Notes disperses des del pessimisme
Estic llegint un d’aquells llibres tan brillants que sobre el segle XX saben escriure els catedràtics anglesos d’història. Es tracta, en aquest cas, de Gente de Hitler. Los rostros del Tercer Reich (Ed. Crítica) del professor Richard J. Evans. catedràtic emèrit d’Història a la universitat de Cambridge. Vint-i-dues biografies –encapçalades per la de Hitler– per intentar trobar resposta a una de les grans preguntes que encara no hem sabut contestar: el mal absolut –en definició d’Hannah Arendt– que assumeix com a novetat radical el nazisme, ¿és fruit de la bogeria d’uns quants psicòpates o és una pulsió que tots els ciutadans podem arribar a exercir si banalitzem el nostre sentit moral? Hannah Arendt vol donar resposta a aquesta pregunta que, de cop i volta, amb el triomf de Trump i l’auge de l’extrema dreta a Europa torna a tenir plena actualitat. ¿No va arribar Hitler al poder a través de les urnes –encara que en el seu llibre Evans recorda que el nazis no haurien pogut governar sense el suport de monàrquics i una part de la dreta– de la mateixa manera que ara ho ha fet Trump? Milions d’alemanys van votar a favor del Partit Nazi i milions de nord-americans han votat Trump. En un primer moment pocs son els que van saber veure la perillositat de Hitler: Churchill enfrontat a Chamberlain i Daladier. Josep Pla i Eugeni Xammar el van entrevistar a Munic i el van prendre per un pallasso boig. Pallasso boig? No estem dient el mateix de Trump? Ens resulta inimaginable que Trump organitzi un sistema d’assassinats massius dels immigrants com en el seu dia va fer Hitler amb els jueus, gitanos i dissidents en general. Però l’expulsió sense judici d’immigrants ¿és una fanfarronada que acabarà per diluir-se o aquesta segona vegada va de debò? I pel que fa a les relacions amb Putin o al suport a la defensa d’Ucraïna, què hi ha de compulsió histriònica o de canvi radical d’objectius i estratègies? Aquestes preguntes, de moment sense respostes clares, ens situen en una posició de desconcert i ni en la millor de les hipòtesis se’ns fa difícil no caure en el pessimisme.
L’accés al poder de Trump torna als europeus –als europeus conscients– a una realitat fins ara edulcorada gràcies a la protecció nord-americana. Estats Units i la Unió Soviètica van ser els vencedors de la Segona Guerra Mundial i, després de Ialta, Europa va quedar dividida en dues menes de protectorats. Ara, Trump i Putin actuen com si haguéssim tornat al 1945 i tenen les seves des-raons. L’agressió de Putin a Ucraina ens recorda que la instauració del comunisme als països de l’Europa de l’Est no va sinó sinó una coartada ideològica a l’ambició imperial de Rússia, semblant això al que en determinats moments de la història han practicat, i practiquen o intenten practicar, altres nacions. Ho explica molt bé l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu llibre En la corte del zar rojo dedicat a la figura de Stalin. I què ha fet durant tots aquests anys l’Europa que va quedar a l’altra banda? Construir un espai de llibertat i confort amb polítiques assenyades però sabent que eren els Estats Units els qui posarien els avions quan les coses anessin maldades tal com va passar immediatament després de la Segona Guerra a Berlín o molt més endavant a Sèrbia. Ens agradarà o no però durant els anys de la Guerra Freda els americans hi posaven els soldats i els europeus de l’Oest els manifestants pacifistes…
La situació actual no és sinó un exemple més del declivi d’Europa com a potència influent en el conjunt del mon. Sé que aquest tema no és nou i que podríem trobar força llibres i articles que en parlen. Jo he preferit no moure’m de casa i anar a buscar un article de Nèstor Luján. El va publicar el 25 de gener de 1984 a La Vanguardia després d’un viatge a Bangkok i Hong Kong. “Los grandes centros de riqueza del mundo –escriu– pueden residir en un futuro próximo en Extremo Oriente: un nuevo mundo está naciendo y Europa, con sus luchas intestinas, con sus problemas irresolubles, con su inmensa fatiga, declina inexorablemente. Porqué si China despierta (…) Europa quedaría relegada a un delicioso, melancólico, desamparado museo”. I poc temps després: “El renacimiento del Islam y la potencialidad del Extremo Oriente cambia una vez más el mapa de la civilización mundial”. Ho va escriure fa quaranta anys.
"Amo les faules del filòsofs;