En les Memòries d’un espectador –publicades per La Campana el novembre de 2006– Carles Sentís explica un dels motius pels quals no va ser possible, el 1946, la restauració de la monarquia a Espanya en la figura de Don Joan de Borbó. Aclarim d’entrada que Sentís disposava de prou recursos econòmics propis –o familiars– per decidir lliurament des d’on informar. Això fa entendre els seus successius viatges a Brazaville, Alger, París, Nuremberg i San Francisco durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys de postguerra. Sense comptar, naturalment, Sant Sebastià i Madrid. El 1946 Sentís s’havia traslladat a Estoril per seguir ben de prop els moviments de Don Joan de Borbó que havia deixat la residència de Lausana i s’havia instal·lat a Portugal per si la nova situació internacional feia possible la caiguda de Franco. Sembla que el mateix germà del dictador, Nicolàs, ho veia en certa manera inevitable. Un comitè creat “ad hoc” va moure totes les fitxes possibles i, sobretot, la dels militars. Però la maniobra, com tots sabem, va fracassar. “Al projecte d’Estoril –escriu Sentís– només hi van respondre un o dos generals, i encara d’una manera tímida. La decepció planava a la mirada del monarca. La seva mare li havia dit un dia: “Jo crec que el que agrada als espanyols és la dictadura. Van tenir Primo de Rivera, i ara tenen Franco i ho troben bé”. (Sentís explica, en un altre punt de les memòries, que la reina Victòria Eugenia al general Franco li deia: “Mi caiman”). Per a mi, però la reflexió més significativa de Sentís és la que escriu uns paràgrafs més enllà: “[Franco] era un tirà, per descomptat, però tenia al darrere la major part de la classe mitjana espanyola, especialment els propietaris rurals”. I afegeix: “No parlo de Catalunya, on la prohibició de la llengua va ocasionar-li moltes antipaties”. “La major part de la classe mitjana espanyola”. Sentís s’està referint a la generació que va patir la guerra civil i ell reconeix que “per parlar d’una clara oposició interna al règim va haver de passar tota una generació”. Però em venen al cap les llargues cues de ciutadans que el 1975 van anar a dir adéu al cadàver de Franco, les multitudinàries mostres de dolor que aquells dies vam poder presenciar i m’adono que una part de la dreta espanyola –majoritària?– històricament no ha assumit de debò els principis democràtics. I aleshores penso en França –on la dreta que ha governat durant tants anys va ser la primera en revoltar-se contra l’ocupació nazi– o penso en la Gran Bretanya on una de les raons principals de l’abdicació del rei Eduard VIII va ser tant el seu matrimoni morganàtic com –potser, sobretot– les seves simpaties cap al règim de Hitler.
En una platja de l’Algarve, el 1946. D’esquerra a dreta Rocamora, de la secretaria del rei; Don Joan; el marquès de Foronda i Carles Sentís.
Foto treta del llibre Carles Sentís. Memòries d’un espectador.
Per a Nèstor Luján, que no era precisament un periodista afí al pensament de l’esquerra tradicional, aquesta incapacitat de la dreta espanyola per assumir postulats i comportaments plenament democràtics constituïa una obsessió. Era un dels punts fonamentals que ens feia diferents a la resta de països democràtics d’Europa. Perquè –i això ho dic jo– l’esquerra sí que havia fet els deures. Els comunistes havien acceptat la bandera monàrquica; els socialistes havien renunciat al marxisme i la memòria de les figures més prominents de la Segona República –de Largo Caballero a Manuel Azaña– havia queda arraconada a les golfes. En els primers anys de la Transició, la dreta més compromesa amb el franquisme –que era la majoria– es va quedar a l’expectativa amb la por que s’acabés passant comptes, d’alguna manera, amb la Dictadura. Quan va quedar clar que això no succeiria va anar ocupant l’espai de centre dreta fins a fagocitar-lo. Aznar ha estat, en aquest sentit, molt pitjor que Manuel Fraga.
