El Blog d'Agustí Pons

I després dels morts, què?

Potser aquest és un bon moment per tornar a llegir Oriana Fallaci, la periodista italiana que va ser de les primeres en advertir-nos de la perillositat extrema de l’aiatol·là Khomeini. Khomeini, en el moment de la revolta que va apartar el Xa del poder, vivia exiliat a París. I va tornar a Teheran amb el suport, més o menys explícit, de bona part de la intel·lectualitat d’esquerres de França. En ell hi veien el símbol d’un llibertador en oposició a la imatge de Mohammad Reza Pahlavi considerat un polític al servei dels interessos petroliers dels Estats Units i la Gran Bretanya, cosa que era certa.  Al cap de pocs mesos d’haver-se establert com a líder suprem, la Fallaci va aconseguir entrevistar Khomeini  en una trobada molt tensa on el líder suprem va afirmar: “L’Islam ho és tot; la democràcia, no”.  I així ha estat. Ara ja sabem que l’Iran està regit per una teocràcia on els valors propis de la democràcia –la democràcia fundada, creada i consolidada a Europa i  els Estats Units, els nostres cosins– no hi tenen cabuda. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que el fonamentalisme islàmic desperti tants pocs recels entre una part del feminisme i del pensament d’esquerres del nostre país com l’escriptora Najat el Hachmi, la darrera pregonera de les Festes de la Mercè, coneix prou bé.  I sabem també que l’Iran està al darrera del moviment Hamas que té com a objectiu explícit acabar amb l’Estat d’Israel.

Ara bé, un cop reconegut que Israel té dret a defensar-se la pregunta inquietant és saber si ho està fent prou bé. I la resposta no pot ser positiva.  La funció clàssica d’un exèrcit és la de conquerir el màxim terreny  amb el mínim cost possible, i de fer-ho en aplicació d’una determinada política. Ja sé que aquest punt de vista pot semblar cínic per a la consciència d’alguns, o molts ciutadans, però suposo que son els mateixos que, en nom del pacifisme, van deixar que Milosevic perpetrés mil barrabassades fins que els americans, a través de l’OTAN, van dur a terme una acció militar. Era una acció militar amb un objectiu clar: que Milosevic deixés d’agredir als seus veïns i que, si fos possible, dimitís. Les dues coses es van aconseguir.

Es fa difícil saber si, en aquests moments, l’exèrcit israelià està actuant com a braç armat d’una determinada política o si ras i curt de la defensa s’està passant a la revenja. De moment, el balanç de víctimes és aterridor i l’actuació de l’exèrcit israelià  contra la població de Gaza resulta –s’ha de dir clarament– inadmissible.  Hi ha un límit de morts abans de posar fi als bombardejos diaris i a la prohibició d’ajuda humanitària? I després dels bombardejos, que tard o d’hora s’hauran d’acabar, què?  Els habitants morts a Gaza per aquests bombardejos son tan víctimes d’Hamas com els habitants d’Israel morts prèviament per Hamas.  I ara és a Israel a qui correspon dir quina és la finalitat política, d’aquests bombardejos, si és que n’hi ha alguna. Aquest punt de vista no té res d’extremista ni indiscriminadament de pro-palestí. És, per exemple, el de The Economist, una publicació poc suspecta de radicalismes, que en un dels seus darrers editorials deia: “La millor manera d’intentar ampliar el “marge de legitimitat” d’Israel davant dels seus aliats occidentals i àrabs seria assenyalar que està disposat a participar en alguna mena de pla per als palestins en cas que aconsegueixi expulsar Hamas”.

Hamas, en la seva vessant política, és un moviment terrorista que mata en nom de l’Islam. Per la seva banda, el govern de Netanyahu està condicionat per la seva aliança amb els ultraortodoxes jueus, que també  actuen sota uns valors teocràtics, i que a Cisjordània s’han demostrat especialment provocadors. Si això és així,  no hi ha cap motiu, en aquests moments, per pensar que la desesperada situació dels habitants de Gaza te perspectives de millora.

De Xarm el Xeikh a Tiberíades

L’any 1964 Marta Mata va viure un mes a un quibuts d’Israel. A la tornada, es va fer un acte al Fòrum Vergés, que crec recordar que incloïa la visió d’un documental. Jo hi vaig assistir i vaig quedar molt impressionat per la realitat dels quibuts: allò sí que era un comunisme ben entès. De la seva estada a Israel, Marta Mata en va fer un llibre de contes —El país de les cent paraules– que va ser   de lectura sovintejada entre el moviment de mestres  Rosa Sensat. Israel era una mena d’utopia feta realitat i els més optimistes veien aquesta realitat no només com una reparació obligada als ciutadans jueus després de l’Holocaust sinó com un model de funcionament capaç de convertir un desert en una horta.  Aquesta visió optimista procedia dels voluntaris jueus vinguts d’Europa que als anys vint s’havien traslladat a Palestina i havien fundat els primers quibuts, entre els quals un joveníssim Arthur Koestler tal com ell ho  explica a les seves Memòries. La presència de joves catalans dels anys seixanta als quibuts d’Israel ha quedat registrada en un magnífic documental realitzat per Albert Abril l’any 2020.

