Els meus amics francesos em pregunten si encara sóc independentista. Els dic que sí. Em demanen si crec que jo veuré la independència. Els dic que no; i que, molt probablement, els meus fills, tampoc. Els recordo que l’any 1918, després de la Primera Guerra, l’efervescència nacionalista a Catalunya era igual o més alta que la de Praga. Però com molt bé van saber els emissaris que Romanones va enviar a Clemenceau els bonics principis d’autodeterminació del president Wilson no eren aplicables als territoris que no convenien a França. I la independència de Catalunya no interessava ni interessa a França ni a cap dels altres grans països europeus. ¿Perquè continues essent independentista si saps que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir aquest objectiu? Per dignitat, els responc. I com que em miren amb cara d’incredulitat els pregunto si estan informats de la compareixença de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal i Alicia Sanchez Camacho a la corresponent comissió del Senat espanyol. No. No en saben res. Jo els intento explicar com tots ells han mentit amb un desvergonyiment que faria envermellir al cínic més trampós. Em pregunten que si això és veritat com és que els mitjans de comunicació de Madrid no ha posat el crit el cel. Tampoc ho han fet els intel·lectuals progressistes; ni els cantants i artistes que s’auto-adjudiquen la distribució de carnets ideològics. Però els dic que aquesta situació no és nova; que els mitjans de comunicació espanyols van jugar un paper decisiu durant l’anomenat procés independentista i que ja fa temps que els estrategues electorals del Partit Popular han descobert que posar una dosi d’anticatalanisme en les seves proclames dona vots; una pràctica, per cert, molt propera a les polítiques excloents seguides contra jueus i moriscos durant un llarg període de la història espanyola.
Els meus amics em diuen que no puc oblidar que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un cop d’estat. Però jo els dic que, en tot cas, va ser un cop d’estat que no va durar ni un minut perquè aquesta declaració va ser immediatament suspesa pels mateix polítics que l’havien proclamada; i reconec que l’anomenat procés no va ser precisament exemplar sobre tot per les conseqüències que va comportar la pugna constant entre Esquerra i l’antiga Convergència. I que sí, que els polítics capdavanters catalans van dur el país a un carreró sense sortida però que la jornada de l’1 d’octubre va ser una jornada inoblidable amb la potència d’un miratge vist en ple desert. Els dic també, als meus amics, que des del punt de vista jurídic l’únic episodi realment impugnable, des de la perspectiva de l’Estat, va ser l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió aprovades pel Parlament català els 6 i 7 de setembre del 2017. Però que posar deu anys de presó als líders socials que van convocar una concentració pacífica davant d’un Departament de la Generalitat i que després van fer possible que tothom tornés cap a casa és una ignomínia impròpia d’un Estat de dret.
I finalment els dic que l’autèntic cop d’estat el va protagonitzar el Tribunal Constitucional en la seva sentència contra l’Estatut. Era un estatut perfectament acomodable a la Constitució espanyola i que havia estat aprovat per una amplia majoria pels ciutadans de Catalunya. I els dic també, als meus amics francesos, que en els mesos previs a l’1 d’octubre van dimitir o van ser cessats el fiscal general de l’Estat; el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres càrrecs fins a situar en els llocs estratègics de l’alta judicatura legisladors de comprovada ideologia conservadora, per dir-ho en termes suaus. Aquesta va ser una operació orquestrada, des de les bambolines, pels cappares del PP amb a connivència, o el silenci, dels alts dirigents del PSOE. Els meus amics francesos fan veure que ho entenen i acabem parlant de la situació del Barça i del París Saint Germain, activitat que ens resulta, a tots plegats, força t més confortable.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
Feia temps que buscava una excusa per parlar de l’Antoni Batista, company meu de professió. L’excusa ja l’he trobada perquè acaba de publicar un nou llibre: La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara, Llibres).
L’Antoni Batista i jo som, si fa no fa, de la mateixa edat. Ell va néixer, segons s’indica a la contraportada del llibre, l’any 1952; jo ho havia fet el 1947. Professionalment ell i jo vam viure de ple els últims anys de la dictadura franquista i tot el que va venir després. En els ambients progressistes del país eren els anys de predomini del PSUC. L’Antoni Batista, en aquest ambient, s’hi va trobar bé. Escrivia a les revistes més o menys vinculades al PSUC i ho feia des d’una perspectiva que durant molts anys en diríem moderna. Recordo un article elogiós sobre Sisa en una de les publicació d’inspiració psuquera en les quals col·laborava. I recordo també, i ho he reflectit en la meva biografia sobre Espriu, l’entrevista que va fer a aquest poeta per al llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme, el juny 1977; una entrevista que va provocar un rebombori considerable perquè Espriu es mostrava clarament favorable al bilingüisme.
Més endavant, l’Antoni Batista va treballar a La Vanguardia, a l’Avui i altres publicacions i de més d’una d’elles en va haver de sortir perquè les seves cròniques no eren assimilables pel Sistema. Després d’haver picat pedra durant molts anys –fent periodisme de carrer com aleshores es deia– li va caldre, en certa manera, reinventar-se. I d’aquí ve la meva diguem-ne admiració. Ell ha mantingut una posició propera als intel·lectuals marxistes d’aquest país, que jo he criticat en diversos llibres i articles. Però l’Antoni Batista a meitat de camí de la seva vida s’ha convertit en professor, investigador, consultor sense deixar de publicar articles i llibres. No s’ha instal·lat en la cultura de la queixa –i tindria prou motius per fer-ho– sinó en la del treball rigorós. Per a mi aquesta mena de periodistes –i n’he parlat d’uns quants en aquesta web– haurien de servir de model per a les noves generacions. El periodisme al costat de la història, quin dia ho entendran els cappares de la nostra professió?