L’auge actual de l’extrema dreta als Estats Units i a bona part d’Europa ha empalmat, a Espanya, amb aquest neofranquisme encara hegemònic si més no en el PP actual. Nuñez Feijóo s’ha convertit en un penell que es mou a cops de vent: un dia s’alia amb l’extrema dreta i l’endemà elogia Macron. A França, la segona volta ha servit per aturar, de moment, Marina Le Pen i els seus. A Anglaterra, el canvi de govern es va fer en vint-i-quatre hores. I el discurs del cap del govern sortint va ser un model d’educació envers el govern entrant. Aquí, mentrestant, la dreta espanyola normalitza el règim de Franco i abraça les posicions més retrògrades del neo-feixisme. Per desgràcia, el diagnòstic de Sentís i Luján segueix plenament vigent.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Volia titular aquest article “Cadaqués, capital del món”, però no he gosat. Podria ser pres com una broma de mal gust o com una exaltació exagerada d’algun felibre casolà. Tanmateix, no s’hauria tractat d’un títol del tot inexacte. Perquè un dels atractius més singulars del llibre El radar americà –l’últim que acaba de publicar Vicenç Altaió– és la relació que estableix entre allò que ell en diu ultralocal –les tradicionals cases dels pescadors de Cadaqués, per exemple– amb el gran moviment de renovació de l’arquitectura que s’obre pas amb la Bauhaus i que després de la Segona Guerra Mundial assoleix el seu màxim prestigi i extensió. I potser més important encara: els dos personatges centrals del llibre son Peter G.Hardnen i Lanfranco Bombelli, dos arquitectes de generació i procedència geogràfica diferents. Ells dos juguen un paper determinant en la modernització tecnològica d’Europa a partir del seu treball conjunt en l’entitat Visual Information, creada pel govern nord-americà a l’òrbita del Pla Marshall per a la reconstrucció d’Europa després de 1945. A través d’exposicions fixes o itinerants o de la participació en Fires –les de Milà i Brussel·les, per exemple– al ciutadà europeu li son presentats els avenços tecnològics que estan revolucionant la vida domèstica: des dels espectaculars canvis que experimenta la producció agrícola i ramadera fins a la generalització de les rentadores, dels frigorífics i de tots aquells altres estris que canvien de dalt a baix la vida de les famílies; i, sobretot, la de les dones. Els que tenim prou edat podem recordar l’impacte que produïa cada any, a grans i petits, els diferents estands de la Fira de Mostres de Barcelona. Agradi o no, la modernitat va arribar a Europa de la mà dels Estats Units i en aquesta operació no hi havia només un legítim afany de guany i d’hegemonia econòmica i cultural sinó també l’oportunitat d’exercir un lideratge beneficiós per al conjunt dels europeus. Al meu entendre, en Vicenç Altaió s’embolica una mica quan parla del que ell en diu el pas del capitalisme racional al capitalisme especulatiu però el llibre està tan ple de noms propis i de suggeriments poc comuns que aquesta apreciació, absolutament subjectiva per part meva, no li treu gens de brillantor.
Fotògraf: Carles Mercader
Perquè el text d’en Vicenç Altaió ho és molt, de brillant. Els dos personatges centrals del llibre només son com el tronc del qual surten branques que passen pels arquitectes catalans que es consoliden els anys cinquanta –Coderch, Correa-Milà–; amb posterioritat per alguns dels membres més destacats de la definida com a “gauche divine”, que fan estada més o menys temporal a Cadaqués; per noms de la transcendència cultural de Marcel Duchamp o John Cage; i no cal dir que per personatges tan im-prescindibles com Salvador Dalí. Altaió estira el fil del relat de vegades en línia recta; sovint, però, amb meandres enlluernadors que ens fan descobrir personatges o episodis desconeguts del tot o mal coneguts.
No crec dir cap disbarat si escric que, al meu entendre, la no-ficció en català no gaudeix, en aquest moment, de bona salut. És un peix que es mossega la cua. Les editorials son reticents a publicar assajos perquè solen anar justes d’armilla o per raons ideològiques –o per les dues coses ala vegada–; els escassos premis d’assaig que existeixen en l’àmbit de la literatura catalana sovint tenen tendència a guardonar temes locals o estrictament erudits; el Departament de Cultura s’ha convertit en un administrador de competències i no considera problema seu res que escapi a les normes i protocols establerts; i els nostres mitjans públics de comunicació –amb algunes honorables excepcions– basculen entre l’eufòria i el col·lapse. Però són escriptors com Vicenç Altaió, Ferran Sáez o Àlex Susanna –capaços de relacionar el que passa aquí amb el que passa a fora– els que impedeixen que l’assaig baixi de Primera Divisió, on li pertoca estar, a categoria regional on alguns, o molts, de forma conscient o inconscient el voldrien situar.
Vaig treballar a El Noticiero Universal des de l’estiu del 1964 fins al 31 de març de 1976. Vaig entrar-hi bevent un cacaolat per esmorzar i vaig sortir-ne quan ja m’havia avesat als cigalons. Quan al cap d’un temps vaig ser posat en nòmina el meu pare em va dir: “Treballaràs en un diari que no és ni catalanista ni catòlic, que son les dues úniques creences que jo professo”. Tenia raó. Al Noticiero havia publicat Jacint Verdaguer el seu primer article En defensa pròpia i al Noticiero vaig respirar encara un cert republicanisme radical, ben poc catalanista. Aquest era el cas, per exemple, de Braulio Solsona que cada dia signava, des de París, la seva crònica amb el pseudònim de J.Rosal. Perquè Braulio Solsona era un dels molts polítics republicans que havia marxat a l’exili i que s’havia instal·lat definitivament a França. Ell era el governador civil de València el 18 de juliol del 1936 i es vantava, quan venia a Barcelona, d’haver impedit el triomf dels revoltats. L’adscripció republicana de Braulio Solsona era més o menys pública quan jo el vaig conèixer en un dels seus viatges. En canvi, no vaig saber mai que un senyor vellet que cada setmana, o cada quinze dies, venia a portar un article sobre temes de motor i que signava J.Milillu era, en realitat, Emili Lluch, enginyer i periodista, un dels personatges més destacats en el seu camp durant els anys de la República. Quants altres periodistes emboscats escrivien al Noticiero? No ho he sabut mai.
