Durant els dies de campanya electoral he seguit de forma fragmentada el debat de Televisión Española i de forma sencera el debat de TV3 i n’he tret la impressió que més important del que s’hi ha dit és allò que no s’hi ha dit; o sigui, el debat que no he vist, que no hem vist. També he tret la conclusió que el tema català s’enfoca, per part dels partits exclusivament espanyols, des d’un punt de vista purament instrumental. Els spin doctors –¡quina paraula més lletja!– del PP van descobrir fa temps que unes dosis d’anticatalanisme donaven vots i això molt abans que l’anomenat Procés es posés en marxa. En els pactes autonòmics als quals ja ha arribat el PP s’ha reservat les àrees considerades estratègiques –com són les econòmiques– i ha cedit les competències culturals a Vox. Les barrabassades que la ultra-dreta pugui fer a Catalunya, València o les Balears en matèria de llengua i cultura no son considerades, en el millor dels casos, una qüestió rellevant.
En canvi, en els dos debats esmentats no he vist que es parlés de tres dels temes fonamentals en relació al present i al futur immediat de Catalunya i Espanya. En primer lloc, la situació del deute públic. En aquests moments el deute de l’Estat espanyol puja 1,54 bilions d’euros, un 5,8% més respecte a l’any anterior. Aquesta quantitat suposa el 112,4 del PIB, i la Unió Europea ja ha dit que, superada la pandèmia i malgrat les conseqüències econòmiques la guerra d’Ucraïna, l’aixeta de la despesa està a punt de tancar-se. En realitat, aquest és l’objectiu número ú del PP si guanya les eleccions: restablir l’austeritat pressupostària tal com assenyalen les indicacions de Brussel·les. Bona part de l’argumentari utilitzat per aquest partit durant la campanya electoral ha tingut per objectiu recaptar vots al preu que sigui i no ensenyar les cartes de política econòmica que està decidit a jugar –probablement perquè no hi hagi més remei–.
Pagar el deute. Una exigència de Brussel·les que haurà de constituir un prioritat per al futur govern espanyol.
L’altre gran debat que no he vist fa referència a les comunicacions tant pel que pertoca les que tenen per radi l’interior de Catalunya com les que afecten la totalitat d’Espanya. La construcció de l’AVE constitueix, a criteri dels experts, una autèntica ruïna econòmica. Segons dades que trobareu al Google, en d’un article d’Elena Diaz, cada quilòmetre d’AVE costa 15 milions d’euros i durant el període 1990-2018 s’hi havien invertit més de 55.000 milions d’euros en contrast amb els 3.600 que va rebre la xarxa de rodalies que, tanmateix, son les línies que transporten la major part de viatgers. Jo conec l’experiència francesa perquè, per raons familiars, hi he viatjat sovint. A França, la posada en marxa de l’AVE va ser rebuda, també, amb so de trompetes i tambors però així que es va veure que els seus resultats d’explotació eren deficitaris, el govern va decidir suspendre la seva extensió i només mantenir aquelles línies que no generaven pèrdues. Això explica que l’AVE París-Toulouse-Barcelona passi per un llarg tram de via convencional que no està previst en absolut modificar. Però l’AVE, a Espanya, és una qüestió d’Estat; d’un Estat concebut des de Madrid. I en això coincideixen el PP i el PSOE. Per a tots dos, per exemple, la comunicació directa amb València constitueix un tema de la màxima prioritat tant des del punt de vista econòmic com polític. València està, ara, a una hora i mitja de Madrid i no pas casualment amb un govern autonòmic afí.
Però tampoc no he vist cap debat mínimament profund sobre la situació de la infraestructura ferroviària de Catalunya. No n’hi ha prou en reclamar el traspàs de rodalies. Cal planificar una xarxa més ambiciosa tal com recomana Miquel Puig en el seu llibre La ciutat insatisfeta. El capítol dedicat a la situació del transport públic a Barcelona i la seva àrea d’influència hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells polítics que hi tenen alguna cosa a dir. Jo em limitaré a reproduir el paràgraf final. Diu així: “(…) El que vull deixar clar és que ens cal un equivalent del pla Cerdà o al pla Macià per construir la Barcelona del segle XXI, una metròpolis basada en el ferrocarril de velocitat alta i, per tant, d’uns cent quilòmetres de radi, i que aquest pla no l’està elaborant ningú”.
El tercer debat que no he vist ha estat el que hauria d’haver tractat sobre la situació de l’ensenyament a Catalunya i a Espanya. Que de la Transició ençà no s’hagi pogut arribar a un gran pacte d’Estat sobre com organitzar l’educació és un dels grans fracassos de la Restauració post-franquista. Els més mal pensats –entre els quals, probablement em compto– poden argumentar que en un pacte d’aquestes característiques les cultures diguem-ne perifèriques –perifèriques respecte a la centralitat de l’Estat– hi hauríem sortit perjudicades. És possible. Però això no treu que resultin escandalosos els deficients resultats de l’escolaritat obligatòria sobre els quals es donen voltes i voltes però sense que s’avanci decididament cap a un consens que canviï l’actual pendent de degradació (i jo vaig portar els meus fills a l’escola pública). Tal com s’ha demostrat en altres latituds, els problemes de l’ensenyament públic no son només de finançament. Son, sobretot, problemes derivats de la falta d’objectius clars i consensuats; de la influència, potser excessiva, dels sindicats; de la funcionarització de mestres i professors; de la manca d’autoestima per parts d’aquests, etcètera.
El deute, la mobilitat, l’educació. Son els tres debats que he trobat a faltar.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
El diumenge 22 d’abril del 1934 va tenir lloc a San Lorenzo del Escorial la primera concentració multitudinària del feixisme espanyol. Hi van parlar José María Valiente, en aquell moment president de les Juventudes de Acción Popular (JAP) i el polític José María Gil Robles, màxim dirigent de la Ceda (Confederación Española de Derechas Autónomas). Dos dies després –cal recordar que durant molts anys els dilluns no sortia premsa– Irene Polo en publicava un ampli reportatge a L’Opinió, diari vinculat a una de les faccions d’ERC. Es titula “Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya” i la seva lectura resulta, a la vegada, consoladora i inquietant. Forma part del volum La fascinació del periodisme (1930-1936) publicat per Glòria Santa-Maria i Pilar Tur a Quaderns Crema l’any 2003 i que recull l’obra periodística d’Irene Polo.
