a la “normalitat”, és a dir, fer la feina bruta: l’Operació Catalunya abans de l’1 d’octubre; les carregues policials el dia del Referèndum; la detenció i empresonament dels líders independentistes per part de fiscals i jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem; el judici als líders independentistes amb una sentència que ha tingut, sobretot, l’aire d’una revenja. A uns policies que criden “A por ellos” quan van a complir una missió –i ningú no els diu res–  i que davant del Suprem son obligats a mentir en el seu testimoni sobre el que va passar l’1 d’octubre difícilment acceptaran, després, tornar a la condició de simples funcionaris obeïdors d’ordres. I el mateix es pot dir dels jutges involucrats en el judici. ¿Quina autoritat legal o moral pot tenir el govern o el ministeri de Justícia davant dels magistrats que han fet una sentència a mida de les necessitats i la voluntat de l’executiu? En qualsevol democràcia occidental, un  policia que aixequi la veu no ja en temes polítics sinó per qüestions professionals és fulminat o sancionat sense gaires contemplacions.  Aquí, els sorges –l’expressió és de Pedrolo–  s’organitzen en sindicats i opinen sobre qüestions organitzatives o del tot polítiques sense que els passi res;  els jutges del Suprem poden actuar a través de notes de premsa sense autoria;   i la Guardia Civil pot seguir investigant el que li sembli sense que el govern sigui capaç d’intervenir-hi. Totes aquestes institucions han ocupat un lloc en la vida política d’Espanya que no els corresponia i ara serà molt difícil que tornin al seu lloc.  Fins i tot si la voluntat del PSOE de desjudicialitzar la situació catalana  fos realment certa ara  tindria moltes dificultats per  dur-la a terme. La màquina de la judicatura camina tota sola i no hi ha ningú que l’aturi. Però això no és una mostra d’independència de la justícia sinó la conseqüència de la manipulació del govern del PP –amb l’aval del PSOE— dels màxims òrgans de judicatura. Recordem que el fiscal general de l’Estat i el president de l’Audiència Territorial de Barcelona van dimitir, o van ser obligats a plegar, per oposar-se a aquesta manipulació als inicis del conflicte. I van ser substituïts per jutges afins al PP; al PP més reaccionari, el de José María Aznar el mateix que, en el moment de votar-la, es va posicionar contra la Constitució per trobar-la massa poc espanyola.

23 d’abril, dijous.-  Dia del llibre trist. Costa assumir que no podrem sortir al carrer a comprar les roses i els llibres. De lluny, em miro la festa de Sant Jordi amb una certa aprensió pel tuf de catalanisme ranci que desprèn: les roses per a l’estimada; l’exaltació ocasional del llibre; un cert aire de cavallerositat renaixentista o romàntica. De prop, però, em segueix fascinant la pervivència de la festa, la seva capacitat per emmotllar-se als canvis socials, el miratge d’una ciutat culta.  No acostumo a comprar-me cap llibre, per Sant Jordi. Massa gent i massa empentes.  Procuro anar cada quinze dies, o cada mes, a proveir-me a La Central del carrer Mallorca. La selecció de llibres que exposen a la secció de biografia i assaig, al fons de la planta baixa, sembla feta a mida per a mi.  Hi he trobat volums interessantíssims tant de temes locals com internacionals.  I els dependents solen saber de què va quan els demanes per un autor o per un títol. 

Aquestes setmanes de confinament he llegit la biografia d’Albert Camus, com ja he comentat; la darrera novel.la de Joan Rendé; i el llibre Nadie se opone a la noche de Delphine de Vigan (recomanació de la Maria Carme). Ara estic a la meitat de la biografia d’Stefan Zweig sobre Magallanes i damunt la taula m’esperen un llibre de relats de Joseph Roth sobre l’Europa dels anys vint i Cap fred, cor calent, una mena de memòries d’Artur Mas.  Justament va ser en Joan Rendé el qui em va donar a conèixer Josep Roth. Amb la  lectura de La marxa de Radetzky vaig començar a desmitificar el món d’ahir tan magistralment dibuixat per Zweig.  L’Àustria-Hongria que descriuen l’un i l’altre no tenen res a veure. Però son complementàries.  Zweig escriu la seva Europa d’ahir des de la distància, tràgicament seduït per una societat i una manera d’anar per la vida que ja havia deixat d’existir. Roth escriu , en canvi,  des de dins de les costures més brutes de l’Imperi. 

24 d’abril, divendres.-  Article curt i contundent de Jordi Maluquer de Motes a El nacional.com. Els demògrafs i epidemiòlegs no dubten en assenyalar l’avió com el principal propagador d’epidèmies. No és estrany, doncs, que Barcelona, Madrid i Milà hagin estat les tres ciutats més afectades perquè son les concentracions urbanes  del sud d’Europa amb els aeroports de més trànsit. Ara bé, perquè la pesta no ha afectat a ciutats similars d’altres àrees geogràfiques? Perquè els seus responsables –diu Maluquer de Motas— no han estat tan ineptes com els responsables espanyols.  I esmenta que el dia 5 de febrer a Itàlia es va establir el control de temperatura corporal a tots els aeroports nacionals; i el govern de Canàries va fer el mateix el 19 de març, en contra de les directrius de les autoritats espanyoles. Mentrestant, el ministre anava dient que aquests controls eren innecessaris i als aeroports de Barcelona i Madrid continuaven arribant passatgers contaminats. Maluquer recorda que l’aeroport de Barcelona està regit per un òrgan centralitzat com és Aena, l’existència del qual només queda justificada per la necessitat de tapar el dèficit de la majoria d’aeroports espanyols. 

25 d’abril, dissabte.-  Quan tornava de cobrir una informació, generalment de caire cultural, en Joan Rendé no s’asseia davant la seva taula, a la redacció del diari Avui, i començava a redactar, sinó que s’instal·lava al centre de la sala, dret. Amb parsimònia treia de la cartera un tauler de fusta sobre la superfície del qual col·locava, enganxats amb una pinça de ferro, els apunts que  havia pres durant la roda de premsa o l’entrevista de la qual tornava.  Els papers estaven escrits amb una estilogràfica de tinta verda que deixava anar una cal·ligrafia neta i ordenada.  En Joan posava els ulls sobre el primer dels fulls i començava a llegir.  De seguida es formava al seu voltant un petit cercle de redactors desvagats o massa impacients per esperar conèixer  la notícia un cop publicada. A mesura que anava creixent el nombre d’oients, creixia també la durada de la lectura. Si els primers dies, en Joan es conformava a subratllar la frase més divertida o més estúpida a poc a poc va anar introduint opinions de collita pròpia, generalment de caràcter irònic, fins a esbossar una retrat, més o menys encomiàstic o crític, del personatge protagonista de la informació.  Allò que va començar com una simple anècdota es va convertir en un ritual de mitja tarda, esperat per un nombre cada cop més extens de redactors.  I si  primer el director es va prendre aquesta llicència d’en Joan com una parada inevitable,  i en certa manera benèfica dins la tensió permanent que suposa una redacció en plena ebullició, al cap d’uns dies va assumir que l’episodi provocava un nou retard en l’horari de tancament ja prou ajustat que patia el diari.  Fins que una tarda, quan en Joan es disposava a començar la cerimònia, va ser cridat discretament al despatx del director i la recitació diària a la qual ja ens havíem avesat va passar a la història.

