El Blog d'Agustí Pons

Pallach: el polític que va tenir raó

No deixar-se endur per l’aigua del riu sinó posar-s’hi de cara i intentar analitzar-la. Aquests son els autèntics intel·lectuals. M’ho va ensenyar el professor Josep Calsamiglia de qui vaig rebre unes quantes diguem-ne classes particulars –visites, dinars…– durant unes poques trobades que  em van marcar per sempre. Anar contra-corrent i sortir-se’n:  aquesta mena de personatges són els qui de veritat fan avançar la societat. Després de llegir l’excel·lent biografia que Joan Safont li ha dedicat no podem dubtar que Josep Pallach és un d’aquests personatges. No tenia cap condició objectiva –per dir-ho en la fraseologia del marxisme d’aquells anys– per aconseguir l’alt grau d’ influència ideològica i política que va arribar a  exercir i que només un mortal atac de cor va aturar quan tenia 56 anys, la matinada del dimarts 11 de gener de 1977.  En política va ser precoç: als 16 anys ja feia mítings, sovint de teloner d’Andreu Nin, el dirigent del POUM, durant la guerra civil. Exiliat com tants i tants catalans i espanyols ell no va deixar de militar. Va tornar clandestinament a Catalunya, va ser detingut i empresonat primer a Figueres; després a Salt on hi passarà més d’un any fins que aconseguirà fugir per tornar a França i obrir-se camí com a mestre i pedagog sense abandonar mai la seva passió per la política. Tot això està molt ben explicat en aquesta biografia de Joan Safont –Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic)– i m’estalvio, per tant, d’entrar en detalls.

Ell, Josep Pallach, era un home de poble. Ja sé que Figueres és una ciutat històricament efervescent per on han entrat algunes de les idees polítiques i culturals més diguem-ne progressistes dels segles dinou i vint.  El professor Joaquim Molas explicava, per exemple, que Salvador Dalí era el més ben informat  del trio que formava amb Lorca i Buñuel perquè quan va entrar a la Residència de Estudiantes de Madrid ja coneixia les revistes culturalment més inquietes que es publicaven a França. El que vull dir és que Pallach va néixer i créixer lluny de les elits intel·lectuals barcelonines. El seu sentit de la democràcia, del catalanisme i del socialisme estava empeltat del federalisme empordanès del segle XIX i del lliure pensament revestit, amb més o menys intensitat, de  maçoneria.  Res a veure ni per ascendència social ni per formació acadèmica  amb les biografies d’alguns dels intel·lectuals barcelonins que més el van intentar desacreditar pel seu anti-comunisme raonat i explícit que va assumir i predicar  després de la seva experiència amb el POUM. Pallach va lluitar tant contra el franquisme com contra el pensament marxista dels anys seixanta i setanta que es va estendre com a taca  d’oli i que semblava tenir–com explica Tony Judt en el seu llibre Pensar el segle XX—   resposta per a tot. Alguns dels cappares d’aquest marxisme intel·lectual i artístic  sí que formaven part de l’elit dominant tot i que es trobessin a l’oposició del franquisme i patissin penalitats econòmiques –no tots, ni molt menys– i persecució política. Era una elit que no havia perdut, com corresponia a la seva classe social, sentit de poder i que ara, sota el franquisme, el podia administrar, en la mesura  possible, a la universitat, a les editorials, als mitjans de comunicació.  Estaven en possessió de  la Veritat ideològica, que administraven amb saviesa,  i això els situava per sobre de qualsevol crítica. Pallach no deixava de ser un menestral nascut i educat a Figueres que havia estudiat de gran i que va trobar aixopluc en una branca de tan poc pedigrí acadèmic com era en aquell moment la pedagogia. Però la Història, amb majúscula, li ha donat la raó.

Dues notes finals que també es desprenen de la lectura d’aquest llibre.  En primer lloc, i aquesta és una tesi que anys enrere hauria estat desqualificada d’entrada, la constatació que la història sovint  penja d’un fil. ¿Quina hauria estat l’evolució de la política i la societat catalanes si aquell 10 de gener del 1977 se li hagués pogut aplicar a Josep Pallach un desfibril·lador? En segon lloc, en aquest episodi tan decisiu de la nostra història contemporània –la recuperació de la democràcia– el paper dels països democràtics europeus no va ser d’inhibició o d’abandonament  com en el cas de la Segona República i, sobretot, de la guerra civil. Les democràcies europees, amb Alemanya al capdavant, van apostar fort, i d’una manera literal, és a dir amb influència i diners, a favor de la recuperació democràtica de l’Estat espanyol. Pallach ho va viure des de primera línia i en va ser també víctima en no voler supeditar el socialisme català que ell dirigia al nou PSOE que s’estava obrint pas. I això també està explicat, i molt ben explicat, en aquesta biografia.