Els quibuts continuen existint a Israel però la imatge del país ha canviat radicalment. Els catalans podem seguir admirant Israel per moltes raons: perquè és l’única democràcia que pot rebre aquest nom en el desolador panorama polític de l’Orient Mitjà; i per la tenacitat dels seus habitants a l’hora de defensar el seu país i fer-lo gran. A la tornada d’un viatge a Israel, quan aquí feia poc que havíem passat l’1 d’octubre, un escriptor amic meu, molt competent  en la causa israelita, em va demanar què m’havia semblat: “Ells s’ho creuen” li vaig dir mentre recordava les soldats de l’Exèrcit israelià amb fusells de debò i l’adequació de l’hotel turístic on m’allotjava a la setmanal festa del sàbat. I també tenia –tinc– present que després dels acords de Camp David del 1982, Israel havia tornat als palestins bona part dels territoris ocupats durant la Guerra del Sis Dies: el Sinaí i la franja de Gaza i que havia arribat a un acord per establir una administració autònoma a Cisjordània.  En aquest sentit, visitar Xarm el Xeikh  és una experiència interessant no només per passar-hi uns dies de vacances sinó per comprovar els beneficis que pot portar la pau. Situat a la punta de la península del Sinaí s’hi ha edificat un moderníssim complex hoteler on acudeixen masses turístiques de tot el mon per a la pràctica, entre altres activitats, del submarinisme i del snorkel. Però si el turista es trasllada  fins al monestir de Santa Caterina, punt de sortida per pujar al Sinaí, s’adonarà que la carretera és plena d’obstacles permanents posats per l’exèrcit egipciac per evitar el pas dels terroristes palestins que es dedicaven a posar bombes. A Gaza ja sabem que va passar si fa no fa el mateix.  Israel va evacuar el territori –inclosos alguns milers de colons que s’hi havien instal·lat– el qual va quedar en mans de l’autoritat palestina. Es van produir enfrontaments diversos entre palestins i finalment les eleccions del 2006 van donar el poder a Hamas, una organització política que té com a objectiu la creació d’un Estat islàmic a l’antiga Palestina, és a dir, un objectiu absolutament incompatible amb l’existència de l’Estat d’Israel. Des de la banda d’Israel es pot dir, amb bona part de raó, que cada vegada que s’ha intentat la pau des de l’altra banda s’ha respost de manera violenta.

Després a Jerusalem em va sorprendre la presència volgudament vistosa de grups d’ultraortodoxes perfectament organitzats. Semblen constituir una minoria cada vegada amb més poder; una mena d’Estat dins d’un Estat i amb una visió clarament teocràtica. Aliats amb l’extrema dreta política han arribat al poder per apuntalar un afeblit Netanyahu a la corda afluixa per les acusacions de corrupció que el persegueixen. Camí de Tiberíades, a la dreta de la carretera, a uns quants centenars de metres de la vorera, era visible una mena de malla metàl·lica rere la qual s’alçaven  els pobles teòricament sota la jurisdicció de l’Autoritat Palestina però que els darrers governs israelians –i en especial, els de Netanyahu– han anat omplint de colònies jueves.  Una mena de malla o un autèntic mur de ciment.

És, fins a cert punt, comprensible la indiferència amb què, finalment, bona part de la població israeliana ha acceptat la situació. Les mesures disuassories contra la població palestina podrien arribar a fer pensar que l’esclat d’una violència com la d’aquests darrers dies era del tot impossible.  Però un seguit de fenòmens locals i internacionals han creat una conjunció terrible fins a desencadenar una violència del tot inimaginable. El meu amic expert en la matèria em deia un dia que, contràriament al que podria pensar-se des d’un pensament d’esquerres, les desavinences entre les dues parts son més difícils de resoldre quan es tracta de temes simbòlics que en allò que fa referència a qüestions materials. I el cert és que Jordània i Israel ja fa temps que es van posar d’acord sobre el repartiment de l’escassa aigua de la zona mentre que la capitalitat de Jerusalem, i la preservació dels seus llocs sagrats, continua essent un motiu de tensió i violència entre uns i altres. De la banda palestina, l’integrisme religiós no pot sinó engendrar violència com molt bé saben molts musulmans que el pateixen i també les ciutats, occidentals o no, que n’han estat víctimes. De la banda jueva, la intransigència interessada de Netanyahu no ha fet sinó engruixir el memorial de greuges dels palestins.  Ara, els morts es compten per milers.  I és fa difícil intuir una sortida més o menys enraonada.

Un article de Jordi Barbeta

Aquesta setmana volia escriure un article sobre la situació política de Catalunya. Quan era director de l’Avui, Jordi Maluquer hi publicava una columna que es titulava “Prepolítica”, és a dir, la política vista a certa distància. És el terreny que a mi m’agrada més i els més apte per a tots aquells que tenint una idea general –o així ens ho sembla– del que està passant no disposem d’una informació detallada del dia a dia i de les seves múltiples sinuositats. Diumenge 1 d’octubre vaig llegir, com cada setmana, l’article que Jordi Barbeta publica al diari digital El Nacional. Barbeta és un dels mestres del periodisme actual que jo més admiro. Perquè coneix la situació del país des de la prepolítica i des de les bambolines; per la seva visió compromesa, gens frívola ni banal, a l’hora d’explicar el present; i per la seva independència que el va portar, si no és poca cosa, a ser cessat com a cap de política de La Vanguardia. Em sento absolutament coincident amb el contingut del seu darrer article. Per això m’ha semblat inútil intentar escriure’n un de semblant i m’he decidit a reproduir-lo de dalt a baix en el meu blog. Per la raó que he dit i com a exemple del periodisme seriós que encara es practica al nostre país.

La nova amenaça dels milhomes

Avui és 1 d’octubre i alguns recordaran amb orgull la mobilització democràtica que van protagonitzar milions de catalans en defensa del dret col·lectiu a decidir el seu futur com a poble. Han passat sis anys i, a més dels homenatges, també convindria, per ser honestos, fer balanç sobre com ha evolucionat l’estat d’ànim col·lectiu i la voluntat política democràticament expressada dels catalans. I, ves per on, un estudi que acaba de publicar el Centre d’Estudis d’Opinió diu que a l’hora d’indicar quin és el principal problema que té Catalunya el més esmentat per la gent és “la insatisfacció amb la política”.

El Baròmetre del CEO ofereix altres titulars també significatius: el suport a la independència ha caigut en picat, especialment entre els joves. Els contraris a la independència tornen a ser majoria i, insòlitament, la minoria independentista suspèn el Govern de la Generalitat que es postula com a independentista. Algú s’imagina que els socialistes suspenguin un govern socialista? Amb tot plegat, dels 2.079.340 catalans que van votar el 2017 partits independentistes, ja han perdut la fe més de la meitat, que han preferit partits compromesos amb la unitat d’Espanya. I això s’ha produït quan els poders de l’Estat han desplegat tots els esforços per seduir els catalans a força de repressió i maltractament econòmic, cultural i, sobretot, lingüístic.

Així que sap greu haver de dir-ho, però la gestió del procés ha estat un desastre i els seus responsables, en termes empresarials, haurien merescut l’acomiadament sense indemnització. I cal destacar com a principal font de descrèdit l’absurda competició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, dos partits immersos en una relació tòxica, que, compartint suposadament la mateixa causa, no sumen forces com fan els castellers, sinó que es neutralitzen i contaminen la política catalana fins a convertir-la en quelcom irritant, desagradable i inútil.

