El Blog d'Agustí Pons

L’endemà de la presentació

Ahir, el periodista, escriptor i amic Adolf Beltran va presentar , a la llibreria  Ona, Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda, el darrer llibre que he publicat. Havíem quedat que més que intervencions llargues, com sol passar en aquesta mena d’actes, establíriem un diàleg on ell faria les preguntes; i jo, intentaria les respostes. La realitat no va anar ben bé així perquè d’Adolf, sí, va fer algunes preguntes –intel·ligents, que demostraven que s’havia llegit el llibre amb la minuciositat pròpia d’eun entomòleg– però les meves respostes van ser tan llargues que hi va faltar poc perquè la sessió no es convertís en un monòleg.  

El meu llibre tracta de  la relació entre els intel·lectuals catalans i la Guerra Freda, i aquest era el títol primigeni. Després, amb l’editor vam convenir que, si realment volíem vendre, –i jo vull vendre perquè sense lectors el periodisme no té cap sentit– havíem d’empescar-nos algun títol més cridaner. Finalment, va sortir  Catòlics, comunistes i cia. Això de “cia.” ho hem deixat així, amb minúscula però amb un punt per ressaltar l’ambigüitat de l’expressió: ens referim a les companyies, en general,  de catòlics i comunistes, però també a la CIA nord-americana. Jo em sento capacitat  per parlar del tema. Durant molts anys, especialment des de la redacció de l’Avui, però ja abans també des d’El Noticiero Universal, m’he dedicat, sobretot, al periodisme cultural i d’opinió.  I en un període molt concret: del 1964 fins ara mateix i que, per tant, abasta un llarg període la Guerra Freda.

És un llibre que relata l’itinerari dels intel·lectuals catalans –d’alguns dels més destacats intel·lectuals catalans– d’una manera diferent a com fins ara s’ha fet, o, més ben dit, no s’ha fet. I que segueix el plantejament de Michel Winock en el seu llibre El siglo de los intel·lectuals, un text de 864 pàgines.  Winock es pregunta perquè la majoria d’intel·lectuals francesos no es van declarar anticomunistes. ¿És que no veien en què s’havia convertit Rússia i en què s’havien convertit els països que Rússia havia ocupat arran de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial? Estem parlat d’un sistema polític que segons fonts solvents –i que jo cito en el meu llibre– ha deixat pel camí prop de cent milions de morts.

Els nostres comunistes –els catalans i els espanyols– durant el franquisme van lluitar a favor de la democràcia, especialment a partir del document Por la reconciliación nacional que el PCE va publicar el 1956 pocs  mesos després de la celebració del XXè Congrés del Partit Comunista Soviètic on van ser denunciats els crims de Stalin. Però, a la vegada, el PC espanyol, i els seus intel·lectuals, van seguir les directrius dels dirigents soviètics en episodis com la Caputxinada, el referèndum sobre la permanència a l’OTAN o el viatge a Espanya de Soljenitsin. Tot això és el que s’explica amb noms i cognoms amb un sol objectiu: fer adonar al lector que Catalunya no va constituir cap excepció i que, per tant, la Guerra Freda va tenir una importància decisiva tant en l’àmbit estrictament polític –constitueix ni més ni menys que la justificació de Franco per mantenir-se al poder– com també en el cultural, que és el que jo he estudiat.

Sempre fa por que s’opini dels llibres sense haver-los llegit. En aquest cas, la meva por està més que justificada perquè presento situacions molt matisades.  Alguns exemples: Joan Triadú i Alfons Comín son dos autors catòlics però la seva relació amb el comunisme és manifestament oposada; Maria Aurèlia Capmany es declara, així que pot, d’esquerres i atea però, a la vegada, recela tant dels intel·lectuals comunistes que accepta ser una de les dirigents d’una editorial fundada des dels àmbits del catolicisme i s’enfronta a Manuel Vázquez Montalban. I el cas de Pere Calders encara és més subtil: militant durant molts anys del PSUC és ell el qui  publica una sèrie d’articles a Serra d’Or radicalment crítics en relació al realisme social que el professor Joaquim Molas propugna.

Ahir no em volia sentir sol i no m’hi vaig sentir. No esmentaré cap nom perquè no em vull deixar ningú i perquè em consta que algunes de les persones convidades no van poder venir per causa de força major. Només vull dir que a la llibreria Ona, a part d’amics, familiars i coneguts, es van concentrar un nombre tan selecte –sí, selecte– d’intel·lectuals que si el jutge Garcia Castellón se n’hagués assabentat hauria pogut fer, amb els seus savis recursos processals, una bona esbandida de subversius i gent de poc fiar.  Però aquest és un llibre destinat, com tots el que jo he escrit, al lector comú; a aquell lector –quants anys fa?– que cada setmana comprava Destino i possiblement estigués subscrit a Serra d’Or. Especialment emotiva va resultar, per a mi, la presència de familiars de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Joan Triadú i Alexis Eudald Solà.   Gràcies, moltes gràcies, a tots.