El Blog d'Agustí Pons

Xavier Febrés, la literatura suau

Xavier Febrés (Barcelona, 1949) ha publicat més de 50 llibres i en  molts d’ells ha practicat una literatura suau, és a dir, “plaent als sentits” segons definició del nostre diccionari normatiu; una manera d’escriure que busca que el lector llisqui sobre les paraules sense cap mena d’ensurt. Ara acaba de publicar Motel Empordà, elogi de l’amor estable (Editorial Gavarres), amb pròleg de Jaume Subirós i epíleg de Joan i Josep Roca. En teoria es tracta d’un llibre de cuina. I sí, naturalment en el text hi surten plats, vins, postres, l’elogi del servei i totes les positives consideracions que es mereix un establiment tan singular com és el Motel. Però ja des de la primera pàgina en Xavier Febrés situa la descripció del que es fa al restaurant dins d’una perspectiva molt més àmplia, humanística, diríem, si aquesta paraula no resultés, en aquests moments, tan poc comprometedora. La pervivència del Motel des del 1961 fins ara és deguda –escriu Febrés– “a un combinat de dedicació, regularitat, talent, coherència, força, destresa, geni, veritat, lucidesa i perseverança”. I afirma: “Manté la funció social de crear bellesa i estimular sentits, sense per això demanar miracles”. I si en aquesta primera pàgina Febrés es capaç de relacionar la literatura gastronòmica amb els grans conceptes que conformen la vida dels humans, a l’última s’acomiada amb una mena de confessió que té molt de filosofia de vida: “De vegades val més quedar-se mirant el sostre a l’habitació del Motel i esperar que arribi Godot o el son dels justos, lliurar-se  a l’oci nobilíssim de les plusvàlues i minusvàlues dels dies, repetir-se que som persones perquè recordem però no podríem viure sense oblidar. Hi ha dies per lliurar-se de grat a l’eufòria esvalotada, sortir de la gàbia i arraconar la solitud. Altres dies són per bullir, a foc lent, respirar l’atmosfera que crea el ritme compassat del silenci, conviure en pau amb les preguntes remotes i els batzacs de les il·lusions traïdes que malmeten l’ànima. Quasi tot és pendular i passatger”.

En el llibre es parla dels naps negres de Capmany, del peix de mercat, de la llebre a la royale, de la taula de formatges i de molts altres plats.  Però queda clar que no és un llibre de receptes sinó  la descripció d’una cuina que és, també, una manera d’entendre el mon. L’afirmació pot semblar exagerada però no podem oblidar que el Motel va ser refugi de Josep Pla i que, entre moltes altes celebracions, va acollir, l’any 1990, la presentació  de les memòries del periodista Manuel Ibañez Escofet ben poc temps abans de la seva mort. Ibañez Escofet tenia una casa a Capmany, a un cop de pedra del Motel.

Xavier Febrés és un escriptor mogut per la curiositat que se sol atribuir al periodisme, d’on ell prové. La xafarderia –deia Pla– és el motor de la curiositat; i la curiositat, el motor de la cultura. A Josep Pla, Xavier Febrés li ha dedicat alguns llibres —-entre altres, Josep Pla, biografia de l’homentot(1990 ); Les dones de Josep Pla (1999); Josep Pla, sis amics i una amant (2019);  Josep Pla o la vitalitat (2000)– . També ha publicat llibres biogràfics sobre  Pasqual Maragall, el coronel Escofet, Alberto Puig Palau, el poeta Antonio Machado i  l’escultor Maillol. Ell és, en aquests moments, un dels grans cronistes de la Costa Brava, de l’Empordà i de l’anomenada Catalunya francesa i això tant pel que fa a personatges com a paisatges i centres culturals o socials. Com a periodista ha ocupat càrrecs de responsabilitat i crec que és justícia subratllar el seu treball com a director de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona” patrocinada per l’ajuntament de Barcelona.

Xavier Febrés és un exemple d’aquells periodistes que després de dur a terme una notable activitat dins d’aquesta professió acaben convertint-se en escriptors de primer rengle. Si en un moment determinat de la seva trajectòria s’han vist obligats a deixar el periodisme actiu no per això s’han instal·lat en un victimisme més o menys agraït . Ben altrament,  s’han endinsat en un nou repte professional sense deixar la vivacitat i  les ganes d’atrapar el lector des de la primera ratlla, dues de les característiques  pròpies del millor periodisme escrit. Aquests són els meus.