El Blog d'Agustí Pons

Una justícia bòrnia

A la sortida de la Dictadura, Catalunya, i Espanya, van ser capaces d’organitzar un bon sistema democràtic. Hi ajudava la relativa bona situació econòmica a la qual el país, i l’Estat, havien arribat; i hi ajudava, també, el record de passats períodes democràtics mitificats en la memòria històrica en procés de recuperació.  Hem organitzat un sistema de llibertats on es pot discutir obertament de tots els temes i on partits que d’una forma explícita  proclamen la seva voluntat de modificar radicalment el marc constitucional vigent tenen cabuda en els mitjans de comunicació;  i en els Parlaments, l’estatal i el nacional, si així ho decideixen els electors.

Fa la impressió, però, que, en l’àmbit judicial, la situació està força més deteriorada. L’administració de justícia s’ha convertit, al nostre país, en un immens vaixell a la deriva on la ineludible premissa d’independència serveix per donar cobertura a unes actuacions imprevisibles que col·loquen al ciutadà en un terreny d’absoluta indefensió.  Comencem, si voleu, per dalt; pel Tribunal Constitucional.  Deixem ara de banda la discussió al voltant de la legitimitat del Tribunal per modificar un acord pres en referèndum pel poble de Catalunya i ratificat pel Parlament català i espanyol. Anem a una qüestió més directe. Quina credibilitat mereixen els membres del Tribunal? Molts dels seus integrants, una credibilitat ben escassa. La majoria no poden presentar un currículum de capità general, per entendre’s, sinó d’oficial de complement, i gràcies. I això és així perquè la seva designació no és tant fruit dels seus mèrits com de les conveniències dels partits. Se’m pot dir que en els jutges allò que compta són les sentències i no  la seva vàlua professional però en un cas de tanta transcendència poca autoritat poden tenir, als ulls del ciutadà comú, jutges que semblen actuar com a simples corretges de transmissió dels partits.  Ens topem després amb un monstre com és l’Audiència Nacional, creat per combatre el terrorisme i que ha acabat convertint-se en un poder no autònom sinó omnímode que actua tant contra els sàtrapes internacionals -Pinotxet, etcètera–  com contra els adolescents que cremen banderes espanyoles i els financers que presumptament es passen de la ratlla. Voldria aturar-me en dos exemples. El primer és que, enduts pel seu deliri intervencionista, pel seu quixotisme mixtificador, els jutges de l’Audiència Nacional han fet de vegades el ridícul en temes internacionals, com ara admetent a tràmit una querella contra  alguns dels actuals dirigents militars de Rwanda, acusats de presumpte genocidi per una ONG dirigida per un capellà catòlic de Mallorca, recentment denunciada per una associació internacional de drets humans com a proveïdora d’armes als rebels hutus (els autèntics genocides).   L’Audiència Nacional no pot convertir-se en un Ministeri d’Afers Exteriors bis i prou complicat que és el tauler diplomàtic internacional perquè uns quants jutges il·luminats l’emboliquin encara més. El segon exemple al qual em voldria referir és el de l’Operació Pretòria. ¿Hi ha prou arguments legals que justifiquin l’actuació de l’Audiència? ¿O l’acusació d’associació il·lícita està agafada amb pinces? Atacar, a la vegada, la burgesia i la corrupció dona molts fruits mediàtics especialment en una societat tan espantadissa com la nostra on tothom sembla viure en el reialme virtual de la puresa. Però, quins criteris són els bons per enviar la gent a la presó: els que aplica el jutge Garzón o els del jutge del cas Millet? Perquè són dues maneres d’actuar del tot oposades que només poden provocar estupor al ciutadà comú

Podria referir-me a altres situacions on l’actuació de la justícia provoca indefensió. Aquest és el cas, prou conegut encara que molts no en vulguin parlar amb veu alta, de la Llei de protecció integral contra la violència de gènere, de gener del 2004. És una llei que ha fet possible  un nombre indeterminat però molt important de denuncies falses de maltractaments com han reconegut alguns dels jutges i de les jutges més honestes, com ara la senyora Maria Sanahuja.  També cal fer menció a l’escassa  exigència demostrada en determinats àmbits de la judicatura  pel que fa a la salvaguarda del secret de les converses telefòniques, com si una bona causa justifiqués la conculcació d’un dret tan elemental. I, per sobre de tot, embolicant-ho tot, el joc  de les filtracions periodístiques provinents de l’Administració de justícia. Les filtracions  s’ha convertit en una mena de mercat de Calaf que tots els implicats semblen utilitzar en benefici propi encara que aquest sistema de comunicació acabi, finalment, per degradar la societat sencera.

En la iconografia tradicional occidental a la Justícia la dibuixem amb els ulls tapats, com a expressió d’independència i equitat. La nostra, però, no és una Justícia cega. En el millor dels casos, patim una Justícia bòrnia.

El Punt. 5 de desembre del 2009