Resulta consolador, en aquests moments de desànim col·lectiu, comprovar que, si més no en el camp del periodisme escrit, som hereus d’una tradició brillant; d’una generació de periodistes en les quals ens podem emmirallar amb orgull perquè compleixen la funció d’historiadors del present; del “seu” present i, per tant, escriuen textos, com aquest d’Irene Polo, que resulten indispensables per conèixer una realitat que ara ja és pretèrita. Jo, que sóc ingenu de naixement i anava a escriure que també per vocació, durant molts anys –quan les Facultats de Periodisme encara no existien– em vaig imaginar que els estudis dels futurs periodistes es basarien en el coneixement de l’idioma –i, per tant de l’escriptura– i en el coneixement de la història. Però no ha estat així. Per això en l’actualitat subratllem com una singularitat positiva aquells periodistes que en els seus articles i en les seves cròniques son capaços d’enllaçar el present del que estan explicant amb els precedents històrics que les fan més entenedores.
Irene Polo
Gil Robles tal com apareixa una de les pàgines inicials de les seves memòries, publicades per Ariel el gener del 1968.
Alberto Nuñez Feijoo
A la vegada, la lectura d’aquest text d’Irene Polo resulta inquietant pels paral·lelismes que es poden establir entre la figura de Gil Robles i la d’Alberto Nuñez Feijoo. Gil Robles difícilment pot escapar de la part de responsabilitat que li correspon en el fracàs de la Segona República i el desencadenament de la Guerra Civil. És una responsabilitat que comparteix amb la majoria de dirigents polítics d’aquell període perquè, com va indicar Josep Termes en una ocasió solemne –el cinquantenari de l’inici de la guerra civil– aquest conflicte “no fou l’expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d’una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat”. Gil Robles devia ser prou conscient d’aquesta co-responsabilitat perquè així ho sembla indicar el títol (justificatiu) de les seves memòries: “No fue posible la paz”.
A la crònica d’Irene Polo queda clar que Gil Robles es deixava aclamar com a Jefe –la versió castellana del Duce mussolinià– però que, a la vegada, es definia republicà, cosa que no feien ni la Falange ni, naturalment, els monàrquics alfonsins. El sona aquesta dualitat? Nuñez Feijoo ha governat Galicia des del centre dreta, seguint la tradició –ben arrelada en aquell territori– del galleguisme conservador. I això li ha permès –com ja li va permetre al seu predecessor Fraga Iribarne– governar més d’una legislatura amb majoria absoluta. Però al igual que li va passar a Gil Robles, Nuñez Feijoo no domina del tot el seu partit. Té les mans lligades pel sector més dretà del PP, d’Aznar a Isabel Ayuso, que son els qui en aquest moment tallen el bacallà. I, a més, ara per arribar a La Moncloa li cal l’ajut de Vox, aquest sí, un partit decididament antidemocràtic. Es pot dir, per tant, que l’actual dreta espanyola està contaminada de franquisme de la mateixa manera que la dreta de Gil Robles ho estava de feixisme. Gil Robles no va saber, no va poder o no va voler mantenir-se ferm en la defensa del règim republicà i va quedar sobrepassat pels elements explícitament feixistes que pul·lulaven al seu voltant. Per les companyies que té dins i fora del Partit Popular a Nuñez Feijoo li pot passar una cosa semblant.
Irene Polo va utilitzar un truc habitual dins la tradició de l’ofici de periodista: es va fer passar per simpatitzant dels organitzadors de l’acte i això li va permetre colar-se fins a la primera fila de la concentració. Només pels seus valors literaris val la pena llegir aquesta crònica. I retenir alguns dels versos de l’himne de la Jap que Irene Polo reprodueix en el seu text: “Nos espera el laurel de la Gloria,// porqué está con nosotros la Historia,//con nosotros está el porvenir”. Aquesta vegada, si us plau, que aquest desig no esdevingui profecia.
Recordo que poc abans de la mort de Franco, Jordi Maluquer va publicar un article –crec que a El Correo Catalán— sobre un recital o un disc de Jaume Sisa. Hi deia que les cançons de Sisa eren les que corresponien a un país normal quan els compositors ja no havien de salvar ni els mots ni el país i es podien dedicar a parlar dels seus somnis, o dels somnis dels altres. Jordi Maluquer no es va equivocar. Jaume Sisa, com Pere Calders a través de l’espectacle Antaviana, va triomfar quan, desaparegut el matalàs franquista, el públic va poder respirar sense ofegar-se i sense que l’ofeguessin.
He passat un cap de setmana llarg a Menorca. El maitre del restaurant de l’hotel; la llibretera on he comprat un llibre; l’amo del bar on m’he pres un cafè; i la veïna que m’ha indicat com arribar a una adreça que no trobava m’han parlat en menorquí, en català o en ciutadellenc (sic) d’una manera natural i desimbolta –com ha de ser– . Però en un moment o altra de la conversa tots ells han deixat traslluir d’una manera més o menys explícita la por que els provoca les mesures lingüístics contra el menorquí, el català o el ciutadellenc (sic) que acaba d’aprovar el nou govern de les Balears.
Avui he acabat de llegir el llibre L’estiu passat de Joan Safont Plumed i m’ha vingut a la memòria aquell article de Jordi Maluquer. L’autor ens explica on passaven l’estiu més d’una quarantena d’escriptors catalans, de Jacint Verdaguer a Montserrat Roig. És un llibre ben escrit, amè i documentat com correspon a la vocació de periodista i historiador del qui l’ha fet. Estiuejar va ser durant molts anys no només una ocupació de les famílies riques sinó de totes aquelles –i eren moltes– que encara conservaven vincles amb els pobles dels quals algun predecessor més o menys llunyà havia emigrat i allà hi enviaven, per poc que poguessin, els fills a passar l’estiu. Barcelona va ser fins ben entrat el segle XX una ciutat especialment poc saludable i l’obsessió de moltes famílies era la de no passar-hi l’estiu per tal de prevenir la salut dels més vulnerables, els més petits.
