Sísif s’ha fet federalista
Castigat pels déus per la seva mala conducta, Sísif es va veure obligat a pujar una i altra vegada la grossa pedra del federalisme pel pendent de la Constitució espanyola. Una i altra vegada, però, la pedra acabava rodolant pendent avall per l’altra cara de la muntanya que amb tant d’esforç Sísif havia pujat. Ara, Pere Navarro, el secretari general dels socialistes catalans, ens vol fer creure que l’experiència de Sísif no és real; que es tracta d’un malson i que, en realitat, el camí cap al federalisme és tan planer com un trajecte de l’AVE. Més encara: que en cada estació milers de ciutadans esperen joiosos l’arribada del tren del federalisme per avançar en el camí de la reforma constitucional.
En política no hi ha res escrit i ningú no pot assegurar que, finalment, el procés sobiranista de Catalunya desemboqui en una nova articulació d’Espanya; en un federalisme asimètric que doti a Catalunya dels instruments d’autogovern que des del nostre país es reclamen de forma majoritària. Per exemple, en el terreny econòmic, cultural, lingüístic, esportiu i representatiu. De moment, però, això no és així i l’evolució espanyola, la dels dos grans partits i la de tots els altres -inclòs el PNB- indica que caminen en direcció contrària. No cal dir que el PSOE figura entre aquests partits, i a primera línia. El PSOE vol parlar de federalisme mentre aquest concepte sigui entès com un repartiment equitatiu de competències entre els 17 comunitats autonòmiques. Durant el seu pas pel ministeri de Cultura, Jordi Solé-Tura va intentar institucionalitzar aquest federalisme: reunia els disset consellers de Cultura i, a parts iguales, els preguntava pels seus problemes. Però a Espanya no hi ha disset autonomies culturals, sinó quatre cultures com sap tothom amb dos dits de front.
Ara com ara, el federalisme que proposa Pere Navarro no és creïble. ¿O no és el mateix, amb lleugeres variants, que aquell que va dissenyar Pasqual Maragall, defenestrat pels seus propis companys de partits per haver-se’l cregut de veritat? Més encara: l’inventor -o un dels inventors-del federalisme asimètric, el catedràtic Ferran Requejo, ha estat un dels impulsors més destacats de l’Assembla Nacional Catalana, vist l’escàs èxit real de la seva proposta. I per a ningú no és cap secret que els sectors diguem-ne més progressistes del PSOE estarien disposats a acceptar una certa escenificació federalista sempre i quan no es posés en perill el principi de solidaritat; és a dir, que Catalunya, i la Comunitat Valenciana, i les Illes Balears, continuessin pagant.
No hi ha cap voluntat, per part del govern Rajoy, d’acceptar modificar l’actual “statu-quo” més enllà d’una millora del finançament dins de la LOFCA. Però Mariano Rajoy és un president feble –com s’està veient en relació al repartiment del dèficit autonòmic– que ni aquesta promesa podrà complir. L’Estat de les Autonomies ha esdevingut un monstre molt difícil de desmuntar. I ha desembocat en episodis tan cínics com el dels dirigents de la Comunidad Autonómica de Madrid i d’Extremadura donant lliçons d’economia a Catalunya. D’ençà la mort de Franco, i paradoxalment mentre es bastia l’Estat de les Autonomies, Madrid s’ha convertit en una de les grans capitals europees, gràcies a les multiplicades inversions de l’Estat; i d’Extremadura només cal recordar que és una de les regions d’Espanya més subvencionades, en gran part gràcies als diners dels catalans.
Amb majoria absoluta, el govern de Rajoy hauria pogut preparar, durant tots aquests mesos, alguna mena de contrapartida creïble als amplis sectors que, a Catalunya, dubten de l’èxit del procés sobiranista. Però Rajoy no ha fet res; perquè no en sap més o perquè no pot, tan és. I, en canvi, ha tirat endavant projectes com la Llei Wert, que fins i tot alguns columnistes molt propers al PP consideren una autèntica provocació per a la majoria de la població catalana. Rajoy ha arribat al poder per haver fet virtut de la seva passivitat. Aquesta és, sense dubte, una les circumstàncies més desmoralitzadores del moment actual.
Butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, 6 de juny del 2013
"Amo les faules del filòsofs;