El Blog d'Agustí Pons

Grossman i el segle soviètic

 

Abans de començar a escriure aquest article m’he passat una bona estona sense saber quin títol posar-hi. Tenir un títol d’entrada ajuda a cenyir el contingut del text que vols redactar sobretot quan, com en aquest cas, les reflexions que se t’acudeixen son múltiples i disperses. Finalment, he tornat a mirar la coberta del llibre i he copiat el que hi diu: «Vasili Grossman i el segle soviètic». Em sembla un títol exacte perquè el llibre d’Alexandra Popoff s’ocupa d’això: de la vida de l’autor de Vida i destí però, també, i no només com a rerefons, de la vida a la Unió Soviètica durant segle XX i, més concretament, durant el període comprés entre el triomf bolxevic de 1917 fins a la Rússia de Putin, força anys després de la mort de Grossman, l’any 1964.

La caiguda del Mur de Berlín (1989) no va comportar, entre nosaltres, vull dir a Catalunya i a Espanya, un augment per l’interès pel que havia passat a Rússia durant el llarg període soviètic. Aquí debatien cristians i marxistes, eurocomunistes i prosoviètics, es parlava de democràcia formal i d’imperialisme ianqui però de Rússia en sabíem, i es debatia, ben poca cosa. Era una capsa tancada sobre la qual es projectava un silenci còmode; un rebuig tan radical que aconseguia que semblés que el que passava realment a Rússia no tingués res a veure amb els postulats marxistes que anaven introduint-se en el panorama intel·lectual i polític de la Catalunya i l’Espanya dels anys seixanta, setanta i vuitanta. Tenim a l’abast molts més llibres i pel·lícules que parlen del crac del 29 als Estats Units que no pas de la fam que, si fa no fa per les mateixes dates, va provocar milions de morts a Ucraïna a conseqüència directa de la implantació del comunisme en la vida quotidiana dels camperols. I, abans, a Rússia ja s’havia produït un altre gran episodi de gana –quan Lenin va ordenar la requisa de les collites– i amb Stalin es va produir la deportació de pobles sencers. I després, el desastre de la II Guerra que Rússia va guanyar sí, però que va costar molts més morts dels que s’haurien produït si Stalin hagués fet cas dels qui l’advertien de la imminència d’una invasió alemanya i pocs mesos abans no hagués fet afusellar bona part de la cúpula militar. Com en totes les grans novel·les a Vida i destí la grandesa de Grossman consisteix en la seva capacitat per crear uns personatges de carn i ossos, i per tant contradictoris i versemblants, que es mouen dins d’una societat també viva, també conflictiva, que l’escriptor intenta descriure de la manera més real possible màxim al marge de consignes polítiques o dogmes estètics.

Alexandra Popoff aconsegueix acoblar vida i segle i el resultat és una biografia magnífica… i depriment per a qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat. En El llibre negre del comunisme, editat a França per Robert Laffont l’any 1997, es parla de 20 milions de morts; entenem-nos: només a Rússia. En les seves obres, i Popoff ho recull en el seu llibre, Grossman posa nom i cognom, i biografia, a algunes de les víctimes del tossut despropòsit que va guiar les passes de Lenin, primer, i d’Stalin, després: acoblar la realitat a la Idea; una de les millors idees que ha engendrat la humanitat, fruit d’una visió optimista de la naturalesa humana i de la seva història i que arrenca de Hegel per no recular més. Lenin és un teòric fanàtic, que no havia governat mai quan el grup de bolxevics que ell havia organitzat va prendre el poder a Petrograd l’octubre, o el novembre segons com es miri, del 1917. No li va tremolar la ma a l’hora d’acabar amb les llibertats «burgeses» –de reunió, d’expressió, de comerç– i d’engegar un dispositiu permanent de tortura, empresonament i mort de tots els qui eren suspectes de no pensar en clau bolxevic, perquè estava convençut que la Revolució que portaria el comunisme estava a punt de triomfar. Com en el cas dels primers cristians, els vells bolxevics, empeltats de judaisme, també estaven convençuts del caràcter escatològic de la seva doctrina. El triomf del comunisme, com l’arribada a la Terra del Mesías, era qüestió d’una o dues generacions. D’aquests vells bolxevics, per cert, Stalin no en va deixar ni un de viu. Mai una idea tan benèfica, com era la del comunisme, havia resultat tan catastròfica. O per dir-ho en paraules de Grossman: “Aquests crims sense precedents, mai vistos abans a la Terra ni a l’univers, es van cometre en nom del bé”.