Del llibre d’en Safont no en faré cap “spoiler” –o sigui, no us explicaré el final, com dèiem abans– entre altres coses perquè aquest article sortiria massa llarg. Només diré que resulta instructiu i divertit. Jo m’ho he passat la mar de bé mentre llegia les tribulacions de Pere Calders i la seva barca de Llançà; la facècia de J.V.Foix i els seus pantalons blancs a Port la Selva; la relació entre Caterina Albert i Cerdanyola; l’estada d’Eugeni d’Ors al balneari de Blancafort; la presència de Margarita Xirgu a Badalona; el paradís creat i perdut de Picarany per part de la família Ferrater; o l’estada d’Irene Polo a Eivissa.
Com aquelles cançons d’en Sisa que Jordi Maluquer presentava en el seu article aquest és un llibre per a un país normal; per a un país que coneix prou bé els seus escriptors per sentir-se interessat en saber com passaven l’estiu. Però he tornat prou desassossegat de Menorca per creure’m que això és així. La realitat és força diferent. La realitat és que el català està greument amenaçat dins de l’Estat espanyol i ho està tant per una imparable tendència demogràfica –no per dissimulada menys real– com per les constants hostilitats legals que pateix. Per als qui encara creuen que Catalunya pot trobar una acomodació mínimament justa dins l’Estat espanyol només cal que recordin que durant aquestes setmanes les propostes de Vox contràries a la llengua catalana –les que espanten als meus interlocutors de Menorca– no han merescut ni un minut de crítica per part de l’esquerra més o menys laica que s’estripa les vestidures davant d’altres propostes ni he sentit cap intel·lectual o escriptor castellà que hagi alçat la seva veu en defensa del plurilingüisme de l’Estat.
Però, naturalment, el llibre d’en Joan Safont no és pas responsable d’aquesta situació. Ben al revés, si el llegim passarem una bona estona i tornarem a comprovar que el miratge de la normalitat literària és un miratge que ens interessa a tots de mantenir; sobretot als escriptors, que han d’escriure com si aquest fos un país normal si de veritat ho volem ser de normals; és a dir, comparables –en qualitat i contingut– a les més madures cultures. Només això ens pot salvar.
Una de les primeres responsabilitats autònomes que vaig tenir a El Noticiero Universal va ser la de Cap de Secció de Catalunya. Jo només coneixia Catalunya de les excursions que havia fet amb els boy scouts, d’alguns viatges amb l’escola o amb els meus pares –Poblet, Montserrat, Ripoll– i potser d’alguns llibres que devia haver llegit. La responsabilitat em venia força gran però el diari estava disposat a fer de Catalunya una secció fixa, com totes les altres, i jo me n’havia d’encarregar. Aquest no és el lloc per explicar com m’ho vaig fer per fitxar, renovar o prescindir de corresponsals, etcètera. Sí que ve a tomb explicar que el director d’aquell moment –Manuel Tarín– va decidir que cada secció portés una columna diària d’opinió escrita pel seu responsable. Jo me’n sortia com podia i no estic gaire satisfet ni del que vaig escriure ni de com ho vaig escriure. De vegades, “no tenia tema” com en dèiem en l’argot. I aleshores me’n treia algun de la màniga. Un dels que em resultava més fàcil d’escriure era el de la situació de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà de circulació lenta i horaris caòtics.
Després va arribar la mort de Franco, les eleccions, etcètera. Recordeu el procés d’independència? Vam començar demanant un nou finançament, injust des del mateix naixement del sistema, i una major protecció de la llengua catalana –n’hauríem tingut prou amb que s’acabessin els atacs contra l’ensenyament–. Va seguir la redacció i aprovació, al Parlament i en referèndum, d’un nou Estatut retallat al Parlament espanyol i decapitat pel Tribunal Constitucional.
De res no va servir que tots els diaris de Catalunya publiquessin un editorial conjunt demanant seny al Tribunal Constitucional; de res no van servir tampoc algunes de les manifestacions més multitudinàries i pacifiques que s’han vist a Europa. Els manaies del PP, i alguns del PSOE, se’n reien. L’única reacció seva quan van veure que la independència passava a ser una opció desitjada cada vegada per més ciutadans de Catalunya –i prou que els ho havia advertit el president Montilla– va ser crear una “policia patriòtica” i tirar-nos a sobre la guàrdia civil el dia 1 d’octubre. Mentrestant, comprovàvem que Madrid estava esdevenint una gran capital cultural a costa de reduir Barcelona a capital de província. Tot ha anat cap a Madrid encara que fos a base de tergiversar herències –llegiu la biografia de Ian Gibson sobre Dalí sinó us fieu dels d’aquí–; i ressuscitar morts –com el Teatre de l’Opera quan a Barcelona existia el Liceu–.
Jo no dic que els dirigents del procés ho hagin fet bé. La seva desunió l’estem pagant molt cara. Però els de l’altra banda tampoc no han satisfet cap de les demandes que estan sobre la taula des de fa mig segle per no recular més. I l’espoli econòmic continua essent la mare dels ous. Ni hi ha nou sistema de finançament a la vista ni es traspassarà l’aeroport perquè el seu superàvit permet pal·liar el dèficit de moltes de les altres instal·lacions similars; ni tampoc la xarxa de rodalies. En aquest sentit –i vist des de la màxima neutralitat ideològica possible– no es pot dir que l’aposta de diàleg proposada per ERC pugui presentar algun trumfo important que el justifiqui. Tenim els líders de l’1 d’octubre indultats, sí. Però més de cinc anys després encara hi ha judicis pendents i el president que en el moment vam votar continua a l’exili.
Algunes polèmiques també fan tuf de passat. Recordo que quan Miquel Porter –aleshores Cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura– va anunciar el doblatge de les primeres pel·lícules en català els puristes se li van tirar a sobre. Les pel·lícules no s’havien d’exhibir doblades sinó subtitulades. Els intel·lectuals progressistes del país van acusar el Departament de poc modern. Nosaltres havíem de ser els més avançats. Ara, també. Mentre el govern central torna a injectar uns quants milions d’euros per a l’enèsima reforma de l’aeroport de Barajas aquí ens discutim pel futur d’una petita llacuna i diem que no al Quart Cinturó perquè, això sí, ningú no està disposat a ser titllat de poc ecologista. Com deia el poeta, nosaltres volem ser els millors, els més purs. Això explica, en part, l’èxit de la CUP i també la reculada electoral de Junts per Catalunya que sembla no haver entès la confluència d’interessos i sensibilitats que Convergència era capaç de gestionar.