I ara parlem del llibre. El personatge central del llibre és, naturalment, Joan Comorera, el dirigent del PSUC defenestrat pels seus companys de partit; que va tornar clandestinament a Barcelona on, finalment, va ser detingut per la policia franquista, empresonat i sentenciat a 30 anys de presó amb gran alegria de Dolores Ibárruri, Gregorio López Raimundo i la resta de dirigents d’aquell moment del PCE i del PSUC (1954). Batista reconstrueix la crònica de la detenció amb el seu detallisme habitual fruit de les investigacions que ha anat fent durant la seva llarga trajectòria –va tenir accés, en el seu moment, a les fitxes de molts detinguts polítics que encara no havien estat amagades o destruïdes– i dels seus contactes. Una reconstrucció excel·lent. Però el personatge del llibre que realment crida l’atenció és el de Antonio Juan Creix, el policia que va interrogar Comorera. Ell i el seu germà Vicente eren els membres més destacats de la temuda Brigada Social. El que explica Batista de Joan Comorera no canvia el perfil del personatge. Aclareix episodis i fixa definitivament molts detalls però la lectura no provoca gaire sorpreses. En canvi, Batista trastoca la imatge que fins ara teníem d’Antonio Juan Creix. Ho fa a partir dels documents familiars als quals ha tingut accés i no tenim cap dret a creure que aquest accés ha desembocat en una síndrome d’Estocolm que es concretaria en l’afirmació que en els interrogatoris de Creix a Comorera no hi va haver tortura. És més, Batista reprodueix els primers paràgrafs del llibre que, en el seu afany per aconseguir la rehabilitació social i poc abans de morir, Creix havia començat a escriure sobre la detenció de Comorera. El dirigent del PSUC es va estar 42 dies a la comissaria de Via Laietana i segons Batista “el tot s’hi val de les comissaries espanyoles que tenien detinguts polítics al seu abast entrava en una primera crisi, que desencadenava un dels policies més emblemàtics, l’enemic número ú dels comunistes que dirigien la lluita antifranquista i que l’havien convertit en el paradigma del torturador”.
Per escriure aquest article m’he comprat i m’he llegit el llibre Torturades. Via Laietana 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941 . 2019) de Gemma Pasqual. Queda clar que els dos germans Creix van torturar molts dels detinguts antifranquistes que van passar per Via Laietana. Ho va fer més en Vicente, el germà petit, que l’Antonio? Aquest, el gran, durant la guerra civil havia passat, i havia patit tortura, a la txeca del carrer Sant Elies acusat, amb raó, de formar part de la Cinquena Columna. Va deixar ell de torturar a partir del seu interrogatori de Comorera? ¿Ho va fer perquè va considerar que Comorera no deixava de ser, com ell mateix es veia, una víctima dels comunistes o per un cert sentit de la història que feia que no volgués passar com el torturador d’una de les figures polítiques més importants de la guerra civil? I ¿quin paper juga Pedro Polo Borreguero, el cap superior de policia, que ja havia format part dels cos durant la Segona República i que Moisés Broggi, per exemple, no deixa malament en les seves memòries? I, ¿no és el germà petit, Vicente Juan Creix, l’objecte d’una denúncia, que naturalment va quedar en no res, posada pel pare de Jordi Pujol com autor de les tortures al seu fill durant el pas d’aquest per la comissaria de Via Laietana? És imaginable que entre els dos germans policies no parlessin mai d’aquests temes? El llibre d’Antoni Batista dona llum a l’episodi de la detenció de Comorera però queden, encara, molts clarobscurs per resoldre.
Amb mitja hora de retard s’apaguen els llums de l’Auditori de Girona i comença la Nit dels Premis Enderrock 2025. De tots els músics que està previst que actuïn no n’he vist mai en cap en directe i només d’alguns em sona el nom. La sala està plena però jo només tinc ulls de cara a l’escenari perquè estic assegut a primera fila al costat de l’Oriol Tramvia, que avui rebrà –juntament amb Antoni “Sicus” Carbonell, el líder de Sabor de Gràcia– el premi a la trajectòria. Estic al seu costat no només perquè sóc un dels seus germans sinó perquè just he acabat d’escriure la seva biografia que en aquests moments està en mans de l’editorial. La biografia m’ha fet descobrir una vida dura, que jo només coneixia en part, i un personatge molt més savi del que aparentment sembla. Ho he descobert jo i he comprovat que ja se n’havien adonat alguns dels periodistes que l’han anat entrevistant durant tots aquests anys.
