La Modernitat i el poder
Em diuen que escrigui un article sobre Antoni Tàpies, ara que l’han fet marquès. M’ho diu algú que deu haver llegit els meus Temps indòcils on jo poso Tàpies com un exemple del que ha estat la Modernitat. No cal anar gaire lluny per saber en què consisteix la Modernitat. Antoni Tàpies en la introducció del seu llibre La pràctica de l’art (març de 1970) escriu: “Nosaltres ens quedem amb la “follia” i la destrucció-creació d’aquelles velles arrels del pensament, de l’art i de la poesia indomables de tots els temps. Aquells que en el nostre segle van desembocar en l’humor, l’estat de rebel·lia, la filosofia i fins la política dels Tzara i tants dels seus companys de Dadà, de l’Expressionisme, del Surrealisme i dels pioners de l’Abstractisme, incloent-hi, naturalment, per completar el símbol que tots ells representen d’identificació de l’avantguarda amb el progrés revolucionari, els Tatlin, els Rodxenko, els Malevitx o els Larionov anteriors a la liquidació que en va fer el stalinisme”. (El subratllat és meu). I en uns paràgrafs anteriors, és també Tàpìes el qui havia escrit: “Per això, també em semblarà sempre grotesc que en el món occidental tingui tanta acceptació la brama que no existeixen enlloc les coaccions que hi ha certament a molts països socialistes envers la llibertat de creació. De fet, és com si aquí també n’hi hagués i es mostren sovint en totes les situacions en què es fa difícil o impossible aquesta llibertat de “lectura”.
Entre altres coses, la Modernitat ha estat això: la idea d’avantguarda artística identificada amb la idea de revolució política; i, baixant a un terreny més concret, la banalització de la situació als països comunistes i la falsa equiparació amb la dels països capitalistes. La Modernitat aspirava a una tercera via que, en realitat, només servia de coartada per no enfrontar-se de forma radical al fracàs de la utopia moderna que Lenin -i no Stalin-encarna. Lenin i tot el sistema; no Stalin com una simple derivació del mateix. El cas es fa interessant perquè no és individual. En efecte, les preses de posició extra-artístiques de Tàpies a mi em recorden molt les de Jean Paul Sartre que va acabar ofegat en una vàcua superioritat moral. Ho explica, molt bé, Juan Goytisolo en els seus llibres memorialístics que parlen de la seva estada a París, observador privilegiat, des de l’amagatall de l’apuntador, de les anades i vingudes de l’inventor de la nàusea. O Néstor Luján: “La tragedia de Sartre -escriu Nèstor-fue que siempre defendió con rigor e inteligencia las ideas que acababa de abandonar” perquè sempre va voler situar-se a la cresta de l’onada de les modes ideològiques. Dues imatges definidores de la impostura de la Modernitat: Sartre venent revistes maoistes pels carrers de París; Tàpies arribant amb el seu Mercedes a la reunió clandestina de la Caputxinada.
¿Treuen valor, aquestes consideracions, a l’obra pictòrica de Tàpies o a l’obra literària de Sartre? No, en absolut. Sartre i Tàpies són dos dels grans personatges culturals del segle XX i la seva obra té un valor autònom, al marge de la gelatina ideològica amb què la van embolicar (però jo prefereixo el Sartre dels contes o de les obres teatres al de les grans formulacions filosòfiques). Paradoxalment, allò que quedarà d’ells és la màxima de Nonell, el “jo pinto i prou”. En efecte, podem llegir Sartre, alguns textos de Sartre, sense avergonyir-nos si no pensem en el seu compromís amb el comunisme o si ens oblidem de la seva perpetua obsessió per portar tots els ciris de la processó intel·lectual. I podem admirar les pintures de Tàpies si deixem estar la parafernàlia ideològica que necessitava exhibir, o la vocació de mandarí, i ens quedem amb la substància, és a dir, amb la pintura. .
Tàpies ha acceptat el marquesat que li ha proposat el rei Joan Carles, i amb aquesta acceptació es tanca, en el personatge, el cicle de la Modernitat. Ara ja sabem que allò que amagava la transcendental retòrica de la Modernitat era una inacabable ànsia de reconeixement i poder. Als anys seixanta i setanta el poder es demostrava defensant -¡¡¡ teòricament !!!-avantguarda i revolució. Enfonsat el sistema d’idees, el poder es demostra quan el rei d’Espanya et fa marquès i quan, a la vegada, el govern de Catalunya es reuneix setmanalment sota un dels teus quadres. L’ull que tot ho vigila com la cadira que presideix l’edifici de la Fundació.
El Punt. 1 de maig del 2010
"Amo les faules del filòsofs;