El Blog d'Agustí Pons

Muhammad Alí, una figura del segle XX

Comprenc que per a molts ciutadans resulti difícil entendre l’ampli espai que els mitjans de comunicació han dedicat a la mort de Muhammad Alí, nascut Cassius Clay. La boxa és un esport brutal i ningú amb dos dits de front pot trobar arguments per defensar-la. Ara bé, que sigui brutal no vol dir que no resulti atractiva com sol passar amb moltes de les coses que moralment no són admissibles. Qui vulgui continuar el camí d’aquesta reflexió li recomano que llegeixi Del boxeo un llibre escrit per la novel•lista nord-americana Joyce Carol Oates, una de les eternes candidates al Nobel de Literatura. En tot cas, la frase que ja ha esdevingut tòpica és certa: Cassius Clay ha estat el millor boxador de tots els temps; i, a la vegada, una de les persones que més ha influït en el conjunt de la societat nord-americana de la segona meitat del segle XX.

La boxa és un esport brutal però molt més complex del que pot semblar a primera vista. La primera condició és pegar fort i que a tu no et peguin. Però amb això, generalment, no n’hi ha prou. Cal esperit de sacrifici, voluntat de victòria, confiança en les possibilitats pròpies, sort i una mica de psicologia i tot. Jo, de jove, havia anat amb una certa regularitat al Price, a les vetllades de les nits del dijous. Però l’autèntica complexitat de la boxa la vaig descobrir en la lectura de l‘autobiografia de Muhammad Allí, publicada, en castellà, per Noguer. Naturalment, és una biografia ditiràmbica, molt influïda per Herbert Muhammad, el líder de la Nació de l’Islam però que no per això deixa d’explicar coses interessants. Per exemple, cada vegada que preparava un combat important, Alí enviava un espia al lloc de concentració del rival per tal d’estar informat dels límits de la preparació física que s’havia posat el seu oponent. I ell, Alí, començava la seva preparació a partir d’aquests límits, de manera que el dia del combat se sabia físicament més fort. Aquesta preparació no li va estalviar rebre pallisses tremendes sobre tot en els darrers anys de la seva vida en actiu. Ho explica molt bé David Remick, un dels grans de l’anomenat “nou periodisme” en la seva biografia titulada Rey del mundo.

Però si Alí ha estat una de les figures més populars als Estats Units durant la segona meitat del segle XX no ha estat només pels seus mèrits esportius sinó per la manera d’assumir els drets de la minoria negra. Ell, d’entrada, no es considerava un negre com els altres sinó un negre distingit; entre altres coses, perquè havia guanyat una medalla als Jocs Olímpics de Roma de 1960 defensant la bandera del seu país, els Estats Units. Però una nit ni aquesta medalla li va servir per entrar en un restaurant reservat als blancs. Va tirar la medalla al riu. Després va ensopegar –potser no de forma casual– amb Elijah Muhammad, líder de la ja esmentada Nació de l’Islam. Ens pot resultar incomprensible que un predicador que es declarava la reencarnació de Mahoma aconseguís tan d’èxit entre la població negra. Però el va tenir, i per diverses raons. En primer lloc, perquè Elijah Muhammad no reclamava un somni, com Luther King, sinó que exigia uns drets: els de la minoria nega dels Estats Units per a les quals va reivindicar l’ascendència africana. Elijah Muhammad va fer que els seus seguidors deixessin de tenir una actitud mental de subordinació i els va fomentar l’autoestima: havien d’anar nets i polits, desfilar, si calia, junts i cuidar la família. Cassius Clay, convertit en Muhammad Alí, era l’exemple de la joventut sana que reclamava aquest predicador. La negativa a participar en la guerra de Vietman va ser una de les conseqüències més radicals d’aquesta voluntat de no subordinació. Tot estava preparat perquè Alí fes el pas endavant, quan sentís el seu nom, a l’oficina de reclutament. Havia de ser el reclam per acabar amb les reticències, i l’oposició, dels joves negres a deixar-se enrolar. Però el pas, no el va fer. “El Vietcong no és el meu enemic” va declarar a la sortida. “El meu enemic és el botiguer que no em deixa entrar al seu establiment”. Les autoritats nord-americanes el van desposseir del seu títol mundial i li van prohibir boxejar. O sigui, el pacte de la fam. Però no es va rendir.

Amic de Malcolm X i de Norman Mailer –que va escriure un llibre sobre el seu combat contra George Foreman a Kinshasa–, Muhammad Alí ha estat un d’aquells herois individuals que ha lluitat contracorrent fins a imposar, en certa manera, el seu punt de vista; un d’aquells herois que tant agraden a la societat nord-americana, i que, dit sigui de passada, tant m’agraden a mi.