El Blog d'Agustí Pons

“Vent de garbí”, la Maria Aurèlia i la burgesia

No puc precisar si vaig veure Vent de garbí i una mica de por el juny del 1965, quan tenia 18 anys, al Palau de la Música, o tres anys després a la Cúpula del Coliseum. En tot cas, recordo l’impacte que em va produir. En primer lloc, pel tema central de l’obra: una crítica a la burgesia catalana. I, en aquell moment, tots ho érem d’antiburgesos. En segon lloc, per la seva posada en escena: una barreja de teatre èpic i teatre-document amb elements propis del sainet, el costumisme i les cançons populars. Tot això ho explica molt bé Guillem-Jordi Graells a l’estudi introductori del volum de l’Obra Completa de Maria Aurèlia Capmany dedicat a la seva producció teatral. Jo no estava acostumat a cap de les dues coses: ni al teatre- document molt inspirat en l’aleshores cèlebre “distància” que Bertold Brecht havia posat de moda –i era Ricard Salvat, el director de l’Adrià Gual, qui l’havia importat d’Alemanya–; ni a la utilització de cançons més o menys populars en un espectacle que jo pensava que havia de ser molt seriós. De més gran vaig entendre que la reivindicació del sainet era una de les obsessions de Salvador Espriu, “l’inspirador” d’en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia a l’Adrià Gual.

Ara he tornat a veure Vent de garbí… al Teatre Nacional i no m’ha defraudat. Ha passat el temps, és cert, i del distanciament brechtià –amb els actors i les actrius recitant, immòbils o quasi, des de l’escenari– en queda ben poca cosa. Ara els actors i les actrius han de cantar i ballar i moure’s de manera incessant perquè el públic està –estem– acostumats als espectacles musicals de la televisió més a prop de la gimnàstica que de la interpretació. I perquè Vietnam queda molt lluny ara que a Saigon ja es venen lliurament coca-coles i hamburgueses. Per cert, que la Maria Aurèlia sempre va considerar que Ho Chi Minh, que havia estudiat a París, era sobretot un nacionalista que lluitava per la independència del seu país. Albert Boronat i Judith Pujol han fet una versió intel·ligent, més actual de Vent de garbí…. que conserva i fins i tot referma l’esperit crític de l’obra. I aquesta adaptació està servida per un excel·lent conjunt d’actors i actrius que, al meu entendre, el d’un simple espectador, ho fan molt bé.

El fil roig que uneix els diversos gèneres en què va treballar la Maria Aurèlia és la crítica a la classe dirigent catalana. Aquesta crítica la trobem, per exemple, a la seva millor novel·la —Un lloc entre els morts–; no cal dir que en l’obra de teatre Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i també en molts dels seus articles periodístics. He utilitzat expressament l’expressió “classe dirigent” que em sembla més exacta que “burgesia”. Durant els anys seixanta i setanta el concepte “burgesia” era un sac on hi cabia massa gent. Eren burgesos els amos de les fàbriques; i els fills dels amos de les fàbriques que llegien Luckcs i Marcuse i es declaraven antiburgesos; i els escriptors que criticaven als fills dels burgesos; i el públic que pagava l’entrada per poder ser acusat impunement de burgès (i això provocava una lleu catarsi en la seva ànima plena de remordiments), etc. La Maria Aurèlia filava més prim. Per exemple, tal com explica a l’epíleg de la segona edició de La dona a Catalunya, ella creia que eren les dones de classe mitjana, i no les de classe obrera, les que serien capaces d’encapçalar la lluita per la igualtat de gèneres. Això li va costar la crítica dels marxistes per als quals resultava més fàcil d’entendre i d’explicar la simplificació burgesia versus proletariat, o a l’inrevés. Com deia, la Maria Aurèlia filava més prim; de vegades fins a la temeritat. Per exemple, quan ens feia entendre que l’ordre de matar Layret no va venir de Madrid sinó de persones relacionades amb la patronal catalana. Posava l’èmfasi en denunciar que una majoria de membres de la classe dirigent catalana es podia omplir la boca parlant de
catalanisme però que, en el moment de la veritat, feia passar al davant els
seus interessos de classe: durant els anys vint, en els anomenats anys del
pistolerisme, i durant el franquisme; i probablement hauria dit el mateix
de les empreses que van marxar de Catalunya després de l’1 d’octubre.

Aquesta nova versió de Vent de garbí… també té, com la primera, un explícit component generacional. Si el text de la Maria Aurèlia era un text de revolta i protesta; el discurs final dels actors i les actrius de la nova versió és, sobretot, un discurs de lament. Lamenten no ser valents; lamenten, sobretot, tenir por. La generació de la Maria Aurèlia –aquí i fora d’aquí– era una generació de veritats absolutes. Sabien, o creien saber on era Bé i on era el Mal, i alguns i algunes –no tots ni totes– actuaven en conseqüència. Ara, en canvi, quan objectivament, si més no els ciutadans de Catalunya, estem molt millor que durant els anys seixanta, ens sentim aclaparats per una sèrie de petits i grans problemes, econòmics, socials i existencials, i sembla que no sapiguem per on girar-nos. Aquest estat d’ànim, que no agradaria gens a la Maria Aurèlia, és paradoxalment allò que fa que aquesta nova versió de Vent de garbí i una mica de por no sigui en absolut arqueològica.

El centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany es va escaure el 2018. No hauria estat el moment de representar al Nacional algunes de les seves obres de teatre? Em consta que al director d’aleshores, Xavier Albertí, li va arribar de forma insistent aquesta proposta. Però va dir que no, per raons que se m’escapen –potser perquè no en trobo cap de racional–. Aquesta negativa no fa més que refermar la meva idea que la gestió del Teatre Nacional forma part d’un clos tancat, talment com si es tractés d’una empresa privada, però això sí amb diners públics, és a dir, que paguem entre tots, inclosos els burgesos i els desencantats. És clar que quan penso en la marginació en què els successius directors del Nacional van mantenir Ricard Salvat –amb aquí alguns d’ells havien pres les primeres sopes– ja no em ve res de nou. I, per tant, agraeixo a l’actual directora que hagi tingut la idea de pensar que aquesta obra de Maria Aurèlia Capmany ve valia ser presentada al Nacional.