Ara, però, la misericòrdia dels déus ha fet que els resultats de les eleccions del 23-J aixequin noves expectatives esperançadores. Tothom sap que no és pas per la independència, ni l’autodeterminació, que, de tan malament que es va gestionar el procés sobiranista, han quedat ajornades indefinidament. L’optimisme del 23-J es refereix a la possibilitat de guarir ferides, resoldre la injusta situació de tants represaliats i, a continuació,recuperar la normalitat política lluny dels tribunals, defensant cadascú les seves posicions sense prendre danys innecessaris.

I consta que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont tenen, encara que sigui per necessitat mútua, una voluntat d’acord determinant. I això que des de Catalunya es veu com “una gran oportunitat” presenta dificultats enormes, perquè malgrat els esforços del president en funcions i el president exiliat, tots els poders de l’Estat s’hi han mobilitzat en contra. No només la dreta, l’extrema dreta, la vella guàrdia felipista i la cort. També el president del Tribunal Suprem, els fiscals col·lectivament i, fins i tot, els bisbes. En aquesta circumstància, totes les precaucions són poques i qualsevol error no forçat pot fer fracassar una operació tan difícil. I si no hi ha acord i s’han de repetir les eleccions espanyoles, hi haurà a Catalunya una nova frustració col·lectiva de conseqüències imprevisibles.

En aquest sentit, els discursos inflamats dels líders d’ERC i alguns de Junts només contribueixen a escalfar l’ambient perquè les negociacions acabin descarrilant i això és el que ha passat aquesta setmana al Parlament, amb noves iniciatives per continuar enganyant la gent com si no n’haguessin tingut prou.

La resolució transaccionada per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, on se suposa que posen com a condició el referèndum d’autodeterminació per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, és una frivolitat, però, sobretot, una enganyifa política. És una frivolitat perquè no aporta res més que soroll inoportú i és una enganyifa perquè fa veure que ERC i Junts imposaran l’autodeterminació a Sánchez alimentant els titulars dels mitjans adversaris a l’acord, quan no ho pensen fer i el text no diu res d’això.

Es juga a la confusió quan “es referma en la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació”, que no passa de ser una mera declaració que ja defensava el mateix Parlament als anys vuitanta amb majoria convergent. I a continuació es torna a parlar de referèndum, però llavors clarament deslligat de l’autodeterminació: “Un nou referèndum acordat amb l’Estat” i es pronuncien “a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.

Això no és dir gaire res, però si consultem l’hemeroteca, comprovarem que aquesta mena de referèndum ja el proposava Alfredo Pérez Rubalcaba l’any 2014, per resoldre el desastre de la sentència de l’Estatut. La Constitució preveia que l’Estatut s’aprovaria definitivament amb un referèndum vinculant. Com que la sentència va tombar el que els catalans havien aprovat en referèndum, el pacte constitucional s’havia trencat i Rubalcaba proposava refer-lo, pactant un nou Estatut i sotmetre’l a referèndum. “No estic d’acord amb el dret de l’autodeterminació ni la independència —va dir Rubalcaba—, cosa que no vol dir que no hi hagi propostes que estic disposat a recollir. Alguns aquí demanen votar per anar-se’n, però nosaltres demanem votar per seguir junts. La lògica d’un procés com aquest és que votem junts. Primer dialogar, segon pactar i tercer votar. És clar que votarem. Defensem la votació, d’acord amb les pautes que estic defensant”.

La sensació és que Catalunya es troba immersa en un període massa llarg de ficció política. Hi ha un Govern que fingeix que governa i hi ha un Parlament que només gesticula, omplint-se les boques d’autodeterminació i d’independència prenent la gent per idiota; però la gent ja s’ha adonat de l’engany, perquè no hi ha espectacle més patètic que el de personatges irrellevants fent-se els milhomes.

Parlem d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo

M’agrada sentir-me lector comú (l’expressió la trec de Virginia Woolf, via la meva estimada Marta Pessarrodona). Un lector comú que no escriu per quedar bé amb l’Acadèmia –o per demostrar que és el qui en sap més– sinó per tractar de comunicar quina impressió li ha provocat el llibre que ha llegit; perquè comunicar, per intentar compartir,  és la feina pròpia dels periodistes. Per això avui goso escriure un article per  parlar d’Hannah Arendt i de Gianni Vattimo. De la primera, a partir de la lectura del llibre de Fina Birulés Hannat Arendt: el món en joc, publicat el març d’aquest any. Del segon, perquè ha mort als 87 anys a Torí on havia nascut i on havia desenvolupat bona part de la seva carrera acadèmica i social. Son  dos dels filòsofs que més m’han ajudat a entendre l’Europa del segle  XX.

