El Blog d'Agustí Pons

Stefan Zweig, les ombres d’un mestre

En alguna banda he llegit que aquest any 2023 queden lliures de drets les obres de Stefan Zweig i que, per tant, fàcilment es podran multiplicar les edicions dels seus llibres. En efecte, fa 80 anys, concretament el 22 de febrer ell i la seva segona esposa, Lotte, es van suïcidar a la casa de Petrópolis (Brasil) on havien trobat refugi durant la Segona Guerra Mundial. Zweig ha estat, per a mi, un mestre tot i que tinc la temptació d’escriure “el mestre”. Les seves biografies son les que jo he pres com a model a l’hora d’escriure les meves. Només si ens emmirallem en els grans noms podem apropar-nos a la seva sola de sabata. Però l’ambició no ha de faltar si de veritat ens creiem que els escriptors catalans –també el biògrafs– juguem a primera divisió.

Zweig és un excel·lent novel·lista –amb peces tan brillants com Mendel, el de los libros— i per això és capaç d’atrapar el lector des de la primera ratlla, i no deixar-lo fins a l’última, sense perdre ni un gram de rigor històric. Un exemple d’aquest rigor històric és la biografia de Maria Antonieta, una de les meves preferides (Jo tinc la segona edició publicada per Juventud l’any 1936). Ara, a la majoria de nosaltres el nom de Maria Antonieta no ens fa ni fu ni fa i potser només la recordem com una reina que va acabar a la guillotina. Però durant molts anys va ser el centre d’una tossuda controvèrsia entre els seus partidaris i els seus detractors. Els primers la tenien com una de les víctimes més injustes de la Revolució Francesa. Els segons la consideraven un exemple de la frivolitat dels monarques de l’Antic Règim que dilapidaven fortunes en capricis perfectament prescindibles mentre el poble es moria literalment de gana. Doncs bé, Zweig, amb arguments irrefutables, contradiu aquestes dues posicions i construeix la biografia més versemblant de Maria Antonieta fins al punt que serveix d’inspiració a la pel·lícula que Sofia Coppola n’ha fet no fa gaire temps. Maria Antonieta, sí, va començar com una reina frívola –i Zweig n’enumera les raons– però quan va arribar la Revolució va esdevenir molt és lúcida que el seu il·lús marit. I certifica que va mantenir relacions íntimes amb el comte Fersen i ho pot fer perquè aconsegueix llegir determinats paràgrafs d’algunes de les cartes que els dos amants s’havien escrit i que els partidaris monàrquics havien fet esborrar. El nostre escriptor les pot llegir gràcies a l’aplicació de tinta simpàtica.

Pel que fa a la seva capacitat literària al meu entendre un dels episodis més magistralment descrits a El mon d’ahir és quan, just acabada la Primera Guerra, Zweig decideix deixar Suïssa i tornar a Àustria. I a l’estació fronterera de Feldkirch, en el moment de canviar de tren, veu arribar un lent comboi especial on viatgen, camí de l’exili, l’emperador Carles i la seva família. Potser sí que Zweig i el tren de l’emperador van coincidir en aquella estació però les probabilitats que això passés son poques, entre altres raons, perquè Carles va entrar i sortir d’Àustria diverses vegades en el seu intent de conservar la corona i no sempre ho va fer de forma gaire solemne. A Zweig, però, li interessava construir, o reconstruir, una escena diguem-ne definitiva que servis de metàfora a la fi de tota una època. I ho va aconseguir. El lector s’hi veu, en aquella estació. És la diferència que hi ha entre la veritat i la versemblança i que autors com Josep Pla han sabut crear amb tanta saviesa literària.

