El Blog d'Agustí Pons

Joan Manuel Serrat, el de cadascú

La guia oficial sense la qual a hores d’ara es fa molt difícil visitar les runes del poble explica que la mare de Joan Manuel Serrat va néixer a Belchite. Però en ares a una irritant equidistància no explica res més. I el que va passar és que en el moment de l’entrada dels “nacionals”, la noia va córrer a avisar els seus oncles del perill imminent que els assetjava. Però quan va arribar a la casa on vivien ja els havien assassinat. Amb els seus pares va passar el mateix: quan va aconseguir trobar-los, ja estaven morts. Aleshores va decidir fugir camps enllà fins arribar a Barcelona on, al cap dels anys, es va casar amb un obrer català que havia militat a la CNT. Podem discutir si Catalunya és o no és un país bilingüe, però del que no podem dubtar és que el nostre cantant, com moltes altres persones nascudes al nostre país, sí que ho és de bilingüe. Perquè, doncs, no hauria de cantar en castellà si aquesta era la llengua de la mare?

L’any 1967 jo tenia 20 anys i treballava a El Noticiero Universal. El diari em va enviar a fer la crònica del primer –o potser el segon—recital de Joan Manuel Serrat al Palau de la Música. Jo ja coneixia algunes de les seves cançons d’haver-lo vist actuar amb el Setze Jutges i d’haver escoltat algun dels seus primers discos d’aquells que només tenien quatre composicions. Però allò va ser diferent. Vaig rebre un impacte absolutament inesperat fins al punt que la distància entre la meva professionalitat i els meus sentiments va quedar del tot esborrada. Va cantar “La tieta” i jo, en la meva crònica, vaig titular “Les tietes” perquè jo tenia dues tietes, germanes, que eren exactament igual a les que Serrat descrivia en la seva magistral cançó. Ara, de gran, he sabut que la cançó està inspirada en una de les mestres que el cantant havia tingut de petit i d’aquí, per exemple, la frase final on parla de “la senyoreta” que és com els nens i nenes dels anys cinquanta les anomenàvem. Durant un temps dubtava de si Serrat havia conegut realment les meves ties perquè una d’elles treballava al despatx d’un “advocat gandul”–¡i, efectivament, ella es feia l’estreta!– i l’altra, que era la meva padrina, em comprava el palmó per Rams i em donava vint durets per posar a la llibreta. I a “Temps era temps” Serrat fa una descripció de la Barcelona de finals dels cinquanta tan exacta com la que jo puc recordar: el consultori de la senyora Francis, que escoltàvem cada tarda al tornar de l’escola; la Formación del Espíritu Nacional –i encara em sé de memòria el Cara al sol- -; el concurs “Lo toma o lo deja” que seguíem amb fruïció; o el rètol, per a mi incomprensible, que deia “Gomas y Lavajes”. Aquest rètol s’exhibia a l’aparador d’una de les botigues que passava amb les meves ties, les de la cançó, quan em portaven a dinar a Can Vinyeta, un restaurant familiar situat a l’entrada del carrer d’en Robador on, segons elles, feien els millors canalons de Barcelona i on també dinava una de les vedettes del Molino –Nati Mont–, que elles miraven de reüll. I podria explicar també com em va emocionar la primera vegada que vaig sentir, en un recital de Serrat a Barcelona, com tot el públic corejava els versos de Machado que ell havia musicat. Machado convertit, amb tota justícia, en un poeta popular. Quedava lluny –però potser només en feia cinc o sis— aquell any en què la meva dona i jo vam arribar a Sòria en auto-stop i ens vam fer obrir l’aula on Machado havia donat classes, d’on semblava que ningú no havia tret la pols, i després vam llogar una barca i vam remar pel Duero amb els versos del poeta a la mà.

Si explico tot això és per dir que, per fortuna, no sóc crític musical i que això m’estalvia una valoració objectiva de les cançons de Serrat. Els mestres en literatura i en periodisme ensenyen que, fins i tot en els relats més pretesament autobiogràfics, cal dominar la narració i no deixar-se endur pels sentiments. Però en el cas de Serrat això es fa difícil perquè algunes de les seves cançons molts les tenim enganxades a la pell, al marge de la nostra voluntat. Cadascú té el seu propi Serrat i això és una cosa que només aconsegueixen els grans artistes. Gràcies, Serrat, per les teves cançons i oblidem aquells que volem fer aquest país més petit del que ja és.