Els llums s’han apagat, ha començat a sonar la música, s’ha obert el teló i a l’escenari ja estava cantant Lildami acompanyat dels joves components de la Black Music Big Band. Lildami és un raper; ho he sabut perquè així s’indicava al programa de mà i perquè, un cop tornat a casa, abans de començar aquest article he mirat que en deien d’ell a Google. Lildami és el nom artístic de Damià Rodriguez Vila un enginyer de Terrassa convertit en raper. Ara escric aquest text des del meu estudi després d’haver vist i escoltat una i altra vegada –gràcies a TV3– la cançó “A contracorrent”, que forma part del seu nou disc Bentornat. I l’he escoltada una i altra vegada perquè voldria ser capaç de transmetre al lector l’emoció perdurable que m’ha provocat. Suposo que aquesta emoció té molt a veure amb la ignorància que tinc de la música que ara es fa en l’àmbit de la llengua catalana. Jo m’he quedat ancorat bastants anys enrere però potser per això mateix sóc capaç de relligar aquesta primera cançó de la vetllada amb alguns dels espectacles que al llarg d’aquests darrers cinquanta anys més m’han impressionat. Penso en el Marat-Sade, del Poliorama; en el “Hair” que vaig veure dues vegades a París; en l’espectacle “Un pont de mar blava” de Miquel Martí Pol i Lluís Llach; o en “La caiguda” d’Albert Camus, interpretada per Francesc Orella, al Teatre Nacional de Catalunya. A contra-corrent, exacte! “Em defineix el que sóc; no el que diuen de mi”; “Em podràs veure en el fang/però no canviar cap ideal”; “de cada obstacle en faig un trampolí”, “ric en públic i ploro en privat”; “he ignorat consells que valien or”; “tinc somnis molt grans./Ho tinc molt clar/el que ha de venir, vindrà”. (I l’ombra de la vida de l’Oriol se m’ha aparegut amb insistència). Sobre aquest recitat del raper s’alcen les veus del cor acompanyades de les notes contundents dels instruments de vent: “La mala mar em va ensenyar a entendre el vent i navegar”. I per això “La flama no s’apaga mai”. “La flama no s’apaga mai”. Ho canten amb entusiasme, amb la vigorosa i esplèndida ingenuïtat dels joves, els integrants de la Black Music Big Band.
Després han arribat els premis i les actuacions. Tothom semblava civilitzadament exaltat i reivindicatiu i de sobte m’he recordat d’allò que explica l’Oriol en la seva biografia. Quan tenia 12 anys, va assistir amb els pares a la gala del Premi Disc Català que es va celebrar a l’Ametlla del Vallès. Allà va veure actuar l’Espinàs i en Raimon, aquest darrer amb una simbòlica camisa de color vermell i uns quants acords que cridaven al vent. La imatge li va quedar gravada. Això va passar l’agost del 1963. Ara, els músics d’avui no cal que portin camisa vermella. Però al veure cantar als adolescents de Black Music Big Band amb la mateixa saludable confiança en el món amb què nosaltres cantàvem Al Vent m’ha semblat que, en efecte, la flama no s’havia apagat mai. O més ben dit: que d’aquella estantissa realitat artística dels anys seixanta n’ha sortit aquesta riuada impetuosa. I m’ha envaït una onada d’optimisme i d’agraïment cap a tots aquells que ho han fet possible; que ho estan fent possible.
Estic llegint un d’aquells llibres tan brillants que sobre el segle XX saben escriure els catedràtics anglesos d’història. Es tracta, en aquest cas, de Gente de Hitler. Los rostros del Tercer Reich (Ed. Crítica) del professor Richard J. Evans. catedràtic emèrit d’Història a la universitat de Cambridge. Vint-i-dues biografies –encapçalades per la de Hitler– per intentar trobar resposta a una de les grans preguntes que encara no hem sabut contestar: el mal absolut –en definició d’Hannah Arendt– que assumeix com a novetat radical el nazisme, ¿és fruit de la bogeria d’uns quants psicòpates o és una pulsió que tots els ciutadans podem arribar a exercir si banalitzem el nostre sentit moral? Hannah Arendt vol donar resposta a aquesta pregunta que, de cop i volta, amb el triomf de Trump i l’auge de l’extrema dreta a Europa torna a tenir plena actualitat. ¿No va arribar Hitler al poder a través de les urnes –encara que en el seu llibre Evans recorda que el nazis no haurien pogut governar sense el suport de monàrquics i una part de la dreta– de la mateixa manera que ara ho ha fet Trump? Milions d’alemanys van votar a favor del Partit Nazi i milions de nord-americans han votat Trump. En un primer moment pocs son els que van saber veure la perillositat de Hitler: Churchill enfrontat a Chamberlain i Daladier. Josep Pla i Eugeni Xammar el van entrevistar a Munic i el van prendre per un pallasso boig. Pallasso boig? No estem dient el mateix de Trump? Ens resulta inimaginable que Trump organitzi un sistema d’assassinats massius dels immigrants com en el seu dia va fer Hitler amb els jueus, gitanos i dissidents en general. Però l’expulsió sense judici d’immigrants ¿és una fanfarronada que acabarà per diluir-se o aquesta segona vegada va de debò? I pel que fa a les relacions amb Putin o al suport a la defensa d’Ucraïna, què hi ha de compulsió histriònica o de canvi radical d’objectius i estratègies? Aquestes preguntes, de moment sense respostes clares, ens situen en una posició de desconcert i ni en la millor de les hipòtesis se’ns fa difícil no caure en el pessimisme.
L’accés al poder de Trump torna als europeus –als europeus conscients– a una realitat fins ara edulcorada gràcies a la protecció nord-americana. Estats Units i la Unió Soviètica van ser els vencedors de la Segona Guerra Mundial i, després de Ialta, Europa va quedar dividida en dues menes de protectorats. Ara, Trump i Putin actuen com si haguéssim tornat al 1945 i tenen les seves des-raons. L’agressió de Putin a Ucraina ens recorda que la instauració del comunisme als països de l’Europa de l’Est no va sinó una coartada ideològica a l’ambició imperial de Rússia, semblant a la que en determinats moments de la història han practicat, i practiquen o intenten practicar, altres nacions. Ho explica molt bé l’historiador Simon Sebag Montefiore en el seu llibre En la corte del zar rojo dedicat a la figura de Stalin. I què ha fet durant tots aquests anys l’Europa que va quedar a l’altra banda? Construir un espai de llibertat i confort amb polítiques assenyades però sabent que serien els Estats Units els qui posarien els avions quan les coses anessin maldades tal com va passar immediatament després de la Segona Guerra a Berlín o molt més endavant a Sèrbia. Ens agradarà o no però durant els anys de la Guerra Freda els americans posaven els soldats i els europeus de l’Oest els manifestants pacifistes…
La situació actual no és sinó un exemple més del declivi d’Europa com a potència influent en el conjunt del mon. Sé que aquest tema no és nou i que podríem trobar força llibres i articles que en parlen. Jo he preferit no moure’m de casa i anar a buscar un article de Nèstor Luján. El va publicar el 25 de gener de 1984 a La Vanguardia després d’un viatge a Bangkok i Hong Kong. “Los grandes centros de riqueza del mundo –escriu– pueden residir en un futuro próximo en Extremo Oriente: un nuevo mundo está naciendo y Europa, con sus luchas intestinas, con sus problemas irresolubles, con su inmensa fatiga, declina inexorablemente. Porqué si China despierta (…) Europa quedaría relegada a un delicioso, melancólico, desamparado museo”. I poc temps després: “El renacimiento del Islam y la potencialidad del Extremo Oriente cambia una vez más el mapa de la civilización mundial”. Ho va escriure fa quaranta anys.