Aquelles lectures, i els articles que sota el pseudònim de Doctor Scòpius en van sortir, van ser la demostració de la  qualitat literària de la prosa de Joan Rendé.  Al meu entendre, ell és el millor escriptor de la seva generació, que és la meva,  pel coneixement de la llengua que demostra, i l’ús exacte que en fa. Sembla tenir al cap totes les paraules del diccionari –i les que no hi són, també— tant si es tracta d’expressions del llenguatge culte com del llenguatge popular; del català de l’interior o de la parla urbana de Barcelona; d’expressions de muntanya o de l’argot dels mariners. Joan Rendé va néixer a Barcelona l’any 1943. Pertany, doncs, de ple a l’anomenada Generació dels 70, la primera educada sota el franquisme íntegrament en castellà. En el cas d’en Rendé, però, no ho sembla. Vull dir que la seva és una llengua  que mai es desajusta, que mai queda forçada i que, a la vegada, puja i baixa dels registres més diversos de l’idioma amb una aparent naturalitat que en cap moment apareix com a artificiosa als ulls del lector. 

Encara que sovint s’oblidi no tots els grans escriptors han de ser grans novel·listes ni a l’inrevés.  Goso dir que en Rendé havia destacat, fins ara, com a escriptor. Amb el llibre  Ballaven el black bottom  aconsegueix una novel.la rodona, escrit amb l’estil impecable de sempre però sense ni una gota de fredor i fins i tot amb un enjòlit  molt ben plantejat i resolt potser perquè explica un fet real, tràgic, que l’incumbeix personalment. Ballaven el Black bottom és, com sol passar en les grans obres literàries, una història personal i una història col·lectiva centrada en els anys de la II República i la guerra civil. Del Poblenou de Barcelona a La Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug els personatges que hi surten estan marcats per un fat històric que és versemblant en ell mateix i, a la vegada, mirall de la gran tragèdia (inacabable) del país.

Joan Rendé porta barret, munta a cavall i sap cuinar –en dono fe—un  civet de llebre per llepar-s’hi els dits.  Viu dins i al marge. Dins d’una societat amb la qual se sent compromès. Però al marge de compromisos espuris perquè sap que la feina d’escriptor és una feina individual; l’única   modalitat d’actuació, per cert,  en la qual el nostre país ha donat mostres de sortir-se’n.

26 d’abril, diumenge.– Al migdia, la M. Carme i jo obrim els dos balcons que donen a Major de Sarrià i ens entra, de sobte, el xivarri de les converses dels adults i els crits i corredisses dels petits. El carrer és ple de gent que xerren mentre guarden –o no— la distància establerta i de nens que van amunt i avall a peu, corrent, amb patinet, amb bicicleta o a les espatlles del pare o de la mare. Un barri sense nens i sense botigues obertes és un barri mort i ara avui, a Sarrià, ha tornat la vida gràcies a la inconsciència de la quitxalla, a la seva capacitat per gaudir de l’avui sense gaires cabòries en relació al demà.  Es fa una cua davant de la botiga dels paquistanesos. Hi venen gelats. Ben aviat s’exhaureixen. Els que n’han aconseguit un tornen al carrer  amb el seu petit trofeu entre les mans, desembolicant-lo; o a ja entre les dents, fruint-lo. 

La Laia i l’Aina també han sortit de casa, amb mascareta. Pel carrer s’han trobat molts companys d’escola amb els quals han pogut parlar de lluny. Allò que més els ha sobtat és veure les botigues tancades. 

27 d’abril, dimarts.- La quiosquera, que també ven llibres, em  baixa de la lleixa tot el que te de Stefan Zweig i jo em decideixo per la biografia de Magallanes. A Magallanes, Zweig ja l’havia fet protagonista, amb raó, d’un dels moments estel·lars de la humanitat; un llibre que no sé perquè ha deixat de ser de lectura recomanada a les escoles de tot el món, o si més no, d’Europa. Si al cap d’uns anys, Zweig es decideix a dedicar-li una de les seves biografies no és només perquè, com a bon escriptor professional, aprofita els retalls sobrants d’obres anteriors sinó també perquè l’aventura de Magallanes és una de les més emocionants de tota la història de la humanitat. I no és cap disbarat pensar que, després d’haver publicat els moments estel·lars (l’any 1927), Zweig es quedés amb ganes de tornar sobre el personatge, fascinat com estava per la gesta que havia protagonitzat; una fascinació que Zweig trasllada a tots els lectors de la biografia que finalment li dedicarà (1938).

Llegir l’aventura de la descoberta de l’Oceà Pacífic des del confinament obligat en el qual em trobo és com si a un bevedor de xampany, després de tres setmanes d’abstinència, algú li posés sobre la taula un Moet Chandon Imperial. És clar que seria millor abandonar la reclusió i anar a veure en directe els paisatges de Magallanes  o altres racons de mar encara que fossin més modestos i menys perillosos. Però aquest és el tòpic –fet clixé però cert, com deia la meva professora— de la bona literatura. Et permet viure vides que no has viscut; participar en aventures que mai no podries compartir; conèixer persones i mons que en la vida real estarien, i estaran, molt allunyades de tu. 

Magallanes és una figura fascinant perquè, com la majoria de personatges fascinants de la història, va contra-corrent i guanya. És cert que en l’aventura hi perd la vida però la Història, i la Ciència, li acaben donant la raó.  Això és possible perquè Magallanes creu en ell mateix, en la seva individualitat i hi creu perquè se sap preparat per al treball que vol dur a terme –una gesta en el seu cas— i ho sap perquè a aquesta preparació hi ha dedicat molts anys; molts anys de pràctica, a partir d’unes primeres navegacions cap a les Índies sota bandera portuguesa; i de coneixements teòrics sobre navegació a la Cort de Lisboa. Magallanes no espera res dels altres, tot i que sap que sense els altres no podrà dur a terme el seu projecte.  Necessita el permís reial i necessita diners però no s’arronsa ni quan ha de canviar de país perquè el  seu monarca, el de Portugal, el menysprea. 

Confinat sense poder sortir de casa, amb el balcó del davant com a únic paisatge durant llargues hores del dia, me’n vaig amb el Trinidad fins a la desembocadura del Plata i després fins a la badia de Sant Julià, i assisteixo, atònit, a la rebel·lió dels capitans espanyols i a la meditada astúcia de Magallanes per sortir del parany;  i després continuo el viatge cap a les costes mai no conegudes i el descobriment del pas que porta de l’Atlàntic al Pacífic –i altra cop una rebel·lió que aquesta vegada s’acaba amb la fugida cap a Espanya d’un dels vaixells—; i la navegació per l’estret que durà el nom de Magallanes i el parany estúpid que li causa la mort, l’únic excés de confiança en tot el viatge, quan té el retorn triomfal al palmell de la mà.  Ha donat la volta al món i ha demostrat que la Terra és rodona. Zweig, que l’any 1938 ja no té una visió optimista de la història, ni confia gaire en la capacitat dels homes de no matar-se entre ells, perquè veu a venir l’imminent cataclisme de la Segona Guerra quan encara ningú d’Europa no ha superat l’hecatombe de la Primera, acaba el llibre amb un cert pessimisme. A hores d’ara ningú no dubta de situar Magallanes entre els personatges més importants de la història de la humanitat però, en el seu moment, quan les tres naus supervivents van tocar terra a Sanlúcar de Barrameda i, després, quan va ser el moment de repartir prebendes i honors, el seu nom va ser volgudament oblidat. I la glòria se la va endur Juan Sebastián Elcano, expert mariner espanyol però capità colpista que, en un moment decisiu del trajecte, s’havia unit a una revolta contra Magallanes, i que aquest havia perdonat.

