L’etarra i l’intel.lectual
Rafael Caride, un dels autors de l’atemptat d’Hipercor, ha demanat que també els dirigents abertzales demanin perdó per la violència que han provocat. Aquest ha estat un tema recurrent, si més no, al llarg del segle XX: el revolucionari que se sent abandonat per l’ ideòleg, l’intel·lectual, que l’ha empès a l’acció (i al terror). Suposo que, per a alguns ciutadans bascos, o fins i tot per a molts ciutadans bascos, el projecte d’una Euskalerria lliure, independent i socialista era -i continua essent-un projecte atractiu. El problema es presenta quan alguns ideòlegs, alguns intel·lectuals, justifiquen i estimulen l’ús de la violència (del terror) per aconseguir aquests fins. Sota l’aixopluc d’un argument doctrinal que els empari sempre serà més fàcil trobar militants disposats a matar, a convertir-se en terroristes. Després, sovint, el pensador, l’intel·lectual rectifica, abandona la defensa de la violència i deixa a l’estacada aquells que s’han cregut el que deia, moltes vegades al preu de la llibertat, la tortura i la presó. En certa manera, això és el que va passar a Barcelona
l’endemà del 19 de juliol del 1936 quan Garcia Oliver va pensar que era el moment de “ir a por todas”, i proclamar el comunisme llibertari des del Palau de la Generalitat. La seva sorpresa no va ser la negativa dels “trentistes” -amb aquesta ja hi comptava- sinó la d’Abad de Santillán i Frederica Montseny, els intel·lectuals de la FAI, els qui nodrien d’arguments i justificacions les barrabassades que feien ell, Durruti i companyia.
Però aquesta no és la pitjor de les opcions. És a dir, quan els intel·lectuals dissenyadors d’utopies polítiques reculen un cop han topat amb la realitat. Tot i que de vegades aquesta reculada, o rectificació, es produeix molt tard, quan el procés de canviar la Realitat a través de la Idea ha provocat ja centenars o potser milers de víctimes. El pitjor és quan els intel·lectuals arriben al poder. Perquè aleshores la rectificació és més difícil. Dos exemples: Robespierre i Lenin, units pel fil conductor de l’ús conscient del Terror com a mètode de canvi social. Quan arriben a la presó, en canvi, sembla que és més fàcil adonar-se del món virtual
en el qual han viscut. Seria el cas de José Luís Álvarez Santacristina, més conegut com Txelis, un dels tres dirigents d’ETA que formava l’anomenada troica de Bidart, desarticulada en la primavera del 1992, casualment, o no, poques setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. “Txelis” és llicenciat en Filosofia per la Sorbona i traductor de Wigenstein a l’èuscara. Un cop condemnat va ser dels primers a
demanar la fi de la violència, fet que li va suposar l’expulsió d’ETA.
En el moment de la transició espanyola, Martín Villa va dir que si els intel·lectuals que havien justificat el franquisme no havien estat jutjats, i gaudien de bona salut pública, ell no estava disposat a tolerar que els “seus” policies passessin per un tribunal. No sé si Martín Villa tenia present que el general De Gaulle no va commutar la pena de mort imposada a l’escriptor Robert Brasillach, immediatament després de la II Guerra mundial. Brasillach, físicament, mai no havia torturat ni matat ningú. Però, això sí, havia donat els arguments perquè altres ho fessin. De Gaulle va voler deixar clar que les paraules també maten; o potser, que
són, sobretot, les paraules les que maten.
Catalunya Oberta. 27 de juny del 2012 (modificat).
"Amo les faules del filòsofs;