No deixar-se endur per l’aigua del riu sinó posar-s’hi de cara i intentar analitzar-la. Aquests son els autèntics intel·lectuals. M’ho va ensenyar el professor Josep Calsamiglia de qui vaig rebre unes quantes diguem-ne classes particulars –visites, dinars…– durant unes poques trobades que em van marcar per sempre. Anar contra-corrent i sortir-se’n: aquesta mena de personatges són els qui de veritat fan avançar la societat. Després de llegir l’excel·lent biografia que Joan Safont li ha dedicat no podem dubtar que Josep Pallach és un d’aquests personatges. No tenia cap condició objectiva –per dir-ho en la fraseologia del marxisme d’aquells anys– per aconseguir l’alt grau d’ influència ideològica i política que va arribar a exercir i que només un mortal atac de cor va aturar quan tenia 56 anys, la matinada del dimarts 11 de gener de 1977. En política va ser precoç: als 16 anys ja feia mítings, sovint de teloner d’Andreu Nin, el dirigent del POUM, durant la guerra civil. Exiliat com tants i tants catalans i espanyols ell no va deixar de militar. Va tornar clandestinament a Catalunya, va ser detingut i empresonat primer a Figueres; després a Salt on hi passarà més d’un any fins que aconseguirà fugir per tornar a França i obrir-se camí com a mestre i pedagog sense abandonar mai la seva passió per la política. Tot això està molt ben explicat en aquesta biografia de Joan Safont –Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic)– i m’estalvio, per tant, d’entrar en detalls.
Ell, Josep Pallach, era un home de poble. Ja sé que Figueres és una ciutat històricament efervescent per on han entrat algunes de les idees polítiques i culturals més diguem-ne progressistes dels segles dinou i vint. El professor Joaquim Molas explicava, per exemple, que Salvador Dalí era el més ben informat del trio que formava amb Lorca i Buñuel perquè quan va entrar a la Residència de Estudiantes de Madrid ja coneixia les revistes culturalment més inquietes que es publicaven a França. El que vull dir és que Pallach va néixer i créixer lluny de les elits intel·lectuals barcelonines. El seu sentit de la democràcia, del catalanisme i del socialisme estava empeltat del federalisme empordanès del segle XIX i del lliure pensament revestit, amb més o menys intensitat, de maçoneria. Res a veure ni per ascendència social ni per formació acadèmica amb les biografies d’alguns dels intel·lectuals barcelonins que més el van intentar desacreditar pel seu anti-comunisme raonat i explícit que va assumir i predicar després de la seva experiència amb el POUM. Pallach va lluitar tant contra el franquisme com contra el pensament marxista dels anys seixanta i setanta que es va estendre com a taca d’oli i que semblava tenir–com explica Tony Judt en el seu llibre Pensar el segle XX— resposta per a tot. Alguns dels cappares d’aquest marxisme intel·lectual i artístic sí que formaven part de l’elit dominant tot i que es trobessin a l’oposició del franquisme i patissin penalitats econòmiques –no tots, ni molt menys– i persecució política. Era una elit que no havia perdut, com corresponia a la seva classe social, sentit de poder i que ara, sota el franquisme, el podia administrar, en la mesura possible, a la universitat, a les editorials, als mitjans de comunicació. Estaven en possessió de la Veritat ideològica, que administraven amb saviesa, i això els situava per sobre de qualsevol crítica. Pallach no deixava de ser un menestral nascut i educat a Figueres que havia estudiat de gran i que va trobar aixopluc en una branca de tan poc pedigrí acadèmic com era en aquell moment la pedagogia. Però la Història, amb majúscula, li ha donat la raó.
Dues notes finals que també es desprenen de la lectura d’aquest llibre. En primer lloc, i aquesta és una tesi que anys enrere hauria estat desqualificada d’entrada, la constatació que la història sovint penja d’un fil. ¿Quina hauria estat l’evolució de la política i la societat catalanes si aquell 10 de gener del 1977 se li hagués pogut aplicar a Josep Pallach un desfibril·lador? En segon lloc, en aquest episodi tan decisiu de la nostra història contemporània –la recuperació de la democràcia– el paper dels països democràtics europeus no va ser d’inhibició o d’abandonament com en el cas de la Segona República i, sobretot, de la guerra civil. Les democràcies europees, amb Alemanya al capdavant, van apostar fort, i d’una manera literal, és a dir amb influència i diners, a favor de la recuperació democràtica de l’Estat espanyol. Pallach ho va viure des de primera línia i en va ser també víctima en no voler supeditar el socialisme català que ell dirigia al nou PSOE que s’estava obrint pas. I això també està explicat, i molt ben explicat, en aquesta biografia.
