Una reflexió optimista
Estava convençut que el dia que em toqués escriure aquest article el senyor Miquel Àngel Martín ja no seria gerent de d’Institut Metropolità del Taxi. La destitució, però, no ha arribat. Vista aquesta situació, i altres que s’han produït, molts ciutadans poden tenir la impressió que hem arribat a un dels punts més baixos pel que fa a la moral col·lectiva.
És en aquest moment quan proposo que girem els ulls cap a la literatura. Allò que, malgrat tot, ha fet que no fóssim assimilables -per dir-ho en paraules d’Espriu-és la literatura; l’espai on col·lectivament hem anat construint el nostre imaginari col·lectiu és la literatura; i l’espai on hem reflectit les mil cares de la història i de la nostre realitat col·lectiva és l’espai de la literatura. Jurídicament, què som? En el millor dels casos, una nació reconeguda en un preàmbul estatutari. I políticament? També en el millor dels casos, una de les nacions sense Estat més antigues d’Europa. Des del punt de vista literari, en canvi, som una primera potència. Ho som ara, amb noms que podem posar al costat dels més grans de les literatures més potents; i ho hem estat històricament, amb una entrada tan fulgurant com és la figura de Ramon Llull.
Ara mateix, a les portes, com qui diu, del Dia del Llibre, s’han editat un conjunt d’obres d’alta qualitat literària i que ens permeten resseguir alguns dels aspectes més decisius del nostre passat immediat i del nostre present. D’on venim? Marta Pessarrodona, a França, 1939, ens explica que venim d’una gran tragèdia: la guerra civil i l’exili. Sobre aquests dos temes s’ha escrit molt però és la primera vegada que d’una manera sistemàtica, rigorosa i amb voluntat exhaustiva es passa revista a la situació dels intel·lectuals catalans que van marxar a França. El llibre està ple de dades, dates, idees, suggeriments. Entre aquests darrers, ¿com és que avui són tan poc conegudes, i valorades, dues figures tan importants com van ser Pere Coromines i Nicolau d’Olwer? Molts van marxar a l’exili, i molts es van quedar a l’interior. Es van quedar a Barcelona i a altres ciutats però també en els pobles de l’interior allà on l’onada regeneracionista republicana havia estat més efímera. Emili Teixidor ens ofereix una altra gran novel·la: Els convidats, centrada en un petit poble de la Plana de Vic. Els publicitaris clàssics dirien que es tracta d’una novel·la sense concessions en el sentit que presenta un panorama negre, asfixiant, sense escapatòria on queda clar, per si algú encara ho dubtava, que el feixisme català va existir i que durant uns anys va manar molt en els nostres pobles i les nostres ciutats.
Després, però, la societat catalana va evolucionar. Potser hauríem de llegir la biografia de Preston sobre Franco per entendre com va ser possible aquesta evolució sense que el franquisme caigués. Els grans corrents ideològics europeus també van arribar. I van afectar tota una generació; la dels seixanta, per simplificar-ho; la que va creure en les grans utopies i després va topar bruscament amb la realitat. Aquesta és la generació que Julià de Jódar retrata a La pastoral catalana, una novel·la ideals somiats i acomodacions més o menys tranquil·litzadores. I, finalment, amb Se sabrà tot, de Xavier Bosch, arribem a la Barcelona d’avui a través d’un trihller on no hi falta de res: empresaris corruptes, periodistes venals, policies obstinats, terroristes islàmics i una redacció de diari plenament urbana i contemporània, és a dir, que ja no té res a veure amb aquella Catalunya desfeta que ens retrata Pessarrodona o amb aquella Catalunya asfixiada d’Emili Teixidor.
Els noms que he citat, i altres que hi podríem afegir -com el de Villatoro i el seu Tenim un nom— , no els trobareu amb la profusió que mereixen als mitjans de comunicació. Tampoc no gaudeixen del prestigi social propi de les societats amb l’autoestima alta. Ara que ve Sant Jordi, aquests escriptors hauran de competir amb el provincianisme dels qui s’enlluernen amb tot el que ve de fora, amb la ignorància proverbial de tants i tants periodistes i amb la mala fe dels cosmopolites de torn. Malgrat tot, en època de decrepitud política i de crisi econòmica, la salut de la nostra literatura constitueix una invitació a l’optimisme.
El Punt. 3 d’abril del 2010
"Amo les faules del filòsofs;