El Blog d'Agustí Pons

Sobre llibertaris i maçons

Als seus 85 anys, l’escriptora i historiadora Antonina Rodrigo acaba de publicar Amparo Poch y Gascón. La vida por los otros. Guerra y exilio de una médica libertaria. (Ed. La linterna sorda), la biografia més completa d’aquesta metgessa aragonesa, nascuda a Saragossa l’any 1902 i morta a Tolosa de Llenguadoc el 1968. Els ciutadans de l’Aragó ho tenen més fàcil per saber quins van ser els mèrits de la doctora Poch: un carrer de Saragossa i un premi científic porten el seu nom; al paranimf d’aquella universitat una placa recorda el seu pas per la Facultat de Medecina, quasi sempre amb matrícula d’honor; i fa un temps es va fundar Asociación de Mujeres Amparo Poch. A Barcelona, en canvi, com passa amb moltes de les figures destacades dels moviments polítics i socials no hegemònics, d’Amparo Poch no sembla recordar-se’n gairebé ningú. No forma part ni de l’univers catalanista ni de l’univers postmarxista, que son els dos universos que han dominat el panorama intel·lectual del país fins fa ben poc. I, tanmateix, els drets concrets de la dona que la doctora Poch va defensar a contra-corrent són avui reconeguts i assumits fins i tot per sectors socials que, mentre va viure, els van combatre amb l’encegament i l’acarnissament propi de les nostres terres ibèriques. Em refereixo a temes tan obvis, avui dia, tan fora de discussió, com el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat –i a les mesures concretes que cal prendre per regular-la; a la seva pròpia sexualitat –més enllà de les necessitats i conveniències dels seus marits i companys–; a la interrupció, en determinades circumstàncies, de l’embaràs–; i, en general, a la necessitat que la dona s’emancipés, des de tots els punts de vista, de la tutela dels marits o companys de vida. Res que no pugui ser assumit en l’actualitat per un partit de la dreta civilitzada. (Penso, per exemple, en França on el dret a la interrupció de l’embaràs va ser aprovat sota el mandat de Valery Giscard d’Estaing i presentat i defensat al Parlament per la seva ministre de Sanitat, Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi allà on la vida d’una persona no valia res). I el mateix pot dir-se de l’actuació de la doctora Amparo Poch com a consellera d’Assistència Social (avui en diríem Directora General) del ministeri de Sanitat mentre aquest càrrec va ser ocupat per Frederica Montseny. Des d’aquesta responsabilitat política la doctora Amparo Poch va intentar reformar els hospicis, va crear centres modèlics on els nens i les nens acollits eren educats en els valors de la llibertat, el treball i la justícia; va organitzar l’evacuació cap a l’estranger dels orfes de guerra o dels fills que no podien ser criats pels seus pares, etc…

Aquest era l’esperit del grup Mujeres Libres fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i ella mateixa. Totes tres van morir a l’exili mentre Espanya reculava cinquanta anys i el falangisme i la cúpula eclesial condemnaven la dona a la submissió permanent. Poc abans de morir, ja greument malalta, la doctora Poch va voler tornar a Saragossa, la seva ciutat. Els seus pares –ell, sergent de l’Exèrcit espanyol– ja havien mort però les seves germanes es van negar a acollir-la. L’acusaven d’haver estat la ignomínia de la família. I la doctora Poch va morir pobre i pràcticament sola a l’exili de Tolosa. Vist des d’aquesta perspectiva la seva figura forma part de la llarga corrua de derrotats que Espanya ha proporcionat des de l’exili des dels afrancesats per no anar més lluny. La derrota és dolorosa pel que te de fracàs personal i perquè divideix el grup perdedor. La victòria, en canvi, uneix encara que sigui de manera inconscient o a contra-cor. Per comprovar-ho, només cal que donem un cop d’ull a la nostra història més recent i a l’ample mon que ens envolta.

