La possibilitat d’empantanar-nos
Les darreres enquestes publicades sobre les eleccions de diumenge dibuixen un panorama post electoral força menys nítid que fa unes setmanes. Si aquestes enquestes es confirmen, CiU no assolirà la majoria absoluta, en bona part, a causa dels vots que aniran a parar a Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i la CUPS. És cert que la suma de totes aquestes forces seguiria donant un caràcter marcadament sobiranista al nou Parlament. Però, si el resultat fos aquest, el lideratge d’Artur Mas -de cara a Espanya, i de cara a Europa.- quedaria afeblit i la presa de decisions catalanes es faria molt més difícil. El procés cap a l’exercici del dret a decidir es podria empantanar de forma perillosa si cada decisió del president Mas hagués de ser consensuada per la resta de forces sobiranistes del nou Parlament. Aquest escenari -no ens enganyem– no és gens dolent per als interessos del PP i del PSOE els quals, respecte a un possible procés d’independència de Catalunya, no tenen cap altra estratègia que defensar l’statu-quo actual. És la situació que ells han provocat i que defensaran amb ungles i dents. Entre d’altres raons, perquè qualsevol modificació -de caire econòmic o simbòlic- ha de significar, per força, una pèrdua dels seus privilegis, i de la seva consolidada situació avantatjosa.
Les personalitats independents –o d’adscripció no convergent- que aquestes darreres setmanes han donat suport al president Mas han assenyalat la necessitat que de les eleccions del diumenge en surti un lideratge fort, a l’alçada de les dificultats que caldrà vèncer en les setmanes i els mesos posteriors al 25 de novembre. ¿Perquè, doncs, quan la lògica sembla demanar que, més enllà dels límits partidistes, fem pinya al voltant del candidat Mas ens acabem emboirant nosaltres mateixos fins a precipitar situacions difícilment controlables? Gaziel, en la lucidesa de la derrota, va escriure que els catalans en els moments més decisius de la nostra història solem prendre la decisió equivocada. Perquè ho fem? Goso insinuar que el nostre sentit del poder és molt feble, potser perquè l’hem pogut exercir poques vegades amb magnituds considerables i de forma continuada. En d’altres ocasions, he posat l’exemple de Prat de la Riba i la seva decisió de censurar l’article de Joan Maragall on es demanava l’indult per a Francesc Ferreri Guàrdia. No he dubtat mai que la raó moral estés de la banda de Maragall. Però el que resulta sorprenent és que les raons polítiques de Prat hagin stat sistemàticament despatxades en quatre ratlles. Prat s’hi jugava la confiança política d’Antonio Maura, amb qui estava encetat una col·laboració que hauria pogut canviar la història contemporània de Catalunya i Espanya. Però això és política, això és sentit del poder, i en aquest país continuen tenint més predicament els intel·lectuals que els estadistes, i així anem.
Convergència mai no s’ha pres seriosament el debat sobre el model social que, per exemple, està suposant una autèntica revisió del paper dels intel·lectuals del segle XX. A França, és clar. Al nostre país, Iniciativa no només ha sortit indemne del seu pas desastrós per l’Administració -repassin, si us plau, el seu balanç Departament a Departament- sinó que ara pot aconseguir més vots que en les passades eleccions. Joan Herrera té la barra de dir que el problema del president Mas és el de la seva manca personal de sensibilitat social i, ningú, ni el propi president, li atura els peus. ¿Què potser es pensa que estem en un confessionari el candidat Herrera? ¿Amb quin pretext gosa jutjar la consciència dels seus contrincants? Es tracta de debatre sobre propostes de govern; no, sobre evangelis més o menys laics.
El president Mas, en la propera legislatura, no es podrà fiar dels vots d’Iniciativa. Joan Herrera es posarà al costat dels il·luminats que periòdicament han portat Catalunya al desastre i la majoria de ciutadans que l’hagin votat veurà tranquil·litzada la seva consciencia. Naturalment, tampoc no podrà comptar amb els vots de la CUPS, si és que els candidats d’aquesta agrupació aconsegueixen entrar al Parlament. Però, com a mínim, els de la CUPS no enganyen. Són els anti-sistema que creuen, amb raó, que el Sistema és permeable i que, per tant, des de dins tenen possibilitats d’incorporar a l’acció de govern algun dels seus punts rogramàtics. A Mas només li quedarà Esquerra, i caldrà posar un ciri perquè el seny que fins ara ha demostrat Oriol Junqueras no es trenqui per cap circumstància o pressió. Definitivament, les darreres enquestes publicades no són un bon auguri per a l’endemà del 25 de novembre.
Catalunya Oberta, 21 de novembre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;