Just Cabot en una fotografia de M.de Bucovich l’any 1930 per a la revista Vogue.
Alguns d’aquests noms –el de Braulio Solsona, el de Milillu– els he tornat a recordar arran de la lectura de Just Cabot i les veus vives de l’exili que Valentí Soler acaba de publicar dins la col·lecció Pont de petroli de Badalona i sota els auspicis de l’editor i ex-president Quim Torra. És el tercer llibre que Valentí Soler escriu sobre Just Cabot. Inclou moltes de les cartes que el periodista republicà va escriure o va rebre i que fins fa ben poc estaven com si diguéssim segrestades per la persona que s’havia fet amb aquests i altres documents. Del que diu Just Cabot en aquestes cartes jo en voldria destacar dues qüestions: la seva relació amb la gent de Destino i la relació que Carles Sentís restableix amb ell. L’opinió que li mereix aquesta revista i els periodistes que la dirigeixen o hi escriuen corrobora la versió que, de viva veu, m’havia donat a mi Nèstor Luján: Destino era un calc, això sí en castellà i adaptada al franquisme, de Mirador. Els demolidors adjectius que Cabot els dedica –i el disgust que li impedeix obrir les seves pàgines quan el te a les mans en alguns dels seus viatges a Andorra– son ben comprensibles. A Destino hi acabaran col·laborant no només alguns dels articulistes que ell havia fitxat en època republicana, i que no havien marxat a l’exili, sinó d’altres com Sebastià Gasch que comparteix amb ell els primers anys d’èxode però que així que pot torna a Barcelona.
Cabot dalt del side-car amb Emili Lluch, Milillu, de pilot, vers el 1926.
Pel que fa a Carles Sentís, recordem que el seu reportatge sobre el transmiserià –que en certa manera marca un punt i apart en l’evolució del periodisme català– es va publicar a Mirador, gràcies a l’acollida i al suport que va rebre per part de Just Cabot. Sentis –que a les vellúries es consideraria, per sobre de tot, cambonià– va fer la guerra al costat dels revoltats i va entrar a Barcelona amb els vencedors de la guerra civil. Però no va perdre mai el sentit de la jerarquia. De manera que en un dels viatges que va fer a París immediatament després de la Segona Guerra Mundial va voler dinar amb Just Cabot. Prou que devia saber que aquest no el rebria amb els braços oberts. Però hi va anar i va aguantar una bona esbroncada. Ho explica Just Cabot en una de les cartes a Rafael Patxot.
Per escriure aquest article he baixat de la lleixa els dos llibres anteriors que en Valentí Soler ha dedicat a Just Cabot. Quina ha estat la meva sorpresa en adonar-me que l’any 1938 Just Cabot publica a la Revista de Catalunya un article dedicat a la memòria de la pintora Suzanne Valadon morta a principis del mes d’abril d’aquell any. Suzanne Valadon de la qual ara podem veure una extraordinària exposició al MNAC. Just Cabot en parla, amb ple coneixement de causa, durant la nostra guerra incivil. Quin gran personatge!
Comencem pel final: la biografia de Josep Pla —Un cor furtiu– que acaba de publicar Xavier Pla és una gran biografia; un dels llibres de no-ficció més importants dels que s’han publicat a Catalunya aquests darrers anys. Correspon a una literatura de primera que és on militem– o hauríem de militar — encara avui malgrat les dificultats d’edició i promoció que pateix el gènere, ocupat per psicòlegs i economistes que ens volen fer feliços i rics. No és la primera biografia que s’escriu sobre Josep Pla –i en Xavier Pla les enumera totes en la nota final del seu llibre– però sense dubte la més ambiciosa i la més completa. Son exactament 1447 pàgines de text que no diré que resultin curtes però sí fàcils de llegir. Xavier Pla fa l’esforç, i se’n surt, d’escriure de la manera més clara possible a les antípodes del llenguatge pedantesc tan propi de moltes biografies del nostre país en contraposició a les seductores pàgines de prosa que ens ofereixen els catedràtics anglosaxons. Penso, per exemple, en Hugh Thomas, en Paul Preston o en Orlando Figes. Aquesta voluntat del biògraf es correspon exactament amb la del biografiat. Perquè una de les principals obsessions estilístiques de Josep Pla –si no, la més important– és escriure amb la màxima claredat possible i trencar amb el real o suposat encarcarament de la prosa noucentista. “En català només hi ha una manera d’escriure –afirma Pla en un sopar literari en presència de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Castellet–: subjecte, verb i predicat, estrictament per aquest ordre. Que quedi clar: la persiana és verda. Això i només això és català: la persiana és verda”.
