7
Jun
2023

Muhammad Alí, el més gran (boxejador)

En el moment més emocionant de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, el juliol del 1996, quan l’atleta escollit pren el relleu del penúltim portador de la torxa per tal de fer l’últim recorregut i encendre el peveter, en aquest precís moment, de tot l’estadi va sorgir un “oh” espontani de sorpresa que va donar pas a “un vocerío conmocionado, gutural y estridente que coreaba: “¡Alí!, ¡Alí!”. D’entre les ombres havia emergit una figura corpulenta, que es movia lentament,  tota vestida de blanc.  El públic acabava d’endevinar que es tractava de Muhammad Alí, considerat el millor boxejador de tots els temps i una de les figures més importants en la història dels Estats Units   —o, si més no, del seu segle XX–. Alí moriria al cap de vint anys, concretament el 3 de juny del 2016, quan en tenia 64, però en el moment de la inauguració dels Jocs ja estava  patint les conseqüències físiques i mentals de la seva dedicació a la boxa.

Ara ens acaba d’arribar la versió castellana de la biografia que el periodista Jonathan Eig ha escrit sobre  Muhammad Alí: Vida de Alí, publicada per Capitan Swing. No és la primera biografia sobre Alí però, sense dubte, és la més complerta. Eig ha trigat quatre anys en escriure-la, ha  realitzat 600 entrevistes, inclosos els familiars i les persones que van envoltar Alí en els seus últims anys, i ha pogut consultar les milers de pàgines que el FBI havia redactat o recopilat sobre el boxejador. Fins ara, la biografia més significativa sobre Alí l’havia publicat David Remnick —Rey del mundo (2001)– encara en vida del boxejador. Remnick és un dels grans noms del periodisme nord-americà actual, editor de The New Yorker , la revista que ha acollit les grans figures de l’anomenat “nou periodisme”, i autor entre altres llibres d’un esplèndid reportatge sobre el genocidi de Rwanda.

No té res d’estrany que la biografia d’Eig ocupi quasi 800 pàgines (concretament, 768). Perquè en aquest llibre, potser en consonància amb la grandària geogràfica i urbana dels Estats Units, tot se’ns apareix   desmesurat. Per exemple, els cops de puny que va rebre Alí en 47 dels 61 combats que com a professional va realitzar: 196.958,  a una mitjana de 14.8 per assalt. O la manera com Alí  va arribar a guanyar milions de dòlars i els va dilapidar entre ell i la colla de sospitosos habituals que l’envoltava.  O el desordre sexual, si es pot dir així, de la seva vida amb dones, amants, prostitutes i fills més o menys reconeguts. O com passava de la generositat a la ira en les seves relacions personals, per exemple, amb Joe Frazier, el boxejador que el va ajudar en els seus moments més difícils i al qual ell, posteriorment, va desqualificar amb els pitjors insults que un home  negre podia rebre.

Però també sembla desmesurat el tracte que va rebre per part de la classe política i, en general, la societat blanca del seu país.  Muhammad Alí va passar a ser un dels personatges més desqualificats, i més odiats, per la seva militància en favor dels drets de la població negra a rebre, l’any 2005, la Presidential Medal of Freedom, la mes alta condecoració que el govern nord-americà concedeix a un civil  i això no pas per part del president Obama –a la presa del possessió del qual va ser un dels convidats especials– sinó quan manava George Bush, pare, que no era precisament un polític d’esquerres. “Desmesurat” no vol dir faltat de raó, o de raons, i justament la biografia de Jonathan Eig   ens mostra amb totes les seves contradiccions uns anys decisius en la història nord-americana del segle XX quan s’ajunten la revolta juvenil contra els vells hàbits i les velles costums; l’oposició a la guerra de Vietnam; i el despertar organitzat, i ja sense aturador, de la població negra en protesta per la discriminació institucionalitzada que patia. La figura de Muhammad Alí queda situada just al mig d’aquestes tres revolucions. 

En aquesta biografia també queda clar el paper decisiu que juga, en la vida del boxejador, Elijah Muhammad, fundador i líder màxim de la Nació de l’Islam, un fill del qual va formar part del cercle més íntim d’Alí  com a acompanyant i assessor financer, activitat aquesta darrera de la qual va treure beneficis econòmics molt amplis. Però la conversió d’Alí a l’islamisme va ser sincera i va passar a ser el centre de la seva vida, especialment després d’haver abandonat la pràctica de la boxa. Potser per aquesta falta de mesura que posava en totes les coses, Alí va ser un musulmà fervorós que va pelegrinar amb emoció a La Meca i que va accentuar els seus trets de bona persona, de generositat no sempre ben organitzada ni ben corresposta.

El punt àlgid de la seva confrontació amb el govern nord-americà, i en bona part de la societat nord-americana, va correspondre a la seva negativa a ser enrolat per participar en la guerra de Vietnam; un enrolament trampós perquè les autoritats havien negociat amb els seus representants que Alí  no aniria al front i que la seva participació es limitaria a exhibicions boxistiques davant dels soldats tal com havia fet Joe Louis durant la Segona Guerra Mundial. Era important, per al govern nord-americà, que la negativa d’Alí no constituís un exemple per als  ciutadans negres en edat de ser enrolats. Però Alí no es va deixar convèncer i aquesta decisió  li va costar ser desposseït del títol de campió del mon, la impossibilitat de tornar a boxejar durant una llarga temporada –o sigui el pacte de la fam– i una condemna de dos anys de presó que finalment no va haver de complir.

M’imagino que l’admiració de molts nord-americans envers la figura de Muhammad Alí està basada en dues consideracions. En primer lloc, perquè el boxejador volia ser el número ú ja quan tenia 15 anys, i ho va aconseguir dalt del ring. I un cop desposseït i arraconat per qüestions extra-esportives  no es va quedar quiet sinó que va lluitar, en tots els fronts possibles, fins a tornar a recuperar la primacia. Però  Alí també és admirat per la defensa dels drets de la població negra, de la qual en va ser el  personatge més influent  al costat de Luther King, Malcolm X i el ja esmentat Elijah Muhammad. Jonathan Eig acaba el  llibre amb una frase que Muhammad Alí va dir en una de les últimes entrevistes:  “Havia de demostrar que es podia ser negre d’una altra manera. I fer-ho veure a tot el món”. Ell va ajudar decisivament a aconseguir-ho.