Però després de la lectura del llibre d’Antonina Rodrigo no tinc tan clar que puguem situar la figura de la doctora Poch en el camp dels derrotats, sense més ni més. El més probable és que ella, a l’hora de fer balanç de la seva vida, tingués aquesta sensació de derrota que la malaltia dels seus darrers anys i la seva mort, trista, i no diré que abandonada però quasi, no hauria fet sinó augmentar. Però si alguna cosa crida l’atenció en la seva biografia és la riquesa de les iniciatives llibertàries de caràcter diguem-ne social que es van creuar en la seva vida. He esmentat algunes en les quals ella va participar d’una manera més activa però si, des de la nostra perspectiva d’ara, 2020, mirem un segle enrere ens adonarem que és del moviment llibertari d’on surten les propostes més innovadores pel que fa a qüestions que han acabat tenint una importància decisiva en la nostra societat com son l’ecologia, la laïcitat, els drets de les minories (polítiques i socials) i altres temes que podríem considerar menors com el vegetarianisme, el nudisme, l’esperantisme, etcètera. Algunes de les propostes que sortien a les revistes més o menys vinculades al moviment llibertari, o que eren discutides en les interminables assembles dels seus militants, ens poden semblar ara poc madures i, fins i tot, pintoresques. O ens poden xocar. Amparo Poch, per exemple, defensava la interrupció de l’embaràs en cas que el fetus presentés malformacions cerebrals perquè deia que prou problema hi havia amb les criatures sanes que quedaven sense escolaritzar o amb una escolarització precària. Va arribar a fundar la «Sociedad del método fisiológico Ogino» i va experimentar amb anticonceptius.

Potser, doncs, no és del tot just parlar de fracàs. Caldria, en tot cas, parlar del fracàs dels precursors, fenomen no gens nou ni en la història del nostre país ni en la de cap altre. I és en aquest punt on la invisibilitat de la diguem-ne herència llibertària em fa pensar en un altre grup social que es troba, actualment, en les mateixes circumstàncies. Em refereixo a la maçoneria. Ja sé que els maçons son partidaris de la discreció i d’un cert secretisme i que, per tant, és lògic que no vagin amb les banderes desplegades pel carrer (tot i que en determinades ciutats dels Estats Units sí que hi van). També la maçoneria, amb una simbologia que ara ens pot semblar propera a l’esoterisme, i una litúrgia laica tan críptica com aquella que pretén substituir, ens pot semblar un moviment, o una doctrina, arnada, pertanyent a un altre temps. Però si deixem de banda l’estètica i ens fixem en el fons del diguem-ne missatge maçònic ens trobarem davant d’una situació semblant a la dels moviments socials llibertaris. El missatge de fons maçònic ha estat incorporat d’una manera tan plena al funcionament de les societats democràtiques que el grup social que el va proposar ha quedat diluït o oblidat. La idea de la llibertat i la igualtat entre totes les persones és avui tan òbvia que a ningú li sembla necessari –i potser no ho sigui– endevinar qui la va posar, o tornar a posar, en moviment. Però sense aquesta idea no s’hagués produït ni la Declaració dels Drets de l’Home, ni la Constitució nord-americana bases, en bona part, dels sistemes democràtics actuals. I això va ser possible perquè la maçoneria va ser capaç de corcar per dins la Monarquia absolutista francesa fins a fer-la caure. És el que explica, per exemple, Philipp Blom en el seu llibre Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales publicat per Anagrama el 2007. El censor que Lluís XVI va posar per vigilar de prop els enciclopedistes, la majoria maçons o empeltats de maçoneria, pertanyia o simpatitzava amb el moviment que, en teoria, havia de combatre. Però no parlem només del segle XVIII. Jo he estat, com molts membres de la meva generació, una persona formada, en bona part, dins l’escoltisme catòlic. Fins fa ben pocs anys no em vaig adonar que es tracta d’una organització amb una estructura absolutament maçònica on cal superar una sèrie de proves i en la qual només els més preparats, els més capaços i els més esforçats arribaven al grau més alt.

A la biografia d’Amparo Poch també apareixen maçons. Gràcies a la maçoneria ella, i un grup de militants anarcosindicalistes, i del Partit Sindicalista que havia fundat Àngel Pestaña, van poder trobar refugi a Nimes mentre va durar la II Guerra Mundial. No va ser aquesta, ni molt menys, l’única relació entre el moviment llibertari i la maçoneria. Esmentaré, només, dos casos. Consolidat ja el franquisme, la maçoneria francesa va protegir el maquis Marcel.lí Massana el qual mai no va ser extraditat a Espanya; i ara també és conegut que Joan Garcia Oliver, el controvertit dirigent anarco-sindicalista, va ingressar a un lògica maçònica durant el seu exili mexicà.