Ginés Vivancos, in memoriam
Poso el nom de Ginés Vivancos Samper al Google i em surt l’hora del seu funeral al tanatori de Granollers. Va morir el 3 de març i el van enterrar tres dies després. L’havia vist per una última vegada quan faltaven poques jornades per a les penúltimes eleccions americanes. “Guanyarà Trump”, ens va dir al Joaquim Coca i a mi amb la seguretat de sempre. Per l’esquela m’assabento que tenia sis anys més que jo. Per tant, el 1964 quan el vaig conèixer a la redacció d’El Noticiero si jo en tenia 17, ell n’havia fet 23. Però a mi em semblava molt més gran, i no només per la seva corpulència física, i les seves ulleres de miop, sinó per la quantitat de coses que sabia i per la seva memòria, enlluernadora. Era un dels puntals d’aquell Noticiero que els dilluns, si el Barça havia guanyat, imprimia 64 pàgines de les quals la meitat estaven dedicades a la informació esportiva. Ginés Vivancos va renovar de dalt a baix les seccions d’informació «nacional» –espanyola, en aquells anys– i Internacional, però també va intervenir, i escriure, en altres àmbits del diari com el d’economia i el de cinema.
El dia que va morir Kwane Nkrumah, que havia estat el primer president de Ghana, un dels líders del moviment anti-imperialista africà, Ginés va titular a primera pàgina: “Ha muerto el Osagyefo”, que volia dir el Victoriós, el Redemptor, nom amb el qual Nkrumah era conegut al seu país. Li vaig preguntar si aquest títol no resultaria incomprensible per als lectors del Noticiero. Ell em va replicar que els diaris es fan per als periodistes i jo vaig entendre que volia dir que els diaris s’han de fer seguint el criteri dels periodistes. Com que venia d’una família amb diners –i prou bromes que li feien els seus company de redacció, sempre curts d’armilla– va poder marxar durant un parell de mesos als Estats Units. Això devia passar l’any 1964 o no gaire més tard. A la tornada, en aquelles tertúlies que s’organitzaven al voltant de les taules de la secció d’Internacional quan la feina ja s’havia acabat, ens va fer una explicació sorprenent. Va afirmar, amb la rotunditat que solia emprar –¡tan tímid com era!– que als Estats Units el dòlar en paper estava deixant de circular perquè cada vegada més gent utilitzava una targeta de plàstic per pagar. I que si volies ser considerat un ciutadà amb una mínima credibilitat econòmica no n’havies de tenir una, sinó dues o tres. La majoria dels presents ens vam pensar que era una de les seves exageracions. Potser sí que als Estats Units alguns ciutadans usaven carnets de plàstic però d’aquí a pronosticar la fi de la moneda hi havia un abisme. El senyor Elías –Àngel Elías–, que era el qui en aquella redacció tallava el bacallà ocupés el càrrec que ocupés, s’havia acostat també a la taula d’Internacional. En sentir aquestes explicacions d’en Ginés, va emetre un dels seus característics esbufecs, va donar mitja volta i va tornar, sense deixar de remugar, al seu despatx.
La tercera cosa que em va ensenyar en Ginés és que no hi hauria cap revolució. Tampoc en aquest cas em va convèncer gaire perquè jo formava part de la generació de joves que érem partidaris d’un daltabaix radical. Naturalment, sense violències, etcètera, etcètera. Però daltabaix. En Ginés em va explicar, ens va explicar, que una revolució no només era impossible sinó també inviable. I va posar sobre la taula una expressió que jo vaig sentir per primer cop: qualitat de vida. Havíem de lluitar per millorar la qualitat de vida de la societat en general i això volia dir millor formació, millors salaris i, en general, tot allò que, amb més o menys entrebancs, ha fet que Espanya, Catalunya inclosa, deixés de ser diferent.
Després, en Ginés Vivancos va treballar a El Periódico –diari del qual en va arribar a ser director– i a d’altres publicacions. Mai no va voler ser mestre de ningú però a alguns al seu costat hi vam aprendre molt. Gràcies.
"Amo les faules del filòsofs;