         Hannah Arendt viu en mig de la tempesta; una tempesta –la de l’Holocaust– d’unes proporcions com mai ningú no s’hauria  pogut imaginar.   I no només pel nombre de víctimes –sis milions, deu milions…– sinó per  la novetat absoluta que representa la manca de precedents. La idea i la realitat de matar com un Mal Absolut. El llibre més conegut d’Hannah  Hannah Arendt és Eichmann en Jerusalen on exposa la seva teoria de la banalitat del mal: Eichmann no és un monstre o una excepció sinó un home aparentment normal i corrent que duu una vida familiar endreçada i que el vespre arriba a casa seva amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho faria un manobre o un conductor d’autobús. Explica Birulés, en el seu llibre, que amb posterioritat a la seva mort es van descobrir papers que provarien que Eichmann no va actuar només sota l’empara –l’excusa– de l’obediència deguda, del funcionari diligent sinó que era un ciutadà amb una ideologia concreta, la del nazisme. Però aquest descobriment no treu validesa a l’aportació d’Arendt, entre altres raons, perquè el cert és que una majoria de ciutadans d’Alemanya es van acomodar al nazisme i només en casos excepcionals –com explica Joachim Fest en el seu llibre Yo, no— hi van presentar objeccions més o menys actives i no diguem-ne ja resistència. Encara recordo com Frederica Montseny, en el viatge de tornada a Barcelona, em recordava que a Espanya el feixisme va necessitar tres anys per guanyar però que a Alemanya ho havia fet a través d’unes eleccions democràtiques.  D’Hannah Arendt jo coneixia, a part del llibre esmentat,  la biografia que n’ha escrit la professora Elisabeth Young-Bruelh. Ara, el llibre de Fina Birulés m’ha permès fer-me una idea més exacta del significat de l’aportació del pensament d’Hannah Arendt a la millor comprensió de l’Europa del segle XX.  Podem dir que el problema del Mal és un dels problemes centrals –o el problema central– de la filosofia d’Hannah Arendt. I que, per a ella, la dificultat de la resposta radica en que resulti erroni limitar-lo a l’extermini dels jueus sinó que afecta a tota la humanitat.  Per això, Fina Birulés subratlla que en el llibre de Hannah Arendt Els orígens del totalitarisme “l’accent es col·loca en la irreductible novetat dels fets del totalitarisme, en el seu caràcter d’esdeveniment sense precedents”. Arendt sembla buscar la resposta en algunes de les idees que pretenen presentar una visió global del món, i aquesta resposta no la troba. Se sent vinculada amb el sionisme; el marxisme intel·lectual alemany li resulta familiar; i  és una alumna de les més brillants capaç d’escriure sobre Sant Agustí i de rebre l’impacte del pensament de Jaspers i Martin Heidegger; aquest darrer, el filòsof de moda, de qui acaba essent més que amiga. Però després de la Segona Guerra, quan comença a escriure sobre el que ha vist i viscut, resulta impossible encasellar-la en cap de les doctrines empaquetades que ofereixen solucions després del desastre. Aquesta capacitat de buscar respostes personals, de no limitar-se a l’aplicació més o menys mimètica de les fórmules doctrinals establertes és allò que la fa una de les pensadores més brillants del segle XX.  I una de les més lliures perquè és valenta i amb prou energia intel·lectual per enfrontar-se a les presumptes veritats consolidades. Per exemple, ella és de les primeres en equiparar el nazisme i el comunisme i això va provocar, en aquell moment, l’any 1951, un notable escàndol entre els pensadors d’esquerra. Jo he intentat llegir el llibre de Fina Birulés amb la màxima atenció possible i el resultat és un text ple de subratllats. De Fina Birulés coneixia algun article però no cap llibre. I de he dir que aquest  està escrit amb una claredat difícil de trobar en un text filosòfic –o si més no en el textos filosòfics que jo he llegit–  i que aconsegueix que el lector comú amb el qual m’identifico sigui capaç d’entendre els raonaments més complexos amb una certa facilitat. Per a tots aquells que vulguin conèixer el pensament de Hannah Arendt aquest és un llibre absolutament recomanable.

         Vattimo escriu quan aquell paral·lelisme que Arendt havia establert entre els dos totalitarismes –el nazisme i el comunisme– ja no pot ser discutit. I amb l’enfonsament del Mur el 1989 s’enfonsa definitivament la idea de la Modernitat; la idea, que possiblement neix de la Il·lustració per no tirar més enrere, i que defensa que anem de la cova al Paradís terrenal. L’enfonsament d’aquesta idea de progrés continuat significa la fi de la Modernitat, títol d’un dels llibres més importants escrits per Vattimo i publicat el 1985.  En aquest llibre de Vattimo parla de l’experiència de la veritat “no como objeto del cual uno se apropia y como objeto que se transmite sino como horizonte y fondo en el cual uno se mueve discretamente”. Enfront de les veritats absolutes del totalitarisme, aquest “pensament feble” del qual Vattimo se’n considera el pare. Arendt perfora  i, en certa manera desemmascara, els horrors en què ha desembocat la Modernitat; Vattimo, una generació següent, la dona per liquidada i assumeix una visió molt més humil del paper de l’intel·lectual. No hi ha grans paradisos als quals arribar. De les moltes respostes que els filòsofs donen a aquesta nova situació jo em quedo en la que va proposar Glucksmann. Amb la fi de la Modernitat potser no sabem on és exactament el Bé Absolut –és a dir, la idea que ens donava una visió global del mon– però això no ens impedeix lluitar activament contra el mal concret.  A cap militant o simpatitzant d’una oenegé no li pregunten si és  catòlic, comunista o conservador. Li demanen simplement si està disposat a lluitar contra un Mal concret i Glucksmann, en aquell moment, posava l’exemple dels bombardejos serbis contra la població indefensa de Sarajevo.  El pas de la Modernitat a la postmodernitat explica, en bona mesura, la pèrdua de prestigi dels partits polítics i l’auge de les oenegés. Dic un disbarat si afirmo que sense Hannah Arendt aquest camí hauria estat molt més difícil?

El pallasso capaç d’escandalitzar-se

Un dia d’aquests he tret del prestatge la novel·la  d’Heinrich Boll Opinions d’un pallasso i l’he tornada a llegir. El protagonista és un pallasso, de nom Hans Schnier, que entra en depressió després que la seva dona l’abandoni. L’obra, publicada el 1963, va provocar un notable rebombori perquè retrata amb acidesa el comportament de la societat alemanya de la postguerra  i, especialment, de la societat religiosa tant pel que fa als catòlics com als protestants. Denuncia la seva hipocresia, la seva insensibilitat.  Schnier es declara ateu però no es vanta de la seva descreença sinó que l’accepta amb resignació i queda escandalitzat per la manca d’amor, de pietat –de caritat– del qual es víctima per part d’aquells que, si més no teòricament, s’erigeixen en els defensors d’aquests valors.

Jo vaig llegir el llibre quan devia tenir 18 o 20 anys i assumia un catolicisme obert, conciliar, per entendre’ns. Ara em miro les coses des de fora amb un ateisme resignat com el del pallasso de la novel·la de Boll. Però no em sap greu no haver perdut una certa capacitat d’escàndol perquè les coses de l’Església sí que m’importen, com procuro que m’importi tot allò que passa al meu costat. Crec que aquest és un dels elements definidors d’allò que en diem, o en dèiem, ciutadania. I com que al vespre sóc un obsés del zàping, i  l’endemà em desperto amb la ràdio posada, aquests dies no he pogut deixar d’aturar-me en el programa Cascabel d’Antonio Jiménez, a Trece Televisión, i en el de Carlos Herrera, a les set del matí, a la Cope, dos mitjans de comunicació propietat de la Conferència Episcopal Española  el president de la qual és, en aquests moments, el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.