En el número 302 de la Revista de Catalunya, corresponent al segon trimestre del 2018, apareix per primera vegada el meu nom com a director; i en el número 316, corresponent a l’últim trimestre de 2021, per última. Vaig ser director d’aquesta publicació sense haver-ho demanat. M’ho van proposar a la reunió del Patronat que es va celebrar després que l’anterior director, Quim Torra, passés a ser president de la Generalitat. L’encàrrec del Patronat, del seu president, Joan Vallvé, i en especial del seu secretari, Joan G. Codina, puntal de la publicació, era el de modernitzar la Revista. Modernitzar-la volia dir ampliar la temàtica dels articles, obrir-la a nous col·laboradors, regularitzar les seccions; en definitiva, intentar captar l’interès d’un major nombre de lectors. Publicàvem cada trimestre un número de 200 pàgines –que incloïa un ampli dossier sobre algun tema d’actualitat– i cada any dos números monogràfics. Hi vaig treballar de valent i vaig comptar amb la col·laboració lleial i participativa del Consell de Redacció. No parlaré de cap contingut concret. Estan a l’abast de qualsevol lector que ho desitgi.
La meva idea era plegar el desembre del 2021, proposar com a nou director un historiador i periodista que ja formava part del Consell de Redacció i tornar a la meva feina d’escriptor que havia deixat de tot penjada. Però no va poder ser. El gerent i jo mateix vam patir una sèrie continuada d’acusacions i atacs verbals, que ratllaven l’insult, i de maniobres desqualificadores i obstruccionistes al sí del Patronat –la composició del qual havien aconseguit modificar– i del Consell Assessor. El resultat va ser la meva dimissió, la del tot el Consell de Redacció, la del gerent i la del president del Patronat. Els sona aquesta història? És si fa no fa, la que acaba de tornar a passar.
Al llarg de tot aquest episodi, el silenci del Departament de Cultura ha resultat clamorós. A mi, sovint tingut per un catalanista poc ortodox, m’escandalitzava el fet que una Revista portés el nom de Catalunya i que el govern del país —que era qui econòmicament la feia viable– no hi tingués res a dir no pel que fa als continguts concrets sinó a la mena de publicació cultural que el país necessita, si és que en necessita alguna. ¿Volem una publicació acadèmica amb textos i presentació que compleixin amb els requisits que farien possible la seva homologació internacional? ¿Volem una revista de reflexió ideològica i de cultura adreçada a un públic mitjà ara orfe d’aquesta mena de publicacions? ¿Preferim una revista vinculada al catalanisme més intransigent, defensor de les preteses essències més pures de la pàtria? ¿O simplement es tracta d’una oficina de publicació d’articles d’amics i coneguts? I com podem assegurar la seva supervivència econòmica més enllà de les subvencions públiques? Fins on es podria professionalitzar el seu funcionament? Sabem què es vol fer en relació a una possible edició digital? Quin ha de ser el paper del Patronat i del Consell Assessor i com evitar la seva esclerosi?
No és cert, ara que hi penso, que el silenci de l’Administració resultés del tot clamorós. Jo sí que vaig rebre un missatge del govern. En concret, vaig haver d’anar a donar explicacions al Departament de Justícia. La part que finalment va sortir amb la seva m’acusava, en un escrit, de cobrar 300 euros al mes per la meva feina. Aquests diners incloïen la redacció d’un editorial, l’encàrrec de molts dels articles, la supervisió de tots els textos, la preparació dels Consells de Redacció, etc. Quan vaig comentar la meva perplexitat a alguns companys que de política hi entenen més, em van dir que l’equivocat era jo; que l’època del voluntarisme s’havia acabat; que el Departament de Cultura s’ocupava d’administrar unes competències molt concretes i que la competència sobre les Fundacions -entre les quals, la de la Revista de Catalunya– corresponia al Departament de Justícia. Entesos. Però amb aquests plantejaments no ens calen adversaris gaire malèvols.
Un amic meu em diu avui, esverat, que la Revista ara està en mans de persones properes ideològicament a Aliança Catalana. Però jo li contesto que tant me fa, que no és de la meva incumbència. Del que es tracta és d’evitar que amb l’excusa de les competències algun polític o alt funcionari pugui prendre mal.
Poc abans que es morís –ho va fer el 1980, als 90 anys– vaig tenir ocasió d’entrevistar el geògraf Pau Vila al seu pis de Barcelona. Crec recordar que era un apartament ple de llibres a la banda de mar de la Diagonal per on ara circula el tramvia. De l’entrevista recordo que va pujar per una escala de fusta per agafar no sé quin volum i que estava enfadat per dues raons: per l’èxit de Cien años de soledad de Gabriel Garcia Márquez i per la manera com l’ajuntament de Barcelona organitzava la participació ciutadana en la nova etapa democràtica que s’estava obrint. Ell, autor de la Nueva geografía de Colòmbia –que li havia valgut la màxima distinció cultural d’aquell país– deia que era una aberració que en el llibre de García Márquez l’aigua del riu circulés de mar a muntanya i no a l’inrevés. I pel que fa a la participació ciutadana en els afers de la ciutat es mostrava partidari d’un sistema diguem-ne federal. I això suposava, entre altres coses, que els regidors de cada barri fossin directament elegits pels ciutadans de cada districte i no enviats des de l’ajuntament. Com se sap, això no ha anat exactament així de manera que la majoria de ciutadans no coneixen ni el nom ni la cara dels seus regidors. Jo mateix, que he viscut molts anys a Sarrià i encara hi tinc un peu, si m’ho preguntessin m’hauria de quedar en blanc.
