El Blog d'Agustí Pons

I després dels morts, què?

Potser aquest és un bon moment per tornar a llegir Oriana Fallaci, la periodista italiana que va ser de les primeres en advertir-nos de la perillositat extrema de l’aiatol·là Khomeini. Khomeini, en el moment de la revolta que va apartar el Xa del poder, vivia exiliat a París. I va tornar a Teheran amb el suport, més o menys explícit, de bona part de la intel·lectualitat d’esquerres de França. En ell hi veien el símbol d’un llibertador en oposició a la imatge de Mohammad Reza Pahlavi considerat un polític al servei dels interessos petroliers dels Estats Units i la Gran Bretanya, cosa que era certa.  Al cap de pocs mesos d’haver-se establert com a líder suprem, la Fallaci va aconseguir entrevistar Khomeini  en una trobada molt tensa on el líder suprem va afirmar: “L’Islam ho és tot; la democràcia, no”.  I així ha estat. Ara ja sabem que l’Iran està regit per una teocràcia on els valors propis de la democràcia –la democràcia fundada, creada i consolidada a Europa i  els Estats Units, els nostres cosins– no hi tenen cabuda. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que el fonamentalisme islàmic desperti tants pocs recels entre una part del feminisme i del pensament d’esquerres del nostre país com l’escriptora Najat el Hachmi, la darrera pregonera de les Festes de la Mercè, coneix prou bé.  I sabem també que l’Iran està al darrera del moviment Hamas que té com a objectiu explícit acabar amb l’Estat d’Israel.

Ara bé, un cop reconegut que Israel té dret a defensar-se la pregunta inquietant és saber si ho està fent prou bé. I la resposta no pot ser positiva.  La funció clàssica d’un exèrcit és la de conquerir el màxim terreny  amb el mínim cost possible, i de fer-ho en aplicació d’una determinada política. Ja sé que aquest punt de vista pot semblar cínic per a la consciència d’alguns, o molts ciutadans, però suposo que son els mateixos que, en nom del pacifisme, van deixar que Milosevic perpetrés mil barrabassades fins que els americans, a través de l’OTAN, van dur a terme una acció militar. Era una acció militar amb un objectiu clar: que Milosevic deixés d’agredir als seus veïns i que, si fos possible, dimitís. Les dues coses es van aconseguir.

Es fa difícil saber si, en aquests moments, l’exèrcit israelià està actuant com a braç armat d’una determinada política o si ras i curt de la defensa s’està passant a la revenja. De moment, el balanç de víctimes és aterridor i l’actuació de l’exèrcit israelià  contra la població de Gaza resulta –s’ha de dir clarament– inadmissible.  Hi ha un límit de morts abans de posar fi als bombardejos diaris i a la prohibició d’ajuda humanitària? I després dels bombardejos, que tard o d’hora s’hauran d’acabar, què?  Els habitants morts a Gaza per aquests bombardejos son tan víctimes d’Hamas com els habitants d’Israel morts prèviament per Hamas.  I ara és a Israel a qui correspon dir quina és la finalitat política, d’aquests bombardejos, si és que n’hi ha alguna. Aquest punt de vista no té res d’extremista ni indiscriminadament de pro-palestí. És, per exemple, el de The Economist, una publicació poc suspecta de radicalismes, que en un dels seus darrers editorials deia: “La millor manera d’intentar ampliar el “marge de legitimitat” d’Israel davant dels seus aliats occidentals i àrabs seria assenyalar que està disposat a participar en alguna mena de pla per als palestins en cas que aconsegueixi expulsar Hamas”.

Hamas, en la seva vessant política, és un moviment terrorista que mata en nom de l’Islam. Per la seva banda, el govern de Netanyahu està condicionat per la seva aliança amb els ultraortodoxes jueus, que també  actuen sota uns valors teocràtics, i que a Cisjordània s’han demostrat especialment provocadors. Si això és així,  no hi ha cap motiu, en aquests moments, per pensar que la desesperada situació dels habitants de Gaza te perspectives de millora.