Obro la televisió i el ministre Marlaska m’amenaça amb no sé quantes multes. Els seus subordinats n’han posat més de 600.000.  Sospitosos de tot i sense possibilitat de protesta els ciutadans estem en trànsit de convertir-nos en peons gregaris incapaços de prendre pel nostre compte cap decisió significativa.  Per això, dono les gràcies a Zweig. Per unes hores, m’ha fet  aturar en la figura de Magallanes i en la seva valenta dignitat individual que ara tant (em) trobo a faltar. Em consta, però, que ha estat un miratge.

28 d’abril, dimarts.-  Vaig començar a escriure aquest dietari sense cap propòsit especial. Tenia, i tinc, diversos projectes literaris al cap però no em veia amb prou força per començar-ne ni un. D’altra banda, em costa molt treballar en un projecte literari sinó és de forma obsessiva i pensava, amb raó, que prou obsessiu em resultaria un confinament de durada incerta com el que acabava de començar. Quan treballo m’agrada aixecar-me cada dues hores de la cadira i fer un tomb pel pis amb qualsevol excusa o sortir a comprar el pa, el diari o el cafè que s’ha acabat. Però el confinament és incompatible amb aquestes sortides i també amb el tancament mental que suposa viure pendent de forma quasi exclusiva del llibre que t’has compromès amb tu mateix a escriure. No pots estar vint-i-quatre hores del dia amb la persona que has triat perquè et faci companyia i anar al teu aire, com si no tinguessis ningú al  costat.

Aquest dietari el vaig començar a escriure com un exercici de relaxament, sense presses i sense cap compromís amb ningú.  A les primeres entrades  em limitava a explicar com havia passat el dia, què deien a la tele, com es trobava la família.  Ben aviat, però, el text  va anar prenent complexitat. En les entrades successives, no vaig poder evitar valoracions personals sobre els líders polítics que dirigien la lluita contra la pandèmia ni una reflexió general sobre l’estat general del país. En un moment donat havia escrit tant que el dimecres ja tenia enllestides les entrades que corresponien al divendres.

Arribat a aquest punt vaig pensar que tot això que estava redactant no podia quedar inèdit. Fa uns anys vaig escriure un dietari que anava de l’1 de gener al 31 de desembre. Com que, un cop acabat, vaig dubtar si enviar-lo o no a alguna editorial el vaig guardar en un calaix sense saber gaire què fer-ne. Encara hi és.  L’experiència em va demostrar que no tinc vocació d’escriure per a ningú (o només per a mi mateix). Sempre  acabo escrivint per a un públic encara que, de moment, no hi sigui. 

Fa un parell de dies vaig posar un correu electrònic a Joan Safont, responsable del suplement de cultura d’El Nacional i li vaig preguntar si li podria interessar publicar el meu dietari. Per tal que es fes una idea del seu contingut li vaig enviar les primeres vint pàgines.  L’endemà em contestava dient-me que acceptava la proposta. Jo, naturalment, encantat. El periodisme no pot ser el vici solitari que Gil de Biedma comparava amb l’exercici de la poesia. El periodisme, per definició, necessita que algun receptor el miri, l’escolti o el llegeixi. No sé si escriure un dietari és ben bé fer periodisme.   Però, en tot cas, constitueix l’excusa que m’ha permès no deixar inèdit els textos que estic escrivint. El meu agraïment a les persones que ho fan possible.  I, en especial, a Joan Safont.

29 d’abril, dimecres.  Ahir, durant unes hores, em va semblar que els vells podríem començar a sortir el dissabte.  Avui crec entendre que no podrem fer-ho fins dilluns vinent.  Aquest matí, llegint La Vanguardia, he entès que els desplaçaments amb cotxe dins la mateixa província serien permesos des del dia 11. Aquest migdia, escoltant el telenotícies, he arribat a la conclusió que no podria tornar a Vilassar fins a la setmana del 18 o del 25 de maig.  

El Consell de Ministres ha decidit que el desconfinament es farà a partir de cada província. Sembla una ordre sortida d’algun sanedrí independentista per demostrar el menyspreu del govern central envers l’autonomia catalana. En efecte, totes les persones que s’interessen pel tema saben que l’organització de la sanitat catalana  constitueix un model realista i eficient tot i les retallades pressupostàries dels darrers anys.  És impossible que el ministre Illa no la conegui, aquesta organització,  però suposo que no es podia fer cap excepció amb Catalunya o amb Euskadi perquè es tracta de presentar una uniformitat total entre les autonomies no fos cas que a alguna li sortís un cafè més aigualit que a les altres. I de passada s’ha revalorat la figura del governador civil, especialment mal vista pel catalanisme clàssic.   Després, el ministre Illa, en roda de premsa, ha donat a entendre, com a concessió, que es permetran altres organitzacions territorials en aquest procés de desconfinament, sempre i quan els governs autonòmics les proposin i el govern central –o sigui, ell— les accepti.

Les situacions de crisi provoquen que les misèries de tots plegats surtin a la llum pública. I això és el que està passant. En un dels seus articles, Francesc-Marc Álvaro advertia que amb l’arribada del coronavirus  els governs ja no podran seguir tirant de veta del relat sinó que s’hauran d’enfrontar a la realitat. La capacitat de relat és allò que ha permès a la senyora Ada Colau guanyar, primer, les eleccions a l’alcaldia de Barcelona des de el rebuig radical a una  vella manera de fer política; i a les següents eleccions continuar en el càrrec gràcies a l’aliança amb el partit  que havia fet, de l’ajuntament de Barcelona, l’aparador d’aquella vella política (amb el suport decisiu d’un candidat que com a ministre de l’Interior de França s’havia caracteritzat per reprimir amb duresa els amics ideològics de la senyora Colau). I la manca de relat és allò, que més enllà dels seus encerts o desencerts,  va fer perdre l’alcaldia al senyor Xavier Trias. 

