El Blog d'Agustí Pons

Ventura Pons, mirall i Medalla

Ventura Pons i jo ens portàvem dos anys. Ell és –¡era!– del 1945; jo, del 1947. He seguit amb més o menys regularitat les seves pel·lícules; l’he admirat per la seva resiliència, com ara es diu, i per la seva capacitat de projectar-se, en el seu àmbit, cap al món sencer.  Però d’això en poden parlar amb major coneixement  altres persones. Ja ho han fet.  Jo em vull centrar en l’impacte que en Ventura Pons va produir en mi amb dues de les obres de teatre que va dirigir: concretament amb El knack, o qui no té grapa no endrapa  i Rocky Horror Show. Ens hem de situar el 1969, l’any que Eduard Márquez ha deixat definitivament fixat en la novel·la del mateix nom.  L’any comença amb l’assalt al rectorat de la universitat de Barcelona per part d’un grup d’estudiants que tiren finestra avall un retrat del general Franco i continua amb la declaració de l’Estat d’excepció i la conseqüent onada de detencions. Neil Armstrong és el primer humà en trepitjar la lluna i a l’estiu esclata el festival de Woodstock. Nosaltres, des de la Barcelona bruta, grisa, avorrida i represeliada, rebem notícies fragmentades d’aquest i d’altres espais de llibertat que ens fan maleir el present i somiar el futur.

En aquell moment, la Maria Aurèlia Capmany manava molt. Manava molt sense tenir cap mena de poder i engruixint cada dia més “la llista” de la carnisseria (“apunti-ho a la llista” volia dir que quedaves a deure la mercaderia que acabaves de comprar).  De tots els seus “poulains” potser en Ventura Pons era el més autònom.  Jo m’hi emmirallava. Ell, per exemple, ja havia passat una temporada a Anglaterra, de la qual va tornar amb el “knack” sota el braç. L’estrena va ser el 18 de desembre del 1969 al Teatre Windsor de la Diagonal de Barcelona quan només tenia 24 anys. Es tracta d’una obra de teatre  que Richard Lester, un dels noms més destacats del “free” cinema britànic, havia convertit en una pel·lícula d’èxit. (Palma d’Or del Festival de Cannes de 1965).  No recordo exactament l’argument. Només recordo les trifulgues amb un llit a l’escenari, les desinhibides relacions entre els tres joves protagonistes i, sobretot, l’aire de llibertat que ens arribava de l’escenari, la sensació que una altra manera de viure era possible. Crec que va ser la primera o una de les primeres participacions de Rosa Maria Sardà com a actriu professional. 

I uns quants anys després –concretament, el març del 1977– va arribar Rocky Horror Show. Es va estrenar  al Romea, amb traducció de Narcís Comadira. Dos dels protagonistes eren el meu germà Oriol (Oriol Tramvia) i Christa Lem.  L’Oriol ja havia col·laborat amb Ventura Pons a  Ocaña, retrat intermitent i ho va seguir fent en altres obres seves. El Rocky Horror Show va suposar una mostra més del  trencament generacional propi d’aquells anys i a nivell familiar un escàndol considerable perquè el meu germà assumia el paper d’un transvestit.

Després, en Ventura Pons es va dedicar, de ple, al cinema. I les seves pel·lícules van donar la volta al mon –o a mig mon–, van guanyar o van ser presents en nombrosos festivals internacionals i van seguir amb la valentia d’aquelles dues obres de teatre: el mon de les relacions personals,  de l’homosexualitat, de les convencions socials, de la hipocresia son els temes de les seves pel·lícules  –o, com mínim, de les que jo recordo–. És a dir, temes absolutament universals, amb capacitat per interessar els públics més allunyats des del punt de vista geogràfic. I, a la vegada, en Ventura Pons ha estat un independentista català que exhibia aquesta condició amb el mateix desacomplexadament amb que tractava en les seves obres teatrals i cinematogràfiques tots aquells  temes socials. Per això no entenc perquè ha mort sense la Medalla d’Or de la Generalitat. En el seu moment, la Medalla es va crear per la necessitat de subratllar el mèrit d’aquells catalans que, a través de la seva dedicació professional, han portat el nom de Catalunya més enllà de les seves fronteres. No es tracta de premiar els més catalanistes d’entre els catalanistes sinó de reconèixer l’aportació al coneixement de Catalunya d’aquells ciutadans que han aconseguit prestigi internacional. El cas de Ventura Pons és, en aquest sentit, paradigmàtic.

Potser a Ventura Pons tan li feia això de tenir una medalla de més o de menys. Però ja que existeix, hauríem d’utilitzar-la  adequadament.  Saber ser Estat és, sobretot, saber actuar com a tal.