I tal com li passa al protagonista d’Heinrich Boll m’he sentit escandalitzat  al igual –m’imagino– que molts altres oients i telespectadors, especialment si han nascut a Catalunya. El programa d’Antonio Jiménez assumeix plenament els postulats de l’extrema dreta de Vox que si per alguna cosa es caracteritzen es per la seva falta de caritat. Exhalen odi cap tot allò que és diferent; cap a tot allò que no sigui la seva Veritat. I assumeixen un anticatalanisme amb la mateixa visceralitat que els Reis Catòlics i els seus successors van usar en l’expulsió, primer, dels jueus; i, després, dels moriscos. No es tracta, doncs, de cap novetat. L’historiador Joan Esculies ens recordava, en un dels articles que publica a La Vanguardia, que el 1918 es va organitzar a Madrid una gran manifestació contra el projecte d’autonomia catalana que liderava per Prat de la Riba; i que, ja en període republicà, a Ventura Gassol, en una manifestació semblant, li van tallar la seva cabellera de personatge romàntic. Però segurament en els moments actuals allò que resulta més paradoxal és que aquest sentiment anticatalà es faci en nom d’una Constitució Espanyola que José Maria Aznar i molts dels qui el segueixen no van votar. S’emparen en un text legal que ells han tergiversat fins a fer-ne un vestit a mida; i ho han pogut fer perquè l’altre gran partit de la Restauració, o sigui el PSOE, s’ha mantingut passiu, en aquesta interpretació, no fos que  l’onada anticatalana li ocasionés una pèrdua de vots. La sentència del Tribunal  Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts espanyoles, i després per referèndum a Catalunya, va constituir un autèntic cop d’Estat antidemocràtic a càrrec d’uns jutges teledirigits pel Partit Popular. Els nostres mals més remots potser sí que venen d’Almansa però el procés independentista no hauria trobat tantes complicitats  –entre les quals la meva– sense aquesta intromissió dels jutges en les decisions democràtiques, i perfectament constitucionals, dels ciutadans del nostre país.  Qui no ho vulgui veure així és que té pa a l’ull.

No és cap secret que el cardenal Omella manté molt bones relacions amb l’actual Sant Pare, el jesuita Jorge Mario Bergoglio que ha adoptat el nom de Francesc. Els experts diuen que aquesta amistat està basada, en bona part, en el fet que tots dos han estat bisbes, o arquebisbes, de diòcesis importants com son les de Buenos Aires i Barcelona.  Els uneix una explícita vocació pastoral. Jo no sé si el cardenal Omella quan visita el papa Francesc, o fins i tot quan hi passeja en moments de distensió, li explica fins a quin punt les emissions de 13 Televisión i de la Cope estan ajudant a tornar a formar a dos blocs irreconciliables com els que van propiciar la guerra civil espanyola.  Jo no sé si el cardenal Omella té ocasió d’explicar-li al Sant Pare el grau d’exageracions, manipulacions i  provocacions que practiquen Antonio Jiménez i Carlos Herrera en els seus programes. Son els hereus directes d’aquella catòlics ultramuntans que no van pair la mort del dictador Franco i que cridaven “Tarancón al paredón” perquè el cardenal Tarancón sí que va ser un bisbe intel·ligent, generós i evangèlic que va ajudar decisivament a la democratització d’Espanya.  Els seus successors, però, no semblen tenir el mateix grau de  coratge. I l’espectacle que a la nit, i de bon matí, ens serveixen des de la televisió i la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola no pot deixar d’escandalitzar a aquells pallassos que, sense vot ni veu dins els treballs de l’Església, contemplen espantats com creix l’antagonisme entre bona part dels espanyols i bona part dels catalans.  I com que encara recorden l’Evangeli es pregunten com des dels dos programes esmentats es pot  continuar  practicant amb tanta impunitat, i sota l’empara de la jerarquia eclesiàstica, la sembra de zitzània.  

Un cert conservadorisme d’esquerres

El nou curs escolar ha començat de manera diferent a Catalunya i a França. A Catalunya, amb una nova vaga de mestres i a França amb la prohibició que les noies de religió musulmana vagin a classe amb l’abaia, la túnica que les cobreix fins als peus. Jo, ara, aquestes coses me les miro de lluny perquè els meus dos fills ja son grans.  Però sí que em sembla interessant subratllar que  en el camp de l’ensenyament s’observa un  conservadorisme d’esquerres que al meu entendre constitueix una de les característiques de la societat catalana actual. És un tema que he intentat explicar en el meu llibre Crònica al marge, publicat per Comanegra, poc abans de  l’inici de la pandèmia i que no  va ser gaire ben rebut per la crítica. Potser sí que el llibre em va sortir més desigual del que hauria estat convenient però, així i tot,  pot haver-hi lectors que trobin interessants algunes de les reflexions que s’hi feien. Per exemple, la presència d’aquest conservadorisme d’esquerres que jo veia –i veig– molt present en el camp de les idees i de la cultura, inclòs l’ensenyament. 

