Quan els polítics manaven
Els temps passats no van ser millors però de vegades ho sembla. Ara, per exemple, em vénen a la memòria alguns dels noms dels polítics europeus dels anys cinquanta i seixanta, quan jo començava a llegir diaris i les ferides de les dues guerres mundials tot just començaven a cicatritzar-se. Fa uns dies, La Vanguardiapublicava la fotografia d’Adenauer i De Gaulle assistint, per primer cop junts, a una missa de reconciliació a la catedral de Reims, el juliol del 1962. De Gaulle i Adenauer no eren tecnòcrates sinó polítics que prenien decisions i que no haguessin tolerat que ningú, ni els anomenats mercats ni l’opinió pública, condicionessin les seves decisions. No me’ls imagino consultant cada matí la prima de risc o governant d’una manera demoscòpica, o sigui a partir del que diuen o deixen de dir les enquestes. Nèstor Luján, un dels nostres més grans afrancesats, deia que el general de Gaulle havia alliberat París amb tancs anglesos, benzina americana i tanquistes espanyols. El cert és, peò, que va aconseguir que França s’assegués a la taula dels vencedors -amb gran sorpresa de no pocs militars alemanys-. I el cert és també que quan va veure que la IV República prenia una direcció que ell considerava no convenient per als interessos de França va deixar el poder quasi absolut que exercia i va marxar cap a casa. No dic que fossin governants perfectes. De Gaulle va fulminar el seu primer ministre, George Pompidou, quan aquest va gosar contestar “oui… mai” després que el general vingués a dir que no es podia retirar per falta de successors. I Adenauer va mantenir ben a prop seu, amb càrrecs d’alta responsabilitat, personatges que havien estat estretament vinculats al nazisme. Però manaven. I manaven en mig d’unes turbulències polítiques, econòmiques, socials i internacionals tant o més complicades que les d’avui.
En canvi, el guirigall actual és indescriptible. Parla Merkel i parlava Sarkozy i, ara, Hollande. Parlen els comissaris del govern europeu i el presidents i ministres dels governs de cadascun dels Estats membres de la Unió, i parlen els economistes i els periodistes i el ciutadà corrent ja fa temps que no sap què és exactament el que està passant. Algunes coses, però, semblen clares. Difícilment pot funcionar una Unió Europea si la seva ministra d’Afers Exteriors ha estat triada en funció de la seva incompetència -la Gran Bretanya no vol de cap de les maneres una unió política; si la principal font d’especulació financera no està fora
sinó dins de les seves fronteres, a la City de Londres (i en aquests dos casos, l’oposició de De Gaulle a la incorporació britànica al Mercat Comú esdevé terriblement actual); i, sobretot, si el propi disseny de les institucions europees -obra del socialista jacobí Jacques Delors-ha desembocat en una teranyina de burocràcia on la democràcia, és a dir, la relació entre el ciutadà i el polític, es perd.
Des que la crisi de l’euro s’ha fet endèmica, o quasi, l’aire repetitiu de les decisions polítiques i diplomàtiques s’ha accentuat. Sarkozy va perdre les eleccions perquè era massa poc monàrquic, un “parvennu” en una societat que premia el tarannà aristocràtic dels seus polítics, i per haver-se convertit, potser a causa de la por que li va provocar el coneixement exacte de la situació econòmica de França, en l’escolanet de la
senyora Merkel. Hollande és socialista i “enarca”, és a dir, ex-alumne de l’Escola Nacional d’Administració, d’on han sortit la majoria de presidents i ministres de França (fossin de dreta o esquerra). Hollande ha tornat a marcar distàncies amb Merkel i li ha ensenyat les ungles a través d’Espanya i Itàlia. Tot torna al seu lloc. França i Alemanya, en cohabitació obligatòria disputant-se la influència sobre els països del sud i amb la gran Bretanya a l’expectativa, a l’espera de treure’n profit. Perdut entre tanta mediocritat el somni europeu ha quedat convertit en un malson que només porta desgràcies.
Catalunya Oberta. 11 de juliol del 2012
"Amo les faules del filòsofs;