Aquests dies, quan el relat deixa de ser el mirall seductor capaç d’enlluernar els votants més fràgils, l’abisme de la realitat es presenta davant de tots i cadascun dels ciutadans com un monstre indefugible. Espanya està governada per uns polítics incompetents, superats per un terratrèmol sanitari d’una magnitud mai no vista abans i amb una situació econòmica que voreja la fallida. El govern central no pot presentar un calendari ordenat del procés de desconfinament entre altres raons perquè no disposa de dades suficients sobre la situació de la pandèmia. Aquestes dades  podrien obtenir-se amb la realització de tests a una part significativa, o majoritària, de la població, que és el que han fet, o estan fent, els països que se n’estan sortint més de pressa. Però això no es pot dur a terme, a Espanya, per manca de diners per encarregar  els tests, o per falta d’iniciativa o del que sigui. Es tracta, per tant, d’un desconfinament a les palpentes mentre es posa en marxa una limitada administració de tests, a escala estatal, necessària però absolutament insuficient. Des del punt de vista econòmic també hem quedat despullats. El govern espanyol no pot prendre cap mesura d’ajuda substantiva a les persones i empreses afectades per les conseqüències de la pandèmia  fins que Alemanya no decideixi amb quina quantitat i, sobretot, de quina manera pensa ajudar.  I, finalment, des del punt de vista polític els ciutadans ja veiem el pa que s’hi dona. El PP pensa aprofitar aquesta monumental desgràcia per intentar desbancar el govern socialista i posar-s’hi ell, que és el seu únic objectiu des de que Rajoy va haver de dimitir. I per fer-ho sabem que està disposat a quasi tot.

És en aquestes circumstàncies que els catalans, o alguns catalans, ens podem considerar afortunats. Ens queda la idea de la independència no tant com una utopia pura i virginal sinó com una manera d’escapar, ni que sigui mentalment, del depriment espectacle que, ara per ara, ens veiem obligats a compartir. 

30 d’abril, dijous.-  Ja fa alguns dies que surto de bon matí al carrer a comprar el diari i el pa. Amb la mascareta passa com amb tot: és qüestió d’habituar-s’hi. Segons com, les ulleres em queden mig entelades a causa del meu propi baf. Mentre compartíem cua,  una senyora em va instruir sobre el tema. Es tracta d’ajustar al nas una mena de gafet que serveix per subjectar la mascareta  i fer possible que l’aire que expires no tingui gaires possibilitats de tirar cap amunt.  El resultat ha estat que el gafet en qüestió ha sortit de mare i que ara sembla que porti un filferro penjant del nas. Però sí, les ulleres ja no s’entelen amb tanta facilitat. 

1 de maig, divendres.- “Barcelona i Madrid no compleixen els requisits per a la desescalada”. Aquest és el titular d’avui de La Vanguardia. A dins, dues pàgines senceres, signades per Josep Corbella, Clara Penín i Antoni Trilla, on es demostra  que cap de les dues ciutats ha aconseguit controlar el virus. Molt senzill:  no s’han fet els tests suficients per obtenir  una radiografia fiable de la situació. 

Però el govern espanyol no ha tingut més remei que decretar l’inici del desconfinament.  En primer lloc, perquè els ciutadans amb noms i cognoms propis –no, la ciutadania anònima— portem un mes i mig confinats pràcticament sense sortir de casa. I, en segon lloc, perquè cada dia que passa sense  que la normalitat es restableixi la situació econòmica fa un pas més cap a l’abisme. La premsa del nord d’Europa dona per descomptat que Itàlia i Espanya hauran d’acabar demanant el rescat i la demora de les institucions europees en començar a afluixar diners fa sospitar que els qui realment manen a Berlín i a Brussel·les són partidaris d’aquesta solució.

La sensació de desgavell és indescriptible, que diria Josep Pla. (Un escriptor d’adjectivació més barroca del que sembla, en opinió de Josep Maria Espinàs). La manca de lideratge de Pedro Sánchez ha estat criticada fins i tot pel diari El País. Aquesta manca de lideratge es concreta en els missatges contradictoris que emet el govern espanyol.  D’una banda, les policies a les ordres del jutge Marlaska han incoat més de 700.000 expedients sancionadors. Aquest és un jutge amb un currículum que en una democràcia on els magistrats no gaudissin de la impunitat corporativa que caracteritza el sistema judicial espanyol –si més no, en les seves instàncies més altes— difícilment hauria escapat a una sanció o a l’expulsió.  A tall d’exemple, recordem que l’Estat espanyol ha estat condemnat cinc vegades per les instàncies judicials europees per no investigar tortures a detinguts que estaven sota la seva custòdia. 

Marlaska ha estat el ministre de l’ordeno y mando, amb una interpretació absolutament rígida de les normes de desplaçament dels ciutadans, i sembla fruir cada vegada que pot comunicar un augment del nombre de sancionats. Però ara resulta que aquesta política casernària  no servirà de gaire a l’hora del desconfinament perquè la policia no podrà pas saber si el ciutadà que camina pel carrer  fa o no fa  més d’una hora que ha sortit de casa o si aquell senyor de més setanta anys passeja –com marca la llei— o fa exercici físic –activitat que correspon a una altra franja d’edat. Ara, el govern espanyol no té més remei que amagar el garrot i fiar-se del seny dels ciutadans. D’aquí que el ministre Illa hagi afirmat, en aquests darreres hores,  que el comportament dels ciutadans ha estat, durant aquestes setmanes, excel·lent i que el mateix Marlaska li hagi concedit  un més que correcte. (Si no arriba a ser correcte acabem tots a la presó). 

El que em sorprèn és que l’esquerra, habitualment erigida en guardiana dels Drets Humans, o el Defensor del Poble, tan amatent als possibles abusos en altres camps, no hagi criticat l’actuació de Marlaska –i, per tant, del govern espanyol–. Amb algunes excepcions –com les de Josep Ramoneda— ningú del ram diguem-ne progressista ha alçat la veu: ni els  comuns, ni els socialistes ni molt menys els ex-psuqueros. I em  sap molt greu coincidir amb José Antonio Zarzalejos que avui, a El Confidencial, publica un article en contra de Marlaska i en defensa de les llibertats individuals. Una part significativa del pensament d’esquerra encara considera que els ciutadans som, d’entrada, sospitosos.  En la seva arrogància de considerar-se els únics que saben què convé als ciutadans es declaren teòricament a favor de les llibertats però quan manen no resisteixen la temptació de limitar-les. Això sí, pel nostre bé.

2 de maig,  dissabte.- No sé si és veritat que els nadons arriben amb   un pa sota el braç però puc certificar que l’Aina, la meva segona neta, va aterrar a aquest mon el dia que el Barça va guanyar per 2 a 6 al Bernabeu avui fa exactament onze anys.  No soc gaire futboler. Miro  el resum que les teles donen dels partits sempre i quan sàpiga que el Barça serà el guanyador, perquè no m’agrada patir ni veure’l quan perd. A Magda Oranich aquesta coincidència de dates la va fer especialment feliç. Ella havia casat la nostra filla i ella era, i és, una seguidora incondicional del Barça.

I sí. Ahir també vam bufar espelmes i, com marca la tradició, ho vam fer tots a la una. Això sí, cadascú des de casa seva, per skype.