Tant estès ha estat el descrèdit d’aquest sistema de funcionament que els ideòlegs peronistes d’Ada Colau es van treure de la màniga una mena d’assemblees de barri que aquestes sí que havien d’assegurar la participació activa dels ciutadans. Vaig tenir la ingenuïtat d’anar a una primera reunió i en vaig sortir esparverat. Allò sí que era democràcia directe: qui cridava més se’n duia el gat a l’aigua. Jo volia saber si era possible recuperar el taller que Torres Garcia havia tingut en una travessia del carrer Major en aquell moment en mans d’un grup d’okupes vinculats al moviment alternatiu de Sarrià. Que a Sarrià existís un moviment alternatiu no deixa de ser xocant però en tot cas el tema no va arribar a discutir-se perquè ningú no semblava saber qui era aquell pintor. La lluita es plantejava entre les noves formes de participació representades pels okupes de l’antic taller i les forces d’ordre –rebessin el nom de dretes o esquerres– que fins aleshores havien manat. El resultat va ser una mena de batalla campal on els okupes van ser finalment desallotjats i el taller tapiat perquè ningú se’l pogués tornar a fer seu.
El número 1843 de la revista Destino, corresponent al 27 de gener de 1973, està dedicat al poeta J.V.Foix amb motiu del seu vuitantè aniversari amb articles de Joan Teixidor i Pere Gimferrer i una entrevista feta per mi (Agustí Pons). Les fotografies de portada i de l’interior son de Carlos Pérez de Rozas.
Avui s’inaugura la biblioteca de Sarrià que portarà el nom de J.V.Foix. Per a totes les persones mínimament informades de com funcionen les coses en aquest barri el nom triat no ha suposat cap sorpresa. En primer lloc, perquè ningú no pot dubtar dels mèrits de la persona triada, un dels poetes més importants de tota la història de la literatura catalana; d’aquells que ens fan sentir membres d’una comunitat lingüística de primera. I, en segon lloc, perquè a falta d’un regidor amb autoritat, d’un òrgan de representació autènticament democràtic dels ciutadans, l’ajuntament va decidir posar el nom de la nova biblioteca a votació popular. Però, tal com passa en les eleccions primàries, ha guanyat el candidat que tenia una organització més eficaç darrere seu. I que jo sàpiga de tots els candidats l’únic que disposa d’una Fundació que s’ocupa de la seva obra i de la seva memòria és justament J.V.Foix. I ha fet allò que li tocava fer. I, a partir d’ara, la biblioteca de Sarrià es dirà J.V.Foix com se’n diu l’Avinguda J.V.Foix; l’escola J.V.Foix del carrer Balmes; l’Institut J.V.Foix de Rubí; els carrers de molts, o alguns, pobles i ciutats de Catalunya. I, naturalment, les dues botigues que també donen visibilitat al nom.
Jo vaig votar a favor de Maurici Serrahima, sabent que no guanyaria. També m’hauria semblat bé el nom de Carme Serrallonga, que va habitar la casa del costat on jo he viscut durant més de vint anys. Maurici Serrahima ha estat el gran cronista de Barcelona i de Sarrià; impossible saber el que passava a Barcelona durant la postguerra sense haver llegit les seves extenses memòries. Ha estat un cronista excepcional, per l’elegància de la seva escriptura, per les reflexions que apunta, per la quantitat de persones que hi passen. I qui en sap alguna d’ell? Algú m’ha dit que va escriure massa volums… Barcelona ja no és una ciutat de barris. És una ciutat de cantons.
Aviat farà vint-i-cinc que Ferran Sáez va publicar El crepuscle de la democràcia (Premi Josep Vallverdú d’assaig, 1999) que és un dels llibres que més m’ha enlluernat, entre altres raons, perquè ha resultat profètic: tot allò que s’explicava sobre la crisi de la representació política democràtica i l’auge de les oenegés s’ha anat acomplint amb la precisió d’un rellotge suís. La Modernitat s’havia acabat i la postmodernitat semblava postular una ètica personal per sobre les ideologies globals que es pretenien salvadores.
Ara aquesta postmodernitat s’ha convertit, en molts casos, en allò que Ferran Sáez en diu una postmodernitat paròdica. Ho explica en el llibre que acaba de publicar i que m’ha resultat de lectura tan apassionant com aquella de fa vint-i-cinc anys: La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política. En El crepuscle de la democràcia, Sáez ens alertava sobre la pèrdua de credibilitat de la representació democràtica en contraposició a la influència creixent que anaven tenint grups socials i no governamentals que no passaven per les urnes. A La fi del progressisme il·lustrat, denuncia la superxeria que suposa pensar que els homes i les dones ho som com a conseqüència no d’una realitat fisiològica sinó d’un acte de voluntat.
Ferran Sáez
És a partir de Michel Foucault que Judith Butler defineix el cos humà “com un artefacte derivat de la citació performativa de les normes de gènere” I Sáez esmenta el cas de Jesica A. Krug una dona blanca que durant molts anys es va fer passar per negra fins arribar a ocupar càrrecs rellevants a la influent Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color. Entendre el cos com un “artefacte performatiu” –és a dir, com a conseqüència d’una voluntat cultural i no d’una situació natural– “significa –escriu Sáez– que jo soc –-no només semblo, no només vull ser– una dona o un home negre tot just quan consumo aquest acte de parla”. És a dir, la identitat personal com a construcció cultural en el marc d’una societat on el paper de les xarxes socials resulta crucial. “En termes polítics –escriu Sáez– la postmodernitat paròdica és un assemblearisme per aclamació de caràcter autoreferencial on l’escàndol no hi té un paper circumstancial sinó programàtic. Per mitjà del like, a les xarxes socials es decideix anònimament què és escandalós i què no. Amb poques excepcions, el periodisme professional ha sucumbit també a aquesta inèrcia. El format de les xarxes socials (…) afavoreix la total descontextualització dels continguts: els desubica, els erosiona, els allunya del referent real”.
