24
Abr
2019

Picasso, geni absolut

Molt bona nit a tothom.

En primer lloc, el meu agraïment a Joaquim Colominas, per haver-me convidat a parlar de Picasso, i a la resta de persones que ho han fet possible.  No em posaré sentimental –Picasso no m’ho permetria— però és just que digui que, per a mi, venir a CICF –jo encara pronuncio aquest nom amb la F final—té un punt especial d’emoció. Hi vaig estudiar la carrera de periodisme entre els anys 1964 i 1967 amb uns professors que encara avui em resulten inoblidables:  Manuel Vigil, Santiago Nadal, Josep Maria Bricall, Joaquim Maria de Nadal i Caparà, Llorenç  Gomis i Antoni Comas, entre d’altres. En el meu llibre  Temps indòcils dedico un capítol a aquests mestres i a l’ambient que jo vaig viure en aquella Escola de Periodisme. A ells els dec algunes de les millors coses que he fet en els meus cinquanta anys de professió.

Però no puc entretenir-me gaire en aquests records perquè he vingut a parlar de Picasso i Picasso exigeix tot el temps disponible i més. Què vull dir amb això? Parlar amb una certa profunditat de Picasso en una hora  és del tot impossible perquè Picasso resumeix tot l’art del segle XX –per no dir tot l’art de la Modernitat, que començaria en Cezanne i els impressionistes i acabaria amb Malevitx i el sincretisme revolucionari rus— i per la magnitud de la seva obra. L’objectiu, doncs, d’aquesta conferència no és tant l’examen de les diverses èpoques pictòriques per les quals passa Picasso sinó justificar el títol; convèncer-vos, si que no n’estàveu convençuts abans d’entrar en aquesta sala, que Picasso és un geni absolut perquè només si partim d’aquesta definició podem entendre la grandiositat, la singularitat històrica de la seva figura i l’emoció  que encara ens pot provocar la seva obra. 

En aquesta conferència parlaré molt de dos dels catalans que més el van conèixer:  el notari Raimon Noguera i el poeta Josep Palau i Fabre. És Palau i Fabre el qui escriu  que “la clau de l’obra de Picasso és el mimetisme. Ser més fort que el model”.  Picasso observa els diferents corrents estètics que li passen pel davant –o dels quals potser n’és l’inventor o el co-inventor.  Els observa, els comença a practicar,  s’hi apassiona, s’hi abraona, els degluteix i els acaba escopint  en forma d’obra d’art. Immediatament després, els abandona. I el mateix podríem dir, com veurem més endavant,  pel que fa a les seves relacions humanes, especialment amb les dones: s’hi atansa, s’hi abraona, les converteix en el centre de la seva activitat artística i, després, les abandona. Dos exemples: tan li fa si l’inventor del cubisme és ell o Juan Gris o Bracque. L’important és que ell ens ha deixat “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”  on el cubisme és usat per provocar una ferida de mort a l’art que fins aleshores s’havia fet.  I tant li fa que altres pintors abans i després d’ell hagin practicat allò que se n’ha dit l’art compromès. Ell, el 1937,  pinta el “Guernika” punt culminant, difícilment superable,  d’aquesta tendència artística.

Els primers quadres de Picasso que es coneixen són de quan tenia 13 anys i vivia a La Corunya on la família s’havia traslladat, des de Màlaga, perquè el seu pare hi havia trobat plaça com a professor de dibuix.  Son uns quadres de tendència impressionista, més aviat tenebrosos i també pinta escenes costumistes.  Però és a Barcelona, on arriba el 1895, quan té 14 anys, on  Picasso queda enlluernat.  És la Barcelona de l’anarquisme, de la modernitat   ideològica i del Modernisme estètic, de quan els tramvies de cavalls son substituïts per tramvies elèctrics, de la proximitat de París d’on van i venen Rusiñol i Casas,  del cartellisme, dels 4 Gats i de Nonell. Picasso veu, mira, assimila, degluteix. i comença a pintar amb una febre creadora que ja no l’abandonarà mai. És llest i ambiciós. De seguida s’adona que el gran pintor és Nonell i no Casas. Ell voldrà pintar com Nonell però gaudir de la influència social de Casas, a qui no perd de petja. 