3 de maig, diumenge.-  Durant molts anys, el mon dels carlins era, per a mi, un espai remot que no sentia gens proper. A través de les Memòries de Josep Maria de Sagarra em vaig adonar del daltabaix social, i no només polític, que van suposar les successives guerres carlines del segle XIX.  També Jaume Cabré en parla a Galceran, l’heroi de la guerra negra, una de les seves primeres novel·les que va enlluernar Maria Aurèlia Capmany i va guanyar el premi Joaquim Ruyra, l’any 1977. Tot això eren referències llibresques que m’ajudaven a entendre el passat però que no relacionava ni amb el meu present personal ni amb el present de la societat en la qual vivia. Gràcies a la processó de Corpus vaig saber que existien les margarites, les noies i les dones integrades a la secció femenina del carlisme que desfilaven amb una boina blanca.  La meva germana es diu Margarita; la meva mare es deia Margarita; i la seva mare, o sigui la meva àvia materna, també. Durant uns anys em va semblar que era una casualitat fins que vaig descobrir que Margarita era el nom de la dona Carles VII, el pretendent carlí i que per això les militants de la causa carlina eren conegudes amb aquest nom. 

Ja casat vaig anar sabent, a poc a poc, a través d’informacions fragmentades, que el meu sogre, orfe des dels deu anys,  i els seus germans, havien estat relacionats amb el carlisme i que aquesta relació era la causa dels patiments que havien passat durant la guerra civil.  La mare, vídua amb trenta-dos anys i quatre fills, va pensar que els centres carlins eren un bon lloc en matèria d’usos, costums i religió i que, per tant, no els portarien pel mal camí.  Això explica que, tot i que el meu sogre i els seus germans eren molt joves, el 18 de juliol fossin portats a participar en el cop d’Estat contra la República. Acabada la guerra civil,  el germà gran del meu sogre es va casar amb la filla d’una de les famílies carlines més conegudes del barri de Sant Andreu de Barcelona. Tan destacada va ser l’actuació d’ella dins del carlisme que abans de morir va deixar gravada la seva vida en unes cintes que es guarden a l’Arxiu Comarcal de Solsona. La meva dona i jo fa una vintena d’anys vam anar a parar al carrer Major de Sarrià a una de les dues cases que la família Farreras encara hi conservava. Des del balcó d’aquesta casa surto cada vespre, a les vuit, a aplaudir en l’homenatge veïnal als treballadors de la sanitat. Que, en un moment donat, els Farreras ocupaven una posició diguem-ne distingida al poble independent de Sarrià ho proven les inscripcions que encara es poden veure  en el rellotge del mercat. Hi surten els noms de les persones que van fer el possible la seva construcció. En una de les últimes ratlles hi diu: “Luís Farreras Viader, síndico”.  Si les meves informacions no son errònies en aquest carrer hi va viure Maurici de Sivatte que va ser un dels més destacats líders carlins de Catalunya, el nom del qual havia sentit alguna vegada  a casa  del meu sogre. També em consta, i en aquest punt sense possibilitat d’error, que si més no en els darrers anys de la seva vida el pretendent Carles Hug quan  venia a Barcelona s’hostatjava en un dels molts convents que hi ha a Sarrià o en una de les cases del carrer Major. Sembla que alguna vegada havia dinat a ca la Tresa. Carles Hug va morir l’agost del 2010 quan la M.Carme i jo ja vivíem a Sarrià.  Em reca no haver-lo pogut conèixer. I al carrer Major hi vivia, i hi viu, el senyor  Xavier Carbonell, president, o factòtum, dels Amics de la història del carlisme, que m’ha portat a parlar a l’Arxiu Comarcal de Solsona,  on es guarda bona part de la documentació carlina,  i a sopar amb altres membres de l’associació. 

La influència del carlisme no només ens ve directament del moviment carlí. Ens ve, també, d’altres organitzacions polítiques que n’han heretat algunes de les seves reivindicacions. A Crònica al marge recordo que la majoria de fundadors d’Unió Democràtica procedien, directament o via familiar, del carlisme. Eren els carlins que havien fet cas al consell de Torres i Bages de participar en la construcció de la Catalunya moderna que s’estava gestant. Els fundadors d’Unió Democràtica acceptaven plenament el sistema polític parlamentari i, teòricament, ja no tenien res a veure amb  l’eslògan Deu, pàtria i furs que resumia –de forma encertada—el pensament carlí tradicional. Però eren catòlics i catalanistes desacomplexats i van ser lleials defensors de la República fins i tot en els moments més difícils.  

He tornat a pensar en el carlisme i en els seus successors aquests dies quan el govern central ha tornat a reivindicar la funció de les províncies.  La provincia va ser instaurada pel govern liberal a través d’una divisió d’Espanya que els carlins, amb raó, van considerar artificial. Amb el pas del temps aquesta artificiositat ha anat minvat perquè la funció crea l’òrgan. Aquests dies resulta sarcàstic que alguns dels qui critiquen sovint el catalanisme per considerar-lo un moviment d’utopistes i bufanúvols s’escandalitzin perquè els partits ara independentistes no menyspreen el poder de les Diputacions provincials. En tot cas, el rebuig que provoca la reivindicació de les províncies és la demostració que el carlisme, d’una manera més latent que explícita, no és un fenomen caducat. 

4 de maig, dilluns.- Avui comença la fase zero del desconfinament. Per a mi, és important trobar una botiga on comprar-me uns pantalons. Fa un mes i mig me’n vaig baixar dos de Vilassar perquè em pensava que el confinament duraria quinze dies. Ara el pantaló  texà ja té dos estrips; l’altre, de pana, fa massa calor. Ahir al vespre vaig aprofitar l’hora d’esbarjo que em correspon per baixar per Major de Sarrià en missió de recerca. Vaig tornar a casa absolutament fracassat. Nombrosos bars, tres forns, perfumeries, botigues per aprendre a fer ganxet, un estanc, dues farmàcies, dos quioscos de llibres i diaris, tres botigues de menjar preparat, una sabateria, tres perruqueries per a adults i una per a gossos, tendes de moda per a senyora, diversos bancs però cap establiment on comprar uns pantalons d’home.  Durant la temporada que vaig viure a la Vil·la Olímpica em va passar el mateix. Al Centre de la Vil·la hi trobaves de tot.  Però en el sector on jo vivia abundaven les botigues de coses rares –n’hi havia una que només venia objectes de color blau– però faltaven locals on comprar les provisions més vulgars  com ara una ampolla de sabó per als plats o un parell de mitjons de fil.

