El Blog d'Agustí Pons

Un cert conservadorisme d’esquerres

El nou curs escolar ha començat de manera diferent a Catalunya i a França. A Catalunya, amb una nova vaga de mestres i a França amb la prohibició que les noies de religió musulmana vagin a classe amb l’abaia, la túnica que les cobreix fins als peus. Jo, ara, aquestes coses me les miro de lluny perquè els meus dos fills ja son grans.  Però sí que em sembla interessant subratllar que  en el camp de l’ensenyament s’observa un  conservadorisme d’esquerres que al meu entendre constitueix una de les característiques de la societat catalana actual. És un tema que he intentat explicar en el meu llibre Crònica al marge, publicat per Comanegra, poc abans de  l’inici de la pandèmia i que no  va ser gaire ben rebut per la crítica. Potser sí que el llibre em va sortir més desigual del que hauria estat convenient però, així i tot,  pot haver-hi lectors que trobin interessants algunes de les reflexions que s’hi feien. Per exemple, la presència d’aquest conservadorisme d’esquerres que jo veia –i veig– molt present en el camp de les idees i de la cultura, inclòs l’ensenyament. 

El govern francès ha prohibit l’ús de l’abaia no en nom d’uns plantejaments homòfobs, discriminatoris o classistes sinó en nom de la igualtat i de la laïcitat. I es proposa experimentar la possibilitat de retornar a l’ús dels uniformes escolars. A mi em semblen dues bones mesures però el més  important és que demostren que el govern francès no té por de modificar la situació actual; de provar  sortides a alguns dels problemes que presenta l’ensenyament  a França i que son molt semblants als de Catalunya i Espanya. I que plantegen un seguit d’interrogants. Per exemple, un cop, a través de les perceptives oposicions, s’ha aconseguit plaça de professor, aquesta condició ha de resultar inamovible? ¿No resultaria més eficient que fos el director del centre escolar el qui escollís, d’entre els mestres i professors acadèmicament acreditats, aquells que més poguessin ser capaços de complir amb els objectius del centre? I aquests objectius, ¿ no haurien d’obeir a un programa corresponent a un  mandat de quatre anys finalitzat el qual el director i el seu equip haurien de presentar balanç de la gestió? I el director ha de continuar depenent del claustre que ell dirigeix? Un director de fàbrica escollit pels treballadors?  I els Instituts han de seguir  sense la figura d’un gerent que vetlli pel bon funcionament de les qüestions no directament relacionats amb la docència?  Preguntes semblants podríem fer-nos respecte a la situació de les nostres universitats. El personal no docent ha de continuar intervenint en l’elecció del rector? No hauria de ser un patronat o una instància superior la que només el rector i no pas el claustre? Naturalment, jo no tinc resposta a cap d’aquestes situacions. M’esveren, això sí,  les preocupants xifres d’abandonament escolar a Catalunya: un 16,9%  quan la d’Espanya se situa en el 13,9% i la mitjana europea és del 9,3%. Només ens “guanya” Romania.  I pel que fa a les universitats cal veure com ens posem de contents quan  alguna de les nostres aconsegueix figurar  entre les 150 primeres del rànquing mundial.

Dos dels textos teòrics –en certa manera programàtics– de com ha de funcionar una universitat de Catalunya son deguts a Manuel Sacristán i  Josep Maria Bricall. Sacristán va ser l’autor del Manifest per una Universitat Democràtica presentat a l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) en el transcurs de la Caputxinada. Això passava el març del 1966 i aquell text va servir de guia a les reformes democratitzadores de l’ensenyament universitari abans i després de la mort de Franco. Més de trenta anys després, el catedràtic Josep Maria Bricall –que havia estat rector de la Universitat de Barcelona i president de la Conferència de Rectors Europeus– va escriure l’informe Universitat 2000 on s’examinen amb rigor les mancances que presenta el funcionament de la universitat i es fan un conjunt de propostes que no qüestionen, però, el model públic que ve funcionant.  Per exemple, no suprimeix els sistema d’oposició ni l’elecció del rector a través del claustre.  Però des del 1966, i també des del 2000, ha plogut molt i aquestes aportacions que, en el seu moment van resultar, en conjunt, tan positives ara mereixerien una revisió en profunditat. Per seguir amb l’exemple. L’eliminació dels uniformes escolars als anys setanta era una mesura progressista perquè responia als aires de renovació i d’alliberament de l’escola. Ara, però, les marques de roba i sabates han substituït els uniformes i no ajuden precisament a fomentar la cohesió entre alumnes i l’autoestima de cada centre.

Bona part de l’univers ideològic col·lectiu que va quallar als anys seixanta no ha estat modificat.  En el camp de l’ensenyament és on l’esquerra conservadora té més adeptes.  Però podríem referir-nos a altres situacions sobre els quals en aquest país mai no s’ha discutit seriosament. L’energia nuclear, per exemple? Millor deixar-ho per un altre dia…