Obro el diari i llegeixo, a les pàgines d’Economia, que una part de l’empresariat català recupera la demanda d’un pacte fiscal i que Catalunya, segons la Cambra de comerç, necessita 50.000 milions d’euros fins al 2040 per cobrir el dèficit d’infraestructures. Unes pàgines més endavant el mateix diari publica un ampli reportatge sobre la lamentable situació de la línia fèrria Barcelona-Puigcerdà. Esverat, miro la data de la publicació. I no. No m’he equivocat. No porta la data de fa 50 anys sinó la d’avui.
Del meu pas per Catalunya Cultura guardo un bon record de la tertúlia Àgora, que vaig dirigir i coordinar mentre l’emissora va estar viva. Era una tertúlia diferent de les altres perquè s’ocupava “només” de temes culturals i perquè no estava subjecta als equilibris ideològics i d’altra mena que semblen inevitables en programes similars però de molta més audiència. Per Àgora van passar de forma regular els historiadors Agustí Alcoberro i Antoni Segura; el mestre i pedagog Jaume Cela; els filòsofs Xavier Antich, Josep Maria Esquirol i Ferran Saez; l’economista Francesc Santacana i el cineasta Miquel Porter, entre d’altres. I, entre les dones, la també cineasta Isona Passola; la psicòloga Pilar Gómez; la professora Josefina Cambra; la biòloga Anna Veiga i la doctora Carme Valls. D’aquestes tertúlies jo sempre en sortia menys indocumentat que abans d’entrar i sovint amb l’excitació d’alguna reflexió que obria noves perspectives a situacions o problemes donats ja per resolts.
La doctora Carme Valls em va descobrir una d’aquelles veritats tan òbvies que quan te les expliquen experimentes la mateixa sensació que devia sentir Sant Pau quan va caure del cavall. Això és que l’exercici de la medecina s’ha fet sempre des d’una visió estrictament masculina i aplicant paràmetres absolutament masculins. Per exemple, quan es tractava del problema de la depressió no es tenia en compte que els homes la patien més fora de casa –perquè quan tornaven del treball no assumien gaires responsabilitats– mentre que a les dones els passava exactament al revés, perquè quan tornaven de la feina havien de tirar endavant amb bona part de les feines familiars. Malalties com l’anèmia i l’hipotiroidisme, més freqüent entre les dones, amb prou feines rebien tractament. I fins fa ben poc només es feien servir teixits d’homes i rates mascles en la investigació preclínica. Això ha provocat que el 80% d’efectes secundaris dels medicaments recaigui sobre les dones.
Paral·lelament, la doctora Carme Valls mai no ha tingut por d’assumir la defensa de causes sanitàries ben difícils. Per exemple, la dels obrers intoxicats per l’amiant que van haver de lluitar anys i anys contra una evidència i que van comptar amb el seu suport actiu, amb el seu treball rigorós. O les investigacions “in situ” que practicava –i no sé si encara practica– pel que fa a les alteracions sobre la salut que pot provocar una excessiva concentració d’instal·lacions elèctriques en un determinat recinte. La doctora Valls anava a les cases presumptament afectades i amb uns aparells especials examinava la situació i en treia les conclusions pertinents. I també és de justícia destacar el seu compromís polític, que no era precisament el meu, i que es va traduir en una militància activa tant a Ciutadans pel Canvi com al Parlament de Catalunya. No estic segur, però, que del seu pas per la política en guardi un record del tot agradable.
A través d’una crònica de Gemma Busquets al Punt-Avui, i d’un article de l’Antoni Puigvert a La Vanguardia, m’assabento que ara la doctora Carme Valls ha estat investida doctora honoris causa per la universitat de Girona. Me n’alegro molt i crec que la notícia mereixia més ressò perquè ella és una de les persones importants d’aquest país; una persona que ha transformat la realitat que tenia al seu abast, que l’ha feta més justa i menys dificultosa. És exactament la memòria que tots voldríem deixar.
En el moment més emocionant de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atlanta, el juliol del 1996, quan l’atleta escollit pren el relleu del penúltim portador de la torxa per tal de fer l’últim recorregut i encendre el peveter, en aquest precís moment, de tot l’estadi va sorgir un “oh” espontani de sorpresa que va donar pas a “un vocerío conmocionado, gutural y estridente que coreaba: “¡Alí!, ¡Alí!”. D’entre les ombres havia emergit una figura corpulenta, que es movia lentament, tota vestida de blanc. El públic acabava d’endevinar que es tractava de Muhammad Alí, considerat el millor boxejador de tots els temps i una de les figures més importants en la història dels Estats Units —o, si més no, del seu segle XX–. Alí moriria al cap de vint anys, concretament el 3 de juny del 2016, quan en tenia 64, però en el moment de la inauguració dels Jocs ja estava patint les conseqüències físiques i mentals de la seva dedicació a la boxa.
Ara ens acaba d’arribar la versió castellana de la biografia que el periodista Jonathan Eig ha escrit sobre Muhammad Alí: Vida de Alí, publicada per Capitan Swing. No és la primera biografia sobre Alí però, sense dubte, és la més complerta. Eig ha trigat quatre anys en escriure-la, ha realitzat 600 entrevistes, inclosos els familiars i les persones que van envoltar Alí en els seus últims anys, i ha pogut consultar les milers de pàgines que el FBI havia redactat o recopilat sobre el boxejador. Fins ara, la biografia més significativa sobre Alí l’havia publicat David Remnick —Rey del mundo (2001)– encara en vida del boxejador. Remnick és un dels grans noms del periodisme nord-americà actual, editor de The New Yorker , la revista que ha acollit les grans figures de l’anomenat “nou periodisme”, i autor entre altres llibres d’un esplèndid reportatge sobre el genocidi de Rwanda.