Per al lector comú aquestes reflexions poden semblar molt allunyades de les seves preocupacions quotidianes. Però potser les trobarà més properes si pensem que, d’alguna manera, estan relacionades amb el triomf de Donald Trump, amb els debats sobre les definicions del què és un home i una dona a l’Espanya d’avui (i la seva concreció legislativa; per exemple, la llei del no és no) o amb el creixement incessant de Vox… Aquesta postmodernitat paròdica també està relacionada “amb la pèrdua generalitzada de llibertats (de pensament, d’expressió, de moviment, de dret a la privacitat, etc.) acompanyada d’una indiferència social, o fins i tot d’una actitud comprensiva, per part de gran part de la població”. En el mon acadèmic, en el mon de la comunicació i, en especial el de les xarxes socials, aquesta pèrdua de llibertats és fruit d’un nou puritanisme que “no és ascètic, sinó invasiu i autoritari”. Com a professor universitari Ferran Sáez també en aquest cas sap de què parla.
Però si aquest nou llibre de Ferran Sáez resulta enlluernador no només és per les reflexions que hi fa, una altra vegada a contra-corrent del pensament hegemònic, i per tant amb una valentia i una llibertat d’escriptura tan estimulant com poc freqüent, sinó també per la desimboltura amb què dialoga amb els grans noms de la filosofia de tots els temps per afirmar-los, matisar-los o contradir-los. Jo, en aquest punt, el segueixo fins allà on puc. Però del que sí que sóc plenament conscient és que aquest llibre obre horitzons. Per exemple, el debat que ell planteja –natura/artifici en la política– m’ha recordat l’impacte que em va provocar la lectura de la biografia de Jordi Sabater Pi escrita per Joan Tort i Pere Tobaruela i titulada Okoribikó. Durant els seus anys a l’ex-Guinea espanyola, Sabater Pi va observar el comportament dels primats i va ser capaç, a partir d’aquestes observacions, d’esbossar –tímidament però jo crec que amb encert– una relació entre Natura i Cultura que hauria d’estar basada en la humilitat genètica dels humans; una humilitat genètica que ens portaria a analitzar temes com les pors, els nacionalismes i les religions.
En Ferran Sáez és, en aquests moments, un dels pensadors més brillants d’Europa. Els qui, amb més o menys encert, seguim les evolucions ideològiques d’allò que passa pel mon podem fer aquesta afirmació sense cap mena de recança. Però, francament, no sé quants dels nostres dirigents polítics, culturals o de mitjans de comunicació saben qui és en Ferran Sáez, l’han llegit algun cop o s’han assessorat sobre el que ha escrit. Només aquesta ignorància explicaria l’escàs ressò que està mereixent la seva persona i la seva obra.
Davant d’un dels prestatges de l’àmplia farmàcia i parafarmàcia d’un dels grans centres comercials del Maresme estic mirant la munió de productes que ofereix –mentre el meu company d’expedició està pagant a la caixa l’ungüent que ha vingut a comprar– quan de sobre noto que algú se m’acosta pel darrera i amb veu professional em pregunta: “En què el puc ajudar?”. Em giro i veig una noia amb hijab. De moment, no hi caic. No se m’acut pensar que és una de les dependentes de la botiga. Però ho és. I la suposo tant o més professional que la resta de companyes seves que vigilen i assessoren els possibles compradors. La pregunta me l’ha fet en un català no gens forçat cosa que, després, em farà pensar que és nascuda a Catalunya o que hi ha arribat de ben petita. La meva primera reacció es fer veure que no estic sorprès. Soc, o em considero, una persona activament liberal i, per tant, disposat a acceptar tots els pluralismes ideològics, culturals o religiosos que cadascú vulgui assumir. Després, però, mentre torno cap a casa m’adono que la visió de la dependenta amb hijab m’ha produït un evident desassossec. Què hi he notat d’estrany? Hi he notat que estava exhibint una singularitat religiosa en un espai laic on ella, com a dependenta, formava part de la imatge de l’empresa; i era una imatge no neutral. El mateix hauria pensat si en comptes de la hijab la dependenta hagués portat un hàbit de monja. Cadascú pot vestir com vulgui però si treballa en un espai no confessional la seva adscripció religiosa ha de quedar amagada. I el mateix es pot dir dels alumnes musulmans que estudien a les nostres escoles i de totes aquelles situacions on es produeixen fets semblants.