Però en la prosa de Josep Pla, com en la majoria de la prosa dels grans escriptors, les aparences solen enganyar. Perquè justament en una adjectivació complexa, tot i que no goso dir barroca, és on la seva prosa arriba als nivells més alts d’excel·lència. Pla és el mestre indiscutible de l’adjectivació; una adjectivació treballada a cada frase, mil vegades corregida, que no té res a veure amb l’aparent manca d’intenció que l’escriptor usa quan parla dels seus textos. Obro, a l’atzar, una pàgina del Viatge a la Catalunya vella (volum novè de l’Obra Completa): “Si es vol tenir una idea passablement panoràmica de les terres de l’Empordà s’ha de fer un petit sacrifici: s’ha de pujar al castell situat al punt més alt de les muntanyes de Montgrí. Aquestes muntanyes son seques, rocoses, minerals, erosionades, despoblades de botànica, grisenques amb un parpelleig colorístic morat, malva i tórtora que a vegades queda ratllat pel vol de les perdius”. Queda clar que això de “la finestra verda” és un subterfugi; una dissimulació, que és una altra de les característiques de la prosa de Pla, especialment quan parla d’ell mateix. Poques vegades un escriptor havia parlat tant d’ell mateix en les seves obres –ens ve a dir Xavier Pla– i poques vegades el lector s’ha quedat tant sense conèixer-lo. Pla es presenta com un pagès, com l’home de la boina quan ja des de ben jove és un lector insaciable interessat tant pels autors més clàssics com els moderns i contemporanis sobre els quals té opinió i dels quals rep influència. I la seva ment i el seu esperit bullen de congruències, incongruències, dogmes, anècdotes i rectificacions.
Josep Pla 1919. Fotografia de Dunyach
Allò que fa d’aquesta biografia una obra fonamental per conèixer la vida i l’obra del prosista català més important del segle XX és doble. D’una banda, la quantitat ingent de documents i testimonis que Xavier Pla te entre mans. “La major part de la documentació que apareix a Un cor furtiu és inèdita i es dona a conèixer per primera vegada” diu el biògraf en la Nota final del llibre. Això vol dir que les múltiples llegendes al voltant de la vida de Josep Pla queden convertides en biografia. Ara ja sabem exactament –amb dades i dates incontrovertibles– què va fer Pla abans i durant la guerra civil; quines van ser les seves relacions amb Cambó, amb els polítics de la Segona República, amb el falangisme i el franquisme; la relació amb els pares i els germans; els contactes amb els agents nord-americans que operaven a Catalunya durant la Segona Guerra Mundial; la seva vida sentimental; el seu estil de vida al Mas Pla; les conxorxes prodemocràtiques amb Jaume Vicens Vives, l’exiliat president Tarradellas, Manuel Ortínez i Sardà Dexeus; la polèmica al voltant del Premi d’Honor; la seva consideració del bilingüisme –que ell es veia obligat a practicar– com una desgràcia i la seva determinació per deixar una obra completa escrita en català, determinació a la qual va supeditar tots els altres aspectes de la seva vida. I quan dic tots el biògraf ens fa veure que, efectivament, van ser tots.
Posats a demanar jo potser he trobat a faltar una informació més extensa del paper que va jugar Josep Vergés en la consagració definitiva de Josep Pla i no només com a editor sinó també com a conseller àulic. I penso també que en l’estat d’ànim del Josep Pla dels últims anys devia pesar de forma desfavorable la recepció diferent, oposada, que una part significativa de la societat catalana feia de la seva figura i de la seva obra en relació, per exemple, a la de Salvador Espriu que era l’últim escriptor viu que li disputava el lideratge. Per això en aquella famosa entrevista de Soler Serrano a Josep Pla aquest li diu: “Cuando vea a Salvador Espriu dígale que es un cuco”. És a dir a algú tan conservador com ell, possiblement també tan nihilista com ell, però que, tanmateix, surt del franquisme en olor de multituds.
I, a la vegada, Xavier Pla projecta sobre la biografia la seva condició d’assagista. No era només –ja abans de publicació d’aquest llibre– el màxim coneixedor de l’obra de Josep Pla sinó que com a catedràtic de literatura és capaç d’oferir-nos unes anàlisis brillants i detallades dels llibres més importants del biografiat. I això serveix perquè el lector comprengui millor els vessants més subtils de l’obra de Josep Pla i la relació de l’escriptor amb els seus llibres. Pot resultar especialment interessant veure com Josep Pla es construeix a si mateix a través dels textos aparentment més autobiogràfics que publica. Per exemple, El quadern gris on tot resulta extraordinàriament versemblant encara que sigui al preu de l’estricta veritat.
Pla a Calella de Palafruguell els anys cinquanta
No em veig en cor de resumir en unes breus línies el pensament d’un escriptor que va deixar en vida 39 volums de la seva Obra Completa. Xavier Pla esmenta uns textos sobre Pla publicats per Carles Riba a La Publicitat i, després, a Els Marges. “Volem dir –explica Riba– que escriure pot ésser en ell [Josep Pla] el principi i el fi, el seu goig i la seva temptació; per on moltes vegades –massa vegades–, ennuegat en la delícia d’idees i àdhuc de sentiments fets que en la paraula li arriben, li abandona la seva responsabilitat. Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l’esperit al diable”. Xavier Pla en comentar aquestes paraules escriu: “La timidesa extrema, més una insatisfacció profunda, són a la base del desig de superació personal i de dedicació a l’escriptura d’en Pla. Per això, en Pla hi ha tensió, desequilibri i més destrucció del que no sembla. No s’agrada. Però ningú és més crític que ell mateix. Això el salva. Pla es posa davant del mirall. Com el seu admirat Stendhal, Pla passa tant de temps mirant-se que sembla que li faci por, al final, arribar a conèixer-se o gosar descobrir-se realment. És implacable, duríssim, sobretot en els seus autoretrats”.