No té res d’estrany que la biografia d’Eig ocupi quasi 800 pàgines (concretament, 768). Perquè en aquest llibre, potser en consonància amb la grandària geogràfica i urbana dels Estats Units, tot se’ns apareix desmesurat. Per exemple, els cops de puny que va rebre Alí en 47 dels 61 combats que com a professional va realitzar: 196.958, a una mitjana de 14.8 per assalt. O la manera com Alí va arribar a guanyar milions de dòlars i els va dilapidar entre ell i la colla de sospitosos habituals que l’envoltava. O el desordre sexual, si es pot dir així, de la seva vida amb dones, amants, prostitutes i fills més o menys reconeguts. O com passava de la generositat a la ira en les seves relacions personals, per exemple, amb Joe Frazier, el boxejador que el va ajudar en els seus moments més difícils i al qual ell, posteriorment, va desqualificar amb els pitjors insults que un home negre podia rebre.
Però també sembla desmesurat el tracte que va rebre per part de la classe política i, en general, la societat blanca del seu país. Muhammad Alí va passar a ser un dels personatges més desqualificats, i més odiats, per la seva militància en favor dels drets de la població negra a rebre, l’any 2005, la Presidential Medal of Freedom, la mes alta condecoració que el govern nord-americà concedeix a un civil i això no pas per part del president Obama –a la presa del possessió del qual va ser un dels convidats especials– sinó quan manava George Bush, pare, que no era precisament un polític d’esquerres. “Desmesurat” no vol dir faltat de raó, o de raons, i justament la biografia de Jonathan Eig ens mostra amb totes les seves contradiccions uns anys decisius en la història nord-americana del segle XX quan s’ajunten la revolta juvenil contra els vells hàbits i les velles costums; l’oposició a la guerra de Vietnam; i el despertar organitzat, i ja sense aturador, de la població negra en protesta per la discriminació institucionalitzada que patia. La figura de Muhammad Alí queda situada just al mig d’aquestes tres revolucions.
En aquesta biografia també queda clar el paper decisiu que juga, en la vida del boxejador, Elijah Muhammad, fundador i líder màxim de la Nació de l’Islam, un fill del qual va formar part del cercle més íntim d’Alí com a acompanyant i assessor financer, activitat aquesta darrera de la qual va treure beneficis econòmics molt amplis. Però la conversió d’Alí a l’islamisme va ser sincera i va passar a ser el centre de la seva vida, especialment després d’haver abandonat la pràctica de la boxa. Potser per aquesta falta de mesura que posava en totes les coses, Alí va ser un musulmà fervorós que va pelegrinar amb emoció a La Meca i que va accentuar els seus trets de bona persona, de generositat no sempre ben organitzada ni ben corresposta.
El punt àlgid de la seva confrontació amb el govern nord-americà, i en bona part de la societat nord-americana, va correspondre a la seva negativa a ser enrolat per participar en la guerra de Vietnam; un enrolament trampós perquè les autoritats havien negociat amb els seus representants que Alí no aniria al front i que la seva participació es limitaria a exhibicions boxistiques davant dels soldats tal com havia fet Joe Louis durant la Segona Guerra Mundial. Era important, per al govern nord-americà, que la negativa d’Alí no constituís un exemple per als ciutadans negres en edat de ser enrolats. Però Alí no es va deixar convèncer i aquesta decisió li va costar ser desposseït del títol de campió del mon, la impossibilitat de tornar a boxejar durant una llarga temporada –o sigui el pacte de la fam– i una condemna de dos anys de presó que finalment no va haver de complir.
M’imagino que l’admiració de molts nord-americans envers la figura de Muhammad Alí està basada en dues consideracions. En primer lloc, perquè el boxejador volia ser el número ú ja quan tenia 15 anys, i ho va aconseguir dalt del ring. I un cop desposseït i arraconat per qüestions extra-esportives no es va quedar quiet sinó que va lluitar, en tots els fronts possibles, fins a tornar a recuperar la primacia. Però Alí també és admirat per la defensa dels drets de la població negra, de la qual en va ser el personatge més influent al costat de Luther King, Malcolm X i el ja esmentat Elijah Muhammad. Jonathan Eig acaba el llibre amb una frase que Muhammad Alí va dir en una de les últimes entrevistes: “Havia de demostrar que es podia ser negre d’una altra manera. I fer-ho veure a tot el món”. Ell va ajudar decisivament a aconseguir-ho.
Els resultats de les eleccions del diumenge 28 de maig costen molt de pair. Per als qui ens mirem la política des d’una certa distància –i, per tant, sense moltes de les dades que manegen els analistes més o menys professionals– el més sorprenent, i decebedor, ha estat el triomf del PP a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears. En aquests dos territoris el PSOE ha perdut les eleccions no per la seva mala gestió sinó perquè ha fet forat la confrontació ideològica en els termes en què la proposava el PP. En el moment d’escriure aquestes ratlles ho acaba de dir Feijoo: o Pedro Sánchez o Espanya. I els valencians han picat l’ham. A mi, francament no em cap al cap. A la llengua catalana a València no li espera res de bo ni en el camp de l’ensenyament ni en el de la promoció dels escriptors. La projecció dels escriptors valencians –i mallorquins– a través de l’Institut Ramon Llull torna a estar en perill.
El cas valencià només és una de les conseqüències de la ideologia del actual Partit Popular. Com ja he escrit en altres ocasions, una de les obsessions de Nèstor Luján era l’anomalia política que suposava l’existència d’una dreta espanyola amb tan tuf franquista com la que finalment es va consolidar. En els primers moments de la Transició, aquesta dreta va restar aixoplugada sota les amples ales de la UCD. Quan es va veure que no passaria res, que no hi hauria cap judici, ni que fos simbòlic, al voltant dels crims del franquisme i de la repressió generalitzada que el caracteritzava, aquesta dreta va anar ocupant posicions dins del PP fins a fer-se’l seu. Dins del PP hi deuen haver militants, i quadres del partit, amb un sentiment democràtic arrelat. Però s’ha acabat imposant la línia més retrògrada. I que quedi clar: Fraga era més moderat d’Aznar. Fraga va votar a favor de la Constitució. Aznar s’hi va manifestar en contra i s’hi va abstenir.
