El Blog d'Agustí Pons

Rússia, Alemanya i la postguerra freda

Rússia va guanyar la II Guerra Mundial però va perdre la Guerra Freda. Sense aquestes dues consideracions es fa molt difícil entendre la invasió d’Ucraïna. Rússia va guanyar la II Guerra però hi va deixar més de vint milions de morts. Sovint des d’aquesta banda d’Europa ens hem mirat la història més recent en clau ideològica. Però sense renunciar a aquesta lectura potser ens hauríem aproximat més a la realitat del que va passar –i està passant– sinó oblidéssim les claus geogràfiques i històriques del comportament dels pobles i dels seus dirigents. En les seves converses amb els seus col·laboradors més immediats, Stalin es vantava no tant de la implantació del comunisme als anomenats països de l’Est sinó d’haver eixamplat els dominis territorials de Rússia fins a límits no mai vistos. Ho explica l’historiador Simon Sebag Montefiore en seu llibre, dramàtic i divertit alhora, La corte del zar rojo. Rússia té una pulsió imperialista com l’han tingut i tenen els Estats que un moment o altre han dominat el món o s’han situat entre els més poderosos.

A la Primera Guerra Mundial es va intentar dilucidar si l’hegemonia de l’Europa continental corresponia a França o a Alemanya. El desenllaç va ser del tot inesperat. L’hegemonia va passar a mans dels Estats Units i la I Guerra va suposar l’inici d’un cicle de declivi europeu –no en termes econòmics ni de benestar sinó d’influència en el mon– que ha arribat fins avui. Aquesta situació no canviarà mentre Europa no decideixi constituir una política exterior comuna de la qual la dedicada a la defensa n’hauria de ser –com a tot arreu– un dels braços més potents. I, ens agradi no, la realitat és que, mentrestant, els Estats Units, a través de l’OTAN, hi posa els diners, l’armament i els soldats. En la tensió permanent entre França i Alemanya que, de fet, ha presidit la història europea de bona part del segle XIX i XX, Rússia hi ha jugat un paper notable, per no dir decisiu. Per exemple, sense l’ajut d’Alemanya es molt possible que no s’hagués produït la Revolució d’Octubre que va portar els bolxevics al poder. No em refereixo només al trasllat, en un tren segellat, de Lenin i els seus companys d’exili des de Zuric a Sant Petersburg amb la consigna de predicar la derrota de Rússia davant d’Alemanya. Em refereixo, també, a l’ajut material que durant els mesos previs a la revolució d’Octubre van rebre els bolxevics de part del govern alemany (naturalment no de forma directa sinó a través d’intermediaris, com se sol fer en aquests casos). En un període històric on no hi havia ni ràdio ni televisió, la premsa escrita era el medi de comunicació per on circulaven les protestes contra la situació social i les proclames revolucionaries. En la seva biografia sobre Lenin, Hèléne Carrère d’Encausse explica que en les setmanes precedents a la presa del Palau d’Hivern explica, «la bolxevització de l’opinió anava avançant a pas lent però segur». I això era així entre altres raons perquè els bolxevics eren els amos «d’una premsa amb uns mitjans financers, en part derivats del diner proporcionat per Alemanya, que no poden comparar-se amb les de la resta de partits». El conjunt de la premsa del partit bolxevic sumava més 320.000 exemplars repartits entre 41 periòdics dels quals 27 es publicaven en rus i la resta en armeni, lituà, georgià, tàrtar, etc. I, efectivament, Lenin, així que arriba al poder, signa la pau amb Alemanya encara que sigui a costa de perdre-hi força territori. Pensa, i així ho proclama des del dia de la seva tornada de l’exili, en una revolució si més no europea de la qual la que ell protagonitzarà a Rússia no en serà més que el pròleg. Temps hi haurà de recuperar el que s’acabarà deixant a Brest-Litovsk.

Si ens endinséssim en els terrenys de la psicologia col·lectiva –sempre perillosa– podríem dir que Alemanya va treure, o ajudar a treure, Rússia d’Europa i setanta anys després, un cop caigut el Mur, l’ha ajudada a reincorporar-s’hi Això s’explicaria no només per motiu econòmics –Rússia és un gran mercat i té gas– sinó també històrics. El cert és que Rússia ha estat, des del 1989, el soci privilegiat d’Alemanya i és en aquest context, i no el d’una iniciativa purament individual, allò que explica que Gerhard Schröder, ni més ni menys que ex-canceller alemany, sigui el president de l’empresa que ha de portar –o hauria de portar– el gas rus a Europa. ¿Quina empresa més decisiva es podria trobar per tornar ancorar Rússia a la casa comuna d’Europa?

Ara, Alemanya està desconcertada; França, a través del seu president, torna a erigir-se en el portaveu d’Europa; i els Estats Units segueix tenint l’última paraula.