El Blog d'Agustí Pons

Oppenheimer, entre l’horror i la glòria

És molt probable que la figura de J.Robert Oppenheimer sigui considerada entre els joves i no tan joves idealistes com una les persones més pernicioses que ha donat la humanitat. Les bombes atòmiques que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d’agost de 1945, van provocar cadascuna la mort instantània de 70.000 persones  i lesions a 70.000 persones més. En total més de 250.000 de víctimes; un horror mai vist en tota la història de la humanitat. La pel·lícula que ha tornat el públic adult al cinema  presenta la figura d’Oppenheimer, i els anys polítics que retrata, en tots els seus clarobscurs. Els historiadors i el crític hi podran trobar omissions o errades però la pel·lícula si atrau tant no és només per la transcendència del que explica sinó perquè l’espectador surt amb la impressió que ha vist un film honest on no s’ha escatimat ni el relat de la complexitat psicològica del protagonista ni la injusta persecució de què va ser objecte durant l’episodi conegut com a “caça de bruixes”. Des d’aquesta perspectiva el cinema nord-americà ens torna a donar un exemple de gran, esplèndid espectacle.

“Ara m’he convertir en la mort, en el destructor de mons” diuen que va dir Oppenheimer en comprovar la devastació que les “seves” bombes havien produït. I des d’aleshores va intentar per tots els mitjans al seu abast que s’acordés un tractat internacional que prohibís una nova utilització de la bomba atòmica. Ni Truman ni Eisenhower estaven disposat a acceptar-ho.  Qui tenia la bomba atòmica tenia les claus del mon i per això Stalin no va parar fins aconseguir-la en bona part gràcies a l’eficaç xarxa d’espionatge que va organitzar  i que ja havia arribat a penetrar al centre experimental de Los Álamos teòricament una fortalesa inexpugnable tal com es mostra a la pel·lícula.  Però si  l’enfrontament bèl·lic entre la Unió Soviètica i els Estats Units no es va arribar a produir –i recordem que aquest enfrontament ha rebut el nom de “guerra freda”– és perquè l’una i els altres van entendre que tenien suficient armament atòmic com per acabar amb la vida de la humanitat sencera en cinc minuts: és l’anomenada doctrina de la dissuasió. Finalment, el 1968 es va signar el Tractat de no Proliferació d’Armes Nuclears on els Estats Units i la Unió Soviètica es van erigir en gendarmes de la pau –de la pau armada– i han evitat, fins ara, cap nova  utilització de l’invent. Una victòria post-mortem d’Oppenheimer que de res no serveix al qui ja no hi és. 

Si no semblés cínic podrien dir que la pau global del món –que no ha estalviat conflictes “regionals” que han provocat i segueixen provocant morts i destrucció– s’ha aguantat sobre els cadàvers dels morts a Hiroshima i Nagasaki.  Des d’aquest punt de vista, es podria arribar a la conclusió que els humans no ens comportem d’una manera tan poc racional com de vegades tendim a pensar. No ens hem tirat més bombes atòmiques i, en canvi,  hem obert camí a l’ús pacífic de l’energia nuclear en temes tan decisius per al benestar de la humanitat com son la sanitat i l’energia.  Sí, l’energia nuclear de la que disposen els Estats Units i la Gran Bretanya i França i fins ara Alemanya sense que la temerosa carcúndia de sempre, ara revestida de progressisme,   hagi pogut impedir-ho. També en aquest punt Oppenheimer, si pogués, se sentiria satisfet.