El Blog d'Agustí Pons

Un article de Jordi Barbeta

Aquesta setmana volia escriure un article sobre la situació política de Catalunya. Quan era director de l’Avui, Jordi Maluquer hi publicava una columna que es titulava “Prepolítica”, és a dir, la política vista a certa distància. És el terreny que a mi m’agrada més i els més apte per a tots aquells que tenint una idea general –o així ens ho sembla– del que està passant no disposem d’una informació detallada del dia a dia i de les seves múltiples sinuositats. Diumenge 1 d’octubre vaig llegir, com cada setmana, l’article que Jordi Barbeta publica al diari digital El Nacional. Barbeta és un dels mestres del periodisme actual que jo més admiro. Perquè coneix la situació del país des de la prepolítica i des de les bambolines; per la seva visió compromesa, gens frívola ni banal, a l’hora d’explicar el present; i per la seva independència que el va portar, si no és poca cosa, a ser cessat com a cap de política de La Vanguardia. Em sento absolutament coincident amb el contingut del seu darrer article. Per això m’ha semblat inútil intentar escriure’n un de semblant i m’he decidit a reproduir-lo de dalt a baix en el meu blog. Per la raó que he dit i com a exemple del periodisme seriós que encara es practica al nostre país.

La nova amenaça dels milhomes

Avui és 1 d’octubre i alguns recordaran amb orgull la mobilització democràtica que van protagonitzar milions de catalans en defensa del dret col·lectiu a decidir el seu futur com a poble. Han passat sis anys i, a més dels homenatges, també convindria, per ser honestos, fer balanç sobre com ha evolucionat l’estat d’ànim col·lectiu i la voluntat política democràticament expressada dels catalans. I, ves per on, un estudi que acaba de publicar el Centre d’Estudis d’Opinió diu que a l’hora d’indicar quin és el principal problema que té Catalunya el més esmentat per la gent és “la insatisfacció amb la política”.

El Baròmetre del CEO ofereix altres titulars també significatius: el suport a la independència ha caigut en picat, especialment entre els joves. Els contraris a la independència tornen a ser majoria i, insòlitament, la minoria independentista suspèn el Govern de la Generalitat que es postula com a independentista. Algú s’imagina que els socialistes suspenguin un govern socialista? Amb tot plegat, dels 2.079.340 catalans que van votar el 2017 partits independentistes, ja han perdut la fe més de la meitat, que han preferit partits compromesos amb la unitat d’Espanya. I això s’ha produït quan els poders de l’Estat han desplegat tots els esforços per seduir els catalans a força de repressió i maltractament econòmic, cultural i, sobretot, lingüístic.

Així que sap greu haver de dir-ho, però la gestió del procés ha estat un desastre i els seus responsables, en termes empresarials, haurien merescut l’acomiadament sense indemnització. I cal destacar com a principal font de descrèdit l’absurda competició entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, dos partits immersos en una relació tòxica, que, compartint suposadament la mateixa causa, no sumen forces com fan els castellers, sinó que es neutralitzen i contaminen la política catalana fins a convertir-la en quelcom irritant, desagradable i inútil.

Ara, però, la misericòrdia dels déus ha fet que els resultats de les eleccions del 23-J aixequin noves expectatives esperançadores. Tothom sap que no és pas per la independència, ni l’autodeterminació, que, de tan malament que es va gestionar el procés sobiranista, han quedat ajornades indefinidament. L’optimisme del 23-J es refereix a la possibilitat de guarir ferides, resoldre la injusta situació de tants represaliats i, a continuació,recuperar la normalitat política lluny dels tribunals, defensant cadascú les seves posicions sense prendre danys innecessaris.

I consta que Pedro Sánchez i Carles Puigdemont tenen, encara que sigui per necessitat mútua, una voluntat d’acord determinant. I això que des de Catalunya es veu com “una gran oportunitat” presenta dificultats enormes, perquè malgrat els esforços del president en funcions i el president exiliat, tots els poders de l’Estat s’hi han mobilitzat en contra. No només la dreta, l’extrema dreta, la vella guàrdia felipista i la cort. També el president del Tribunal Suprem, els fiscals col·lectivament i, fins i tot, els bisbes. En aquesta circumstància, totes les precaucions són poques i qualsevol error no forçat pot fer fracassar una operació tan difícil. I si no hi ha acord i s’han de repetir les eleccions espanyoles, hi haurà a Catalunya una nova frustració col·lectiva de conseqüències imprevisibles.

En aquest sentit, els discursos inflamats dels líders d’ERC i alguns de Junts només contribueixen a escalfar l’ambient perquè les negociacions acabin descarrilant i això és el que ha passat aquesta setmana al Parlament, amb noves iniciatives per continuar enganyant la gent com si no n’haguessin tingut prou.

La resolució transaccionada per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, on se suposa que posen com a condició el referèndum d’autodeterminació per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, és una frivolitat, però, sobretot, una enganyifa política. És una frivolitat perquè no aporta res més que soroll inoportú i és una enganyifa perquè fa veure que ERC i Junts imposaran l’autodeterminació a Sánchez alimentant els titulars dels mitjans adversaris a l’acord, quan no ho pensen fer i el text no diu res d’això.

Es juga a la confusió quan “es referma en la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació”, que no passa de ser una mera declaració que ja defensava el mateix Parlament als anys vuitanta amb majoria convergent. I a continuació es torna a parlar de referèndum, però llavors clarament deslligat de l’autodeterminació: “Un nou referèndum acordat amb l’Estat” i es pronuncien “a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.

Això no és dir gaire res, però si consultem l’hemeroteca, comprovarem que aquesta mena de referèndum ja el proposava Alfredo Pérez Rubalcaba l’any 2014, per resoldre el desastre de la sentència de l’Estatut. La Constitució preveia que l’Estatut s’aprovaria definitivament amb un referèndum vinculant. Com que la sentència va tombar el que els catalans havien aprovat en referèndum, el pacte constitucional s’havia trencat i Rubalcaba proposava refer-lo, pactant un nou Estatut i sotmetre’l a referèndum. “No estic d’acord amb el dret de l’autodeterminació ni la independència —va dir Rubalcaba—, cosa que no vol dir que no hi hagi propostes que estic disposat a recollir. Alguns aquí demanen votar per anar-se’n, però nosaltres demanem votar per seguir junts. La lògica d’un procés com aquest és que votem junts. Primer dialogar, segon pactar i tercer votar. És clar que votarem. Defensem la votació, d’acord amb les pautes que estic defensant”.

La sensació és que Catalunya es troba immersa en un període massa llarg de ficció política. Hi ha un Govern que fingeix que governa i hi ha un Parlament que només gesticula, omplint-se les boques d’autodeterminació i d’independència prenent la gent per idiota; però la gent ja s’ha adonat de l’engany, perquè no hi ha espectacle més patètic que el de personatges irrellevants fent-se els milhomes.