Gorbatxov, la Rússia (de moment) impossible
L’enfonsament del comunisme va agafar per sorpresa a bona part de l’opinió pública europea perquè pocs eren conscients de la situació de col·lapse a la qual havia arribat la Unió Soviètica. Tenia més al·licients discutir sobre comunisme i eurocomunisme que no pas girar el cap envers Rússia i veure quina era la realitat d’aquell país. Jo vaig ser-hi poc després que Ielstin es fes amb el poder i era tan absolutament depriment el que vaig veure que al tornar a Barcelona vaig necessitar unes quants dies abans de posar-me escriure (i en aquells anys tenia l’obligació d’escriure cada dia). Havia vist misèria a altres ciutats del món però tant a Ciutat de Mèxic com a Istanbul o a Rabat m’havia topat amb grups d’estudiants que circulaven en ciclomotors cap a la universitat, amb joves recepcionistes d’hotel que parlaven en anglès i s’esforçaven en atendre’t, és a dir, amb ciutadans que intentaven obrir-se camí i esforçar-se perquè creien que així viurien millor. A Moscou ningú no semblava tenir l’esperança en res i em vaig escruixir en veure com a les sortides de les boques de metro velles mestresses de casa venien els seus ocells domèstics, amb la gàbia inclosa. Svetlana Aleksiévitx ho ha explicat molt millor en el seu llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, publicat per Raig verd en traducció de Marta Rebón.
Aquesta és la Rússia que es va trobar Gorbatxov. Gorbatxov era un partidari radical d’europeïtzar Rússia, que era l’objectiu (utòpic) que s’havien plantejat alguns dels polítics i intel·lectuals dels segles XIX i XX. Però no tots. Enfront de l’europeïtzació, hi havia els qui assumien un eslavisme fet d’una barreja de patriotisme i misticisme. Rússia estava destinada a les gestes més altes sempre i quan no perdés uns valors propis, que no tenien res a veure –o gaire a veure— amb els de la Il·lustració. Aquesta és la discrepància, per exemple, entre Turgenev i Dostoievski com molt bé explica l’historiador Orlando Figes a Los europeos. Stalin es vantava, entre els seus íntims, d’haver aconseguit per a Rússia més territori que cap altra tsar o emperador: des de quasi Viena fins a Vladivostok. Però aquesta era una situació insostenible després del col·lapse del comunisme. Putin i els seus diran el que voldran però Gorbatxov no va poder fer res per mantenir els països de l’Europa de l’Est sota la seva fèrula. Eren països, Estats, que havien conegut la independència i, per tant, amb capacitat per tornar-se a organitzar autònomament així que les circumstàncies ho fessin possible. I és el que van fer.
Una altra cosa és el pas del comunisme al capitalisme. No hi havia, ni hi ha, cap manual que ho expliqui. (A l’inrevés, sí). Havel, per boca de Glucksmann, havia dit allò de “sortir del comunisme per tornar a la història” però ningú no sabia com fer-ho; probablement, Gorbatxov, tampoc. “Perestroika” i “glanost” eren dos conceptes incitants per als intel·lectuals d’Occident i per a la petita minoria que a Rússia somiava amb un règim basat en la separació de poders però de contingut eteri. Tampoc no hi havia cap model on agafar-se. Nosaltres, vull dir els catalans i espanyols que érem joves a la caiguda del franquisme, ens podíem emmirallar en els avenços aconseguits durant la Segona República tot i que, ja de grans, arribéssim a la conclusió que la majoria dels seus dirigents no quedarien absolts per la història. I el mateix es pot dir dels ciutadans dels Estats Units, d’Anglaterra o de França. Es poden emmirallar en els puritans del “Mayflower”, en la història del seu Parlament o en la Declaració del Drets de l’Home. En quin tsar o a quin experiència històrica es podien emmirallar els russos? Potser per això és tan difícil treure el cadàver de Lenin de la plaça Roja.
No podem esperar grans canvis en la situació política de Rússia. Putin ha posat en pràctica la versió més violenta de l’irredemptisme eslau després d’haver assumit les pràctiques més absolutistes del tsarisme i del comunisme. Gorbatxov queda, de moment, com una rara flor; una rara flor que, tanmateix, va possibilitar posar fi a una de les tiranies més criminals de tota la història de la humanitat.
"Amo les faules del filòsofs;