Josep Pla, com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda, ho va apostar tot a la literatura. En aquest tot o res on tants fracassen –o no gosen arribar fins al final– Josep Pla va demostrar tenir una ambició sense límits. Xavier Pla, en el seu llibre, ens ho recorda. La seva biografia ens permet constatar que l’escriptor en va pagar, vitalment, un preu molt alt. Però ens queda la seva obra, gegantina, tan seductora com el primer dia, que és en el fons el que ell volia.
La promesa més difícil de complir per part del president Carles Puigdemont no serà l’adveniment de la independència de Catalunya sinó la reforma de l’Administració. Perquè la independència –després de l’1 d’octubre ja ho sabem– pot ser un horitzó a llarg termini, un anar-hi anant com aquell viatge cap a la OTAN que semblava fàcil d’esquivar. Però la reforma de l’Administració és un Teseu omnipresent que ens ofega cada dia amb la seva potent maquinària d’ordres i de papers i que ens fa perdre en el laberint de la seva insondable burocràcia. Jo no sé si la majoria de polítics son conscients de la sensació d’impotència que sentim molts ciutadans quan hem de tenir tractes amb aquelles institucions que teòricament estan al nostre servei, pagades per nosaltres; impotència i, també, ràbia i ganes de pensar que la política és un clos tancat on no hi entren els més preparats sinó els més ben situats a l’escalafó dels partits. L’Administració s’ha convertit en un mur altíssim, infranquejable, per a la superació del qual molts ciutadans necessiten, necessitem, la col·laboració d’experts. Ni la pandèmia ni les noves tecnologies hi han ajudat. Al contrari, han fet impossible el contacte humà de manera que els ciutadans ens hem acostumat a no saber amb qui parlem, a qui ens hem de dirigir. Aquesta despersonalització desemboca en la convicció d’una des-responsabilització generalitzada del personal que, teòricament, ens ha d’atendre. És un personal que no sol prendre cap decisió perquè totes les decisions depenen d’allò que és competència seva i només és competència seva allò que així consta per escrit. L’objectiu principal seria no tant solucionar la qüestió plantejada sinó no poder ser acusat d’haver comès cap error per haver pres una iniciativa no reglamentada. No es tractaria de fer política sinó de complir el reglament a copia de lleis, decrets i ordres per tal d’aparentar que tot està previst. I fer-ho des de Barcelona en nom d’unes idees pretesament benèfiques però que no tenen en compte les realitats i les necessitats concretes de cada grup social. En el seu programa electoral, el candidat Artur Mas afirmava que, si ell manava, el Parlament català no aprovaria cap llei si, abans, no se’n derogava una altra. Lamentablement, quan va ser president no va poder complir aquesta promesa.
Ara, el candidat Puigdemont hi torna. Propugna “una reforma profunda de l’Administració”. “Hem de superar –es diu a la web de Junts per Catalunya– aquesta teranyina legal paralitzant que inhibeix l’activitat i crea problemes i obstacles. Hem de passar de la sospita a la confiança” . I, més encara, “hem de reiniciar l’Administració perquè no funciona”. Em semblen les paraules més revolucionaries que he escoltat des de l’1 d’octubre del 1967.
El 20 de març de 1992 va morir Valerià Pujol, poeta, professor de literatura, agitador cultural. Només tenia 40 anys i de petit havia contret una poliomielitis que li va provocar debilitat muscular i paràlisi. La poliomielitis –la polio— va desaparèixer al cap de pocs anys però, en el seu cas, i en el de molts altres nens i nenes, la vacuna va arribar tard. Les seqüeles de la malaltia eren evidents mentre en Valerià no parlava. Quan parlava, però, i quan escrivia, es convertia en una persona de pensament profund, d’ironia esmolada, d’escriptura trencadora fins al punt d’esdevenir un dels capdavanters de la positiva sacsejada que la literatura catalana va experimentar a la fi de la Dictadura. Sacsejada literària i política perquè en Valerià poesia i acció política anaven de bracet. Per això va militar en el sindicalisme –va ser un dels fundadors de la branca d’ensenyament de Comissions Obreres– i per això va arribar a ser regidor a Premià de Dalt sota les sigles d’Iniciativa per Catalunya i candidat a senador per aquesta formació política. La poesia d’en Valerià és la poesia d’un vitalista; d’un creador que des de ben petit, i d’una forma més o menys explícita, és conscient de la finitud de la vida, i per això mateix la viu amb una intensitat poc freqüent. Els seus poemes eròtics, per exemple, els hem de situar en la línia de Joan Salvat Papasseit o Vicent Andrés Estellés i també en l’obra d’aquell gran erotòman que va ser Georges Bataille, de qui va traduir la Història de l´ull. En Valerià es va convertir –en paraules del seu biògraf Albert Calls– en un referent per als joves, i no tan joves, escriptors i artistes del Maresme. Els acollia, llegia les seves obres, els aconsellava. Però això no vol dir que ell fos un escriptor localista. Va viatjar per Europa i va ser un escriptor de lectures intenses. En el pròleg a l’edició de l’Obra Completa que han començat a publicar els Quaderns de la Font del Cargol, David Castillo relaciona la poesia d’en Valerià amb la d’Eliot i Blake i entre els poetes del quals va rebre influències esmenta els noms de Bataille, Artaud, Blanchot i Boris Vian.