5 de maig, dimarts.- Més enllà del que en deien els mitjans de comunicació, les primeres notícies posem-hi singulars que vaig tenir del senyor Artur Mas és que,  en els seus desplaçaments diaris, sempre que podia viatjava amb tren. Després va arribar el llibre de Pilar Rahola que per a mi és un perfecte exemple de com construir un personatge públic. He sentit explicar a diversos publicitaris que, també en aquest camp, es pot aplicar la dita que d’allà on no n’hi ha, no en raja.  És a dir, el mèrit és de la Rahola però la pasta per “fabricar” un bon producte hi era. Una biografia pot considerar-se reeixida quan la imatge que el biògraf presenta del biografiat qualla en la ment del lector. En la biografia autoritzada d’un polític en actiu l’operació és més arriscada perquè el llibre ha d’incloure uns components propagandístics que resultin d’utilitat per a la trajectòria del biografiat. Això comporta difuminar, sense esborrar del tot, episodis  foscos hagin estat realitzats pel protagonista o pels seus companys de partit o de viatge.  Però la Rahola se’n va sortir i, al meu criteri, amb nota excel·lent. La imatge d’Artur Mas com la d’un protestant en terra de catòlics és una imatge que ha quedat malgrat que potser a ell no li resulti del tot agradable. Però no només és, al meu criteri, una imatge certa sinó una imatge que li convé perquè l’allunya dels seus pares polítics, a qui ningú  no pot regatejar els mèrits de tot el que han fet, però amb un rerefons on, per exemple, els conceptes de culpa i remordiment juguen un paper difícil d’entendre per a les noves, i no tan noves, generacions. I la tercera nota singular que em va cridar l’atenció del senyor Artur Mas és que en el programa electoral que el va portar a la presidència de la Generalitat proposava no presentar cap llei al Parlament de Catalunya si abans no se’n derogava una altra. No recordo que la idea provoqués gaires aldarulls parlamentaris i en canvi a mi em sembla una de les propostes més modernes i més  revolucionàries d’aquests darrers anys. 

Com demostra el llibre que acaba de publicar -Cap fred, cor calent. El procés en primera persona— els anys en què Artur Mas va exercir la presidència de Catalunya van resultar tan complicats que una mesura tan senzilla, si més no en aparença, com la de no  entrar cap llei sense abans d’haver-ne fet sortir una altra no va arribar a bon port; si més no, amb la freqüència amb què Mas i el seu equip ho devien tenir previst.  Cada llei que aprova un Parlament –i els catalans estem sotmesos, pel cap baix, a tres d’aquestes institucions— acaba per comportar una nova obligació per al ciutadà. I un nou cos de vigilants perquè la gent la compleixi. I uns vigilants que vigilen que els vigilants no s’extralimitin o no es posin diners a la butxaca i així successivament fins que en el  cambrot dels vigilants i dels vigilats  ja no hi cap ningú més. 

Mas va saber canalitzar el malestar popular generat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya i treure el catalanisme tradicional de la seva habitual dosi de derrotisme i de prudència.  En l’operació no va estar sol i potser no s’ha valorat prou com la humiliació soferta per l’elit del socialisme català, a causa del fracàs del nou Estatut  que propugnava,  va fer que, per primera vegada des de la mort de Franco, carlins i federals –per entendre’ns— anessin junts.  

Al senyor Artur Mas li correspon, de ple, el mèrit d’haver aconseguit la primera majoria independentista al Parlament Català a través d’aquell invent que se’n va dir “Junts pel sí”. El lector no especialitzat trobarà en aquest llibre una bona crònica del que va passar, de les dificultats que es van haver de superar, del coratge i la imaginació que el senyor Mas hi va posar.  El que continua sense entendre’s, després de la lectura del llibre, és  el paper de la CUP.  La negativa a donar facilitats perquè Mas fos investit president devia provocar una ovació (silenciosa) dels màxims estrategues del PP. La investidura fallida del diputat Toni Turull quedarà, en la història del país, com un dels actes més mesquins des del punt de vista moral, i més miops des del punt de vista polític, d’aquests darrers anys. La CUP ha fet una bona feina a escala local en denunciar les corrupteles de consistoris anteriors.  Però l’entrada a la política nacional li ha vingut gran.   N’és una prova que allò que pensaven els dirigents de la CUP del  primer moment  va ser exactament el contrari del que pensaven els de després, que són els qui van acabar apartant Mas de la presidència. Tot això, que quedi clar, dins la mateixa legislatura. A la meva Crònica al marge he dedicat algunes pàgines a parlar del fenomen del puritanisme en la política catalana. No m’hi vull estendre. Només repetiré que al nostre país tothom vol ser Joan Maragall, que tenia les seves raons per escriure La ciutat del perdó, però que ningú no es posa a la pell de Prat de la Riba que també les tenia per censurar-lo.  El puritanisme deu fer guanyar el cel a qui el practica a costa, això sí, del patiment terrenal dels qui en són víctimes. 

El lector  trobarà també, en el llibre, la clau per entendre l’origen de les actuals desavinences  entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana.  En l’òptica d’Artur Mas costa de capir com els mateixos dirigents d’Esquerra que van  tibar al màxim la corda del procés independentista, pocs dies després de la fallida declaració d’independència canviessin absolutament d’estratègia i assumissin una política de prudència i, en certa manera, d’acatament. Jo no entro en el fons de la qüestió. Només dic que el llibre d’Artur Mas m’ha fet entendre –més que cap altre text dels que he llegit sobre el procés— la coïssor que aquest canvi de rumb devia provocar, i continua provocant, entre els seguidors del president Puigdemont.

En el llibre, Mas afirma que el nostre país sap administrar millor les derrotes que les victòries. Aquest és també un tema que toco a Crònica al marge.  El senyor Mas se’n dol, d’aquesta tendència, perquè ell és una persona molt vinculada, mentalment, al món de l’empresa on les derrotes mai no son celebrades ni estan ben vistes, ni tampoc l’autocompassió o el sentiment de llàstima encara que sigui més o menys compartit. Això no vol dir que Mas no sigui conscient de les coses que, al llarg del procés independentista, no s’han fet bé. Les enumera i, amb elegància però sense defugir-les, hi reflexiona i les assumeix, quan és el cas.  Crec entendre que, per a ell, hi ha dos moments clau en aquest període.  El primer és aquell en què  ha de fer un pas al costat i deixar la presidència per salvar la legislatura i, potser, el procés i tot, a causa de la negativa de la CUP a facilitar el seu nomenament. Al cap d’unes setmanes, el pacte de Puigdemont amb la CUP, possiblement inevitable per les mateixes raons, posa la directa cap a un escenari d’enfrontament que és el que, finalment, preval. El segon punt on Mas discrepa de la solució adoptada és en la declaració d’independència del divendres 27 d’octubre.  Ell es mostrava partidari de convocar eleccions a l’escalf de l’èxit, i de la indignació, que va provocar l’1 d’octubre i amb l’esperança d’obtenir una majoria independentista ara sí incontestable. Però les coses, com sabem, no van anar així entre altres motius perquè el govern central mai no va dir que si la Generalitat desistís de la DUI ell deixaria l’aplicar el 155. Per cert, que si un dia ve a tomb m’agradaria preguntar-li,  al senyor Mas, a qui es refereix quan diu, parlant de l’1 d’octubre, que “sabem avui que hi ha altes institucions de l’Estat que no perdonen al govern de Rajoy que portés les coses fins a aquest extrem”. 

Jo he sortit del llibre amb una imatge reforçada d’Artur Mas, entre altres raons perquè no amaga els possibles errors comesos –els dels altres, i els seus–.  El senyor Mas ha obtingut uns quants fracassos i els fracassos són, en política, l’avantsala de la victòria, si es té claredat d’objectius, perseverança i sort.  I aquí podríem repassar la biografia de Churchill, de Mitterrand, d’Adenauer. Des del meu punt de vista Artur Mas no és un polític acabat –o amortitzat com es diu en l’argot polític— sinó amb la mateixa preparació intel·lectual i professional de sempre reforçada ara per una experiència que, justament per agredolça, li permet veure les coses en tota la seva complexitat. Per exemple, pel que fa a Catalunya i a les seves –nostres— relacions amb Espanya. 