Els resultats de les eleccions del diumenge han confirmat l’èxit de la visió de la política com un auto sacramental. Els que retornen al parlamentarisme, com els partits bascos que no condemnaven ETA, o els independentistes catalans, no son benvinguts a l’activitat política espanyola, com resultaria el més lògic i convenient, sinó condemnats a l’ostracisme. Es fa realitat l’Espanya incapaç d’admetre la discrepància: l’exclusió dels jueus, del moriscos, dels afrancesats.
Però la situació de Catalunya també és causa de desànim. Tenim un govern fràgil des del punt de vista parlamentari; amb un president capaç però que no és el líder del partit –i els líders son els que acostumen a tallar el bacallà– i amb un gabinet amb consellers i conselleres que semblen posats en el càrrec més per la seva actuació política en els mesos turbulents del procés independentista que no pas per la seva competència en la gestió dels temes que els toca dirigir i administrar. En aquestes eleccions, ERC ha perdut més de 300.000 vots; la CUP, 43.000; i Junts per Catalunya, una mica més de 5.000. Això ha comportat, entre altres coses, que ERC perdés les alcaldies de Tarragona, Lleida i Sant Cugat . El PSC es consolida com un partit amb la directa posada de cara a les eleccions al Parlament espanyol que acaba d’anunciar Pedro Sánchez i projecta la seva ombra cada vegada més allargada cap al Palau de la Generalitat. Des d’una perspectiva mínimament neutral, costa molt no atribuir a les ziga-zagues de l’actual direcció d’ERC, i al seu líder màxim, la responsabilitat més alta en aquest fracàs. Però ben altrament ningú, entre els militants, simpatitzants o col·laboradors en els mitjans de comunicació afins, sembla haver demanat explicacions.
Alberto Nuñez Feijoo
Xavier Trias
La victòria de Xavier Trias a Barcelona és una bona notícia. Trias és un polític amb una àmplia experiència, que ha gestionat amb encert àrees tan complicades com la sanitat i el mateix ajuntament de Barcelona, amb una consciència social molt més profunda que molts dels polítics que s’auto-proclamen d’esquerra, i que és capaç d’escoltar. La seva victòria és una bona notícia no tan sols per aquells que l’hem votat sinó per al conjunt de la ciutat. Al marge del judici que puguin merèixer les seves actuacions concretes, l’error d’Ada Colau ha estat governar des d’una superioritat ètica que en cap cas justificada. Declarar-se “d’esquerres i progressista” com a argument per tornar a ser alcaldessa constitueix una utilització barroera dels grans conceptes ideològics devaluats justament per bona part de les esquerres europees del segle XX. Colau és una gran parladora. Té allò que els experts en diuen “relat”, que és allò que li falta al futur alcalde Trias. O sigui capacitat per anar més enllà de la simple administració i assumir un discurs que, sense ser entabanador, sigui capaç de suscitar uns certs ànims entre els ciutadans. Que, en aquests moments, bona falta ens fa.
Vaig començar a entendre que Putin era un personatge molt més complex del que, de lluny, podia semblar després d’haver llegit Limónov que no és cap llibre d’història sinó un text escrit per Emmanuel Carrère, aquest biògraf que es fa passar per novel·lista. Limónov va ser un personatge de carn i óssos, encara viu, quan Carrère en va publicar la biografia (395 pàgines en l’edició castellana d’Anagrama). Putin no és, en absolut, el personatge central de l’obra però Carrère es cuida prou de presentar-lo com un boig o un home sense importància. En el llibre queda clar que Putin s’ha auto imposat la missió de retornar als ciutadans de Rússia l’autoestima col·lectiva, l’orgull de ser una de les nacions més fortes del món, i que com a tal ha de ser respectada. Aquest punt de vista és aprovat, i celebrat, per un sector molt nombrós –majoritari?– de la societat russa.
Vladimir Putin
Després d’haver publicat Los europeos i La revolución rusa (1891-1924) ens arriba, ara, la versió castellana de La historia de Rusia. L’autor d’aquests tres llibres és Orlando Figes, historiador, professor de la universitat de Londres. Jo els he llegit amb l’explícita admiració que em mereixen aquesta savis universitaris anglosaxons, els millors en la seva especialitat, que escriuen a favor del lector comú i procuren no perdre’l a la cinquena ratlla. Aquest darrer llibre de Figes està escrit, o acabat, després que les tropes russes entressin a Ucraïna i l’autor no desaprofita l’avinentesa per relacionar alguns dels trets més significatius de la història de Rússia amb la política de Putin. Així, per exemple, la invasió dels mongols del segle XIII té com a conseqüència, dos segles després, el dibuix, al territori d’Ucraïna, de dues zones d’influència: la dels principats del sud-est que queden sota la influència de Polònia i Lituània, que acabaran per tenir models polítics occidentalitzats; i la part nord-oriental més influïda per Rússia i, per tant, menys permeable als valors europeus. L’emperador Pere I de Rússia (1672 – 1725), conegut com Pere el Gran, es proposa l’europeïtzació de Rússia i aquest –escriu Figes– és un intent inacabat però que marca, des d’aleshores, la història d’aquell país. En la seva esplèndida biografia sobre Lenin, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, mare del biògraf-novel·lista, diu que aquest era l’objectiu que també inspirava l’actuació revolucionària del líder bolxevic i Figes subratlla l’explicita admiració de Putin cap aquell emperador. Però perquè fracassa aquest intent d’europeïtzació de Rússia? Figes ho té clar: perquè, a manca d’una societat dinàmica, amb estaments i institucions pròpies, l’Estat s’erigeix en l’únic motor possible de les preteses reformes polítiques i això les condemna al fracàs tant en el temps de Pere el Gran com després de la victòria bolxevic. Per als qui formem part d’una generació que durant molts anys vam llegir la història en clau ideològica, la demostració de la línia de continuïtat existent el règim tsarista i el règim comunista que el va substituir constitueix –tot i que intuïda– una novetat revolucionària. Ens permet encaixar amb més versemblança les diverses peces que formen el trencaclosques de la història de Rússia. Aquesta línia de continuïtat es fa perceptible, per exemple, pel que fa a la relació d’una bona part dels ciutadans russos amb els seus líders. Els tsars esdevenen els màxims representants de Déu a la Terra i tenen com a prioritat ocupar-se del benestar del seu poble. Son el boiars, els nobles propietaris de les terres o els funcionaris del Partit els qui actuen de forma brutal contra els camperols i la classe treballadora; a l’esquena –però– de Pere el Gran, de Stalin o de Putin. El convenciment de la bondat diguem-ne intrínseca dels líders màxims és un convenciment força més extens del que podria semblar. Quan a la muller de Molotov, un dels col·laboradors més directes de Stalin, la treuen, al cap d’uns dies de la mort del dictador, de la presó on el líder soviètic l’havia dut, sense cap mena de judici per entremig, ella comenta: “Ja sabia que Stalin em trauria així que ho sabés”.
