El Blog d'Agustí Pons

Martí Anglada ens fa entendre Alemanya

 Martí Anglada acaba de publicar el llibre La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba.  Martí Anglada és un excel·lent periodista, i convé subratllar-ho. Es mira les coses a distància, amb més voluntat de notari que de proselitisme, amb una curiositat humil, del que sap moltes coses  i ha acumulat molta experiència. Això  li ha permès no empassar-se  els gripaus ideològics que han distorsionat la mirada de la majoria dels seus companys de generació. Martí Anglada sap, per exemple, que sovint, al llarg del segle XX les qüestions ideològiques no han fet sinó emmascarar ancestrals disputes territorials. Això explicaria, per exemple, que la divisió d’Alemanya –encara que fos a costa que la meitat dels alemanys quedessin tancats en un laberint de repressió i mediocritat— ja anés bé als successius governs de la Gran Bretanya, sempre partidària de la divisió d’Europa, i de França –tradicional enemiga dels germànics.

            Amb la caiguda del Mur tot això canvia i Alemanya, per fi, després de provocar o ajudar a provocar tres guerres en un segle, desplega la seva hegemonia de fet sobre tot el Continent. Ens convé, doncs, saber com és aquesta Alemanya que mana; i quins són els suposats valors del luteranisme que la fan la nació més poderosa d’Europa. Martí Anglada es remet, en aquest punt, a allò que diu Ulrich Beck en el seu llibre Una Europa alemanya. “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat (…). Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”. Ara bé, a criteri de Martí Anglada, algunes de les característiques de la societat alemanya que atribuïm al luteranisme –com ara el perfeccionisme, o una manera de fer negocis molt personalitzada en la confiança– provenen del temps anterior a la Reforma i hauríem de remuntar-nos, per trobar-ne l’origen, al mon tribal germànic. També ens adverteix Martí Anglada que no hem de confondre l’afany de perfeccionisme amb el puritanisme. La perfecció en la manufactura de cotxes requereix deixar fumar a alguns treballadors, i per això a la fàbrica central de la Volkswagen hi ha espais per a fumadors; o aquesta absència de puritanisme explica que la prostitució sigui legal i Martí Anglada ens informa de l’anunci d’un bordell que prometia un descompte als clients que, per tal de contribuir a la preservació del medi ambient, hi arribessin en bicicleta.

            Per a Martí Anglada els pilars principals del vigor econòmic alemany són quatre. 1. La base familiar de les empreses, encara que siguin gegantines. Els empresaris prefereixen dependre dels crèdits bancaris, de banquers que coneixen personalment, que no pas del capital anònim de les borses. 2. Les empreses estan organitzades com una organització integrada, en les quals el capital comparteix la direcció amb els representants sindicals dels treballadors. 3. El benefici és important, però ho és tant com la qualitat del producte, i també en aquest punt el capitalisme alemany no coincideix amb el capitalisme anglosaxó, per al qual tot el funcionament de l’empresa està destinat a obtenir el màxim benefici. 4. La formació i fidelització dels treballadors a través de la formació professional dual i d’altres mesures. I, en política, la recerca del consens entre els diferents partits.

            Però per motius històrics i culturals, el lideratge actual d’Alemanya no és prou explícit. Recordo una conversa, fa molts anys, quan el Mur encara existia, amb l’escriptor hongarès Gyorgy Konrad, aleshores president internacional del PEN Club. Konrad era partidari que Alemanya exercís el seu lideratge de forma explícita i desacomplexada. Només les coses explícites poden ser combatudes també de forma explícita. Tots i les matisacions que hi posa –reclama, per exemple, més fortalesa i més transparència— Martí Anglada no es mostra gaire preocupat per les possibles conseqüències negatives de l’hegemonia alemanya. Modestament, em permeto discrepar-hi. I ho faig no pas des del coneixement directe del país –en aquest camp, és impossible competir amb Martí Anglada— sinó des de les lliçons de la història i des de les ombres del present. Tant de bo no hàgim d’enyorar, d’aquí pocs o molts anys, l’hegemonia nord-americana en temps de la Guerra Freda, tan transparent i explícita; i, per això mateix, tan fàcil de combatre en els seus aspectes abusius.