I comença –com he dit–  a pintar d’una manera obsessiva. He portat aquí els 4 volums escrits per Palau i Fabre sobre l’obra de Picasso. Van del 1881, any del seu naixement, al 1939.  Palau i Fabre documenta més de 6000 obres –en concret,  6098–. Si apliquéssim aquest càlcul fins al 1973, any de la seva mort, ens trobaríem que Picasso hauria pintat unes 10.000 obres. I, molt probablement, aquesta xifra es quedi curta. Una de les moltes obres que Palau va dedicar a Picasso es titula “Estimat Picasso” i és un relat, en forma de dietari, de com ell aconsegueix connectar amb el pintor  i esdevenir-ne amic.  Ens explica el dia a dia de “Notre Dame de Vie” l’enorme casa que Picasso i Jacqueline habitaven  a Mougins, sobre el turons de Cannes i m’imagino que amb una esplèndida vista sobre el mar.  Dic m’imagino perquè jo, endut per la meva mitomania, he pujat fins a Notre Dame de Vie però només l’he pogut veure pel darrere.  En aquell moment, fa un parell d’anys, l’accés estava vetat al curiosos. Doncs bé, més d’una vegada, Palau escriu com, en un moment donat, Picasso es retira de la conversa per tancar-se al seu estudi i sortir-ne al cap d’una estona amb una dedicatòria en algun dels llibres sobre ell que Palau li porta   on  aquest ha quedat transformat en un retrat faunesc o en un rostre blau cofat amb una barretina vermella. És a dir, Picasso pinta a l’instant, seguint un impuls immediat, visceral.  I pel testimoni del fotògraf David Douglas Duncan sabem que a la primavera de 1957 en tres hores enllestí les vint-i-set aiguatintes de La tauromàquia que edità Gustau Gili, el seu amic i editor català. 

A partir d’aquells primers quadres de caràcter impressionista o costumista –quan Picasso té 13, 14 o 15 anys–  podem anar seguint les diverses etapes de la seva creació artística: l’època blava,  des del 1901, per posar una data, marcada pel seu segon viatge a París. Època blava: “univers de misèria i de dol” segons definició de Palau Fabre. Per exemple, “Gran autoretrat blau”, de 1901. O “La vida” 1903, inspirat en el  suïcidi del seu amic Casagemas amb qui havia fet el seu primer viatge a França..

Ja instal·lat definitivament a París des del 1904, comença l’anomenada època rosa. La seva obra esdevé menys tràgica. Hi apareixen el rosa, el granat, el salmó. I els temes  son els actors ambulants o de teatre, els acròbates de circ, les amazones. “A partir d’aquest moment –escriu Palau Fabre– es fàcil de constatar una veritat que caldrà no oblidar mai: l’obra de Picasso reflecteix sempre les seves vivències, és un diari personal, fins i tot íntim, molt més que una obra purament objectiva”. .

Ja he dit que no seguiria pas a pas la seva evolució artística però crec que és necessari que m’aturi un moment davant de “Les senyoretes del carrer d’Avinyò” el quadre que marca un punt i apart en l’evolució de l’art contemporani. Amb “Les senyoretes del carrer Avinyó” s’inicia l’aventura de descomposició de la figura que és una aventura que havia començat, de fet, amb els impressionistes, que havia seguit amb els puntillistes però que mai no havia arribat a la radicalitat de la proposta de Picasso. “El més gran revulsiu de l’art modern” per dir-ho en paraules de  Palau i Fabre. “Destrueix la idea occidental de la bellesa, la tradició grecollatina de l’art”.  Picasso només té 26 anys quan el pinta. I en pintar-lo es complica la vida perquè ningú no el segueix. El seus amics no l’entenen. Nomes Kanhwiler, marxant i crític d’art que acabarà essent el seu agent.  

Fixem-nos que per realitzar una de les pintures més universals de tots els temps Picasso usa un tema absolutament local,  que li resulta familiar, com és una casa de barrets del carrer Avinyó que ell devia visitar amb certa freqüència.  És exactament el mateix que farà  James Joyce amb Ulisses, la càrrega de dinamita més potent contra la tradició novel·lística occidental.  Ulisses està basada en un tema absolutament local:  la vida a Dublín d’un antiheroi d’Homer durant  24 hores, és a dir, durant un sol dia.  I el mateix podríem dir de Joan Miró i el seu quadre “La masia”, la masia de propietat familiar  on ell havia passat llargues temporades. O de Woody Allen i les seves pel·lícules que tenien per escenari  Nova York.  En tots aquest casos, l’ interès universal s’aconsegueix a través de temes, situacions o paisatges absolutament locals. La idea, brillant, no és meva sinó que li vaig sentir explicar, i després llegir, al gran filòsof Josep Ferrater Mora.