6 de maig, dimecres.-  No sé si és un disbarat afirmar que la Revolució Francesa, d’on venim, és una de les conseqüències més espectaculars de la invenció de la impremta. Potser estic descobrint el Mediterrani però si ho esmento ara i aquí és per subratllar que, desconcertats sota una pluja diària de notícies, sovint se’ns fa difícil, a les persones que vivim al segle XXI,  percebre els moviments de fons de la història i de la societat. Aquests dies, per exemple, he pensat sovint en un article sobre  Malraux i en un llibre de Marcuse. L’article sobre Malraux el va escriure Nèstor Luján a la secció –Al doblar la esquina— que publicava cada setmana a Destino.  En una de les campanyes electorals que va fer al costat del general De Gaulle, Malraux va assenyalar  que la televisió, que aleshores començava, revolucionaria el sistema d’ensenyament i faria innecessària  la presència d’alumnes a les escoles.   Els mestres francesos  van posar el crit al cel, perquè es pensaven de debò que s’hi jugaven les mongetes, i el tema va quedar mort.  Nèstor, que no sé per quines raons no el podia veure, va criticar durament aquesta proposició de Malraux.  Li devia semblar una invenció de l’escriptor. (No seria la primera). Durant molts anys, he pensat que si Malraux aixequés el cap i veiés de quina manera algunes cadenes televisives fomenten l’estupidització general del país i dels seus habitants deixaria de creure en la condició humana i en l’esperança.  Però ara resulta que una de les conseqüències de la pandèmia que estem patint és que els mitjans audiovisuals –i les noves formes de comunicació– estan jugant, i jugaran, un paper fonamental en l’àmbit de l’ensenyament.  Finalment, doncs, tampoc en aquest cas Malraux es va equivocar de gaire. 

Herbert Marcuse, pensador de l’anomenada Escola de Frankfurt, es va fer famós, els anys seixanta, pel seu llibre Eros i civilització que en català va publicar, a bombo i platerets, Edicions 62. A partir de Marx i Freud, Marcuse llança un atac furibund contra el sistema capitalista. Al seu criteri, el sistema capitalista ha estat capaç d’engolir les reivindicacions revolucionàries de la classe obrera i crear un consumisme i un poder tecnocràtic que constitueix un nou sistema d’opressió. Marcuse creu en la possibilitat d’una societat no repressiva on el treball no esclavitzaria l’home (i la dona) i on el cos humà seria entès com a instrument de plaer i no de treball. Molts analistes i periodistes hi van veure, en aquesta i altres reflexions seves, el rere fons ideològic dels hippies. El  llibre també advertia  que, en un moment donat, no caldria que els homes treballessin més perquè les màquines ocuparien el seu lloc.  I afirmava que si  les jornades laborals encara duraven sis dies és perquè així els obrers quedaven de nou esclavitzats, tot i que ara el seu treball ja no era necessari. 

La profecia de Malraux, en el sentit que els nous mitjans de comunicació revolucionarien l’ensenyament, i la profecia de Marcuse, en el sentit que bona part del treball a fàbriques i oficines començava a resultar inútil, són dues de les manifestacions més sobresortints de l’optimisme dels anys seixanta.  No podem dir que cap de les dues, si més no en les dimensions imaginades  pels qui les van formular, hagi arribat a bon port.  Però paradoxalment aquestes dues profecies comencen a ser considerades factibles i necessàries per un sector majoritari de la societat d’ara com a sortida d’una pandèmia que ens té instal·lats en un dels moments més depriments de la història contemporània.

7 de maig, dijous.-  Decepció. La majoria de catalans continuarem confinats a partir de dilluns. Sensacions contradictòries. D’una banda, reconec que, amb les dades objectives a la mà, les que ens faciliten els experts, aquesta era, potser, una decisió inevitable. D’una altra, no puc deixar de pensar que els governs –el català i l’espanyol— han  tingut quasi dos mesos per preparar el desconfinament. Tampoc no sembla just que alguns territoris que no presenten símptomes alarmants de contagi hagin de continuar tancats perquè no disposen de prou llits d’UCI en cas de rebrot de la pandèmia. Aquesta mancança, és responsabilitat de les comarques afectades? Però tampoc sé si és ben bé això el que passa perquè les informacions sobre el procés de desconfinament son prolixes i plurals però potser no del tot clares. Fins a quin punt la manca de tests sobre la situació real de l’epidèmia és una de les causes de la confusa situació actual? No vull fer demagògia, i no podem passar per alt els llocs de treball que mou, però el fet que els futbolistes professionals hagin estat examinats abans que bona part de la població em sembla una mostra de, com a mínim, frivolitat. Tampoc no entenc perquè no és possible que els ciutadans acudeixin a un laboratori privat i es paguin el test de la seva butxaca. Si el govern central, o el govern català, no tenen prou diners per examinar  tota la població, o  una part significativa des del punt de vista epidemiològic, ¿quin problema hi ha perquè els ciutadans que puguin i vulguin es facin la prova pel seu compte? El problema no haurien de ser els ciutadans que ja han passat el test  sinó els qui, per les raons que sigui, no  se l’han pogut fer.  I consti que no tinc cap raó per criticar l’actuació de la consellera Alba Vergés. Si més no en el terreny de la comunicació, que és el que jo conec, no s’ha amagat mai.

8 de maig, divendres.-  A les dues portes de la botiga la indicació és prou clara. En una hi diu “Entrada”; en l’altra, “Sortida”. Passo, doncs, per l’entrada.  Aquesta vegada no m’he hagut d’esperar. Rere meu entren dues persones. Ja som tres, el màxim permès per la llei.  Al meu costat una noia jove, vestida d’atleta,  va demanant a la dependenta les característiques dels diversos croissants col·locats a l’aparador. La dependenta, amb paciència, les va detallant: amb xocolata, sense xocolata, amb llard o amb mantega.  La noia pregunta si en té farcits de crema i la dependenta li ha de contestar que no. A l’arribar a aquest punt del diàleg un senyor corpulent, també vestit d’esportista, entra per la porta de sortida i intenta arribar al centre de la botiga. Des del fons de l’obrador, l’encarregada li recorda, amb veu autoritària però sense cridar, que  ja som tres clients i que, per tant, ell no hi cap. L’home sembla sorprès per l’advertència i se’n torna, murmurant, a la porta de sortida. Aleshores és ella, la noia, la que deixa plantada  la dependenta i marxa cap allà on hi ha l’home corpulent. Ara m’adono que van junts. La noia li detalla la llista de modalitats de croissants que li ha recitat la dependenta. L’home corpulent, després de demanar alguns aclariments, dona l’aquiescència a una de les propostes i la noia torna a entrar a la botiga per la porta de sortida. En aquell moment jo surto per la portada de sortida i, sense aturar-me ni encarar-m’hi, recordo al senyor corpulent que, com diu l’Eclesiastès, “tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”. L’home se’m queda mirant amb un cert aire d’incomprensió. Deixo la botiga i me’n vaig a comprar el diari, com torno a fer cada matí. Quan escric a l’ordinador sempre em mostro partidari de la llibertat absoluta. Quan surto al carrer i entro a la botiga del costat sovint sento la temptació de disfressar-me de policia.  

