Jordi Pujol: final i començament
Resulta difícil escriure sobre Jordi Pujol en aquests moments, després de la seva “confessió”. Al caïnisme propi d’aquest país, s’hi suma l’interès pràcticament explícit dels “altres” de destruir totes aquelles persones o institucions que, en aquests moments decisius per a la societat catalana, puguin servir de guia, d’exemple o de referència. El govern central no ha fet cap passa positiva, en aquests darrers dos anys, per desencallar el conflicte amb Catalunya –i aquest punt l’ha reconegut fins i tot el New York Times–. Això sí, ha utilitzat tots els ressorts de l’Estat per tal de desprestigiar el procés sobiranista i llançar un seriosament advertiment a les persones destacades i a les institucions que s’hi apuntin. No és casual que a dos mesos de la data prevista per a la consulta Jordi Pujol i el Barça estiguin jurídicament tocats i amb moltes possibilitats d’acabar enfonsats. Per tant, en aquests moments sembla que allò que es demana és una adhesió o un rebuig sense fissures a la figura de Jordi Pujol. I això pot ser agraït de cara a una opinió pública irritada per la crisi econòmica i la corrupció dels polítics però poc útil si de veritat volem situar les coses en el seu punt just. Intentem, doncs, una aproximació el més analítica possible.
El primer que cal és constatar i reconèixer la gravetat del fet. És cert que encara no coneixem l’abast global de les irregularitats i que caldrà esperar que els tribunals es pronunciïn. Però la declaració escrita de Jordi Pujol és prou greu en ella mateixa: ha defraudat Hisenda de forma continuada i això no té cap mena de justificació legal ni política possible. Podem comprendre les raons biogràfiques i psicològiques que l’han dut a actuar d’aquesta manera. Però aquestes raons no constitueixen, ni poden constituir, cap mena d’eximent de cara a un tribunal. És del tot comprensible, doncs, el disgust i la irritació de molts catalans. Si alguna cosa semblava caracteritzar la figura política de Jordi Pujol és que no mentia. El 1980 va arribar al poder, contra el pronòstic dels entesos, en bona part perquè l’electorat no es va fiar d’unes esquerres que, en general, predicaven solucions que no estaven disposades a aplicar. Pujol va connectar amb una mentalitat molt estesa en aquest i altres països que és la d’anar per feina. És una postura molt poc agraïda pels intel·lectuals, entre altres coses, perquè permet poques disquisicions. Però ell va tenir la virtut de mobilitzar políticament un segment social que generalment no mostra gaires inquietuds polítiques. Ho va fer, en bona part, perquè no enganyava i per això la confessió d’ara el deixa desarmat i sense prestigi.
La segona constatació que vull fer no és de tipus jurídic, moral o polític sinó econòmic. I m’agradaria que ningú no s’escandalitzés si més no fins al final de l’argument. Ara, a principis del segle XXI, i en els països de democràcia consolidada, des del punt de vista material –dic material; no parlo de la moral col·lectiva— sol resultar més nociva la incompetència que la corrupció. Pensem, per exemple, en la diferència entre els darrers governs de Felipe González i les dues legislatures de Zapatero. En els últims anys de felipisme, la corrupció era tan estesa que robava fins i tot la directora del BOE i el director de la Guardia Civil. Aquesta corrupció va tenir les lògiques derivacions polítiques i va ser una de les causes de la derrota electoral del felipisme. Però des del punt de vista de la salut econòmica del país, les conseqüències van ser mínimes. En canvi, la ignorància, la demagògia i l’infantilisme van portar Rodríguez Zapatero a actuacions i omissions de les quals encara n’estem pagant la factura, des de la Llei de Dependència a la política energètica. Molt probablement, doncs, a l’hora del judici dels futurs historiadors, la qualificació final de Jordi Pujol i el pujolisme vindrà determinada per molts paràmetres, dels qual aquest de la corrupció en serà un, però no sé si el més important.
I una tercera i última consideració. Ara que el pot de la corrupció s’ha destapat, ara sí que començarà a ser possible escriure una biografia mínimament equànime i completa de Jordi Pujol. Amb la seva confessió, Jordi Pujol ha tancat la seva etapa com a polític i ha obert el camí cap a la seva construcció com a personatge ja fixat en la història. Per fi es podrà parlar d’un polític amb llums i ombres allunyada de forma definitiva la seva figura tant de la deïficació dels uns com de la negació obsessiva dels altres.
"Amo les faules del filòsofs;