Pere I, el Gran
Les lleis que subjectaven els pagesos de la terra sense pràcticament possibilitat d’emancipació son el precedent més semblant a les grans col·lectivitzacions dutes a terme per Lenin i Stalin en les quals van tenir un paper molt actiu els funcionaris del Partit. Assassinats, per ordre de Stalin, la majoria de dirigents bolxevics, aquests funcionaris procedien de les escoles i de l’escalafó administratiu creat després de la revolució de 1917. I son els qui van dirigir Rússia després de Stalin: Khrusxov, Bréjnev, Gromiko i Kossigin, citats per aquest ordre per Figes. L’anomenada revolució bolxevic no va instituir la dictadura del proletariat sinó la dictadura de la burocràcia
Enfront dels qui han pretès l’europeïtzació de la política i la societat russes es troben aquells que reivindiquen uns pretesos valors propis dels pobles eslaus que inclou la convicció que Rússia ha d’oposar-se al pensament que ha triomfat a Occident i reivindiquen el paper del cristianisme i d’una certa mística. Figes ja havia tractat el tema en el seu anterior llibre —Los europeos– en contraposar el pensament de Turguénev al de l’últim Gógol. Ara insisteix en el tema i el situa en el rerefons de l’actuació de Putin. És un pensament que té una notable acceptació entre la societat russa com ho prova el posicionament de l’actual patriarca de la seva església ortodoxa i, només fins a cert punt, el de Soljenitsin, que volia per a Rússia una estructura política democràtica –i prou que en va pagar el preu–. I, a la vegada, reivindicava aquells suposats valors de l’eslavisme, una barreja de mística i de missió històrica capaç de justificar les agressions territorials més injustificables. Però estaria bé que, ni uns ni altres, utilitzessin el nom de Soljenitsin en va.
Figes també es mostra crític amb el paper que la OTAN i la Unió Europea van jugar després de la caiguda del comunisme i la desvertebració de la URSS. “En lugar de atraer a Rusia hacia un nuevo pacto de seguridad para Europa, la OTAN la mantuvo aislada. Estados Unidos y sus aliados del Atlántico Norte se comportaron como si hubieran sido los “ganadores” de la Guerra Fría y Rusia, la potencia “derrotada”, no debiera ser consultada sobre las consecuencias de la crisis soviética en las regiones en los que los rusos tenían intereses históricos”. Admetem que això va anar d’aquesta manera –ho admet fins i tot George Kennan, el polític nord-americà que va donar forma a la política de contenció de la URSS durant la Guerra Freda–. Però, ¿amb quins arguments els dirigents europeus i nord-americans podien imposar una política de neutralitat als països bàltics o a Polònia si cada vegada que Rússia havia esternudat ells havien estat envaïts i massacrats? També en aquest cas la memòria històrica ha resultat decisiva per situar les coses en el punt on ara, per desgràcia, ens trobem.
He llegit el darrer llibre publicat per Jordi Graupera, La perplexitat, amb una gran atenció. Recordo que ell formava part dels joves talents que rondaven —no sé si en qualitat d’adherits o simpatitzants– per la fundació “Catalunya Oberta”, el think-tank creat per Lluís Prenafeta, que agrupava el catalanisme liberal i que jo, per raons que ara no venen al cas, tan trobo a faltar. Entre aquells joves talents, Salvador Sostres, Bernat Dedeu, Enric Vila i Astrid Bierge. “Catalunya oberta” va funcionar entre el 2001 i el 2017 i, com és natural, cadascú d’aquests aleshores joves ha seguit la seva via. Sorgit, per raons familiars, de “la marmita” de Convergència, com ell mateix declara, Jordi Graupera és, en l’actualitat, professor de filosofia, periodista i polític. A les eleccions municipals del 2019 va ser el cap de llista de la candidatura “Barcelona és capital” però no va aconseguir el mínim de vots necessaris per entrar al consistori.
Tal com em passa quan llegeixo els articles de Bernat Dédeu, de Jordi Graupera m’agrada, d’entrada, la seva ambició; una ambició sustentada en uns coneixements substantius, és a dir, no efímers, no situats a la cresta de l’onada ideològica de torn, sinó en una curiositat universal a la recerca de les preguntes de sempre que, per general, no tenen resposta o no la tenen fàcil. És en aquest context, que el llibre de Graupera analitza tres complexitats. La complexitat personal, derivada del seu àmbit familiar, de la seva biografia; la complexitat històrica, en aquest cas, a partir de l’arribada a la Casa Blanca del president Obama–; i la complexitat filosòfica, que intenta explicar-nos les qüestions eternes, i no tant –que consti– d’on venim sinó cap on anem, si és que anem cap algun lloc. És un llibre dens, entre altres motius perquè la combinació de les tres perplexitats no sempre pot despertar el mateix interès en el lector.
Potser per deformació professional –els periodistes son els historiadors del present, i la definició no és meva sinó del senyor Albert Camus– la part que més m’ha interessat és la històrica. Graupera explica amb claredat i coneixement l’evolució dels líders històrics, des del segle XIX, de la comunitat negra, o afro-americana, com ara se n’ha de dir amb molta més precisió; d’on venen Martin Luther King, Elijah Muhammad i Malcolm X i quina diguem-ne síntesi n’han fet el president Obama i la seva dona Michelle. Sense la seva relació amb Elijah Muhammad i Malcom X, per exemple, no s’explica que el boxador Muhammad Alí sigui considerat la figura més popular del segle XX als Estats Units després del president Kennedy. Aquells dos activistes no defensaven la integració de la minoria negra dins la majoria blanca –com Luther King– sinó el seu reconeixement com a “altres”, com a afro-americans que, si de cas, han de pactar amb els blancs d’igual a igual.