Divendres passat, dia 19 d’abril, es va presentar a l’Espai L’Amistat de Premià de Mar el primer dels dos volums de la seva poesia completa. El pròleg, com ja he dit, ha estat escrit per David Castillo; l’epíleg al segon volum, encara per publicar, anirà a càrrec de Jaume Creus. Tots dos van assistir i parlar en l’esmentat acte. També hi eren Jordi Bosch i Jaume Ibáñez, que van recitar poemes d’en Valerià; Carol Brunet, que els va cantar, acompanyada al piano per Jorge Sarraute que els havia musicat; l’escriptor Pep Bras, i el pintor Joan Pere Viladecans que havia il·lustrat la coberta de Destinatari d’albes (1980) publicat a Llibres del Mall i que ha fet la mateixa operació en aquest volum de l’Obra Completa. Tot això sota la batuta d’Adriana Pujol, d’en Rafael Vallbona i de l’Albert Calls, fidels guardians de la memòria d’en Valerià Pujol. Introbables fins ara, podem tornar a llegir els seus poemes. Per exemple, aquest “Som tot en tots” que fa posar la pell de gallina.
Som tot en tots la taula parada amb restes de menjar l’amor fet d’amagat i a correcuita la victòria damunt dels gats mesquers la contradicció tibant del pensar i el no-viure el viure eternament embriacs de destins el cendrer amb la cigarreta apagada el fum de tabac que es fa immens i invisible i el mar el mar el mar i la duresa de la pedra i la mort i la vida comptada en cada cosa.
Desaparegudes, o en estat crític, les idees globals que, durant molts anys, semblaven guiar-nos cap a un paradís terrenal o celestial la fragmentació de punts de vista i d’interessos ha propiciat l’exaltació dels sectors socials més combatius i més enlluernadors. Els extrems de les post-ideologies s’han quedat sense adversaris i han ocupat l’espai central de la vida pública. A finals dels anys quaranta, quan jo vaig néixer, tots els qui no es reconeixen catòlics, i més o menys practicaven com a tals, quedaven fora del mapa. Era un catolicisme asfixiant que s’ocupava no només de la salvació de l’ànima sinó de tots i cadascun dels moviments quotidians de la vida d’un ciutadà. A partir de la meitat dels anys seixanta el catolicisme salvador va quedar substituït per un marxisme també salvador. El marxisme es presentava com la pedra filosofal capaç de trobar una solució idònia per cadascun dels problemes ideològics, econòmics, socials o culturals amb els quals s’havien d’enfrontar els ciutadans. La dictadura d’aquest pensament correcte es va enfonsar el 1989 de manera literal, però ja el 1968, a propòsit de les jornades de Maig de París i de l’entrada dels tancs soviètics a Praga, havia quedat tocat de mort. Podríem parlar de l’estructuralisme o del situacionisme que es presentaven com a presumptes àncores de salvació del pensament global però finalment va ser l’ecologia el moviment que es va acabar imposant. El món s’acabava per culpa de la destrucció de la Natura duta a terme a través d’un malbaratament de recursos del qual tots els ciutadans dels països més avençats ens n’havíem de sentir culpables. El consumisme va passar a ser la bèstia negra dels nous inquisidors. Jo havia sentit explicar gràficament que el dia que la majoria de ciutadans xinesos tinguessin un sis-cents la contaminació de la Terra podria arribar a ser imparable –i qui diu els xinesos diu els indis, els coreans o els japonesos–. Però quan això ha passat en comptes de felicitar-nos per aquest accés a una millora substancial del nivell de vida de milions de persones hem iniciat una nova croada en busca de culpables. L’ecologisme malentès ens ha portat a aberracions com la reintroducció d’animals salvatges — l’ós o el llop–; a l’estigmatització de la caça; a la sobreprotecció dels gossos domèstics –que no poden quedar lligats a la porta dels establiments on els seus amos estan comprant– . I, en un altre ordre de coses, a promulgar una llei –la de només sí és sí– tan mal feta tècnicament que en circumstàncies normals hauria comportat el cessament de la ministra. Els exemples podrien multiplicar-se.
Des d’aquest punt de vista la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya ha de ser considerada una bona noticia. Perquè en un país amb un govern tan feble, des del punt de vista parlamentari, aquests grups minoritaris acaben imposant la seva agenda i, en el nostre cas, paralitzant-lo. En aquests últims temps, Catalunya s’ha convertit en el país dels no; no, a l’ampliació de l’aeroport; no, al quart cinturó; no, a les línies elèctriques d’alta intensitat; no, a l’energia eòlica; i, ja de fa més temps, no a l’energia nuclear. Això sí gràcies a aquestes negatives ens hem convertit en un dels països amb la consciència més neta del mon; en els ciutadans més purs de cap i de cor. Res de tot això és nou. Recordo que ja fa vint anys, Harold Bloom, el crític literari nord-americà que va rebre el Premi Catalunya, ens advertia que la correcció política imposada pels sectors minoritaris de la societat estava tergiversant els valors de la literatura del seu país.