I entre Picasso i Joyce encara hi ha un altre punt de contacte, una altra coincidència.  Quan es decideixen a procedir a la demolició de la tradició artística que els ha acollit –la de la pintura, en el cas de Picasso; la de la literatura, en el cas de Joyce— tenen autoritat per fer-ho perquè en les seves obres prèvies han demostrat una maduresa artística insòlita; una maduresa que molts creadors no arriben a aconseguir mai o que ho fan en la seva etapa final  com a fruit d’una evolució que ha durat molts anys. Picasso té 26 anys quan pinta “Les senyoretes…”;  Joyce, 36 quan publica Ulisses.  Picasso ha assolit nivells de perfecció en quadres anteriors. Penso, per exemple, a “Ciència i caritat” pintat quan només tenia 16 anys; o a “Família d’acròbates amb un simi”, de l’època rosa, pintat el 1905 quan en tenia 26.  Joyce, per la seva banda, havia demostrat el seu mestratge  tant en el recull de contes Dublinesos, publicat el 1914, quan tenia 32 anys; com en el Retrat de l’artista adolescent, publicat dos anys després. Els morts, per exemple, últim conte de Dublinesos, està considerada una de les millors narracions curtes del segleXX. 

Un dels retrats més encertats de Picasso el va escriure el notari Raimon Noguera.  Ho va explicar en una entrevista de Zeneida Sardà  a Serra d’Or poc abans de morir; una entrevista després recollida en el llibre  Raimon Noguera, un homenot, notari d’homenots (Destino, 1994)  i de la qual jo també me’n vaig ressò en la meva biografia sobre el notari publicada per Edicions 62 l’any 2011. Preguntat sobre quin homenot l’havia impressionat, si Picasso, Miró i Casals,  Noguera respon: “Sense cap mena de dubte, en Picasso. En Miró era un artista avantguardista i, al costat d’això, un cap de família petitburgès. En Casals era un gran executant, un gran musicògraf, un home que va educar musicalment mitja humanitat. Penseu que és ell el qui va introduir Bach em els concerts. Abans, Le clavecin bien temperé servia per fer dits a les nenes que estudiaven piano! També va imposar Brahms a Barcelona. Ara, en Casals era un home molt senzill, un pagès del Vendrell. La seva afecció era anar-se’n a la taverna a jugar al dòmino. En Picasso era un home sencer. Podia prescindir de tot i de tothom. No hi ha hagut ningú més com ell en aquest segle, ni potser en tota la història de la humanitat. Ho va tenir tot: èxit professional, del qual va gaudir ja des de ben jove; bona salut, molts anys de vida, dones, diners… Ell mateix se’n reia: si llançava un gargot a la paperera, de seguida hi havia algú que li corria al darrere a recollir-lo: “Ets com el rei Mides” li havia dit jo. “Tot el que toques ho transformes en or!”. Al mateix temps, era un home d’una extraordinària vitalitat, que va treballar amb entusiasme. Recordo algun cop que havia anat a dinar a casa seva.  Jo m’esperava en un gran rebedor que hi havia a l’entrada, on no es podia seure mai perquè totes les cadires, els mobles, el sofà estaven  ocupats per llibres, pintures, per sabates, per barrets… per tot el que vulgueu. Era molt desordenat. Ell treballava a la sala del costat, i mentre treballava no se’l podia interrompre, ni tan sols la seva dona podia entrar en aquella habitació quan pintava.  Una vegada va obrir la porta de l’estudi i en veure’m allà esperant m’hi va fer entrar. “Entra, estic fent unes proves. Mira, què et sembla. Tot això ho fet així i així… Ara he canviat això…” Era fantàstic: parlava amb la il·lusió del xicot que comença”.  

El notari Raimon Noguera va conèixer personalment Picasso durant la tardor de 1969. Abans, però, ja havia intervingut decisivament en les gestions que van fer possible l’obertura del Museu Picasso a Barcelona el març del 1963 en les quals, cal reconèixer-ho, l’actitud i la voluntat de l’alcalde Porcioles  també van resultar fonamental. Però atenció! El Museu Picasso no va poder ser anomenat amb aquest nom perquè Picasso era encara una de les bèsties negres del règim franquista  si tenim en compte que el ministre de la Governació era el general Camilo Alonso Vega, el mateix que havia “alliberat” Guernika després del bombardeig de l’aviació alemanya.  Aquella tardor de 1969 Picasso havia sentit necessitat de posar ordre a determinades situacions legals. El març del 1963, Picasso s’havia casat amb Jacqueline Roque, la dona amb la qual vivia des de feia alguns anys. L’havia conegut el 1953 quan ell tenia 72 anys i ella 26. Picasso va voler mantenir sempre la nacionalitat espanyola i això complicava enormement les coses a l’hora d’una possible repartició de l’herència perquè Espanya no reconeixia el divorci i Jacqueline  continuava casada per l’església amb el seu primer marit. 

