El Blog d'Agustí Pons

Motius per al desànim

Els resultats de les eleccions del diumenge 28 de maig costen molt de pair. Per als qui ens mirem la política des d’una certa distància –i, per tant, sense moltes de les dades que manegen els analistes més o menys professionals– el més sorprenent, i decebedor, ha estat el triomf del PP a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. En aquests dos territoris el PSOE ha perdut les eleccions no per la seva mala gestió sinó perquè ha fet forat la confrontació ideològica en els termes en què la proposava el PP. En el moment d’escriure aquestes ratlles ho acaba de dir Feijoo: o Pedro Sánchez o Espanya. I els valencians han picat  l’ham. A mi, francament no em cap al cap. A la llengua catalana a València no li espera res de bo ni en el camp de l’ensenyament ni en el de la promoció dels escriptors.  La projecció dels escriptors valencians –i mallorquins– a través de l’Institut Ramon Llull torna a estar en perill.

El cas valencià només és una de les conseqüències de la ideologia del actual Partit Popular.  Com ja he escrit en altres ocasions, una de les obsessions de Nèstor Luján era l’anomalia política que suposava l’existència  d’una dreta espanyola amb tan tuf franquista com la que finalment es va consolidar.  En els primers moments de la Transició, aquesta dreta va restar aixoplugada sota les amples ales de la UCD. Quan es va veure que no passaria res, que no hi hauria cap judici, ni que fos simbòlic, al voltant dels crims del franquisme i de la repressió generalitzada que el caracteritzava, aquesta dreta va anar ocupant posicions dins del PP fins a fer-se’l seu.  Dins del PP hi deuen haver militants, i quadres del partit, amb un  sentiment democràtic arrelat.  Però s’ha acabat imposant la línia més retrògrada. I que quedi clar: Fraga era més moderat d’Aznar. Fraga va votar a favor de la Constitució. Aznar s’hi va manifestar en contra i s’hi va abstenir.

 Els resultats de les eleccions del diumenge han confirmat l’èxit de la visió de la política com un auto sacramental. Els que retornen al parlamentarisme, com els partits bascos que no condemnaven ETA, o els independentistes catalans, no son benvinguts a l’activitat política espanyola, com resultaria el més lògic i convenient, sinó condemnats a l’ostracisme. Es fa realitat l’Espanya incapaç d’admetre la discrepància: l’exclusió  dels jueus, del moriscos, dels afrancesats.

Però la situació de Catalunya també és causa de desànim. Tenim un govern fràgil des del punt de vista parlamentari; amb un president capaç  però que no és el líder del partit –i els líders son els que acostumen a tallar el bacallà– i amb un gabinet amb consellers i conselleres que semblen posats en el càrrec més per la seva actuació política en els mesos turbulents del procés independentista que no pas per la seva competència en la gestió dels temes que els  toca dirigir i administrar. En aquestes eleccions, ERC ha perdut més de 300.000 vots; la CUP, 43.000; i Junts per Catalunya, una mica més de 5.000. Això ha comportat, entre altres coses, que ERC perdés les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat . El PSC es consolida com un partit amb la directa posada de cara a les eleccions al Parlament espanyol que acaba d’anunciar Pedro Sánchez i projecta la seva ombra cada vegada més allargada cap al Palau de la Generalitat. Des d’una perspectiva mínimament neutral, costa molt no atribuir a les ziga-zagues de l’actual direcció d’ERC, i al seu líder màxim, la  responsabilitat més alta en aquest fracàs. Però ben altrament ningú, entre els militants, simpatitzants o col·laboradors en els mitjans de comunicació afins, sembla haver demanat explicacions.

• 

• 

La victòria de Xavier Trias a Barcelona és una bona notícia. Trias és un polític amb una àmplia experiència, que ha gestionat amb encert àrees tan complicades com la sanitat i el mateix ajuntament de Barcelona, amb  una consciència social molt més profunda que molts dels polítics que s’auto-proclamen d’esquerra,  i que és capaç d’escoltar. La seva victòria és una bona notícia  no tan sols per aquells que l’hem votat sinó per al conjunt de la ciutat. Al marge del judici que puguin merèixer les seves actuacions concretes, l’error d’Ada Colau ha estat governar des d’una superioritat ètica que en cap cas justificada. Declarar-se “d’esquerres i progressista” com a argument per tornar a ser alcaldessa  constitueix una utilització barroera  dels grans  conceptes ideològics devaluats justament per bona part de les esquerres europees del segle XX.  Colau és una gran parladora. Té allò que els experts en diuen “relat”, que  és allò que li falta al futur alcalde Trias. O sigui capacitat per anar més enllà de la simple administració i assumir un discurs que, sense ser entabanador, sigui capaç de suscitar uns certs ànims entre els  ciutadans. Que, en aquests moments,  bona falta ens fa.