Les ombres del mestre provenen no del que va escriure sinó del que no va escriure, i de com va morir. No va escriure mai una condemna clara, rotunda i explícita del nazisme, tot i que ell, entre altres raons per la seva condició de jueu, n’havia estat una de les víctimes. El nazisme, com és sabut, el va obligar a l’exili; primer, a Anglaterra i després –amb un breu parèntesi a Nova York– al Brasil. Alguns dels escriptors més destacats del moment –que es trobaven també a l’exili– el van pressionar de manera insistent però ell no va alterar la seva posició. Encara traumatitzat pel suïcidi d’Europa que va significar la Primera Guerra Mundial –on va jugar un paper destacat a favor de la pau– ara volia evitar la guerra de totes, totes, i fins a l’últim moment va mantenir l’esperança de poder-ho fer. Quan Hitler, finalment, va envair Polònia, va entendre que el seu món, el mon d’ahir, s’havia acabat per sempre més. Es va suïcidar al cap de pocs dies que les tropes japoneses, després d’una batalla espantosa, conquerissin Singapur. Això passava la segona setmana del febrer del 1942. Churchill, que n’havia vist de tots colors, va qualificar aquesta derrota com “el pitjor desastre de la història militar britànica”. I no li faltava raó. En aquell moment, i tot i que els Estats Units ja havien entrat en guerra, el nazisme d’Alemanya i l’imperialisme del Japó semblaven imbatibles. Poques setmanes després, concretament el 3 d’abril, també se suïcidava a Buenos Aires la periodista catalana Irene Polo. Per a les seves biògrafes, Glòria Santa Maria i Pilar Tur, Irene Polo també se sentia molt desanimada per la situació internacional –que entre altres coses feia impossible el seu retorn a Europa– i en una de les últimes cartes que escriu recull el suïcidi de Zweig.

Però el doble suïcidi de Petrópolis no va deixar de suscitar crítiques. En primer lloc perquè poca gent sabia –si és que ho sabia algú– que Lotte, la segona esposa de Zweig, patia una malaltia incurable que, en certa manera, justificaria el seu suïcidi. De forma majoritària es va entendre que va voler acompanyar el seu marit en l’acte de posar fi a la seva vida i jo recordo, per exemple, les crítiques que en feia Maria Aurèlia Capmany que comparava la mort de Lotte a la d’aquelles princeses orientals que eren obligades a suïcidar-se per ser enterrades al costat dels seus marits quan aquests morien. I per als intel·lectuals i escriptors compromesos en aquell moment en la lluita contra el nazisme el suïcidi de Zweig no va deixar de ser un acte de covardia o, per dir-ho d’una manera més suau, un acte ben poc exemplar. Així ho escriu, per exemple, Thomas Mann en una carta que envia a Friederik Zweig, la primera esposa del biògraf, el setembre del 1942 inclosa en el llibre Destellos de vida. Memorias publicat per “Papel de liar” l’any 2009. “Me cuenta usted –diu en referència a Zweig– que su esposa padecía una enfermedad incurable (algo que desconocía) y que tal circunstancia contribuyó decisivamente a decidir la muerte en común. ¿Por qué no lo dejó dicho, en lugar de declarar que el motivo de sus actos fue su desesperación con el presente y el futuro? ¿No era consciente de su responsabilidad frente a los cientos de miles de persones que colocan su nombre entre los de los más grandes, y para quienes su despedida habrá necesariamente de tener un efecto deprimente? ¿Frente a los muchos que compartían su sino en el mundo pero para los que el exilio era infinitamente más duro que para él, escritor de éxito sin preocupaciones económicas? ¿Consideraba su vida una cuestión privada? Se dijo acaso: “Sufro demasiado, Comprendedlo. ¿Me voy”? ¿Tenía derecho a conceder al archienemigo el honor de que otro más de los nuestros, enfrentado a la “renovación violenta del mundo”, plegase velas, concediese la derrota y se suicidase? Tal es la interpretación de los hechos, y el valor que tienen para el enemigo. Pero fue lo suficiente individualista como para no preocuparse por ello”. Vuitanta anys després les preguntes de Thomas Mann continuen interpel·lant-nos.