Un llibre per entendre Putin (i, de passada, Rússia).
Vaig començar a entendre que Putin era un personatge molt més complex del que, de lluny, podia semblar després d’haver llegit Limónov que no és cap llibre d’història sinó un text escrit per Emmanuel Carrère, aquest biògraf que es fa passar per novel·lista. Limónov va ser un personatge de carn i óssos, encara viu, quan Carrère en va publicar la biografia (395 pàgines en l’edició castellana d’Anagrama). Putin no és, en absolut, el personatge central de l’obra però Carrère es cuida prou de presentar-lo com un boig o un home sense importància. En el llibre queda clar que Putin s’ha auto imposat la missió de retornar als ciutadans de Rússia l’autoestima col·lectiva, l’orgull de ser una de les nacions més fortes del món, i que com a tal ha de ser respectada. Aquest punt de vista és aprovat, i celebrat, per un sector molt nombrós –majoritari?– de la societat russa.
Després d’haver publicat Los europeos i La revolución rusa (1891-1924) ens arriba, ara, la versió castellana de La historia de Rusia. L’autor d’aquests tres llibres és Orlando Figes, historiador, professor de la universitat de Londres. Jo els he llegit amb l’explícita admiració que em mereixen aquesta savis universitaris anglosaxons, els millors en la seva especialitat, que escriuen a favor del lector comú i procuren no perdre’l a la cinquena ratlla. Aquest darrer llibre de Figes està escrit, o acabat, després que les tropes russes entressin a Ucraïna i l’autor no desaprofita l’avinentesa per relacionar alguns dels trets més significatius de la història de Rússia amb la política de Putin. Així, per exemple, la invasió dels mongols del segle XIII té com a conseqüència, dos segles després, el dibuix, al territori d’Ucraïna, de dues zones d’influència: la dels principats del sud-est que queden sota la influència de Polònia i Lituània, que acabaran per tenir models polítics occidentalitzats; i la part nord-oriental més influïda per Rússia i, per tant, menys permeable als valors europeus. L’emperador Pere I de Rússia (1672 – 1725), conegut com Pere el Gran, es proposa l’europeïtzació de Rússia i aquest –escriu Figes– és un intent inacabat però que marca, des d’aleshores, la història d’aquell país. En la seva esplèndida biografia sobre Lenin, la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, mare del biògraf-novel·lista, diu que aquest era l’objectiu que també inspirava l’actuació revolucionària del líder bolxevic i Figes subratlla l’explicita admiració de Putin cap aquell emperador. Però perquè fracassa aquest intent d’europeïtzació de Rússia? Figes ho té clar: perquè, a manca d’una societat dinàmica, amb estaments i institucions pròpies, l’Estat s’erigeix en l’únic motor possible de les preteses reformes polítiques i això les condemna al fracàs tant en el temps de Pere el Gran com després de la victòria bolxevic. Per als qui formem part d’una generació que durant molts anys vam llegir la història en clau ideològica, la demostració de la línia de continuïtat existent el règim tsarista i el règim comunista que el va substituir constitueix –tot i que intuïda– una novetat revolucionària. Ens permet encaixar amb més versemblança les diverses peces que formen el trencaclosques de la història de Rússia. Aquesta línia de continuïtat es fa perceptible, per exemple, pel que fa a la relació d’una bona part dels ciutadans russos amb els seus líders. Els tsars esdevenen els màxims representants de Déu a la Terra i tenen com a prioritat ocupar-se del benestar del seu poble. Son el boiars, els nobles propietaris de les terres o els funcionaris del Partit els qui actuen de forma brutal contra els camperols i la classe treballadora; a l’esquena –però– de Pere el Gran, de Stalin o de Putin. El convenciment de la bondat diguem-ne intrínseca dels líders màxims és un convenciment força més extens del que podria semblar. Quan a la muller de Molotov, un dels col·laboradors més directes de Stalin, la treuen, al cap d’uns dies de la mort del dictador, de la presó on el líder soviètic l’havia dut, sense cap mena de judici per entremig, ella comenta: “Ja sabia que Stalin em trauria així que ho sabés”.
Pere I, el Gran 
Les lleis que subjectaven els pagesos de la terra sense pràcticament possibilitat d’emancipació son el precedent més semblant a les grans col·lectivitzacions dutes a terme per Lenin i Stalin en les quals van tenir un paper molt actiu els funcionaris del Partit. Assassinats, per ordre de Stalin, la majoria de dirigents bolxevics, aquests funcionaris procedien de les escoles i de l’escalafó administratiu creat després de la revolució de 1917. I son els qui van dirigir Rússia després de Stalin: Khrusxov, Bréjnev, Gromiko i Kossigin, citats per aquest ordre per Figes. L’anomenada revolució bolxevic no va instituir la dictadura del proletariat sinó la dictadura de la burocràcia
Enfront dels qui han pretès l’europeïtzació de la política i la societat russes es troben aquells que reivindiquen uns pretesos valors propis dels pobles eslaus que inclou la convicció que Rússia ha d’oposar-se al pensament que ha triomfat a Occident i reivindiquen el paper del cristianisme i d’una certa mística. Figes ja havia tractat el tema en el seu anterior llibre —Los europeos– en contraposar el pensament de Turguénev al de l’últim Gógol. Ara insisteix en el tema i el situa en el rerefons de l’actuació de Putin. És un pensament que té una notable acceptació entre la societat russa com ho prova el posicionament de l’actual patriarca de la seva església ortodoxa i, només fins a cert punt, el de Soljenitsin, que volia per a Rússia una estructura política democràtica –i prou que en va pagar el preu–. I, a la vegada, reivindicava aquells suposats valors de l’eslavisme, una barreja de mística i de missió històrica capaç de justificar les agressions territorials més injustificables. Però estaria bé que, ni uns ni altres, utilitzessin el nom de Soljenitsin en va.
Figes també es mostra crític amb el paper que la OTAN i la Unió Europea van jugar després de la caiguda del comunisme i la desvertebració de la URSS. “En lugar de atraer a Rusia hacia un nuevo pacto de seguridad para Europa, la OTAN la mantuvo aislada. Estados Unidos y sus aliados del Atlántico Norte se comportaron como si hubieran sido los “ganadores” de la Guerra Fría y Rusia, la potencia “derrotada”, no debiera ser consultada sobre las consecuencias de la crisis soviética en las regiones en los que los rusos tenían intereses históricos”. Admetem que això va anar d’aquesta manera –ho admet fins i tot George Kennan, el polític nord-americà que va donar forma a la política de contenció de la URSS durant la Guerra Freda–. Però, ¿amb quins arguments els dirigents europeus i nord-americans podien imposar una política de neutralitat als països bàltics o a Polònia si cada vegada que Rússia havia esternudat ells havien estat envaïts i massacrats? També en aquest cas la memòria històrica ha resultat decisiva per situar les coses en el punt on ara, per desgràcia, ens trobem.
"Amo les faules del filòsofs;