El Blog d'Agustí Pons

La dreta espanyola que no tenim

En les  Memòries d’un espectador –publicades per La Campana el novembre de 2006– Carles Sentís explica un dels motius  pels quals no va ser possible, el 1946, la restauració de la monarquia a Espanya en la figura de  Don Joan de Borbó. Aclarim d’entrada que Sentís disposava de prou recursos econòmics propis –o familiars– per decidir lliurament des d’on informar. Això fa entendre els seus successius viatges a Brazaville, Alger, París, Nuremberg i San Francisco durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys de postguerra. Sense comptar, naturalment, Sant Sebastià i Madrid. El 1946 Sentís s’havia traslladat  a Estoril per seguir ben de prop els moviments de Don  Joan de Borbó que havia deixat la residència de Lausana i s’havia instal·lat a Portugal per si la nova situació internacional feia possible la caiguda de Franco. Sembla que el mateix germà del dictador, Nicolàs, ho veia en certa manera inevitable. Un comitè creat “ad hoc” va moure totes les fitxes possibles i, sobretot, la dels militars. Però la maniobra, com tots sabem, va fracassar. “Al projecte d’Estoril –escriu Sentís– només hi van respondre un o dos generals, i encara d’una manera tímida. La decepció planava a la mirada del monarca. La seva mare li havia dit un dia: “Jo crec que el que agrada als espanyols és la dictadura. Van tenir Primo de Rivera, i ara tenen Franco i ho troben bé”. (Sentís explica, en un altre punt de les memòries, que la reina Victòria Eugenia al general Franco li deia: “Mi caiman”). Per a mi, però la reflexió més significativa de Sentís és la que escriu uns paràgrafs més enllà: “[Franco] era un tirà, per descomptat, però tenia al darrere la major part de la classe mitjana espanyola, especialment els propietaris rurals”. I afegeix: “No parlo de Catalunya, on la prohibició de la llengua va ocasionar-li moltes antipaties”. “La major part de la classe mitjana espanyola”.  Sentís s’està referint  a la generació que va patir la guerra civil i ell reconeix que “per parlar d’una clara oposició interna al règim va haver de passar tota una generació”. Però em venen al cap les llargues cues de ciutadans que el 1975 van anar a dir adéu al cadàver de Franco, les multitudinàries mostres de dolor que aquells dies vam poder presenciar i m’adono que una part de la dreta espanyola –majoritària?– històricament no ha assumit de debò els principis democràtics. I aleshores penso en França –on la dreta que ha governat durant tants anys va ser la primera en revoltar-se contra l’ocupació nazi– o penso en la Gran Bretanya on una de les raons principals de l’abdicació del rei Eduard VIII va ser tant el seu matrimoni morganàtic com –potser, sobretot– les seves simpaties cap al règim de Hitler.

Per a Nèstor Luján, que no era precisament un periodista afí al pensament de l’esquerra tradicional, aquesta incapacitat de la dreta espanyola per assumir postulats i comportaments plenament democràtics constituïa una obsessió.  Era un dels punts fonamentals que ens feia diferents a la resta de països democràtics d’Europa. Perquè –i això ho dic jo– l’esquerra sí que havia fet els deures.  Els comunistes havien acceptat  la bandera monàrquica; els socialistes havien renunciat  al marxisme i la memòria de les figures més prominents de la Segona República –de Largo Caballero a Manuel Azaña– havia queda arraconada  a les golfes. En els primers anys de la Transició, la dreta més compromesa amb el franquisme –que era la majoria– es va quedar a l’expectativa amb la por que s’acabés passant comptes, d’alguna manera, amb la Dictadura. Quan va quedar clar que això no succeiria va anar ocupant l’espai de centre dreta fins a fagocitar-lo.  Aznar ha estat, en aquest sentit,  molt pitjor que Manuel Fraga.

L’auge actual de l’extrema dreta als Estats Units i a bona part d’Europa ha empalmat, a Espanya, amb aquest neofranquisme encara hegemònic si més no en el PP actual. Nuñez Feijóo s’ha convertit  en un penell que es mou a cops de vent: un dia s’alia amb l’extrema dreta i l’endemà elogia Macron.  A França, la segona volta ha servit per aturar, de moment,  Marina Le Pen i els seus. A Anglaterra, el canvi de govern es va fer en vint-i-quatre hores. I el discurs del cap del govern sortint va ser un model d’educació  envers el govern entrant.  Aquí, mentrestant, la dreta espanyola normalitza el règim de Franco i abraça les posicions més retrògrades del neo-feixisme. Per desgràcia, el diagnòstic de Sentís i Luján segueix plenament vigent.