El llibre és, també, un viatge iniciàtic del seu autor cap al seu propi interior, cap a la seva complexitat personal. I Jordi Graupera no te recança d’arribar al fons de les seves contradiccions, de les seves pors, de les seves maldats –presumptes o reals–. Graupera aprofita la seva estada a Nova-York per situar-se ell mateix a una certa distància d’un mirall que no pot deixar de mirar fins a conèixer-ne –per assumir-los no sense dolor– tots els racons. I aquest exercici d’introspecció, d’auto-coneixement, pren com a marc, i com a recurs per seguir avançant, la reflexió filosòfica. Sense aquest marc, l’exercici perdria bona part del seu interès col·lectiu. Allò que el fa diferent del que podria escriure el lector comú –o l’escriptor no avesat a la filosofia– és que, de més a prop o de més lluny, el podem compartir perquè eixampla horitzons. Hi son presents temes com l’acceptació (o no) de nosaltres mateixos; la culpa; el pes de la família i l’herència ideològica i intel·lectual; el reconeixement de les propis capacitats (i com usar-les); la relació amb els altres (que no ha de ser de superioritat ni d’inferioritat), els costums i les creences religioses; el sexe…
He començat per dir que celebro la consolidació d’alguns d’aquells joves valors que vaig conèixer a través de “Catalunya Oberta”. Preparats i ambiciosos, repeteixo. Ens fan falta si de veritat creiem que som una cultura de primera. Si ens ho creiem de veritat. Estic tip de tanta mediocritat aplaudida.
No sé si ara tindria molt èxit una reposició de l’obra de teatre Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Jo recordo la versió que es va presentar al Teatre Calderón, aleshores situat a la Ronda de Sant Antoni, protagonitzada –em sembla– per Fernando Fernan Gómez i Emma Cohen. L’enemic és el metge, Thomas Stockmann, que denuncia que les aigües del balneari que donen vida al poble no son aptes per al consum humà. Això provoca l’enemistat de la majoria de conciutadans, que li munten un judici i l’obliguen a marxar. El Dr.Stockmann és l’altra cara de la moneda dels analistes com Ivan Redondo, especialitzats en aconsellar als polítics sobre el que han de fer o deixar de fer en funció de les oscil·lacions de l’opinió pública. La demoscòpia és l’antítesi de l’ètica de la responsabilitat que segons els més il·lusos, entre els quals em compto, hauria de presidir la presa de decisions dels homes i les dones que s’ocupen de la cosa pública.
Els polítics que semblen massa intel·ligents, o massa preparats, desperten el recel dels molts votants i sovint perden les eleccions o les guanyen per un marge insuficient per poder desplegar el seu programa reformista. El candidat demòcrata Adlai Stevenson (1900-1965) va perdre per dues vegades les eleccions presidencials enfront del general Eisenhower, el vencedor de Normandia. Estava considerat un dels polítics més brillants de la seva generació. Churchill és un altre dels exemplars més clars de les conseqüències d’anar contra-corrent. Mentre bona part de l’opinió pública anglesa aprovava les cessions territorials que Daladier i Chamberlain pactaven amb Hitler, Churchill s’esgargamellava, sense cap resultat, advertint de la necessitat de rearmament. En el prefaci dels dos volums que ocupen el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial, el polític anglès ho deixa molt clar. Quan el president Roosevelt li demana que suggereixi un nom per definir el conflicte que acabava de finalitzar, Churchill respon convençut: “La guerra innecessària”. Innecessària si, tal com ell preconitzava, la Gran Bretanya i França haguessin parat els peus a Hitler a les primeres de canvi. El general De Gaulle el 1940 es va alçar contra la majoria de la classe política francesa que va acceptar, sense gaires escarafalls, la invasió alemanya i anys després, quan va ser president de la Cinquena República, va donar llum verda a la independència d’Algèria tot i haver retornat al poder en bona part gràcies als militars que preconitzaven el contrari. La decisió li va costar, entre altres coses, un atemptat quan viatjava en cotxe del qual en va sortir il·lès per ben poc.
Emmanuel Macron sembla fet d’una fusta semblant a la d’aquests personatges. Brillant des de ben jove, es va llicenciar en Filosofia per la universitat de París-Nanterre amb una tesi sobre Hegel, i també en Ciències Polítiques. Va ser assistent del filòsof Paul Ricoeur en la confecció de la seva obra Memoria, historia y olvido i, finalment, es va llicenciar per l’Escola Nacional d’Administració –la cantera dels primers ministres i alts càrrecs polítics de França– i va entrar en política després de passar quatre anys a la Banca Rothschild. Un dels seus principals mentors va ser Michel Rocard (1930 – 2016), el polític que havia de reformar de dalt a baix l’esquerra francesa però que va topar amb l’ombra anguniosa i permanentment malintencionada de François Mitterrand. Rocard era de religió protestant com també ho havia estat Maurice Couve de Murville (1907-1999), un dels polítics més propers al general De Gaulle, i el ja esmentat filòsof Paul Ricoeur. Sembla ser que Mitterrand havia dit que Rocard no triomfaria en política perquè el seu sentit de la responsabilitat individual, propi del comportament protestant, li ho impediria. És clar que Mitterrand potser pensava en ell mateix, un polític que va fer totes les tombarelles imaginables amb l’única obsessió d’arribar a President.
Macron és un polític que pot parlar de Hegel, que és expert en finances i que tracta els ciutadans com a adults encara que sigui a costa de semblar prepotent i orgullós. Potser els ciutadans francesos preferirien un president com el “nostre” cap de govern Rajoy que necessitava traductors de l’anglès per parlar amb els seus col·legues europeus i que es vantava de dir que la seva lectura preferida era el diari Marca. O el “nostre” anterior cap d’Estat –el rei Joan Carles– que quan li deien alguna cosa sobre cultura contestava “Preguntádselo a Sofía”. Macron no amaga la seva intel·ligència i preparació i això, per a un polític, pot acabar per resultar perillós.
"Amo les faules del filòsofs;
