Miquel Porter, per exemple
Durant molts anys vaig guardar en una vitrina del menjador de casa una copa de cava amb una inscripció que hi deia: “Generalitat de Catalunya” i no sé si alguna cosa més. Era un record de les festes del cinema català que es van celebrar em sembla que a l’Hotel Ritz de Barcelona durant la primera legislatura de Jordi Pujol. L’ànima d’aquestes celebracions, el seu inventor, va ser Miquel Porter i Moix, l’històric crític de cinema, i agitador cultural, que havia estat nomenat Cap del Servei de Cinema tan bon punt va ser creat aquest servei dins l’organigrama del Departament de Cultura. No recordo gaires coses més: ni quantes vegades es va celebrar la Festa, ni si va ser ben rebuda pel sector, i ni tan sols m’atreveixo a dir si va ser o no una bona idea. Recordo això sí un vespre de reunions al Palau de la Generalitat, entre el conseller Cahner -i potser el president Pujol- amb Pilar Miró, aleshores directora general de Cinema, que no entenia gaire -per no dir gens- que és el que preteníem fer des de la Generalitat i les corredisses pel Pati dels Tarongers d’en Miquel Porter.
Cada any, quan arriben els Premis Gaudí, penso en aquelles Nits del Cinema Catalana que en van ser les precursores. Cada any m’estranya que el nom de Miquel Porter no hi sigui recordat, a la festa dels Gaudí, i fins i tot he estat temptat d’enviar una discreta carta a Joel Joan, a qui no tinc el gust de conèixer, recordant-li l’episodi. O explicant-li, perquè no sé fins a quin punt d’aquella iniciativa se’n té coneixement. Antoni Kirchner i Pere Roca en deuen saber alguna cosa.
No es tracta de reivindicar una determinada actuació política, de política cultural, sinó de reivindicar la feina d’una persona. En aquest cas, la de Miquel Porter, llibreter, actor, cantant, novel·lista, sindicalista, polític i, per sobre de tot, un home que va estimar profundament, i amb lúcida saviesa, el seu país, Catalunya, i el cinema. Però el nom de Miquel Porter ha caigut en l’oblit -i consti que no en culpo pas als organitzadors dels Gaudí-i no estic parlant d’un cas únic. De vegades, fa la impressió que no es vol saber res de la resistència cultural catalanista dels anys quaranta i cinquanta que va ser la més dura. Penso en Miquel Porter i penso, també, en Josep Pedreira, un altre dels grans oblidats. Aquests modestos herois dels anys més difícils no tenien cap feina permanent on agafar-se, vivien de forma modestíssima i en canvi van resultar decisius a l’hora de capgirar el país. Pedreira va fundar la col·lecció de poesia més important de la postguerra, Els Llibres de l’Óssa Menor, on van publicar els autors consagrats i joves més importants i
que va acabar malvenent al Sr. Cendrós, després d’haver-hi perdut els diners que no tenia i d’haver quedat endeutat fins al coll. Encara recordo al benemèrit Pedreira exercint de cap de premsa d’una editorial important del país, sota la jerarquia d’aquells directors literaris -després polítics-que assumien amb arrogància i aires de suficiència la lúcida tasca de marxistitzar el país. Cap dels cappares intel·lectuals de la nostra progressia li va donar mai les gràcies, a Pedreira, tot i que en ell tenien l’exemple d’un proletari compromès i digne. (Però potser per això mateix el defugien). I si Pedreira es va inventar la més important col·lecció de poesia, en Porter va fer una cosa aparentment encara més difícil:a manca d’una filmoteca pública en va muntar una de privada -diguem-ho així- al palau d’uns aristòcrates que la família Porter havia llogat i que feia servir de magatzem de llibres. Allà, durant molts anys, Miquel Porter va oferir unes sessions del cinema que no podia veure’s a les pantalles, i que era quasi bé tot, obertes tots els ciutadans amb inquietuds culturals. Ni Miquel Porter ni Josep Pedreira han tingut el reconeixement pòstum que caldria. A Barcelona, per exemple, no tenen ni un carrer. I se’l mereixerien. De la mateixa manera que en Miquel Porter es mereixeria que, en alguna de les properes edicions, elsorganitzadors dels Premis Gaudí es recordessin d’ell.
Catalunya Oberta, 30 de gener del 2013
"Amo les faules del filòsofs;