La història i el jo
Durant molts anys, sobre la biografia i les memòries ha caigut allò que la professora Isabel Burdiel en diu “el recelo respecto al papel de los individuos en la explicación de la historia”. La professora Burdiel és una autoritat en el tema. No només és l’autora de la biografia diguem-ne definitiva, i monumental, sobre Isabel II sinó que l’estudi que encapçala el llibre col·lectiu Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX publicat per Espasa-Calpe l’any 2000 constitueix una de les poques reflexions teòriques que s’han escrit darrerament, a Catalunya i a Espanya, sobre el paper de la biografia en la construcció de la història. “El tratamiento de lo biográfico -hi diu, entre altres coses– en sentido estricto, ha tenido poca fortuna y ha tendido a ser subsumido en agrupaciones, en series de sujetos anónimas o en la elaboración de tipos ideales como la nobleza, la burguesía, el campesinado, el proletariado, etcétera”.
A la literatura catalana no han abundat els biògrafs però sí les excel·lents biografies. Comptem, per exemple, amb les de Pla; magnífiques des del punt de vista literari però potser poc ortodoxes pel que fa al rigor històric –tot i que el rigor no s’ha de confondre amb la versemblança, que Pla domina d’una manera magistral–. Determinats personatges moderns i contemporanis de la nostra història compten amb excel·lents biografies -penso amb Verdaguer, el general Batet o Ramon Trias Fargas- però el nombre de biògrafs encara és reduït i poc professionalitzat; per exemple, en relació a la importància central que en el conjunt de la seva obra literària ha tingut la biografia en escriptors com ara André Maurois i, sobretot, és clar, el gran Stephen Zwieg.
Les Memòries també pertanyen a la literatura del jo, però difereixen en les biografies en un punt essencial: no tenen pretensió científica sinó testimonial. El testimoni pot servir, després, perquè els historiadors reconstrueixin un determinat període però allò que s’exigeix al memorialista és la “seva” versió de la història, tot i que ara ja sabem que tampoc la història és una ciència ben bé exacta. En tot cas, allò que més busquem en la narració autobiogràfica és la visió personal, sigui o no sigui justificativa.
A casa nostra, encara tenim menys biografies que memòries. Marta Pessarrodona, que coneix molt bé el memorialisme anglosaxó, ha dit més d’una vegada que les memòries són, sobretot, un gènere de tradició protestant. En les societats de cultura protestant no hi ha intermediaris entre el Jo i la Consciència. Cada ciutadà s’enfronta amb ell mateix, i amb els seus actes, sense intermediaris. Potser això ajuda a entendre la necessitat d’explicació pública tan bon punt un polític, un escriptor, un intel·lectual dona per acabada la seva vida professional, si més no en la seva etapa més intensa. Tenim grans monuments literaris en el gènere de la literatura del jo. Les Confessions de sant Agustí o l’autobiografia de Rousseau, per exemple. Entre nosaltres, no deixa de ser curiós que dues de les grans autobiografies contemporànies hagin estat dictades. Em refereixo aFrancesc Pujols vist per ell mateix, d’Artur Bladé Desumbila, i a Seixanta anys d’anar pel món, d’Eugeni Xammar, en realitat, un llibre escrita pel seu gran amic i confident Josep Badia.
La publicació del tercer volum de Memòries de l’expresident Jordi Pujol cal situar-la en aquest context. En el context d’una revalorització general de la literatura del jo, i del renovat interès que els historiadors demostren cap a les aportacions individuals a la història. No podem menysprear les condicions materials que tant influeixen en l’activitat humana i el pas de la història. Però pretendre que el materialisme històric és una ciència, i que aquesta ciència és la que ens ha de fer entendre el nostre passat és, i a hores d’ara ja ho podem dir ben alt, un autèntic despropòsit. Colón va arribar a Amèrica perquè Europa necessitava noves vies per atènyer la India. Però si no hagués estat un fugitiu -dels portuguesos o del seu propi lloc de naixement- i un personatge d’una ambició, o d’una desesperació, desmesurada potser no s’hauria arriscat a emprendre una empresa tan perillosa.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. 29 de febrer del 2012
"Amo les faules del filòsofs;