9 de maig, dissabte.-  Quan puges a l’Arc de Triomf de París i observes les parets on s’expliquen les batalles més importants que ha guanyat França t’adones de la fragilitat de la Unió Europea. Entre França i Alemanya es van lliurar tres guerres en menys d’un segle i només ara, després de la caiguda del Mur de Berlín, Alemanya ha aconseguit l’hegemonia continental que tan anhelava i que queda justificada pel seu pes demogràfic i econòmic. Avui fa setanta cinc anys del final de la II Guerra Mundial i Europa ho celebra amb la cautela sanitària que imposa la pandèmia i amb un escepticisme creixent sobre els beneficis que molts dels ciutadans que en formen part en podem treure.  A mi no em van impressionar tan les platges de Normandia com l’immens ossari de Verdum –on els trossos de cadàvers de francesos i alemanys estan barrejats perquè va resultar impossible identificar-los— i el camp d’extermini de Mauthausen al qual vaig arribar no precisament gràcies a les indicacions dels austríacs que hi vivien a prop.  No podem sentir-nos orgullosos de la història d’Europa del segle XX.  I no podem enganyar-nos sobre les possibilitats reals de la Unió de crear uns autèntics Estats Units europeus.

10 de maig, diumenge.- Aquí acaba aquest dietari. El vaig començar el 12 de març pensant que duraria quinze dies i s’ha allargat fins a quasi els dos mesos. Per a mi, digui el que digui el govern, demà acaba el període de confinament decretat amb motiu de la pandèmia del coronavirus. Amb això no vull dir que a partir de demà em dediqui a la pràctica de l’anarquia. No. Seguiré els consells de les autoritats sanitàries i polítiques, i procuraré adequar els meus horaris i la meva vida a les limitacions imposades per l’estat d’alerta.  “L’anarquia és la més alta expressió de l’ordre” havia escrit Malatesta però la història, moltes vegades, ha desmentit aquesta frase. La millor aproximació al fenomen de l’anarquisme continuen essent, al meu modest entendre, els dos volums que sota el títol Los anarquistas va publicar Alianza Editorial l’any 1975. El seu autor és Irving Louis Horowitz, un prestigiós sociòleg nord-americà mort ja fa uns anys. Més enllà de l’anàlisi que Horowitz en fa, i de l’antologia de textos que inclou, el treball ens serveix per descobrir un fet essencial en el fenomen anarquista: la dificultat de definir-lo sobretot en la seva aplicació política.  Anarquistes eren els nihilistes  que a finals del XIX i principis del XX cometien magnicides i posaven bombes; traces anarquistes podem trobar en l’obra del pacifista Tolstoi –i per això Horowitz la inclou en la seva antologia de textos–; i anarquista es reclama l’extrema dreta nord-americana que s’enfronta, si convé amb les armes i tot, als successius governs de Washington. 

 També era anarquista Proudhon Carbó, fill d’Eusebi Carbó que, com ja he dit en algun altre lloc, presenta la particularitat de ser un dels pocs llibertaris que queda bé a la Gran Enciclopèdia Catalana.  Jo vaig tenir la sort de conèixer Margarita Carbó, filla de Proudhon i, per tant, neta d’Eusebi, prestigiosa professora d’història a la UNAM de Mèxic.  La senyora Carbó va reivindicar la figura del seu avi a través d’una biografia, breu però substanciosa, de títol explícitament intencionat: Carbó, un anarquista al servei de la Generalitat de Catalunya en referència als serveis que el seu avi va prestar al govern català a Nova York durant la guerra civil.  I ella va aconseguir també que un carrer de la Bisbal de l’Empordà portés el nom del seu pare, que hi havia nascut. Margarita Carbó es mirava tot aquest mon amb estimació però ideològicament des de lluny.  Li agradava explicar que el seu pare era un fervent defensor de l’internacionalisme però que un dia, ja a les acaballes de la seva vida, va veure com ell i  la seva mare, en un racó del pati de la seva casa de Mèxic,  aprofitant la retransmissió que en feia una emissora de ràdio, s’havien posat a ballar una sardana. I explicava també que el seu pare mirava com la gent pujava i baixava dels autobusos ordenadament i deia a la seva filla: “Veus, no necessitem cap guàrdia que ens vigili”.  Per cert, després de donar tombs i més tombs, Proudhon Carbó va trobar feina estable dins l’empresa d’un català de cognom Mundet, que es va fer milionari i que al cap dels anys crearia, a Barcelona,  les Llars que han portat el seu nom.

En les circumstàncies actuals sembla que ens trobem més a prop del 1984 d’Orwell que no pas de la ingenuïtat roussoniana de Proudhon Carbó.  Les causes són múltiples  i prou sabudes. Constatem, però, que episodis com el de l’actual pandèmia ajuden a desequilibrar encara més la balança perquè, des del punt de vista sanitari, els països que se n’han sortit més de presa són els que amb més eficàcia han controlat l’activitat diària dels seus ciutadans a través d’aplicacions al mòbil, etcètera…  I, tanmateix, la llibertat de moviments continua essent un dels pilars fonamentals dels sistemes democràtics. Llibertat per anar i venir d’on vulguis, sense haver de donar explicacions a ningú. Durant l’època tsarista aquesta llibertat els ciutadans de Rússia no la van poder exercir mai. Per viatjar d’una ciutat a l’altre de l’Imperi Rus calia un salconduit. Els bolxevics mai no van abolir aquesta llei de manera que quan, mesos després de la caiguda del comunisme, vaig visitar Moscou el guia ens va explicar que bona part dels centenars de homes i dones que menjaven i dormien, estirats, al vestíbul  de l’estació de tren eren persones que volien viatjar però que no havien aconseguit l’indispensable document. Em regira l’estómac que algú pugui decidir si puc o no puc anar allà on jo vull anar. I que no se n’adoni que m’està conculcant un dret fonamental i que ha de ser molt greu la causa que impedeixi la lliure circulació.

Però resulta que aquesta causa greu existeix i que, a l’hora de fer balanç d’aquestes setmanes de pandèmia, prou content puc estar d’haver-les superat sa i estalvi, i del fet que cap de les persones de la meva família hagi quedat contagiada.  Ens hem acostumat a la xifra de morts que cada dia  ens mostra la televisió  i continuem dinant o sopant amb el convenciment que no hi podem fer res. I potser és així.  Però rere cada mort hi ha un fracàs i una família de dol i sé, com  he intentat explicar en aquestes notes, que per més precaucions que es prenguin, i per més que fem cas a les benemèrites autoritats,  en la relació entre cada ciutadà i el virus hi ha un component d’atzar absolutament imprevisible. Tot estem exposats al contagi. No tinc, doncs, cap dret a queixar-me i procuro no fer-ho i mostrar-me solidari amb els que han patit la malaltia, amb els familiars del que s’han mort, i amb els que s’han quedat a l’atur o sense feina.

Així i tot,  no vull abdicar de la utòpica  ingenuïtat del vell Proudhon Carbó.