El Blog d'Agustí Pons

Josep Miquel Servià, Gabriel Ferrater i el president Tarradellas

El record que ens pot quedar d’en Josep Miquel Servià no seria complert si més enllà de la seva increïble capacitat assertiva –hauria  estat capaç de fer-se amic d’una sargantana si s’ho hagués proposat– oblidéssim la seva vàlua com a periodista. Jo vull subratllar dues de les seves aportacions. Gràcies al seu llibre Gabriel Ferrater: reportatge en el record tenim constància escrita d’un incident relacionat amb la Guerra Freda cultural que també va afectar el nostre país. I el fet té la seva importància si tenim en compte que d’aquests testimonis escrits en queden pocs perquè  durant els llargs anys dels franquisme resultava difícil, per no dir impossible, discutir obertament sobre comunisme i sovint les discrepàncies es dirimien a puntades de peu per sota la taula. En Servià posa en boca de Maria Aurèlia Capmany el que va passar durant un sopar literari. “Recordo com si fos ara la imatge d’en Gabriel Ferrater, dret entre el públic, cridant: “Tu ets com en J.-P.-Sartre, que ens diu: “El comunisme és una merda, però hem de menjar merda. Jo no vull menjar merda”. Aquest anticomunisme de Gabriel Ferrater era compartit pel seu germà Joan potser perquè l’estada d’aquest a l’estranger, com a professor universitari, li havia donat una visió més crítica del marxisme.  Segons Antoni Comas –jo crec que l’autèntic confident de Salvador Espriu–  és Joan Ferraté el qui inspira el pròleg del llibre Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep Maria Castellet que significa l’abandonament dels postulats del realisme socialista. Per aquest abandonament, Castellet serà durament crític pels “purs”: Jesús Aguirre, Aranguren, Vázquez Montalbán. Per cert, la Maria Aurèlia formava part del jurat que va atorgar al llibre d’en Servià el premi Gaziel de reportatges periodístics que es donava dins la Nit de Santa Llúcia que aquell any, 1977, es va celebrar Lleida. Ho puc certificar perquè jo hi vaig acudir per cobrir la informació per a l’Avui i com a xofer, anada i tornada, de la senyora Capmany.

La segona aportació que vull destacar d’en Servià fa referència al president Tarradellas. Servià treballava al departament de premsa de la Diputació de Barcelona quan Josep Tarradellas va arribar a Barcelona com a president de la Generalitat. De la seva estada ben a prop seu durant una bona temporada Servià en deixa constància en el seu llibre Granissat de cafè. I explica que el fotògraf que solia deixar constància de les audiències del president ja sabia quan havia de disparar l’aparell. Era en el moment en què, en acomiadar-lo, Tarradellas allargava el braç a l’interlocutor però no en paral·lel al sol sinó amb una lleugera inclinació que facilitava que el visitant acotés el cap. Aleshores, el fotògraf entrava en acció. 

Guerra Freda i Poder. A Josep Maria Servià, com a bon periodista, res no se li escapava.