El govern francès ha prohibit l’ús de l’abaia no en nom d’uns plantejaments homòfobs, discriminatoris o classistes sinó en nom de la igualtat i de la laïcitat. I es proposa experimentar la possibilitat de retornar a l’ús dels uniformes escolars. A mi em semblen dues bones mesures però el més  important és que demostren que el govern francès no té por de modificar la situació actual; de provar  sortides a alguns dels problemes que presenta l’ensenyament  a França i que son molt semblants als de Catalunya i Espanya. I que plantegen un seguit d’interrogants. Per exemple, un cop, a través de les perceptives oposicions, s’ha aconseguit plaça de professor, aquesta condició ha de resultar inamovible? ¿No resultaria més eficient que fos el director del centre escolar el qui escollís, d’entre els mestres i professors acadèmicament acreditats, aquells que més poguessin ser capaços de complir amb els objectius del centre? I aquests objectius, ¿ no haurien d’obeir a un programa corresponent a un  mandat de quatre anys finalitzat el qual el director i el seu equip haurien de presentar balanç de la gestió? I el director ha de continuar depenent del claustre que ell dirigeix? Un director de fàbrica escollit pels treballadors?  I els Instituts han de seguir  sense la figura d’un gerent que vetlli pel bon funcionament de les qüestions no directament relacionats amb la docència?  Preguntes semblants podríem fer-nos respecte a la situació de les nostres universitats. El personal no docent ha de continuar intervenint en l’elecció del rector? No hauria de ser un patronat o una instància superior la que només el rector i no pas el claustre? Naturalment, jo no tinc resposta a cap d’aquestes situacions. M’esveren, això sí,  les preocupants xifres d’abandonament escolar a Catalunya: un 16,9%  quan la d’Espanya se situa en el 13,9% i la mitjana europea és del 9,3%. Només ens “guanya” Romania.  I pel que fa a les universitats cal veure com ens posem de contents quan  alguna de les nostres aconsegueix figurar  entre les 150 primeres del rànquing mundial.

Dos dels textos teòrics –en certa manera programàtics– de com ha de funcionar una universitat de Catalunya son deguts a Manuel Sacristán i  Josep Maria Bricall. Sacristán va ser l’autor del Manifest per una Universitat Democràtica presentat a l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) en el transcurs de la Caputxinada. Això passava el març del 1966 i aquell text va servir de guia a les reformes democratitzadores de l’ensenyament universitari abans i després de la mort de Franco. Més de trenta anys després, el catedràtic Josep Maria Bricall –que havia estat rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus– va escriure l’informe Universitat 2000 on s’examinen amb rigor les mancances que presenta el funcionament de la universitat i es fan un conjunt de propostes que no qüestionen, però, el model públic que ve funcionant.  Per exemple, no suprimeix els sistema d’oposició ni l’elecció del rector a través del claustre.  Però des del 1966, i també des del 2000, ha plogut molt i aquestes aportacions que, en el seu moment van resultar, en conjunt, tan positives ara mereixerien una revisió en profunditat. Per seguir amb l’exemple. L’eliminació dels uniformes escolars als anys setanta era una mesura progressista perquè responia als aires de renovació i d’alliberament de l’escola. Ara, però, les marques de roba i sabates han substituït els uniformes i no ajuden precisament a fomentar la cohesió entre alumnes i l’autoestima de cada centre.

Bona part de l’univers ideològic col·lectiu que va quallar als anys seixanta no ha estat modificat.  En el camp de l’ensenyament és on l’esquerra conservadora té més adeptes.  Però podríem referir-nos a altres situacions sobre els quals en aquest país mai no s’ha discutit seriosament. L’energia nuclear, per exemple? Millor deixar-ho per un altre dia…

Rubiales, el surrealisme i la picaresca

Fa molts anys el poeta Claudio Rodriguez em va fer veure que el surrealisme no era un invent francès del segle XX sinó que molt abans l’havien practicat, potser sense saber-ho, els autors espanyols de novel·la picaresca. El surrealisme consisteix en veure una realitat deformada però que no per això de ser real, com els miralls còncaus i convexos que suposo que encara deuen resistir en alguna sala del Tibidado.  La novel·la picaresca, en efecte, també ens presenta una imatge deformada –és a dir, descrita des d’angles no usuals– de la societat espanyola. La picaresca, però, és l’elogi de la trampa; la burla del laboriós, del que s’esforça per treballar a la manera honrada; l’antitesi, per tant, de l’Europa que, per aquells mateixos anys, sorgia de l’esperit i la pràctica de la Reforma luterana.

Durant aquests darrers anys molts hem volgut creure que la picaresca anava de baixa. I ha de ser cert, perquè el llenguatge de la Reforma és el que es practica a l’Europa en la qual estem inserits i en la qual treballem. Però, de tant en tant, com una mena de monstre marí que s’ha passat anys i anys sota el mar, emergeix una realitat que ens sorprèn perquè no comptàvem que fos tan potent i tan impermeable a la honestedat. És la realitat que aquests dies ens estan ensenyant els Rubiales i companyia, els presidents de les Federacions, el conjunt de l’estructura directiva del futbol professional. En el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha dimitit ningú; ha estat nomenat president de la Federació de Futbol el directiu més proper a Rubiales i la resta semblen esperar que amaini la tempesta per poder continuar com fins ara. O  que la mare del President, tancada en una església i en vaga de fam, aconsegueixi un miracle. El miracle que els personatges de la novel·la picaresca tan desitjaven però que no va arribar mai.

Oppenheimer, entre l’horror i la glòria

És molt probable que la figura de J.Robert Oppenheimer sigui considerada entre els joves i no tan joves idealistes com una les persones més pernicioses que ha donat la humanitat. Les bombes atòmiques que es van llençar sobre Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d’agost de 1945, van provocar cadascuna la mort instantània de 70.000 persones  i lesions a 70.000 persones més. En total més de 250.000 de víctimes; un horror mai vist en tota la història de la humanitat. La pel·lícula que ha tornat el públic adult al cinema  presenta la figura d’Oppenheimer, i els anys polítics que retrata, en tots els seus clarobscurs. Els historiadors i el crític hi podran trobar omissions o errades però la pel·lícula si atrau tant no és només per la transcendència del que explica sinó perquè l’espectador surt amb la impressió que ha vist un film honest on no s’ha escatimat ni el relat de la complexitat psicològica del protagonista ni la injusta persecució de què va ser objecte durant l’episodi conegut com a “caça de bruixes”. Des d’aquesta perspectiva el cinema nord-americà ens torna a donar un exemple de gran, esplèndid espectacle.

