El Blog d'Agustí Pons

Nostàlgia de Bahamontes

Quan Federico Martín Bahamontes va guanyar el Tour de França, el mes de juliol del 1959, jo acabava de complir 12 anys. Feia poc temps que havia hagut d’abandonar el meu paradís particular: una torre al barri de Vallcarca  de dues plantes amb terrat, terrassa i jardí. A la galeria que enllaçava el menjador amb el jardí el meu germà i jo dibuixàvem amb guix una carretera amb rectes i revolts a la manera d’una etapa del Tour de França. Dividides en dos equips,  fèiem anar les  xapes de cervesa o coca-cola,  que aleshores començava, com si fossin  ciclistes de debò. Guanyava la  primera que  arribava a la meta però la que sortia del traçat, per la mala punteria del qui la llançava, quedava penalitzada amb una tirada de descans.  Si volíem que una xapa assumís el paper d’un corredor de muntanya la reomplíem per sota de fang. D’aquesta manera podia “circular” pels revolts sense tan perill de sortir de la carretera.  Pel contrari, si es tractava de construir un velocista li trèiem el suro que portava enganxat. I si volíem un corredor del pilot deixàvem la xapa tal com la trèiem de l’ampolla. Els preparatius resultaven tan laboriosos que rarament podíem acabar una etapa abans que no ens cridessin per dinar o per sopar.  Calia, primer de tot, decidir el traçat –la qual cosa ja solia portar discussions– i dibuixar-lo.  Després, triar les xapes, manipular-les en el sentit que ja he explicat i, finalment, començar la carrera. El meu ídol no era Bahamontes sinó Fernando Manzaneque, un gregari,  és a dir un corredor la  missió del qual no és guanyar sinó ajudar a fer que guanyi el líder de l’equip. Bahamontes era el rei de la muntanya però en les etapes planes necessitava que algú es posés davant seu i el portés a roda fins que comencés l’escalada. Així ho va fer Manzaneque tantes vegades com va caldre. Potser és que a mi ja em cridaven l’atenció els segons que mai no acaben de brillar però que resulten imprescindibles en qualsevol gesta esportiva o social.

L’altre ídol meu, i del meu germà, era Miguel Poblet.  A Poblet no li anava gaire bé la muntanya però era imbatible en el pla. I era català! Aquesta peculiaritat no estava connotada de cap reivindicació específica però ens conferia, als espectadors d’aquells anys, una etèria  però perceptible autoestima.  El meu pare ens portava a veure ciclisme, quan n’hi havia, perquè era gratis i ens ocupava tot un matí.  Els ciclistes passaven només una vegada i calia estar ben atents quan ho feien i intentar distingir els uns dels altres. Però primer arribava la caravana publicitària formada per  cotxes i petits camions tunejats, com ara es diria, amb anuncis de tota mena. En recordo especialment un que havia estat convertit en una immensa olla a pressió i que circulava amb la majestat d’un emperador mentre per l’altaveu una cinta repetia, monòtona i greu: “Seb Magefesa. Jamás puede explotar”. Després passaven  els cotxes dels patrocinadors, alguns amb les bicicletes de recanvi adossades al sostre  i segons com tocant  una botzina que excitava els espectadors i els feia partícips de l’arribada imminent dels ciclistes.

Nosaltres ens instal·làvem sota les Fonts, a tocar de la carretera, des d’on podíem veure com els corredors apareixien pel revolt de l’Estadi abans d’enfilar la recta del Poble Espanyol i arribar a la meta. Quantes voltes al circuit van fer els ciclistes, aquell matí’ No ho sé. Només recordo la brama que es va anar escampant entre els espectadors que omplien les dues voreres. Era l’última passada i Miquel Poblet baixava escapat. I, en efecte, de cop i volta vam sentir la sirena eixordadora de les dues motos que obrien pas i immediatament la còrpora de Miquel Poblet  amb el cap del tot inclinat entre el manillar mentre tots començàvem a aplaudir, a cridar el seu nom, a sentir-nos –no entenia ben bé perquè– importants per un dia. Va guanyar amb força metres d’avantatge sobre els seus perseguidors. No sé si entre aquests hi havia José Pérez Francés, un altre dels grans ciclistes del moment, o potser una mica posterior, perquè escric de memòria. Altres diumenges el meu pare em portava al Passeig de Sant Joan, en el tram comprès entre l’Arc de Triomf i l’entrada al Parc de la Ciutadella on llogaven bicicletes per una hora.  Jo em delia per poder-hi anar perquè sabia que, en aquells anys, disposar en propietat d’una bicicleta constituïa un somni irrealitzable. 

Aquell 1959, com en els anys anteriors i posteriors, vaig seguir el Tour amb un gran interès  a través de la ràdio i de les cròniques que en publicava La Vanguardia, diari al qual el meu pare estava subscrit.  Eren els anys de Jacques Anquetil, Charly Gaul,  Poulidor, Gimondi, Jean Stablinski i Loroño, el gran enemic de Bahamontes, i de Dalmacio Langarica el seleccionador durant els temps en què els corredors del Tour estaven organitzats en equips nacionals.  El Tour que va guanyar Bahamontes es va acabar el 18 de juliol. El “Règim” com aleshores en dèiem no va perdre ocasió d’aprofitar-se’n. Ell va deixar fer. Com tants espanyols –i catalans– s’havia espolsat la gana de sobre i no estava disposat a tornar-hi.