El Blog d'Agustí Pons

Una Revista que porta el nom de Catalunya

En el  número 302 de la Revista de Catalunya, corresponent al segon trimestre del 2018, apareix per primera vegada el meu nom com a director; i en el número 316, corresponent a l’últim trimestre de 2021, per última. Vaig ser director d’aquesta publicació sense haver-ho demanat.  M’ho van proposar a la reunió del Patronat  que es va celebrar després que l’anterior director, Quim Torra, passés a ser  president de la Generalitat. L’encàrrec del Patronat, del seu president, Joan Vallvé, i en especial del seu secretari, Joan G. Codina, puntal de la publicació, era el de modernitzar la Revista.  Modernitzar-la volia dir ampliar la temàtica dels articles, obrir-la a nous col·laboradors, regularitzar les seccions; en definitiva, intentar captar l’interès d’un major nombre de lectors. Publicàvem cada trimestre un número de 200 pàgines –que incloïa un ampli dossier sobre algun tema d’actualitat– i cada any dos números monogràfics. Hi vaig treballar de valent i  vaig comptar amb la col·laboració lleial i participativa del Consell de Redacció. No parlaré de cap contingut concret. Estan a l’abast de qualsevol lector que ho desitgi.

La meva idea era plegar el desembre del 2021, proposar com a nou director un historiador i periodista que ja formava part del Consell de Redacció i tornar a la meva feina d’escriptor que havia deixat de tot penjada. Però no va poder ser. El gerent  i jo mateix vam  patir una sèrie continuada d’acusacions i atacs verbals, que ratllaven l’insult, i  de  maniobres desqualificadores i obstruccionistes   al sí del Patronat  –la composició del qual havien aconseguit modificar– i del Consell Assessor. El resultat va ser la meva dimissió, la del tot el Consell de Redacció, la del gerent i la del president del Patronat.  Els sona aquesta història? És si fa no fa, la que acaba de tornar a passar.

Al llarg de tot aquest episodi, el silenci del Departament de Cultura ha resultat clamorós. A mi, sovint tingut per un catalanista poc ortodox, m’escandalitzava el fet que una Revista portés el nom de Catalunya i que el govern del país —que era qui econòmicament la feia viable– no hi tingués res a dir no pel que fa als continguts concrets sinó a la mena de publicació  cultural que el país necessita, si és que en necessita alguna. ¿Volem una publicació acadèmica amb textos i presentació que compleixin amb els requisits que farien possible la seva homologació internacional? ¿Volem una revista de reflexió ideològica i de cultura  adreçada a un públic mitjà ara orfe d’aquesta mena de publicacions? ¿Preferim una revista vinculada al catalanisme més intransigent, defensor de les preteses essències més pures de la pàtria? ¿O simplement es tracta d’una oficina de publicació d’articles d’amics i coneguts? I com podem assegurar la seva supervivència econòmica més enllà de les subvencions públiques? Fins on es podria professionalitzar el seu funcionament? Sabem què es vol fer en relació a una possible edició digital? Quin ha de ser el paper del Patronat i del Consell Assessor i com evitar la seva esclerosi?

No és cert, ara que hi penso, que el silenci de l’Administració resultés del tot clamorós. Jo sí que vaig rebre un missatge del govern. En concret,  vaig haver d’anar a donar explicacions al Departament de Justícia. La part que finalment va sortir amb la seva m’acusava, en un escrit, de cobrar 300 euros al mes per la meva feina. Aquests diners incloïen la redacció d’un editorial, l’encàrrec de molts dels articles, la supervisió de tots els textos, la preparació dels Consells de Redacció,  etc. Quan vaig comentar la meva perplexitat a alguns companys que de política hi entenen més, em van dir que l’equivocat era jo; que l’època del voluntarisme s’havia acabat; que el Departament de Cultura s’ocupava d’administrar unes competències molt concretes i que la competència sobre les Fundacions -entre les quals, la de la Revista de Catalunya– corresponia al Departament de Justícia. Entesos. Però amb aquests plantejaments no ens calen adversaris gaire malèvols.

 Un amic meu em diu avui, esverat, que  la Revista ara està en mans de persones properes ideològicament a Aliança Catalana. Però jo li contesto que tant me fa, que no és de la meva incumbència.  Del que es tracta és d’evitar que amb l’excusa de les competències algun polític o alt funcionari pugui prendre mal.