El Blog d'Agustí Pons

Un sopar a Casa Darío

Devia ser la primavera o la tardor de 1982 quan l’intel·lectual i polític gallec Xosé Filgueira Valverde (1906-1996) va visitar Barcelona. Ell ja coneixia la ciutat si més no des de l’any 1935 quan havia guanyat la càtedra de llengua i literatura espanyoles de l’Institut Jaume Balmes. Ara, als seus més de 70 anys, tornava a Barcelona com a conseller de Cultura del primer govern autonòmic de Galícia en mans d’Alianza Popular. Havia començat com a galleguista abans de la guerra civil. Després de la contesa havia acceptat càrrecs de responsabilitat dins del franquisme –alcalde, durant molts anys, de Pontevedra— i en conjunt representava aquest galleguisme moderat tan semblant, en alguns aspectes, a la Lliga catalana. Galleguistes i gent d’ordre. La figura de Filgueira Valverde ha estat objecte de molts homenatges a Galicia i, a la vegada, combatuda pel nacionalisme gallec no contaminat pel franquisme que, tanmateix, no qüestiona els seus mèrits acadèmics i literaris.

Després, Filgueira Valverde va voler sopar amb la colònia gallega de Barcelona. El sopar es va fer al restaurant Casa Darío del carrer Consell de Cent, especialitzat, aleshores i ara, en cuina gallega. El menjador estava ple de persones rellevants de procedència gallega com ara el delegat del Banc d’Espanya a Barcelona. El missatge de Filgueira Valverde va ser clar: els ciutadans gallecs que vivien a Barcelona havien de fer costat a l’autogovern de Catalunya i a les seves institucions.

És possible que Nuñez Feijoo hagi practicat, en un període determinat de la seva vida política, aquest galleguisme moderat, de dretes, tan arrelat a Galícia. Però no ha calgut gaire temps per comprovar que, si de cas, aquesta moderació s’ha quedat dins del territori que ell ha governat fins fa ben poc. Pressionat per l’ala més dura del PP, Nuñez Feijoo ha acabat per assumir uns punts de vista radicalment allunyats dels de Filgueira Valverde que, a la seva manera, va voler contribuir a l’entesa entre espanyols. Allò va ser un miratge que va durar fins que els franquistes es van adonar que no serien jutjats per ningú i van començar a exhibir-se amb un desvergonyiment cada vegada més desacomplexat. Nèstor Luján, del qual aquest any celebrem –o hauríem de celebrar— el centenari del seu naixement, va advertir en més d’un article que la dreta espanyola que es va articular després del franquisme no es creia plenament els valors democràtics i que això constituïa un pes feixuc capaç de condicionar el futur de la política i la societat espanyoles. El temps li ha donat la raó.

Així que va poder Felipe Gonzalez es va desfer del llast del marxisme i el PSOE va arraconar al quarto dels mals endreços algunes de les seves figures històriques més preeminents. Penso, per exemple, en Indalecio Prieto, Juan Negrín, Largo Caballero o el propi Manuel Azaña, encara que aquest darrer no fos del partit. En canvi, ¿quan temps ha calgut per desterrar el nom de Franco de places i carrers? ¿Quants ciutadans menors de 40 anys saben, per exemple, que Queipo de Llano, nom ara tan d’actualitat, es va comportar durant la nostra guerra incivil com un autèntic assassí? Només cal llegir Paul Preston i el seu holocaust espanyol per fer-se’n una idea.

Ja fa anys que l’esquerra política espanyola és homologable, en termes generals, a l’esquerra dels països democràtics europeus. De la dreta no es pot dir el mateix. La dreta espanyola ve, majoritàriament, de Franco. La dreta francesa, per exemple, de la lluita contra el nazisme i de l’assumpció real dels valors democràtics i liberals. I Churchill, paradigma de la dreta anglesa, va ser un dels salvadors de la democràcia –o el salvador de la democràcia— en un dels moments més tràgics i dramàtics del segle XX europeu. Però no només la dreta espanyola ve majoritàriament de Franco sinó que en el període de temps que va de Filgueira Valverde a Nuñez Feijoo ha fet una reculada tan notòria que, en aquests moments, constitueix un dels principals problemes per a la bona política i la convivència entre tots plegats. S’ha convertit en una força desestabilitzadora de la nostra democràcia. I així anem.