Masses i violència
Quasi mig segle va trigar Elias Canetti a escriure aquella que ell considerava la seva obra més important: Massa y poder. En efecte, començada a redactar el 1925 no va ser publicada fins al 1960, és a dir, 45 anys més tard. Canetti estava obsedit pel comportament de les masses des del 15 de juliol de 1927, quan ell mateix va formar part de la gernació de vienesos aïrats per una sentència judicial que deixava sense condemna la mort d’uns obrers i que, procedents de diversos barris de la ciutat, i d’una manera espontània -havien llegit la notícia de l’absolució als diaris-van convergir fins al centre i van acabar per incendiar el Palau de la Justícia. L’observació del comportament de les masses li va servir també a Canetti per intentar entendre les raons de l’adveniment del feixisme i del seu parent més radical, el nazisme. Per a un jueu sefardita com ell, que va veure destruït el seu món durant la II Guerra Mundial, l’obsessió pel comportament de les masses significava intentar arribar al fons de les desraons del segle XX.
Ara ja resulta una obvietat dir, o escriure, que el segle XX és el segle de l’eclosió, de la visibilització, de les masses. Sense la presència, i la manipulació de les masses, són inexplicables els episodis més importants d’aquest segle: la Revolució Russa i, com ja hem dit, el feixisme i el nazisme. Sovint, a més, el comportament, i la manipulació de les masses, han anat lligades a dos fenòmens aparentment no connectats: el Poder, i l’Esport. La gran aportació de Goebbels és adonar-se de la íntima connexió que existeix entre Poder i Esport i dels resultats, espectaculars des del punt de vista del domini polític, que se’n poden derivar a partir d’una utilització sense escrúpols, totalitària, és a dir sense una mínim control democràtic, dels mitjans de comunicació; especialment dels que proporcionaven un altaveu directe i instantani per arribar a la ment i l’esperit de les masses com era, i és, la ràdio.
Deia Canetti que si anem pel carrer i, involuntàriament, toquem una altra persona ens aturarem i li demanarem disculpes. Però si formem part d’una massa deixarem que ens toquin i en el si d’aquesta massa podrem arribar a comportar-nos d’una manera -d’una manera violent, per exemple- com no seriem capaços de fer si seguíssim en la nostra individualitat. Ara, Europa ja no viu sota situacions totalitàries però, tanmateix, el comportament de les masses que es formen amb motiu de determinades celebracions -esportives, per exemple-continua oferint lamentables exemples de violència. A fora, i aquí. Que la policia hagi de detenir més de 100 persones en ocasió del triomf del Barça a la Lliga de Fútbol significa que també en les societats democràtiques el comportament de les masses pot degenerar fàcilment en violència. Amb algunes peculiaritats que Canetti difícilment hauria pogut advertir. Ara, entrats de ple en el segle XXI, el comportament de les masses ja no es mou per un desig de revenja, de revolució o d’aspiració col·lectiva més o menys manipulable sinó que sovint el moviment de les masses és aprofitat per persones que es mouen dins els paràmetres de l’anti-sistema, del nihilisme per dir-ho a la manera de Glucksmann. En el cas de les celebracions esportives podríem afegir-hi una explicació de tipus metodològic. Sovint, la violència esclata quan la celebració es fa sense litúrgia; quan la celebració consisteix en anar a cridar sota un fanal i esperar que les càmeres de televisió t’enfoquin. Les litúrgies, religioses o laiques, no són un invent gratuït. Tradicionalment, han servit per canalitzar els fervors de la massa; per impedir que una celebració de la mena que sigui derivi, per incontrolada o per manca de ruta per on canalitzar-se, cap a la violència. Una massa al carrer sense trajecte ni itinerari és com una rierada que no troba canals per on precipitar-se. L’adveniment de la catàstrofe és, pràcticament, inevitable.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 25 de maig del 2010
"Amo les faules del filòsofs;