No és l’economia, només
Ara no és l’hora d’afluixar, però això no vol dir que no hàgim d’estar atents a les veus que, des de Catalunya, es mostren preocupades pel camí sobiranista que ha emprés una part significativa -l’endemà
de les eleccions sabrem en quina exacta proporció- la societat catalana. El Foment del Treball, per exemple, s’ha mostrat contrari a la independència però no a la negociació sobre temes fiscals i ha instat les dues parts a posar fil a l’agulla. Els empresaris del Foment em recorden, en aquest punt, la jerarquia catòlica: admeten que la Terra gira al voltant del sol quan els coets ja han arribat a la Lluna. Des d’una perspectiva més àmplia, però, la posició del Foment no deixa de constituir una gran novetat perquè, des de la seva fundació, aquesta entitat sovint havia mirat amb recel o amb franca hostilitat el moviment catalanista.
Els empresaris agrupats al voltant del Foment s’equivocarien, però, si es pensessin que el conflicte entre Catalunya i Espanya és només un conflicte econòmic. L’economia -és obvi-ha jugat un paper molt important en l’assumpció de les demandes d’independència. L’actual crisi econòmica, i la conducció que n’està fent l’actual govern espanyol, ha impedit que molts ciutadans catalans continuessinfent veure que ignoraven l’abast de l’esquilada a la qual el nostre país està sotmès. Ara, aquesta esquilada l’han interioritzat; l’han convertit en un afer personal. L’últim exemple de discriminació econòmica que pateix Catalunya ha quedat manifesta en la inauguració de la nova terminal de contenidors del port de Barcelona. Es tracta d’una inversió xinesa de 300 milions d’euros en una primera fase. Però, tot i que previstos des de fa 10 anys, el ministeri de Foment encara no ha construït els corresponents accessos viaris i ferroviaris. Els xinesos que s’havien traslladat a Barcelona per assistir a la inauguració no s’ho podien creure.
En el seu moment, no n’hi haurà prou amb una negociació al voltant de temes econòmics i d’infraestructures. Aquí tenim, per exemple, la qüestió de la llengua. A principis dels vuitanta, quan Catalunya
havia recobrat la seva capacitat d’autogovern, no eren poques les veus d’experts que en veu baixa vaticinaven o bé una reculada generalitzada de la llengua catalana, especialment pel que fa al seus us social, o bé una tensió creixent entre catalanoparlants i castellanoparlants. Catalunya partia d’una situació lingüística molt més complicada que la de Flandes o el Quebec perquè en aquests dos casos es tracta de societats més o menys monolingües mentre que Catalunya, si més no des de les immigracions peninsulars dels anys 20 del segle passat, és una societat bilingüe. Trenta anys després, ni el català ha desaparegut ni la societat catalana s’ha trencat. A aquesta situació -que no era gens òbvia el 1980- s’hi ha arribat per l’esforç d’uns i altres. És cert que la situació lingüística continua no essent satisfactòria, entre altres raons perquè la nova onada de
nou vinguts -aquest cop, no peninsular— ha significat, de moment, una reculada en alguns camps. Però el que és important és que la societat catalana, davant d’aquests reptes, ha establert una política lingüística que ha merescut l’aprovació i el consens de totes les parts implicades. No tenim conflicte lingüístic quan hi havia moltes probabilitats que aquest existís. I és per això que resulta intolerable que els organismes politics i judicials de l’Estat espanyol s’entestin en provocar-lo. Les intencions del ministre Wert, respecte als continguts educatius i a la possibilitat de subvencionar escoles on s’ensenyi només en castellà, proven dues coses: que hi ha una part de la dreta espanyola que mai no acceptarà res que se separi de la uniformitat i, a un nivell més concret, que Rajoy, en aquests moments, està envoltat de piròmans.
Que pocs dies després de la gran manifestació de l’11 de setembre el govern espanyol, com si no hagués passat res, acordés, en sessió del Consell de Ministres, tirar endavant la reforma legal que pretén el ministre Wert o és un acte d’inconsciència, de desconeixement total del que està passant a Catalunya, o constitueix una nova provocació. Ja sé que els empresaris diran que ells només s’ocupen de temes econòmics. Però que no s’enganyin: la ferida és molt més greu.
Fundació Catalunya Oberta, 10 d’octubre del 2012
"Amo les faules del filòsofs;