“Ara m’he convertir en la mort, en el destructor de mons” diuen que va dir Oppenheimer en comprovar la devastació que les “seves” bombes havien produït. I des d’aleshores va intentar per tots els mitjans al seu abast que s’acordés un tractat internacional que prohibís una nova utilització de la bomba atòmica. Ni Truman ni Eisenhower estaven disposat a acceptar-ho.  Qui tenia la bomba atòmica tenia les claus del mon i per això Stalin no va parar fins aconseguir-la en bona part gràcies a l’eficaç xarxa d’espionatge que va organitzar  i que ja havia arribat a penetrar al centre experimental de Los Álamos teòricament una fortalesa inexpugnable tal com es mostra a la pel·lícula.  Però si  l’enfrontament bèl·lic entre la Unió Soviètica i els Estats Units no es va arribar a produir –i recordem que aquest enfrontament ha rebut el nom de “guerra freda”– és perquè l’una i els altres van entendre que tenien suficient armament atòmic com per acabar amb la vida de la humanitat sencera en cinc minuts: és l’anomenada doctrina de la dissuasió. Finalment, el 1968 es va signar el Tractat de no Proliferació d’Armes Nuclears on els Estats Units i la Unió Soviètica es van erigir en gendarmes de la pau –de la pau armada– i han evitat, fins ara, cap nova  utilització de l’invent. Una victòria post-mortem d’Oppenheimer que de res no serveix al qui ja no hi és. 

Si no semblés cínic podrien dir que la pau global del món –que no ha estalviat conflictes “regionals” que han provocat i segueixen provocant morts i destrucció– s’ha aguantat sobre els cadàvers dels morts a Hiroshima i Nagasaki.  Des d’aquest punt de vista, es podria arribar a la conclusió que els humans no ens comportem d’una manera tan poc racional com de vegades tendim a pensar. No ens hem tirat més bombes atòmiques i, en canvi,  hem obert camí a l’ús pacífic de l’energia nuclear en temes tan decisius per al benestar de la humanitat com son la sanitat i l’energia.  Sí, l’energia nuclear de la que disposen els Estats Units i la Gran Bretanya i França i fins ara Alemanya sense que la temerosa carcúndia de sempre, ara revestida de progressisme,   hagi pogut impedir-ho. També en aquest punt Oppenheimer, si pogués, se sentiria satisfet. 

Nostàlgia de Bahamontes

Quan Federico Martín Bahamontes va guanyar el Tour de França, el mes de juliol del 1959, jo acabava de complir 12 anys. Feia poc temps que havia hagut d’abandonar el meu paradís particular: una torre al barri de Vallcarca  de dues plantes amb terrat, terrassa i jardí. A la galeria que enllaçava el menjador amb el jardí el meu germà i jo dibuixàvem amb guix una carretera amb rectes i revolts a la manera d’una etapa del Tour de França. Dividides en dos equips,  fèiem anar les  xapes de cervesa o coca-cola,  que aleshores començava, com si fossin  ciclistes de debò. Guanyava la  primera que  arribava a la meta però la que sortia del traçat, per la mala punteria del qui la llançava, quedava penalitzada amb una tirada de descans.  Si volíem que una xapa assumís el paper d’un corredor de muntanya la reomplíem per sota de fang. D’aquesta manera podia “circular” pels revolts sense tan perill de sortir de la carretera.  Pel contrari, si es tractava de construir un velocista li trèiem el suro que portava enganxat. I si volíem un corredor del pilot deixàvem la xapa tal com la trèiem de l’ampolla. Els preparatius resultaven tan laboriosos que rarament podíem acabar una etapa abans que no ens cridessin per dinar o per sopar.  Calia, primer de tot, decidir el traçat –la qual cosa ja solia portar discussions– i dibuixar-lo.  Després, triar les xapes, manipular-les en el sentit que ja he explicat i, finalment, començar la carrera. El meu ídol no era Bahamontes sinó Fernando Manzaneque, un gregari,  és a dir un corredor la  missió del qual no és guanyar sinó ajudar a fer que guanyi el líder de l’equip. Bahamontes era el rei de la muntanya però en les etapes planes necessitava que algú es posés davant seu i el portés a roda fins que comencés l’escalada. Així ho va fer Manzaneque tantes vegades com va caldre. Potser és que a mi ja em cridaven l’atenció els segons que mai no acaben de brillar però que resulten imprescindibles en qualsevol gesta esportiva o social.

L’altre ídol meu, i del meu germà, era Miguel Poblet.  A Poblet no li anava gaire bé la muntanya però era imbatible en el pla. I era català! Aquesta peculiaritat no estava connotada de cap reivindicació específica però ens conferia, als espectadors d’aquells anys, una etèria  però perceptible autoestima.  El meu pare ens portava a veure ciclisme, quan n’hi havia, perquè era gratis i ens ocupava tot un matí.  Els ciclistes passaven només una vegada i calia estar ben atents quan ho feien i intentar distingir els uns dels altres. Però primer arribava la caravana publicitària formada per  cotxes i petits camions tunejats, com ara es diria, amb anuncis de tota mena. En recordo especialment un que havia estat convertit en una immensa olla a pressió i que circulava amb la majestat d’un emperador mentre per l’altaveu una cinta repetia, monòtona i greu: “Seb Magefesa. Jamás puede explotar”. Després passaven  els cotxes dels patrocinadors, alguns amb les bicicletes de recanvi adossades al sostre  i segons com tocant  una botzina que excitava els espectadors i els feia partícips de l’arribada imminent dels ciclistes.

Nosaltres ens instal·làvem sota les Fonts, a tocar de la carretera, des d’on podíem veure com els corredors apareixien pel revolt de l’Estadi abans d’enfilar la recta del Poble Espanyol i arribar a la meta. Quantes voltes al circuit van fer els ciclistes, aquell matí’ No ho sé. Només recordo la brama que es va anar escampant entre els espectadors que omplien les dues voreres. Era l’última passada i Miquel Poblet baixava escapat. I, en efecte, de cop i volta vam sentir la sirena eixordadora de les dues motos que obrien pas i immediatament la còrpora de Miquel Poblet  amb el cap del tot inclinat entre el manillar mentre tots començàvem a aplaudir, a cridar el seu nom, a sentir-nos –no entenia ben bé perquè– importants per un dia. Va guanyar amb força metres d’avantatge sobre els seus perseguidors. No sé si entre aquests hi havia José Pérez Francés, un altre dels grans ciclistes del moment, o potser una mica posterior, perquè escric de memòria. Altres diumenges el meu pare em portava al Passeig de Sant Joan, en el tram comprès entre l’Arc de Triomf i l’entrada al Parc de la Ciutadella on llogaven bicicletes per una hora.  Jo em delia per poder-hi anar perquè sabia que, en aquells anys, disposar en propietat d’una bicicleta constituïa un somni irrealitzable. 

