17
Des
2021

Oriol Bohigas, el noucentista d’esquerres

Si féssim una classificació dels personatges més importants de la Catalunya contemporània estic segur que Oriol Bohigas ocuparia un dels primers llocs. Perquè en Bohigas –com li dèiem encara que no hi mantinguéssim una confiança familiar– ho va tenir tot. O quasi. Arquitecte, sí; però també urbanista, que no és ben bé el mateix; i home de cultura –en va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona; i director, o co-director, d’una empresa professional exitosa; i, per sobre de tot, independent. En Jordi Sarsanedas, em deia un dia que, en aquest sentit, en Bohigas era un cas únic dins la generació que compartien. La seva independència econòmica li permetia una llibertat de pensament i d’actuació no gaire freqüent entre els intel·lectuals, els funcionaris i els polítics que s’ocupen de la cosa pública. En Bohigas excel·lia en tot allò que tocava potser perquè de ben jove havia rebut una formació de primer ordre en les millors institucions culturals d’abans de la guerra civil en el marc d’un ambient d‘alta exigència cultural. Puc afirmar, a tall d’exemple, que per via familiar em consta que va ser alumne de francès d’una de les millors professores del moment, com ell mateix explica en algun dels seus llibres.

Ningú no pot treure mèrit a l’alcalde Maragall però, sense dubte, ell, Oriol Bohigas, és el responsable de la gran transformació de Barcelona; la conversió d’una ciutat trista i bruta en la Barcelona de la democràcia i els Jocs Olímpics, amb l’autoestima alta dels qui hi vivíem i l’admiració dels de fora. No va resultar una operació gens fàcil. Ara, per fortuna, resulta complicat d’entendre però molts barcelonins dels anys cinquanta i seixanta anaven –anàvem– a banyar-nos a platja de Castelldefels. Però no és només la gran revolució que va suposar la recuperació del mar i de la platja per part dels barcelonins i l’excel·lent actuació que va suposar la Vila Olímpica –per cert, sense un bri de corrupció– sinó també els petits carrers, els petits barris que Bohigas i el seu equip van saber cosir i treure de l’estat de degradació en el qual havien viscut durant els anys llargs del franquisme. Bohigas, com ho demostren els llibres i articles que va publicar durant la Dictadura, ho tenia tot pensat de feia anys i per això en el moment en què la Democràcia ho va fer possible va poder posar en marxa la regeneració de la ciutat gràcies –torno a dir-ho– al suport que en tot moment va rebre per part de l’alcalde Maragall.

Durant molts anys, la imatge que l’Oriol Bohigas projectava era, fonamentalment, la d’un intel·lectual d’esquerres amb veu pròpia, és a dir, desvinculat, per fortuna, de la pedanteria i els aires de perdonavides dels qui havien assumit el marxisme com una font inapel·lable de respostes. I ho va ser tota la vida, un intel·lectual d’esquerres si per ser d’esquerres entenem, com s’ha entès durant molts anys, una tenaç voluntat renovadora en l’àmbit professional com a conseqüència d’uns ideals de llibertat i justícia que venien, per dir-ho així, des de la Il·lustració. En un article, dels que durant molts anys em va tocar escriure, vaig comparar Oriol Bohigas amb l’emperador Josep II, aquell que els historiadors posen com a exemple del despotisme il·lustrat i que els especialistes diuen que, en alguns temes, resultava més avançat que una bona part dels ciutadans que estaven sota la seva jurisdicció. Però, després em vaig adonar que, a la vegada, el pensament –¡i l’obra!– d’en Bohigas no era del tot comprensible si no el posàvem dins d’una tradició ideològica i cultural local que ell, a més, reivindicava sense cap mena de complex, tal com li agradava de fer sempre, i sobretot quan anava contra-corrent. En el seu llibre memorialístic Combat d’incerteses, publicat al 1989, el lector trobarà citat el nom d’Eugeni d’Ors fins a vint-i-sis vegades i assistirà a la relació que acabarà per establir-se entre aquests dos personatges que no goso qualificar de mestre i alumne però que és evident que va deixar una forta petja en la manera d’entendre les coses d’Oriol Bohigas. Aquesta relació es concretava en visites d’Oriol Bohigas a d’Ors –la primera, a Madrid com molt bé també explica Antoni Tàpies en les seves memòries–; en cartes i en articles, per exemple, a Destino. Bohigas es mirava des de la distància l’ex-Pantarca però, en algunes coses, li feia cas. Per exemple, pel que fa a l’entrada a Barcelona. Per a Eugeni d’Ors el Portal de l’Àngel hauria de quedar senyalitzat com l’autèntica entrada a Barcelona amb un d’aquests éssers celestials presidint-la. Doncs bé, qualsevol ciutadà curiós observarà que, en efecte, si poguéssim mirar-lo en perspectiva, és a dir en absència de les multituds que generalment l’atapeixen, ens adonaríem que el Portal és una autèntica via d’entrada a la Barcelona antiga, una via que ens porta fins a la Catedral i els carrers de la Barcino romana. Però si l’espectador té temps d’aturar-se un minut a l’entrada del Portal observarà que en un dels finestrals de l’antic edifici del Banc d’Espanya hi ha –o hi va ser durant molts anys– un àngel que el vetlla. A Bohigas mai no se li va acudir demanar que el traguessin.

Ni per generació, ni per formació intel·lectual ni per adscripció ideològica jo no vaig formar mai part del cercle d’amistats i coneguts que freqüentava l’Oriol Bohigas. Però ell era el president del jurat que l’any 1991 em va concedir el premi Ciutat de Barcelona de periodisme; guardó que –no ens enganyem– no resultava gaire fàcil d’obtenir des de les pàgines de l’Avui. I poc temps després aquest mateix diari va experimentar una notable transformació que va comportar, entre altres coses, la incorporació, com a col·laboradors, d’un seguit de prestigiosos intel·lectuals i escriptors catalans. L’Oriol Bohigas va ser un d’ells. Hi publicava, crec que setmanalment, una carta oberta dirigida a algun personatge del món de la política i de la cultura. Hi surten des de Carles d’Anglaterra, aleshores i ara hereu del tron britànic, fins a Gae Aulenti, Òscar Tusquets i Miquel Roca. Aquestes cartes van quedar aplegades en el volum El present des del futur. Epistolari públic (1994-1995) publicades pe Edicions 62. En el dinar durant el qual el vam fitxar, en Francesc Marc Àlvaro, vilanoví com l’Ors els últims temps, li va dir etzibar: «Tu, en el fons, ets un noucentista d’esquerres». Crec que aquesta frase va ser definitiva perquè en Bohigas acceptés la nostra proposta.