Un protestant sense feligresos
El mèrit principal del llibre de Pilar Rahola sobre Artur Mas és haver fet aflorar la imatge real del personatge; el relat, que en diria Lakoff i repetirien els seus estudiosos catalans i peninsulars. El relat ja existia perquè alguns passatgers dels Ferrocarrils de la Generalitat deien haver vist el senyor Artur Mas, aleshores conseller d’Economia, assegut en un dels seients del tren en direcció o tornant de Sant Cugat o potser de Terrassa. O sigui que l’assumpció d’una certa austeritat hi era, tot i que aquesta possible virtut o actitud, metàfora d’una determinada manera d’entendre la vida, quedava difuminada per la pinça que li feien, al senyor Mas, entre el programa Polònia i l’hàbil i legítima contra-propaganda del PSC. Com ja he dit en anteriors ocasions, el programa Polònia és una de les més lúcides contribucions de TV3 a la cohesió i progrés social: ridiculitza la classe política en bloc; se’n fot dels castellanoparlants que, com l’expresident Montilla, fan l’esforç de parlar el català; i constitueix una fàbrica setmanal d’adolescents abstencionistes; tot plegat, en la millor tradició pitarresca del país, que és una de les tradicions que ens fan sentir orgullosos de ser catalans.
En el seu llibre, Rahola qualifica Artur Mas de polític calvinista. Enric Juliana, sempre atent al detall, precisava, posteriorment, que potser seria més exacte qualificar-lo de jansenista. Calví va ser un dels pares de la Reforma protestant. Ho va ser amb tanta energia i radicalitat que no va dubtar en emprar la violència. Qui en vulgui saber més coses pot llegir el magnífic llibre Castiello contra Calvino, d’Stefan Zweig on s’explica el judici i la mort en una foguera del savi Miquel Servet. El jansenisme, en canvi, és una doctrina molt més suau i, en els seus inicis, el catolicisme més proper al de la reforma luterana que estava triomfant.
Modestament, penso que és més exacte dir que l’ètica d’Artur Mas té una rel protestant, o que podria ser inclosa dins la tradició ètica protestant. En el meu llibre Cartes a Clara explico que a la meva generació li van estafar el coneixement de l’Europa que naixia a l’altra banda de les llances dels Terços de Flandes que va pintar Velazquez. És l’Europa que, malgrat la rendició momentània de Breda, assumia els valors protestants, provocava el naixement del capitalisme, l’entrada d’Europa a la Modernitat i posava les bases al formidable i posterior creixement dels Estats Units. En el famós llibre de Max Weber L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme hi ha una frase que estic segur que Artur Mas hauria firmat de gust. Diu així: “La idea tan peculiar (…) del deure professional, és a dir, d’una obligació que l’individu ha de sentir i de fet sent davant el contingut de la seva activitat “professional” (…), és la idea més característica de tota l’`”ètica social” de la civilització capitalista, per a la qual posseeix en cert sentit una significació constitutiva”.
Ara ha arribat al poder una generació de polítics “protestants” i, naturalment, no uso aquest terme en un sentit religiós sinó ideològic i social i que, per tant, no té res a veure, ara, amb les creences de cadascú. Ha arribat al poder gràcies a uns resultats electorals concrets sustentats en una necessitat de canvi que una àmplia franja de la societat percep però que no sap com explicar. I no la sap explicar perquè al nostre país si parlaves de l’ètica del capitalisme -com, per exemple, ho fa l’esmentat Weber-corries el perill de morir intel·lectualment lapidat. L’anticapitalisme ha donat poder i fortuna i algun dia s’haurà d’esbrinar quina relació ha existit entre aquest esperit anticapitalista i la Guerra Freda. Artur Mas i els seus intenten posar en pràctica una moral protestant en un país sense protestants. En part això és així perquè durant els seus llargs anys de mandat, Convergència va menystenir el combat ideològic, per impotència i perquè se sentia acomplexada davant la superioritat moral que exhibia l’esquerra. Només després de la pèrdua de poder es va adonar que és en l’àmbit cultural on es dirimeixen les grans qüestions ideològiques, aquelles que creen el caldo de cultiu necessari perquè puguin prendre’ns amb un mínim de comprensió social determinades decisions polítiques. Una ètica protestant en un país sense feligresos. El repte és apassionant.
El Punt. 5 de març de 2010
"Amo les faules del filòsofs;