Picasso volia mantenir la nacionalitat espanyola per moltes raons.  No era la menor que no sentia cap mena d’agraïment  cap a l’Estat francès. Segons documents descoberts no fa pas gaires anys, les autoritats franceses li havien denegat la nacionalitat francesa quan Picasso l’havia demanada, en el moment en que les tropes alemanyes havien envaït França, o estaven a punt de fer-ho, a l’inici de la II Guerra Mundial. Ara, en canvi, a finals dels seixanta, l’Estat francès li feia la gara-gara i vigilava de prop què passava amb l’immens patrimoni artístic de Picasso. I, finalment, l’estat francès se’n va endur el tall més gros després que, un cop mort el pintor, arribés a un acord amb la família per al repartiment de l’herència i el pagament dels corresponents impostos.  Només cal veure la magnitud del Museu Picasso de París. 

 En la primera visita de Noguera a Picasso aquest li va estar explicant, durant tota una tarda, quina era la seva situació legal, sobretot en relació a les seves dones i a la seva descendència,  i el va emplaçar a tornar l’endemà amb una possible solució. Però Noguera li va aturar els peus, dient-li:  “Has fet durant més de vuitanta anys tot el que t’ha passat pel barret, en el moment en què t’ha vingut de gust, sense cap respecte per cap llei ni divina ni humana. Tens dones en totes les condicions: legals, permanents, transitòries… Tens fills de totes menes segons el codi civil: legítims, il·legítims… No en tens de sacrílegs, perquè no ets capellà.  I ara vols que en un pobre home, com jo, en una tarda t’ho posi tot en ordre?”. Aquesta resposta va ser l’inici d’una bona amistat, entre altres raons, perquè Picasso no estava avesat a que ningú li discutís ni les seves ordres ni els seus capricis. Picasso va trobar en Noguera un conseller amb el qual no havia de mantenir cap actitud de recel perquè el notari era un home que ja tenia la fortuna feta i que res no li anava a demanar, cosa força rara entre les persones que envoltaven el pintor.  I l’amistat encara es va bastir sobre un altre al·licient. Amb Noguera, Picasso podia parlar de pintors, amics, cases i paisatges que havia conegut en la seva joventut, durant els anys que havia viscut a Barcelona. 

Dolors Ruiz Picasso, la germana del pintor, havia mort a Barcelona el 30 de setembre de 1958. Al pis del Passeig de Gràcia s’hi guardaven prop de les 200 pintures que Picasso havia realitzat durant els seus primers anys i que no s’havia endut a París quan s’hi va instal·lar definitivament el 1904.  Dolors, i els seus fills, n’havien estat guardians curosos.  Poc després de la mort de la seva germana Picasso envia al pis del Passeig de Gràcia un notari, perquè aixequi acte del que hi ha, i un fotògraf, perquè en faci les corresponents fotografies.  Son aquestes fotografies les que Picasso i Noguera examinen, una a una,  durant les tardes, o els dies sencers, que el notari passa a Notre Dame de Vie.   Les miren, Picasso en fa comentaris i Noguera, quan pot, li aclareix dubtes sobre personatges, edificis o situacions.  L’ajuntament de Barcelona, que està al corrent del que està fent el notari, voldria que Noguera demanés a Picasso un dels quadres del lot. El notari s’hi resisteix perquè sap que una de les raons de la confiança que li demostra el pintor és que mai no li ha demanat res. Finalment, però Noguera gosa insinuar-li que  l’ajuntament de Barcelona voldria que fes donació d’un quadre que l’artista havia pintat des d’un dels estudis que havia tingut a Barcelona on es veu l’estàtua de Colon.  “Calla, home, calla.” –li va contestar Picasso—tot això va a Barcelona”.  De fet, ja estava a Barcelona.  I no s’hi va moure. 