Totes aquestes doctrines que ens asfixien, o que ens han asfixiat al llarg de la nostra vida, no son en elles mateixes negatives. Son fruit de les necessitats humanes, filles de reflexions que han abordat i aborden els problemes i els interrogants més greus que la humanitat té plantejats des de sempre. El catolicisme, el marxisme, l’ecologisme responen, en el seu naixement, i en la seva expansió, a necessitats profundes de l’ànima humana. Però allò que els pot arribar a fer perillosos és que esdevinguin creences úniques. El nostre país necessitem governs forts que ens presentin un programa concret d’actuacions i que no estiguin a mercè dels grups socials que cridin més o que tinguin més ressò mediàtic. Només des de la ignorància o el sectarisme es pot deixar de reconèixer que Catalunya, a causa d’aquesta situació, aquests darrers anys ha experimentat una notable reculada en aspectes fonamentals de la vida col·lectiva; una reculada que ens porta en línia recta cap a la decadència.
De l’aleshores número 13 del carrer Agramunt, on jo vaig néixer, al taller de l’escultor Ros, situat a la Riera de Vallcarca, només em separava el carrer Bolívar. Cada dijous jo creuava el carrer Bolívar, estret i de circulació escassa, i al cap de pocs metres, la Riera de Vallcarca, ample i polsosa perquè estava sense asfaltar, i entrava al jardí del taller de l’escultor Joaquim Ros, on ens reuníem els llobatons de l’Agrupament abat Marcet. Era el nostre “cau”. Això passava el 1954. Ho sé perquè jo tenia 7 anys i els meus pares m’hi havien apuntat tot i que encara no tenia l’edat reglamentaria. Primer ho havien fet amb el meu germà gran i jo no havia volgut ser menys.
Solíem fer les reunions a l’aire lliure perquè el taller, situat si no recordo malament, a la banda esquerra de la casa, estava ple d’escultures fetes o a mig fer i de vegades, quan ens hi refugiàvem a causa de la pluja o el mal temps, teníem la impressió d’entrar dins un univers fantasmagòric que produïa –o em produïa– una coneguda sensació de por. El cap de l’Agrupament era en Nemesi Solà; la nostra “akela”, la Maria Gost. No sé si festejaven o ja estaven casats. El cas és que la Maria Gost i en Nemesi Solà van ser una d’aquelles parelles de tota la vida fins a la mort d’ella fa pocs anys quan ell ja tenia seriosos problemes de visió i ella li feia de lectora i de pacient acompanyant. La Maria Gost tenia un germà que va arribar a ser “cavaller escolta” que és el màxim grau al qual podia aspirar un “boy scout” i això em mereixia, en aquells anys, un immens respecte. Cada setmana fèiem una reunió; i cada mes, una sortida. És possible que en algunes d’aquestes sortides ella, o ell, em portessin a coll-i-bé perquè jo era de contextura física fràgil.
Nemesi Solà rebent la Creu de Sant Jordi de mans del president Quim Torra. L’acompanya la seva esposa, Maria Gost.
Vaig retrobar-me amb en Nemesi durant els anys en què vaig treballar a l’Avui. De tant en tant em venia a veure per parlar-me d’alguns dels projectes que duia entre mans, o que ja havia engegat. La llista és llarga: la Flama del Canigó, el grup Tradició i Costums, el Fossar de les Moreres… No venia tan sols a demanar-me que el diari en parlés sinó que donava per suposada la meva adhesió personal. En una etapa descomprensió ideològica del catalanisme ell seguia sent un militant de pedra picada, encara sense carnet d’identitat espanyol –segons m’explicava– i disposat a passar a l’acció així que hagués calgut. I en sabia. Ell va ser el cervell del segrest de la imatge de la Mare de Deu de Núria, un dels cops de la resistència cultural antifranquista que va reeixir del tot, és a dir, amb èxit i sense cap detenció.
