Salvador Espriu: càbala i psicoanàlisi
De moment, l’Any Espriu m’ha permès viure dues experiències excepcionals: la visita a l’exposició “Espriu i la càbala” i el coneixement del treball acadèmic “Paraules que ens fan companyia”. M’agradaria ser capaç de transmetre al lector el convenciment que es tracta de dues iniciatives d’un altíssim nivell intel·lectual, que haurien de merèixer més interès per part dels nostres mitjans de comunicació i que hauríem de poder presentar als centres de cultura més importants del món.
“Espriu i la càbala” és una exposició pensada i dirigida per Rosa Delor, la persona que ha fet sortir l’obra d’Espriu del cul de sac interpretatiu en el qual es trobava. No ha estat ni està sola, en aquest intent, i és just que esmentem, entre d’altres, els noms de Sebastià Bonet, Carles Miralles, Victor Martínez-Gil i Gabriella Gavagnin, tots ells estudiosos de l’obra d’Espriu. Però va ser Rosa Delor la qui, a contracorrent, va enterrar les línies d’interpretació de l’obra d’Espriu derivades, en bona part, d’una situació cultural condicionada del tot per l’antifranquisme i la Guerra Freda. Delor va obrir de bat a bat les portes a una interpretació cabalística
de l’obra d’Espriu -que Castellet havia començat a intuir-; està dirigint l’edició crítica de l’obra completa de l’escriptor, de la qual ja se n’han publicat 15 volums; i ara ha estat la comissària d’aquesta exposició presentada a la Casa de Cultura de Girona i que a la tardor es podrà veure a Barcelona. En un text que ajuda a entendre l’exposició es recorda que la Càbala és la via de coneixement de la mística jueva. La Càbala explica la Creació des de l’Emanació de la Llum més esplendent de la divinitat fins a la opacitat del nostre Món físic. La Càbala d’Isaac el Cec aporta consol als sefardites expulsats el 1492 i explica la irrupció del mal en el món per la ruptura dels Vasos que contenen la Llum. Aquests vasos van quedar trencats en 288 fragments, cadascun dels quals contenia, tanmateix, “una engruna d’autèntica llum” per dir-ho amb les paraules que l’Altíssim adreça al públic en l’última escena de Primera història d’Esther. Per això vivim en un món caòtic, on regna la injustícia i el desamor. Davant d’aquesta situació, el viatge a través de l’escala ascendent del coneixement permet a l’escriptor construir el “Jo” per tal d’assolir la llibertat (la redempció, en un sentit literal) en un món regenerat per l’acció del subjecte; salvant el seu poble se salva ell mateix. Aquesta és la Càbala de l’exili que Espriu va assumir com a experiència personal després de la Guerra Civil.
Ara bé, la “salvació” que Espriu buscava en la càbala -de la càbala vehiculada a través de l’escriptura- és també personal. Aquesta podria ser, simplificada, la tesi del treball “Paraules que ens fan companyia” elaborat pel doctor Ramon Riera, psiquiatra, psicoanalista, psicoterapeuta, una de les personalitats més reconegudes en el seu àmbit tant a nivell nacional com internacional. De la poesia d’Espriu, al doctor Riera li ha interessat, sobretot, el sentiment de pèrdua que traspua. És un sentiment que Riera ha tractat de prop perquè és el mateix –o molt semblant– al que han experimentat pacients seus que, en la seva infantesa, han viscut de prop la mort d’un o més dels seus germans. Quan s’esdevé un fet tan tràgic, el sentiment de pèrdua no fa referència només al germà o germans morts sinó que aquest sentiment es produeix també en relació als pares. Els pares queden tan tocats per la tragèdia que els fills sobrevivents se senten abandonats, desemparats. Per al psiquiatra Ramon Riera, el nen que viu una experiència semblant assumirà que mai ningú no podrà entendre el seu dolor, el sentiment de solitud en què ha quedat. Quan Espriu, en algun poema, explica la impossibilitat de relació amorosa, està explicant la impossibilitat que l’altre, en genèric, o l’altra, en particular, entenguin el seu dolor; l’entenguin, globalment, a ell. Per això, en alguns poemes d’Espriu -penso, per exemple, en Cementiri de Sinera– el sentiment de pèrdua és, a la vegada, personal i col·lectiu, i l’elegia resulta tan densa i tan compartible per al lector comú. És través de la paraula que l’escriptor intenta salvar-se, comunicar el seu sentiment de pèrdua. ¿I no és la professora Olivia Gassol la que ha publicat un estudi titulat “La pell de brau” de Salvador Espriu o el mite de la salvació? Riera relaciona el seu treball sobre Espriu amb casos concrets tractats per col·legues seus, nord-americans. És a dir, converteix l’aproximació psicoanalítica a l’obra d’Espriu no en una exhibició culturalista sinó en una experiència viva. La va presentar en un congrés de la seva especialitat celebrat a Nova York i els assistents van quedar enlluernats i commoguts.
Aquests dues experiències -la de Girona i la del doctor Riera- a mi també m’han deixat enlluernat i commogut. Em sap greu que, de moment, hagin passat tan inadvertides. Com que l’Any Espriu encara no ha acabat,potser encara som a temps de difondre-les; i, sobretot, de presentar-les en els circuits internacionals de més renom.
Catalunya Oberta, 5 de juny del 2013
"Amo les faules del filòsofs;