El Blog d'Agustí Pons

No em veureu mai dalt d’un ring

Des de la seva constitució com a esport reglat, la boxa ha exercit una fascinació irresistible entre el gremi d’escriptors. La fascinació cap a una persona o una cosa no pressuposa cap mena de judici moral. Per això, és molt probable que allò que comença essent una fascinació viscuda amb alegre apassionament acabi essent la fascinació més inquietant de totes; és a dir,  la fascinació —ara sí, definitivament irresistible– que provoquen les coses prohibides o moralment situades a la banda d’allò que no és permisible defensar.  Ningú no pot defensar un esport que consisteix en la lluita física de dues persones fins a l’extenuació; i, en els casos extrems, fins a la mort.  Ara bé, ningú tampoc no pot negar que la metàfora d’aquesta lluita és la metàfora de la lluita per la vida; o, més ben dit, per la superviència. Això explica que nombrosos termes boxístics –el K.O, el fora de combat, estar grogy…– hagin passat a formar part del llenguatge comú. Hi ha textos esplèndids –com ara el de Joyce Carol Oates titulat, en la seva versió castellana Del boxeo– que s’endinsen en les causes, i els efectes, d’aquesta inquietant fascinació.  I també hi ha textos esplèndids sobre les grans figures de la boxa i, penso, per exemple, en la biografia de Muhammad Alí —Rey del mundo– escrita per David Remick, un dels grans periodistes nord-americans actuals. O en el diguem-ne reportatge de Norman Mailer sobre el combat Alí-Foreman, celebrat a Kinshasa l’octubre del 1974.

Totes aquestes reflexions m’han vingut al cap després d’haver llegit Jamás me verá nadie en un ring, de Julià Guillamon, que és la biografia del boxador Pere Roca. Aquest boxador  presenta dues singularitats que el fan un cas especial:  va perdre pràcticament tots els combats per K.O.–de manera que ben aviat va quedar sonat– i, un cop obligat a deixar el ring,  va publicar dos llibres que es va dedicar a vendre de mà en mà: De boxeador a literato i Amor que oyó amor.  El surrealisme va ser un invent intel.lectual d’aquella mena de gauche divine dels anys vint i trenta que va dominar l’escena literària de París.  Aragon deia: deixeu-vos emportar per la literatura automàtica –que era una manera teòricament revolucionària de posar la creació literària a l’abast de tothom– però si allò que us surt és una merda, continuarà essent una merda per més que es tracti literatura automàtica. Doncs bé,  Pedro Roca és  un autèntic escriptor surrealista, i el lector ho pot comprovar perquè el text d’en Guillamon va acompanyat de la reedició de la primera de les seves novel.les.  És possible que Roca ja tingués les facultats mentals perturbades abans d’iniciar-se en la boxa però, en tot cas, la seva literatura –perquè de literatura es tracta– se situa al marge de tota convenció pautada, com si tractés d’un quadre de Rousseau, el douanier, aquell pintor que prenia les mides de les models abans de dibuixar-les i que els sofisticats cappares del surrealisme mai no es van prendre seriosament.

Però en aquest llibre d’en Guillamon hi ha moltes coses. Hi ha una història familiar que és, també, una història social. En el principi, la boxa va formar part del moviment higienista que, entre altres finalitats, es proposava una mena de redempció de la classe obrera; i d’aquí el paper rellevant que l’Ateneu Enciclopèdic Popular juga en la implantació de la boxa al nostre país.  El llibre és, també, una reflexió sobre la boxa en general; i sobre alguns boxadors, en particular.  Assistim al procés que va de l’ingenu convenciment que la boxa no fa mal –o és un mal menor– a la consolidació d’un negoci que mou milions de pessetes i de dòlars i dins del qual els boxadors acaben essent joguines trencades en mans de desaprensius.  Guillamon coneix bé la literatura boxistica però també s’endinsa, quan cal, en el terreny de la ciència i de la medecina; i ho fa  amb la seva ja coneguda –pels seus lectors– capacitat quasi infinita per lligar caps.

Guillamon, entre moltes altres coses, explica que l’escriptor Ramon de la Serna, fill de Concha Espina i autor d’un biografia de gran èxit sobre el boxador Antonio Ruiz, va anar a  raure a Valparaíso després de la guerra civil.  A Valparaíso també hi va anar a parar  el dirigent anarquista Manuel Escorza, esforçat dirigent d’una d’aquelles txeques on diuen que havia treballat el gran Gironés.  I aquest –que consti– és un tema que no està tancat.  Algun dia, Julià, m’agradaria que en parléssim.