De les donacions de Jaume Sabartés i Picasso a Barcelona, Noguera se’n va sortir a través de procediments legals sovint enginyosos i que demostren el seu bon seny. Del testament a Picasso, no. Palau Fabre explica que a Notre Dame de Vie la paraula mort estava prohibida i això, juntament amb les pressions d’algunes de les altres dones que Picasso havia tingut, i de l’actitud del govern francès, va complicar enormement el tema. Picasso, finalment, va morir sense testament i la seva herència, com he dit, va quedar repartida entre els seus descendents i l’Estat francès.

Picasso va morir el 8 d’abril de 1973 a Notre Dame de Vie. Tenia 91 anys.  Els darrers quadres que havia pintat van formar part de l’exposició que es va organitzar al Palau dels Papes d’Avinyó.  Durant les vacances d’aquell any m’hi vaig arribar amb el meu sis-cents. En aquell moment, no tenia diners per comprar els catàlegs de les exposicions que visitava però, en aquest cas, tan li fa. Tinc les imatges d’alguns d’aquells quadres ficades al cap: rostres negres, potser màscares, que clavaven la mirada als ulls de l’espectador. Mai havia vist la Mort tan cruament representada. El més esgarrifós és que aquells rostres, aquelles màscares, eren les del pintor.  Uns anys després, concretament a finals del 2002, vaig  visitar al Grand Palais de París l’exposició Picasso-Matisse. Matisse era l’únic pintor al qual Picasso mirava de reüll. (La mateixa operació, per cert, que Salvador Espriu feia respecte a Joan Vinyoli).  Picasso tenia motius per comportar-se així. Matisse era  l’únic col·lega  que, per dir-ho d’alguna manera, li podia fer la competència.  Algunes de les pintures de Matisse reflecteixen  d’una manera simple i alegre, capaç de provocar l’admiració continuada del contemplant més llec, els problemes més complexos de l’art: forma, color, llum, composició,  moviment, els mateixos problemes que ja havien interessat els genis de tots els temps. A Rembrandt, per exemple; o a Velázquez.  Però Picasso sembla anar més lluny, en un territori on els temes intrínsecs a la pintura  deixen d’importar.  Picasso pinta directament dels genitals al quadre, i perdoneu-me l’expressió.  Pinta com si fos la primera vegada que allò que ell pinta fos pintat quan sap perfectament que això no és així com ho prova que, quan vol, demostra conèixer de dalt a baix la tradició pictòrica, i no només l’occidental. És en aquest sentit que Picasso pot ser considerat  un creador total, un geni absolut

