El Blog d'Agustí Pons

Un temps que és a punt d’acabar-se?

El món en suspens és el títol del nou dietari, corresponent a l’any 2020, que l’Àlex Susanna ha publicat a la col·lecció “A tot vent” de les Edicions Proa. El món en suspens correspon a l’any de la pandèmia quan el món, en efecte, s’havia aturat i els ciutadans estàvem obligats a quedar-nos a casa mentre a les residències i als hospitals la nova pesta provocava milers de morts. Perdre el control sobre la pròpia vida. Patir a l’atzar els estralls de la pandèmia, com aquests ciutadans de Kiiv o de qualsevol altra ciutat ucraïnesa que saben que una bomba els pot caure a sobre d’un moment a l’altre i matar-los, matar algú de prop seu o deixar destruïda la seva casa.

El llibre de Susanna és ple de reflexions sobre el tema; reflexions seves i reflexions de molts dels seus amics amb qui es comunica per correu electrònic o per carta. Alguns mai no vam creure que la pandèmia significaria un punt i apart en la història de la humanitat. Si de cas, hauria de servir per dues constatacions no sempre presents en el pensament contemporani: que els humans continuem essent uns éssers extraordinàriament fràgils; i, a la vegada, que els humans gràcies a la Cultura –entesa en el seu sentit més ampli que inclou la Ciència— som capaços de grans coses. Per exemple, de trobar una vacuna en menys d’un any capaç de vèncer la pesta.

Jo podria comentar l’escriptura en tot moment elegant de Susanna; la seva aparent facilitat per descriure’ns –i fer-nos creïble— tant la simplicitat, o la majestuositat, d’un paisatge, com el significat últim d’un poema, de qualsevol text literari o d’una pintura. L’Àlex és un escriptor amb capacitat per parlar, amb coneixement i ofici, sobre tots els temes que es proposa i això vol dir que per a ell escriure no és només una vocació sinó també una professió; i aquesta segona qualitat constitueix tota una garantia per a qualsevol que el vulgui llegir. També podria tornar a dir que l’Àlex Susanna és un home de cultura en el sentit més clàssic del terme, és a dir, una persona amb uns coneixements sòlids assimilats de forma progressiva i pausada absolutament a les antípodes del que podria ser l’autodidactisme tan freqüent –per tantes raons, totes elles prou justificades— al nostre país. L’Àlex sembla saber tot el que cal saber per poder exercir d’escriptor –en concret, d’assagista i poeta— amb plenes garanties i amb total naturalitat. I, finalment, també seria just subratllar l’extraordinària capacitat i voluntat de l’Àlex per esdevenir el centre d’una teranyina de relacions de la qual formen part escriptors i artistes de punts de vista ideològics i estètics molt distants quan no clarament oposats. L’Àlex Susanna practica una diplomàcia absolutament infreqüent entre els creadors culturals dels país la majoria dels quals solen viure arrecerats en la seva capelleta d’amics i seguidors més o menys lleials. D’altra banda, ell és un intel·lectual acostumat a manar, que ha exercit responsabilitats importants tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. Però en aquest país, si més no en l’àmbit cultural, que és el que jo conec, sovint passa que els càrrecs de responsabilitat no són ocupats per les persones més idònies i quan els ocupen no solen durar gaire. Això explicaria que l’Àlex Susanna hagués d’abandonar el Departament de Cultura després de no trobar-hi l’acomodament que a tots ens hauria beneficiat.

Però més enllà d’aquestes consideracions allò que més m’ha interessat d’aquest dietari és una de les preguntes que es pot despendre de la seva lectura: el món que ens retrata l’Àlex Susanna és un món que continuarà o que està a punt d’acabar-se? “Escurem un temps –escriu en una de les entrades—que potser és a punt d’acabar-se’ns –el temps tal com l’hem conegut fins ara, fet de màxima llibertat, disponibilitat i plens poders sobre tot— o ja se’ns ha acabat i no ho sabem, i l’únic que ens és dat de fer és escurar-ne els rosegalls”. L’Àlex es refereix a les conseqüències de la pandèmia; al punt i a part que ha pogut significar en la vida de cadascun de nosaltres i en la vida col·lectiva de la societat. Però jo he entès que la pregunta va més enllà; que allò que ha de resultar especialment inquietant és constatar que aquest mon amable, diplomàtic, on els conflictes més punyents acaben resolent-se al voltant d’una taula ben servida –i sóc conscient de la caricatura– s’està acabant no pas per culpa de la pandèmia sinó per l’evolució social que estem vivint. En general, els ciutadans catalans d’avui consumim més cultura que no pas fa trenta anys. Però en alguns àmbits, per exemple, el de l’assaig –que em sembla conèixer prou bé— i potser també en el de la poesia la recepció lectora és tan minsa que aquells que el practiquen –o que el practiquem—hem esdevingut una mena de secta on procurem no fer-nos mal els uns als altres. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació d’Acaçar la boira el darrer llibre publicat per Ferran Sáez. Quants exemplars se’n vendran? I del dietari de l’Àlex? Estem parlant de dos dels millors assagistes actuals en llengua catalana.

Podríem pensar, d’entrada, que es tracta d’un problema local. Ja el professor Molas parlava fa uns quants anys de l’embut que es produeix, en l’àmbit de la literatura catalana, en el pas que va de la producció literària al consum. Quins canals fiables d’informació té el lector? Només la premsa escrita fa un esforç de comunicació i crítica. Però d’uns mitjans públics audiovisuals on prima l’obsessió per ser divertits i un Departament de Cultura que es limita, en el millor dels casos, a ser un administrador de competències no cal esperar iniciatives gaire ambicioses. I, naturalment, podríem també queixar-nos de la desafecció de la lectura que es produeix quan els escolars arriben a l’adolescència, etcètera. Però també podria ser que allò que estès en crisi fos aquest model de cultura basat en la lectura, en l’esforç per escriure bé, en la voluntat de coneixement; un problema en absolut local i del tot relacionat amb el predomini abassegador de les anomenades xarxes socials que han capgirat els sistemes tradicionals de transmissió de la informació. O podria ser que, en el cas català, es conjuminessin les dues causes fins a provocar una mena de tempesta perfecta que tampoc no sembla inquietar massa ningú, excepte els escassos escriptors que formen part de la secta.

Aquesta és, potser, la paradoxa més gran que suggereix la lectura del dietari de l’Àlex Susanna. És un brillant exemple de prosa assossegada que acaba per desencadenar una pregunta del tot desassossegant.