Najat el Hachmi
L’endemà he anat a la meva llibreria habitual i m’he comprat el llibre Najat el Hachmi titulat Sempre han parlat per nosaltres. Feminisme i identitat. El llibre es va publicar el 2019 i ara va per la quarta edició. Jo havia llegit alguns articles d’aquesta escriptora. Recordo, per exemple, que en un dels seus textos explicava que les dones assistents a una reunió s’havien posat a riure quan el president Nasser els havia preguntat sobre l’ús de la hijab. D’aquest polític, i del seu paper com a líder de l’aleshores batejat com a Tercer Mon, ja ningú no se’n recorda però mentrestant la hijab ha passat a ser una peça generalitzada entre les dones i les noies de religió musulmana. M’he llegit, doncs, amb atenció el llibre de Najat el Hachmi i a l’acabar-lo m’he adonat que ella tenia tota la raó. Vol, per a les dones musulmanes, per a les dones de tot el món, el mateix règim de llibertats de què gaudeixen les dones de tots aquells països regits per un sistema de llibertats democràtiques basades en els principis de la Revolució Francesa. I aquestes llibertats són incompatibles, en aquests moments, amb els valors de la religió musulmana de la qual l’obligatorietat del hijab n’és, només, una mostra. Aquests que “sempre han parlat per nosaltres” –com diu el subtítol del llibre– son, per tant, els imams que prediquen una doctrina que nega les llibertats de la dona però, també, aquelles persones i grups socials diguem-ne d’esquerres que en nom de la pluralitat i del respecte a les diverses cultures no condemnen aquesta discriminació. El plantejament m’ha recordat els que fa la gran periodista Oriana Fallaci especialment en els seus dos últims llibres: La rabia y el orgullo (2002) i Oriana Fallaci se entrevista a sí misma (2005). Ella va ser dels primers periodistes –en masculí i femení– que ens va advertir de la gravetat del fonamentalisme islàmic i va criticar durament, en forma d’un formidable pamflet, la feblesa i la badoqueria d’Europa davant d’aquest fenomen. La seva entrevista a l’aiatol·là Khomeini, que acabava d’arribar al poder, és una de les peces periodístiques més suggestives del segle XX. Recordem-ho: Khomeini havia viatjat tranquil·lament en avió de París, on vivia exiliat, a Teheran acomiadat per bona part dels intel·lectuals de l’esquerra francesa que havien quedat seduïts pel seu anti-americanisme.
En aquestes situacions l’extrema dreta hi troba cada vegada més vots. Com també els troba en les constants baralles entre els partits polítics, la incompetència de molts dels nostres governants –i València n´és el darrer exemple–; la corrupció com a norma de conducta i la burocràcia que ens ofega. No cal ser ocell de mal averany per arribar a la conclusió que caminem pel pedregar. Excepte Vox.
La tragèdia de València m’ha commogut; m’està commovent. Però, passada la ràbia inicial, m’he preguntat com és possible que l’Administració pública hagi arribat a un punt tan alt d’incompetència; d’incompetència criminal. I he intentat deixar de banda els sentiments per intentar analitzar de la manera més freda possible les causes del desastre. Una de les primeres coses que he fet és buscar a google la nota biogràfica de Carlos Mazón i de seguida m’he adonat que la seva trajectòria com a polític no té res d’insòlita. És la mateixa que han seguit molts polítics espanyols, i també catalans, des que el sistema de llistes tancades ha anat reduint la legitimitat democràtica dels nostres parlamentaris; un sistema que ha convertit els partits polítics en unes estructures piramidals on allò que compta no son tant les necessitats dels electors com les ordres del secretari general. Afiliat des dels 18 anys al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, l’any 1999 –quan en tenia 24– Carlos Mazón és nomenat director de l’Institut Valencià de la Joventut. Des d’aquest càrrec, va iniciar un ascens progressiu dins les estructures del Partit fins arribar a la presidència de la Generalitat. És cert que quan alguna de les faccions contràries a la seva perdia influència, ell també quedava “remodelat”. Però mai al carrer o fora del partit o d’institucions sota la seva influència. I el que també és molt significatiu: sempre en feines de despatx, mai de responsabilitat directa com pot ser la d’un alcalde. Ha viscut, doncs, dins d’una campana professional de vidre com tants i tants parlamentaris sense experiència de gestió directa amb els ciutadans.
El sistema de llistes tancades, on el diputat no és responsable davant dels seus electors sinó que només ho és davant del polític que està al capdamunt del partit, potser va ser necessari en els primers anys del pot-franquisme per aconseguir una democràcia madura que impedís que personatges pintorescos acabessin alçant-se amb la representació popular. Però de tot això fa molts anys i ara aquest sistema pot tenir per a la nostra democràcia el mateix efecte devastador van tenir els “burgos podridos” en els anys de la Monarquia d’Alfons XIII (per no recular més lluny). “Burgos podridos” eren aquelles circumscripcions electorals on el resultat de cada consulta estava manipulat per la pressió dels cacics o per la pura i simple compra de vots. La presència d’aquests “burgos podrides” justifica que les eleccions municipals de l’abril del 1931 desemboquessin en l’adveniment de la República perquè els partits monàrquics havien guanyat, sí, al conjunt de l’Estat però a les grans ciutats –allà on realment es votava en llibertat– ho havien fet els partidaris de la República. I tothom va entendre que aquests eren els vots que realment comptaven.
La persistència dels “burgos podrides” va ser un dels elements que més va ajudar al desprestigi de la monarquia alfonsina. És el mateix que està passant ara amb les llistes tancades en relació a la democràcia que tenim. Cap ciutadà de Paiporta ha sabut a quin polític de la seva demarcació electoral havia d’anar a veure per demanar-li explicacions o suggerir-li solucions. I no ho sabia simplement perquè aquest polític, en el sistema actual, no existeix. A través de les llistes tancades els partits polítics s’han convertit en empreses on els que hi treballen l’única cosa que han de procurar és pujar esglaons a cada moviment electoral. O estar-se quiets i no bellugar-se quan hi ha massa moviment al seu voltant. Els terribles esdeveniments de València han provocat un increment generalitzat de la desafecció política. Només semblen haver estat al seu lloc els voluntaris i, ens agradi o no, l’Exèrcit. La dreta espanyola, en canvi, està començant a ser un perill greu per a la democràcia espanyola. I això ho escriu algú que fa temps que somnia en una dreta com la francesa, la primera que es va aixecar contra el nazisme i la que, molts anys després, va fer aprovar el dret a la interrupció de l’embaràs. S’imaginen que a Espanya poguéssim tenir una dreta així?
"Amo les faules del filòsofs;