Aquell 1959, com en els anys anteriors i posteriors, vaig seguir el Tour amb un gran interès  a través de la ràdio i de les cròniques que en publicava La Vanguardia, diari al qual el meu pare estava subscrit.  Eren els anys de Jacques Anquetil, Charly Gaul,  Poulidor, Gimondi, Jean Stablinski i Loroño, el gran enemic de Bahamontes, i de Dalmacio Langarica el seleccionador durant els temps en què els corredors del Tour estaven organitzats en equips nacionals.  El Tour que va guanyar Bahamontes es va acabar el 18 de juliol. El “Règim” com aleshores en dèiem no va perdre ocasió d’aprofitar-se’n. Ell va deixar fer. Com tants espanyols –i catalans– s’havia espolsat la gana de sobre i no estava disposat a tornar-hi. 

Sant Pau, Emmanuel Carrère i l’ofici d’escriure

Vaig descobrir abans la mare que el fill. Vull dir que primer vaig llegir la biografia de Lenin escrita per Hélène Carrère d’Encause i uns quants anys més tard la novel·la  L’adversari del seu fill Emmanuel Carrère. La biografia sobre Lenin  em va provocar un impacte perdurable sobretot perquè va confirmar una intuïció que jo tenia de ben jove però que mai no havia gosat plantejar de forma explícita: el comunisme no havia estat un intent  fallit (i criminal) per “culpa” del desviacionisme de Stalin respecte a la revolució bolxevic original sinó que va ser la continuació de la política duta a terme per Lenin a plena consciència; una política basada en el terror sistemàtic i la falta absoluta de llibertat. Allò que quedava en entredit no era, doncs, l’aplicació del sistema sinó el sistema en ell mateix. Ara, aquest punt de vista és àmpliament compartit pels estudiosos més prestigiosos del segle XX.

Per raons diferents, L’adversari em va produir un impacte similar. Jo havia conegut, de prop, un cas semblant que, per fortuna, no va acabar amb cap assassinat però que m’havia permès copsar  com de recargolada pot ser la ment humana i fins a quin extrem algunes persones posseeixen la capacitat d’entabanar aquells que viuen al seu costat encara que sigui a costa de provocar, quan la impostura acaba per ser descoberta, un insuportable sofriment. La primera edició de la versió catalana de L’adversari va sortir el setembre de l’any 2000. En aquell moment, jo  havia publicat les meves primeres biografies i havia experimentat la contradicció que, al meu entendre, suposava  obtenir una bona crítica –excel·lent, en alguns casos– i, en paral·lel, unes vendes més que modestes. Amb L’adversari, Carrère havia posat fi a aquesta dicotomia. El llibre va ser un gran èxit de vendes i va catapultar el seu autor fins a la primera fila dels escriptors francesos. Però, en realitat, el llibre que havia publicat sobre la vida i els assassinats comesos per Claude Romand no és una novel·la sinó una biografia tot i que els límits entre aquests dos gèneres  resulten molt imprecisos. N’és un exemple A sang freda de Truman Capote.

Com a mínim en dues de les obres publicades posteriorment, Carrère repeteix la fórmula. El cas més clar és el de Limónov que va  guanyar vuit dels premis literaris més importants francesos, entre ells el Goncourt el qual, segons la viquipèdia, està destinat a una obra de ficció.  Limónov no és en absolut una obra de ficció sinó la biografia d’un personatge real –viu encara quan Carrère escriu el llibre– que provoca al lector una fascinació extrema que inclou, alhora, l’admiració i el rebuig. I que, en un plànol més general, serveix per entendre la història de Rússia de la segona meitat del segle XX fins ara, inclosa la personalitat de Putin. Jordi Amat, que és un dels pocs grans biògrafs que tenim, es va inspirar en Limónov a l’hora d’escriure El fill del xofer que, en efecte, també és el retrat d’un personatge real i d’una època i un país molt concret.

Aquests dies m’he llegit El Reino publicat en francès el 2014 i en castellà el 2015. No és el darrer llibre de Carrère però coincideix amb els altres dos que he esmentat en constituir, de fet, una biografia encoberta. En aquest cas, la de Sant Pau. I també és més que una biografia perquè explica  l’expansió del cristianisme a partir de la mort de Jesús; la importància absolutament decisiva que en aquesta expansió hi va tenir Sant Pau; i la seva conflictiva relació amb el nucli diguem-ne fundacional del cristianisme com van ser Santiago, germà de Jesús; Pere, el seu successor; i Joan, que va acabar essent un dels evangelistes. Hi té un paper important el també evangelista Lluc, a qui s’atribueix la redacció dels Fets dels Apostols i lleial company de Pau en alguns dels seus viatges. Sobre aquests personatges centrals, Carrère publica un text de 516 pàgines. El format del llibre li permet  escriure a raig en una barreja que, excepte a les normes estrictament pròpies de la novel·la, li fa possible passar de la biografia a l’assaig; de l’assaig a l’autobiografia; i de l’autobiografia a la pura banalització “pour èpater” que dèiem quan érem joves. Això explica que l’autor dediqui dues pàgines a informar-nos de la seva afició a la pornografia per a adults –i l’opinió que aquesta afició li mereix a la seva parella–; que afirmi que de les Memòries d’Adrià  li interessin més les notes que acompanyen el text  que l’obra pròpiament dita; i que, entre mig, assistim a les seves clamoroses conversions religioses fins acabar el llibre amb un No lo sé que figura que ens ha de fer veure que estem davant d’un  escriptor fins a tal punt angoixat en la seva relació amb el Més Enllà que mereix  la pietat i la complicitat dels lectors.

No  puc acabar aquest article sense deixar de copiar el primer paràgraf de la pàgina 392 de l’edició castellana del llibre. Emmanuel Carrère escriu: “Nos gustaría decir: esta condena de la carne y de la vida carnal es una desviación. El puritano que es Pablo ha desnaturalizado el mensaje de Jesús. De igual modo que se dice: el gulag es Stalin, no Lenin. Pero no: fue el propio Lenin el que inventó las palabras “campo de concentración”.  I és que hi ha escriptors que a l’hora de posar-s’hi  tot ho aprofiten.