Grossman, és clar, no ho va tenir gens fàcil. No ens imaginem que, des del primer moment, mantingués una actitud de clara oposició. No. Ell tenia 12 anys quan Lenin va arribar al poder i, per tant, durant bona part de la seva joventut va participar en la idea, engrescadora, de crear una nova societat i un home nou –dos conceptes de l’Apocalipsi que Lenin esmentava amb força freqüència en els seus escrits i discursos–. A més, les autoritats soviètiques protegien els escriptors que estaven disposats a denunciar els mals de la Rússia tsarista –i prou motius que hi trobaven– i a elogiar les gestes del poble rus dirigit pel poderós i omnipresent Partit. Ben aviat va destacar el talent i l’ambició del jove Vasili Grossman tant en les seves col·laboracions periodístiques –de caràcter narratiu– com en els seus primers contes i novel·les. Grossman anava als llocs. Escrivia després d’haver-se documentat «in situ», observava, parlava amb la gent, prenia notes. Molts dels seus personatges amaguen, parcialment o totalment, persones de carn i ossos que ell va conèixer a través de múltiples viatges per tot el país. Gràcies a aquests viatges es va anar adonant, de forma progressiva, de la realitat de la vida russa, que no tenia res a veure amb la realitat que proclamaven els ja funcionaris de la Revolució. El divorci entre el que veia i la visió oficial del que passava –visió que es transmetia a les poblacions russes a través d’uns mitjans de comunicació absolutament controlats pel règim soviètic– s’anava fent, als seus ulls, cada vegada més ample. I la consciència crítica de Grossman anava creixent; però, també, la seva popularitat. Els seus llibres eren molt llegits i potser no és casualitat que en un dels domicilis que li van assignar tingués per veí Boris Pasternak. Durant la II Guerra Mundial, Grossman va escriure des de diversos fronts de guerra i va viure a primera línia la batalla Stalingrad on els dos comandants suprems –Hitler i Stalin– havien donat la mateixa ordre: ni un pas enrere, encara que aquesta consigna anés contra la lògica militar i provoqués un major nombre de morts entre els combatents. Només a Stalingrad van morir un milió de russos!

Va ser en la seva maduresa quan va quallar en Grossman la convicció del paral·lelisme existent entre el nazisme i el comunisme. Naturalment, aquesta era una idea sacrílega –si és possible dir-ho així– , que no tenia cap possibilitat de ser difosa en cap dels llibres, revistes o periòdics que s’editaven a la URSS. Grossman n’era plenament conscient. En els seus llibres anteriors ja havia hagut de lluitar contra la censura, no sempre amb resultats favorables. La censura no només mutilava els textos dels escriptors sinó que hi afegia frases i paràgrafs per tal que l’obra acabés no desentonant amb els postulats del realisme social que era l’única estètica permesa. A la pràctica, això volia dir que no es podia parlar de les detencions, les deportacions, les morts, la desnutrició per gana i tot allò que tacava la imatge de l’anomenat «paradís soviètic» en construcció. Grossman va tenir la sort –tot i que li va anar de ben poc– de lliurar-se del «gulag». Però la seva obra més important, Vida i destí, aquella que sense dubte al col·loca al costat de Tolstoi, no va poder ser publicada mentre va viure. El funcionari encarregat d’impedir la publicació del llibre es vantava d’haver estat l’inventor d’una modificació que, sense dubte, va beneficiar Grossament: «Abans –li va dir– arrestàvem els escriptors. Ara, arrestem les obres» i, en efecte, l’original de Vida i destí va ser segrestat per elements de la policia secreta que el va custodiar fins que fa ben pocs anys quan el va cedir, en una cerimònia pòstuma de reconeixement, a un arxiu nacional. Per fortuna, Grossman n’havia donat dues còpies a dos amics seus. Per cert, la consideració que el nazisme i el comunisme eren les dues cares d’una mateixa moneda la va formular Churchill en la seva monumental història sobre la II Guerra Mundial. La idea ni tan sols va ser discutida per la progressia intel·lectual del moment, per forassenyada. Després, però, aquesta veritat es va anar imposant i quan Toni Judt se la va fer seva ja pocs van gosar discutir-la.

Vasili Grossman va morir jove, als 59 anys, d’un càncer que arrossegava feia temps. Era plenament conscient que Vida i destí era una novel·la extraordinària però també plenament conscient –com ja he dit– que moriria sense haver-la vist al carrer. A part, doncs, de la malaltia del cos també va morir malalt de l’esperit. En l’últim capítol, Alexandra Popoff ens explica les peripècies per les quals va passar Vida i destí abans de ser publicada, primer, a l’estranger; després, a Rússia on la figura de Grossman encara és vista amb recel perquè a la Rússia de Putin, Stalin torna a ser reivindicat. La història de Rússia, des d’abans del segle XX, és –tal com ho veia Grossman– una història de submissió. La reivindicació de la llibertat individual que ell assumia com un principi indiscutible te encara molt camp per córrer. «El destí condueix l’home –ha deixat escrit– però l’home el segueix perquè vol i és lliure de no fer-ho».