Picasso, doncs, en la seva època de maduresa quan ja ha provat totes les formes  i estils –de l’art negre a la ceràmica, l’escultura i el gravat,  del cubisme al surrealisme i al classicisme, etcètera— aconsegueix prescindir de tota tradició, de totes les pressions que un artista rep de la contemporaneïtat en la que viu.  I és quan pinta directament  des de la seva pulsió més íntima, més personal. L’obra de Picasso és fonamentalment autobiogràfica i en aquesta  autobiografia les dones hi juguen un paper decisiu. I dramàtic. Amb la seva primera dona, Olga Koklova, ballarina dels Ballets Russos dels quals ell havia fet l’escenografia, es casa el 1918. Koklova gasta aires aristocràtics i de fet ella i Picasso entren a formar part de la mundanitat de París.  Així surt retratada, com una gran dama, en dos retrats que li fa el 1918 i el 1923.  El 1921 neix Paolo i, naturalment, de seguida també és objecte de la seva pintura: . Paolo, vestit d’arlequí,  de torero, etcètera. Tanmateix, Picasso ja fa temps que ha començat a enyorar la vida  diguem-ne bohèmia que portava abans i, de fet, el seu matrimoni amb Olga també fa temps ha entrat en crisi. El 1927  s’encandila d’una noia quan aquesta surt de les Galeries Lafayette. Ella té 17 anys. Ell, prop de 50. Maria Theresa Walter és de nacionalitat suïssa, monitora d’esport. Li compra un apartament per anar-la a veure quan vol i, després, fins i tot un castell. Torna a ser un període d’exaltació vital, sexual, per a Picasso. Potser per això en algunes de les pintures, Maria Theresa apareix  en imatges assolellades i colors lluminosos com en el quadre Le reve, que data de 1932. Tres anys més tard, el 1935, neix Maia, la filla de Picasso i Maria Therese. En realitat es diu Maria Concepció en honor a la germana del pintor, morta, com sabem, als 8 anys. Sembla ser que Olga Koklova se n’assabenta de l’existència de la nova companya de Picasso quan Maia ja ha nascut o està a punt de néixer.  No cal dir que Maia de seguida és objecte de nombrosos dibuixos per part de Picasso. “La identificació amb el mon de l’infant és tan intensa –escriu Palau  Fabre– que arribem a dubtar si el dibuix és obra seva o de la nena”. Picasso i Olga se separen però no es divorcien tant per raons legals com pel fet que en el contracte matrimonial havien estipulat que la meitat del patrimoni del pintor seria per a ella o el seu fill i Picasso no estava disposat a  complir aquest acord.   Olga Koklova mor el 1955. Maria Theresa Walter es penja, a casa seva, el 20 d’octubre del 1977 sembla que sense haver superat l’enlluernament que li havia provocat la seva relació amb el pintor.  L’any 1936 Picasso coneix Dora Maar.  El perfil de Dora Maar no té res a veure amb les dues dones anteriors. Dora era una fotògraf de prestigi, molt vinculada al moviment surrealista. Picasso la coneix en el moment en què l’esclat de la guerra civil espanyola el posa en un estat de baixa forma. A ella li devem les fotografies del procés de creació del Guernika. Per cert, Picasso tenia molt clar on volia que anés a parar el Guernika quan Franco morís: al Museu del Prado al costat de Les Menines de Velázquez, que ell tan admirava, i dels Afusellaments del 2 de maig de Goya.  Velázquez, Goya i ell.  François Gilot entra en escena el 1946 i  Dora Maar no té altra opció que la de retirar-se després d’haver servit de model a un dels quadres més tristos de Picasso: “Dona que plora”.  Dora Maar . es tanca al seu apartament de París, envoltada de pintures i obres de Picasso, i en aquest apartament mor el juliol del 1997.  A Victòria Combalia devem la recuperació d’aquesta figura. La crítica d’art catalana se’n va fer amiga en els darrers anys de la seva vida i ens ha deixat un llibre “Dora Maar con y sin Picasso” extraordinari. A Dora Maar devem, per cert, una lúcida definició de Picasso: “Com tots els espanyols és anarquista i creient”;  François Gilot entra en escena, com deia, el 1946.  De totes les dones que fins ara han compartit la vida amb Picasso ella és la més preparada intel·lectualment i la més autònoma.  Potser això explica que sigui l’única que pren la iniciativa de marxar. Sembla que el dia que ho va fer en el seu cotxe, acompanyada de Claude i Marina, els fills que havia tingut amb el pintor, ell es va quedar a la porta de casa absolutament contrariat. Va dir “Merde” i després durant una temporada va moure cels i terra contra  la dona que havia gosat deixar-lo. En el moment d’escriure aquestes ratlles  François Gilot encara viu a Nova York on va refer la seva vida.  Té més de 90 anys. Ella és, per exemple, La dona flor que Picasso va pintar mentre era la seva parella. El  1954 és Jacqueline Roque, dependenta de la botiga de pintures on Picasso anava a comprar alguns dels seus materials,  la que es converteix en esposa legítima de Picasso. Ella serà la seva guardiana fins al moment de la seva mort. I, naturalment, Picasso també l’usa com a model sembla ser que en més d’un centenar de quadres.  “La Jacqueline  –afirma el notari Noguera— era una dona d’una cultura extraordinària i molt intel·ligent. Era sorprenent i a la vegada anguniós veure la seva anul·lació i la seva supeditació total a Picasso”. Picasso va morir a Notre Dame de Vie –com ja he dit–  el 8 d’abril del 1973.  Jacqueline filtra les persones autoritzades a visitar i vetllar el cadàver del pintor. I no deixa entrar a  Pablito, el net gran de Picasso, fill del seu fill Paolo.  Disgustat profundament, l’endemà Pablito se suïcida bevent-se sencera una ampolla de lleixiu. El seu pare, Paulo, mor alcoholitzat el 1975, quan tenia 54 anys. I el 15 d’octubre de 1986 , Jacqueline Roque es dispara un tret al cap, incapaç de continuar vivint a Notre Dame de Vie encara plena de pintures i records picassians. 

¿És inevitable que la recerca de l’absolut per part dels genis comporti la destrucció de les persones que tenen més a prop?  Això es pregunta Marina Picasso, néta del pintor, en el llibre El meu avi –edició catalana:Pòrtic, 2002–.  És una pregunta a la qual no sé donar resposta.  I que em produeix un desassossec tan gran com l’obra sencera del monstre Picasso.

Moltes gràcies!

IC.CIC. 24 d’abril del 2019