Durant aquests últims anys he preferit no anar-lo a visitar a l’Empordà, on vivia. ¿Com podria explicar-li que el moviment escolta és incomprensible sense entendre l’estructura maçònica del seu funcionament i dels seus últims objectius? ¿Com fer-li comprendre, sense ofendre’l, o decebre’l, que la meva visió d’ara de pàtria o de la Religió no era ben bé la que m’havien ensenyat durant els meus llargs anys de permanència dins l’escoltisme? ¿I com dir-li que, a la vegada, jo seguia admirant aquell coratge seu que semblava immutable a qualsevol calamitat personal o col·lectiva, aquell suprem valor que donava als comportaments ètics i a la coherència entre la paraula i l’acció? Jo venia, com molts nois de la meva edat, d’una família catalanista, de valors democràtics però acovardida. Em van apuntar als boy-scouts i no a la Oje però el dia dels fets del Palau de la Música, van córrer escales avall així que van començar les bufetades. No els faig –que consti– cap retret. Però en Nemesi ha estat una altra cosa. Ha estat un esperit pur i valent en una societat majoritàriament denigrada i mesella. No crec que mai hagués llegit Spengler, ni falta que li feia. Però Espriu, i tota la seva generació, sí. I és sota l’ombra de Spengler que entenem millor l’ “Indesinenter” del poeta, lloança dels homes forts –i el Dr. Jordi Rubió, a qui va dedicat, ho era– i crítica impecable als esperits corromputs. En Nemesi mai no va quedar “envilit per l’afalac al ventre, per la por” ni es va ajupir “sota el fuet/amb foll oblit/de la raó que té/” sinó que va ser dels pocs que es va alçar “sense repòs,/per sempre més/home salvat en poble,/ contra el vent”. I això no els anys seixanta i setanta sinó en els temps més difícils de la dictadura franquista quan tot semblava perdut. Jo el recordaré al taller de l’escultor Ros, alt i prim, pulcrament uniformitat quan l’ocasió ho requeria, seriós però amable invitant-nos sempre a no perdre la dignitat.
“Suportaràs la mort/com a l’ocell, la branca” va escriure Salvador Espriu a Primera història d’Esther. Els de la nostra generació, portarem la mort de Salvador Puig Antich com un pes feixuc que mai no podrem abandonar del tot. “Molt poques vegades una ciutat com aquesta s’identificà tant amb un fet”. La frase –atribuïda a Francesc Caminal, un dels advocats de Puig Antich– forma part de La torna de la torna, el llibre col·lectiu escrit sota el guiatge de Ramon Barnils. He passat dues tardes intentant redactar aquest article. He repassat el llibre esmentat, i el que va escriure en Joaquim Roglan sobre Oriol Solé Sugranyes; i un dels capítols del meu llibre Temps indòcils dedicat a Puig Antich i la seva mort; i he recordat la pel·lícula de Manuel Huerga protagonitzada per Daniel Bruhl i basada en el relat Compte enrere d’Antoni Escribano; i he baixat de la lleixa el número 316 de la Revista de Catalunya, corresponent al darrer trimestre del 2021, que publica un dossier sobre el MIL molt complert amb articles d’Antoni Segura, Carles Viñas i Josep Maria Solé i Sabaté. I he buscat, i he trobat, uns versos de Joan Brossa escrits quan es va aprovar l’amnistia del 1977: “Salvador, per tu no hi ha Amnistia/ cap joc de queixes no té res a fer/ però el teu pensament, gall guerriller/ servirà la llum en el nou dia”.
Però no he sabut com posar-m’hi. En el mon de l’escriptura hi ha, per a mi, dues normes sagrades: l’escriptor ha de dominar sempre allò que vol dir encara que, per conveniències de fons o estilístiques, voregi la confessió més personal. Perquè tota escriptura, per més personal que pugui semblar, ha de quedar literaturitzada si vol merèixer aquest nom. La segona norma, complement de la primera, és que els elements personals de qualsevol escrit poden servir d’esquer, però mai han d’ofegar l’autèntic objectiu de tota redacció, que no pot ser altra que la d’explicar alguna cosa capaç de ser compartida pel lector.
Però, per a mi, i m’imagino que per moltes persones de la meva generació, la mort de Salvador Puig Antich és un fet massa proper; un episodi que, com el vers de Salvador Espriu, no em puc desenganxar de la pell. I quan el començo a recordar, quan en raó del meu ofici intento convertir-lo en article, em trobo massa perdut en els meus sentiments i corro el perill d’escriure un desfogament com l’adolescent que redacta en el seu diari el primer desengany que acaba de patir. El règim franquista va ser criminal des del primer fins a l’últim dia de la seva existència però cap mort ha pesat tant en la història de la ciutat –i en la meva pròpia– com aquest assassinat, sàdica revenja d’un règim acorralat.
Al matí, al Noticiero Universal, alguns ens vam posar corbates negres i jo mateix vaig redactar una carta contra la pena de mort i la vaig dur a signar a tots els redactors. A la nit, ens vam poder manifestar Diagonal amunt, des del Cinc d’Oros, i baixar per Balmes. Vam aconseguir arribar fins a Provença. Qui ens havia convocat? No ho sé. Perquè cridàvem “Han matado a Puig Antich” en castellà?” Tampoc no ho sé. Només recordo que ocupàvem tota la calçada i que darrere meu se sentien els espetecs dels petards que tiraven els més coratjosos. Però al Règim no vam arribar-li ni a fer pessigolles.
Anys després –el llibre, concretament, és del març del 2005– vaig poder llegir la magnífica biografia que el periodista Raúl M. Riebenbauer va escriure sobre Georg Michel Welzel, que es feia dir Heinz Ches i que va ser executat a la presó de Tarragona el mateix dia que Puig Antich. Si la trobeu en alguna llibreria de vell, en alguna biblioteca pública o a Iberlibro no ho dubteu i compreu-la. Veureu fins a quin punt pot arribar la ignomínia.
Ho va escriure i cantar Joan Isaac: “Crida el nom/del teu amant/bandera negra al cor”. Sí. Bandera negra al cor. Encara.
"Amo les faules del filòsofs;
